|
|
Arboç (Arbutus unedo)
També anomenat arbocer, arbocera o més freqüentment a les nostres contrades cirerer d'arboç, pel seu fruit, entre molts altres noms populars, és un arbre de la família de les ericàcies, malgrat que pel seu port és més semblant a un arbust. Els exemplars de les imatges han estat fotografiats, a mitjan agost, al Passeig Arqueològic de la ciutat, i se'n poden trobar molts prop de l'ermita dels Àngels.
Té les fulles lanceolades, grans, endurides i brillants, amb el marge lleugerament dentat, i les flors són blanques o verdoses, en forma de campaneta dirigides cap avall amb l'extrem cargolat enfora, que es presenten reunides en grups. El tronc presenta una escorça bruna-vermellosa, accentuant-se el color vermellós amb el pas del temps. Aquesta escorça és molt prima i es presenta esquerdada longitudinalment, amb llargues escames que es van separant amb els anys.
El fruit és una baia esfèrica, carnosa, granulada per fora i d'un color vermellós o taronjat molt intens quan és madur, fruit que s'anomena cirera d'arboç, comestible i dolça però no excessivament saborosa. El seu nom llatí significa "arbust del que només es menja un fruit", degut a què conté una maduració de CH2OH-CH3 (etanol), i que per la seva llarga permanència i maduració a l'arbre, pot experimentar-hi fermentacions (1). Se'n fa melmelada, molt popular a Itàlia i a Còrsega.
L'arboç és una espècie piroresistent, que brota de soca desprès de cremar-se, aprofitant la reserva alimentària que aquesta li facilita. El rebrot sol presentar un gran vigor durant els 4 o 5 primers anys, per alentir-se desprès i seguir un ritme de creixement i expansió més habitual, capacitat rebrotadora que també presenten quan se'ls talla i no s'arrenca la soca. S'esmenten alguns brots de soca que en una any superaven el 1,5 m d'alçada.
La fusta d'aquest arbre és pesada, dura, homogènia, de gra fi i molt compacta, amb albeca blanca grogosa i duramen vermell carmí, d'una densitat molt alta el què la fa apta per ebenisteria i torneria al ser de bon treballar i admetre un bon poliment.
Entre les aplicacions farmacològiques de les fulles i l'escorça, que tenen un contingut en tanins de fins al 36 %, es consideren astringents i antisèptiques i es fan servir per a combatre diarrees i disenteries.
S'esmenta que Dioscòrides Pedaci (circa 40-90 dC) ja deia al capítol 138 del llibre I de la seva obra De Materia Medica que la cirera d'arboç era molt utilitzat com a menja a Hispània i que pel seu contingut alcohòlic es fabricava amb ell un vinagre fort i vermell.
Notes
(1) - El botànic i entomòleg Benjamín Máximo Laguna (1822-1902) deia de l'arboç que "parécese a muchas cortesanas de Roma, las cuales en lo exterior, diréis, que son unas ninfas, según van llenas de mil recamos, empero si las especuláis debajo de aquellas ropas, hallaréis que son verdadero retrato del mal francés. Dígolo porque este fructo, defuera se muestra hermoso en extremo y, comido, hinche de ventosidad el estómago y da gran dolor de cabeza; lo cual fue causa que los latinos le diesen el nombre unedo, amonestando que nadie comiese dél más de uno; aunque Galeno refiere que el fructo de la epimélide se llama también unedo en Italia".
Tornar al text
|
|
