|
|
Glicina (Wisteria floribunda)
La varietat de Glicina més habitual a la nostra ciutat és la glicina japonesa o wisteria japonesa, una liana que pertany a la família de les lleguminoses (Fabaceae), a la que per antonomàsia s'anomena simplement Glicinia. Originària de Japó, va ser portada als Estats Units el 1860 per George Rogers Hall; des d'aquest moment, va esdevenir una de les flors més romàntiques de la jardineria (1). És molt habitual utilitzar-la per a realitzar bonsais, conjuntament amb Wisteria sinensis, originària de la Xina, amb la que no cal confondre-la.
Malgrat l'aplicació botànica esmentada, és una planta molt habitual en parcs i jardins, i també en terrasses, a causa de la bellesa de les seves flors. L'hàbit de floració de la wisteria japonesa és dels més espectaculars entre totes les varietats de glicines. Presenta uns grans penjolls de flors que abasten els 50 cm de longitut. Aquests penjolls s'obren en grans trams de flors agrupades de color blanco, violat o blavós cap a principis o mitjans de la primavera.
Els grups de flors tenen un aroma semblant al del raïm. La floració primerenca pot ser un problema en climes temperats, on les glaçades extemporànees poden destruïr-ne els plançons. L'inici de la floració d'aquesta espècie pot tardar anys, el mateix que passa amb la seva parenta, la Wisteria sinensis.
Planta elegant i extraordinàriament decorativa, tant per la seva coloració verda com pels penjolls de la seva floració, és molt utilitzada en espais públics i privats de Girona, com als jardins de la Devesa, a les zones enjardinades del Passeig Arqueològic, o també a molts jardins i terrasses de la ciutat, espais en els que han estat fotografiats els exemplars de les imatges, durant l'agost de 2009.
Pot arribar a créixer més de 30 metres de longitut, damunt una estructura de múltiples recolzaments, mitjançant les seves potents tiges, que desenvolupen una estructura enroscant-se en el sentit de les agulles del rellotge. Curiosament, la varietat Wisteria sinensis s'enrosca als suports mitjançant el circells que desenvolupa seguint el sentit invers a les agulles del rellotge.
El follatge de la Glicina està format per fulles compostes, caduques, de color verde que oscil·la de tonalitats més o menys clares a un verd fosc, brillants, pinnades, d'entre 10 i 30 cms. de longitut, amb de 9 a 13 folíols oblongs de 2 a 6 cms de llarg. Els fruits són beines que per ingestió esdevenen verinoses, de color marronós, avellutades, d'entre 5 i 10 cms de longitut, que maduren a l'estiu i persisteixen fins l'hivern. Sol créixer en terres humits i a ple sol. Pot arribar a viure més de cinquanta anys.
La reproducció de la Glicina per aquest mètode, aprofitant una branca trencada, tallada o esqueixada per qualsevol motiu, es duu a terme, a final d'estiu o principi de tardor principalment, suprimint les fulles centrals i practicant una secció logitudinal. A continuació s'excava una rasa i s'hi insereix la branca amb el tall cap avall, tumbada. Es cobreix amb terra i es rega de forma abundant. Damunt la rasa s'hi col·loca una pedra plana per evitar que la branca es mogui. Quan arriba la primavera, brotarà una nova planta.
Notes
(1) - També s'esmenta que va ser un mariner anglès qui la va introduïr el 1816 a Europa. El capità Welbank, que així s'anomenava, va ser convidat per un comerciant xinès a la seva casa de Canton una nit de primavera. L'amfitrió el va rebre en una pèrgola totalment coberta de flors de glicinia, que allà rebía el nom de zi teng (vi blau). L'espectacle el degué colpir tant que al final de la vetllada va demanar-ne uns esqueixos al comerciant. El capità va fer arribar els plançons a un compatriota i tres anys més tard, el 1819, la glicinia floria per primera vegada a Anglaterra. La planta va tenir un gran èxit i en pocs anys les principals mansions europees exhibien les façanes adornades amb flors de la wisteria.
Tornar al text
|
|
