Exposició el 1990 dels treballs de Jordi S. Carrera i Santi Roca D. Costa



"Silencis" de Jordi S. Carrera










Back-Index-Next

EL FOTÒGRAF

Jordi S. Carrera va néixer a Girona el 1955. De formació autodidacta, comença a mostrar la seva obra als anys vuitanta i destaca pel seu estudi de les tècniques tradicionals de la fotografia i la investigació en el camp de les emulsions i els suports fotogràfics. Els seus treballs han estat publicats en diversos llibres i exposats en gairebé un centenar d'exposicions individuals i col·lectives. Ha estat guardonat amb diversos premis, d'entre els quals destaca el Premi Nacional de fotografia Kodak.

EL MÓN MATERIALISTA I ONÍRIC D'UNA PROPOSTA ARTÍSTICA

Dues funcions bàsiques que permeten endinsar-se en la transcendència. Només dues: menjar i reproduir-se. Sense aquests motors biològics elementals no és possible cap forma d'intel·ligència. Veure l'estètica d'aquest procés dual és la proposta de la projecció onírica i íntima del creador, del generador d'il·lusions. Fer emergir uns "transfers" entre formes seminals provoca un il·lusori conceptual únic i crític entre el món real biològic i, el món psicològic i inconscient de l'Homo sapiens.

Morfogènesi de la imaginació, de cop i volta dialèctica del món que es transforma partint del que és més seminal i bàsic. La forma que es deriva del concepte, el concepte que s'il·lumina amb la morfologia fins a aconseguir allò que només és sublim. Explicació del que sorgeix de l'interior, però que necessita visualitzar-se i, per tant, fer-se patent. Metamorfosi i fusió del que és més quotidià, però moltes vegades més invisible, indivisible i incomprensible.

Les textures es construeixen sobre una xarxa de coneixement que és quasi atàvic, també sobre una forma de pensar, de ser i de fer. No hi ha res que no surti de res, només l'orígen i d'aquest no en tenim cap constància. Elucubració filosòfica que permet obrir la porta a la comprensió de la complexitat, del que és més desconegut: forma i concepte, evolució i revolució, transformació o canvi, depèn del moment històric on es produeix.

Ara, des de la solitud col·lectiva de la imatge i sobre un ideari acrític, on tot es pot consumir, ens podem fagocitar, i quan no quedi res per menjar o conèixer, no hi haurà quimera que ens pugui construir o destruir, estarem desapareguts en l'interior de l'etern i gràcil bucle. Ens passarà segurament per agosarats, però també per perquè som encara inconscients sistemes bioculturals. Anar contra nosaltres mateixos o bé hibridar-nos, autoconstruir-nos, tot per avançar cap al que ens és desconegut.

Un viatge cap a una estètica salvatge que ens pot erotitzar o bé horroritzar, d'això es tracta. Veure'ns mutants i mutats per la lògica de la nostra pròpia història, com no podem ser, podem reconstruir i veure'ns diferents de forma virtual, fent del que és virtual un món possible i efectiu fora del que és il·lusori.

Transferència, hibridació, mutació, fusió, simptomes d'un món on l'Homo sapiens haurà d'integrar la diversitat i convertir-se en un altre ésser, aquesta vegada amb ulls de persona i somnis de mamífer evolucionat. Fora de la selecció natural prop de la selecció cultural, tot un camp oníric per a la il·luminació dialèctica.

Avancem a poc a poc però amb fermesa cap a una antropogènesi que es torna zoomorfa. No hi ha retorn, tot es torna espectacle que ens astora, tot es torna somni, tot es torna esperpèntic, tot es desenvolupa entre l'imaginari que es fa real i el real que deixa de ser-ho. Hem de recapitular per tal d'entendre les intuïcions de l'artista que només poder ser analitzades des de l'objectivitat de l'exterior de la seva experiència.

Endavant somnis, endavant mutacions, endavant l'il·lusori, endavant l'encanteri, però siguem conscients que tots som presos per una realitat esfereïdora que ens aclapara i ens reflectim en els ulls d'un infant que es mor de gana davant el pit de la mare, que ho ha mutat, però no té energia per donar.

Esclafats pel pes d'imatges viscudes podem somiar, però mentre ho fem pensem a transformar el somni en realitat, que alimenti i que permeti la reproducció de la nostra espècie en tot el planeta.

Eudald Carbonell Roura
Planeta terra, febrer del quart any del segon mil·leni
Arqueòleg, escriptor.
Premi Príncep d'Astúries com co-director de les excavacions d'Atapuerca

Extret del catàleg de l'exposició "Formes", Girona 2004.




ALES DE CONILL

No sé pas per què, en català, d'una persona que va despullada diuen que va conilla. I, d'altra banda, els tractas de zoologia més rigorosos i ben documentats insisteixen que els conills no tenen ales. Aquestes dues idees es van relacionar de manera insospitada dins el meu turmentat cervell en veure les fotografies d'aquesta exposició. Unes composicions on es sobreposen aliments mengívols i parts del cos humà (més o menys conill) en insòlits sandvitxos de transparències en què no se sap on comença una poma i on s'acaba un cul, on un pit de dona pot tenir textura de pa de pagès, on una gallina morta pot ser objecte de desig, on les cuixes poden lluir escates i on es poden veure peixos peluts.

Vés a saber, doncs, si en poden sortir conills amb ales. Consti, en tot cas, que no serien pas ales d'arcàngel o de pterodàctil, sinó, més aviat, de colomí o de papallona. L'ús herètic de la fotografia pot produir qualsevol imatge insòlita, no acadèmica o distorsionada. Per què doncs, no podríem relacionar mentalment ales i conills.

Au, va. Mireu les fotografies: a més d'aquells aspectes creatius, que tant són producte de la manipulació conscient com de la punyetera casualitat, també gaudireu de qualitats estètiques (color, textura, clar i fosc, composició...) i podreu sentir aquelles punxadetes a la capacitat de desenvolupar nous suggeriments que estimulin la imaginació. Aquí teniu les "fotos", mireu-les i digeriu-les. I quan sortiu de l'exposició, aneu cap al mercat: allà hi ha cossos humans i menjars (com a les fotografies). I qui diu que en alguna fosca i amagada botigueta, en algun racó perdut, no hi trobareu aquella exquisidesa inexistent i deliciosa com són les ales de conill.

Carles Vivó.

Extret del catàleg de l'exposició "Formes", Girona 2004.




RECORDS DIGITALS

Encara estem enterrant el segle XX, i el segle XXI treu el cap esmunyint-se de la vagina del temps. Els records són el paisatge complaent que emergeix amb força quan et fas gran i desplaça les coses més quotidianes pel que havia set i ja no és. Només pot recordar qui ha viscut. Només recordes quan el cervell ha vist, sentit i flairat. El cervell ple de records pot recordar i somiar amb els records. La tècnica serveix per acumular records fora d'aquest òrgan prodigiós: les fotografies, els dibuixos, els relleus, les escultures i l'escriptura; en síntesi, imatges i codis d'un procés que ja no existeix a la realitat i que ha pogut fossilitzar gràcies a la teconologia humana.

El temps ha passat entre tot el que recordes i el que ara tornes a ordenar i a analitzar com a record ha fet canviar el concepte del que veus i com ho veus. Hi ha una imatge impresa en els circuits cerebrals, i també una acció de transformar en actual tot allò que ja és passat. Es tracta d'una arqueologia del record sotmesa a la tecnologia del present. El que era, torna ser, i ara ho és gràcies al progrés conscient. [...]

[...] En Jordi investiga el record, el fotografia en un instant de màgia i el posa a cavalcar tècnicament en un món digital on els colors, la imatge i la realitat es distorsionen per aparèixer davant de l'espectador amb una gran força visual. Socialitza als humans amb un torrent de colors vius i imatges esquelètiques que evoquen una nova realitat futurista. [...]

Eudald Carbonell Roura
Planeta terra, febrer del quart any del segon mil·leni
Arqueòleg, escriptor.
Premi Príncep d'Astúries com co-director de les excavacions d'Atapuerca

Fragment extret del catàleg de l'exposició "Records", Girona 2007.