Actual carrer Ballesteries, el 1244 anomenat de Fàbregues.
Finestra de la Pia Almoina, fundada per Arnau d'Escala el 1228, que esdevindria la institució de benficència més important de la ciutat.
El convent de Sant Domènec, seu d'un dels quatre ordres mendicants establerts a Girona, els dominics o frares predicadors, fundats per Domènec de Guzmán el 1251. L'establiment de Girona data del 1253.
Relleu que representa Sant Llàtzer, al Barri de Pedret, prop de l'antic Hospital del mateix nom.
|
|
||||||||
La Girona del segle XIII (II) 3. Oficis i gremis.
El creixement urbanístic de Girona va fer que el recinte murat quedés petit i només encabís l'anomenada Força Vella, la ciutat antiga anomenada així des del segle XIV. Ja al segle IX havien començat a aparèixer diversos nuclis al seu exterior: el burg de Sant Feliu, el més antic, que havia anar edificant-se des del segle XI, allunyat de la muralla nord. L'expansió de les zones entorn de l'església de Sant Martí Sacosta, el monestir de Sant Pere de Galligants i a la zona del Mercadal, l'expansió va afectar les muralles i en va minvar el potencial defensiu (2) . La meitat del manteniment econòmic de les muralles era a càrrec dels jueus de la ciutat, i l'altra meitat a càrrec de la resta de ciutadans cristians, com recorda el privilegi acordat pel rei Pere el Gran el 1284, sota la supervisió dels batlles reials. El segle següent es procediria a l'ampliació del recinte defensiu, incorporant-hi zones de creixement, i el reforçament important de l'existent. El creixement urbà esmentat també va comportar la necessitat de la millora del conjunt de ponts que comunicaven una i altre banda de l'Onyar, el Ter i el Galligants. Seguint el text de J. Canal i altres, referenciat a la bibliografia, el Pont Major i el Pont "estret" (pontem fretum) eren els més antics; el primer, d'orígen romà, s'aixecava sobre el Ter i ja és citat abans de l'any 1000. Amb reformes posteriors va durar fins que l'any 1939 va ser volat i substituït per l'actual Pont de l'Aigua. A final d'aquest segle també és anomenat Pont Primer, segurament perquè era el primer pont que trobaven els viatgers quan arribaven a Girona. El Pont Estret era un pas que connectava la ciutat amb Montilivi i Palau Sacosta; podia haver tingut un orígen romà, però al segle XIII era només un pas apte per a caminants o animals de bast, per això el seu nom. En aquest segle s'esmenten tres ponts nous: el primer, el del Galligants. No es tracta, segons el text de J. Canal i altres, del pont vell situat davant de la pujada cap al Portal de Sobreportes, sinó del nou bastit més avall per comunicar l'antic camí d'entrada a la ciutat pel nord amb la nova via que s'edificava tot seguint l'areny de l'Onyar, als peus de les antigues muralles. L'anomenat Pont del Mercadal, on avui es troba el Pont de Pedra, comença a esmentar-se en documents de 1237, en el testament d'Arnau d'Escala, en que aquest fa un llegat per a l'obra del pont del Mercadal, i és citat amb molta assiduïtat cap a final de segle, quan els franciscans varen començar a adquirir terrenys i cases, al nord i sud, i s'esmentaven com situades en al cap del pont del Mercadal. L'anomenat Pont Mitjà va ser un dels més estranys i efímers de la Girona medieval. Bastit sobre el Ter, comunicava Pedret i Fontajau, comunicant les dues ribes de la ciutat. Segons J. Canal i altres, només es troba citat entre els anys 1283 i 1299, en relació a l'Hospital de Pedret i els molins i rec de la Menola, situats propers en direcció nord; situat on la llera fluvial és ampla, no li permeté sobreviure gaire temps més, segurament, a causa de les avingudes del riu. El darrer pont esmentat és l'anomenat "pont vell" de l'Areny, citat el 1217 en el mateix lloc en el que, en poc temps, el 1221, els Sitjar començaren a edificar la Fontana d'Or. Era un petit pont que passava per damunt d'un rec desconegut, que segurament cal relacionar amb el molí de l'areny que en el segle XI s'esmenta en aquest indret. 5. Els ordres mendicats.
|
|||||||||
-
-
A inicis del segle XIII Girona disposava de dos hospitals: el de Sant Pere, i el de Pedret o de Sant Llàtzer, i en el decurs d'aquesta centúria en va construir dos establiments més, l'Hospital Nou i la Pia Almoina. Els primers centres hospitalaris estaven situats a les principals vies de la ciutat, prop de les portes d'entrada, amb l'objectiu de, ultra una bona comunicació, tenir un emplaçament tranquil (3) i airejat pels malalts. Aquests establiments tenien la doble funció de, per una banda, atendre els malalts, i per una altra també atenien els pelegrins necessitats de repòs que no tenien recursos per hostatjar-se en un hostal, i a les persones desfavorides.
Al costat del riu Galligants, prop de Sant Nicolau, s'hi havia bastit el segle XI l'anomenat Hospital de Sant Pere, més conegut per l'Hospital dels Capellans; el motiu d'aquest sobrenom popular era degut a la seva dependència de la Seu de Girona. Amb la construcció de l'Hospital de Santa Caterina, o Hospital Nou, aquest va passar a denominar-se Hospital Vell. Aquest procedia de la institució assistencial gironina més antiga, el xenodochium, esmentat des de mitjan segle X, que estava instal·lat a l'actual Plaça dels Lledoners, d'on es va traslladar al nou emplaçament al costat del Galligants degut a les obres d'ampliació del Palau episcopal.
A la zona de Pedret, al costat del camí de França, a finals del segle XII es va construir l'Hospital de Sant Llàtzer també anomenat dels Lleprosos. Aquest nom popular i el fet que la referència més antiga que se'n té, del 1188, fa al·lusió al spital de masells, indica que estava dedicat majoritàriament als malalts de lepra. També tenia cura dels pelegrins que, procedents d'Itàlia i del sud de França, feia cap a Compostel·la. Disposava d'una església annexa, coneguda en el segle XIV sota l'advocació de Sant Jaume. Aquest establiment no consta que fós regentat per religiosos.
L'Hospital Nou va ser fundat el 1211 per una confraria laica, a l'altra banda de la ciutat, a l'espai situat a l'altra banda de la ciutat, entre els actuals carrers de Migdia, carrer de la Rutlla i d'Ultònia, al davant de la Plaça del Mercat. J. Canals i altres indiquen que, aleshores, era un indret suburbà amb terres de conreu i proper al rec de Cuguçacs. També en les seves proximitats es trobaven els camins barcelonès, a ponent, i de Caldes o de Palau, avui carrer de la Rutlla, a llevat, on des de mitjan segle hi havia edificacions. El nom amb el que habitualment es coneix aquesta institució, de Santa Caterina, li donà l'església annexa edificada el 1225 amb aquesta dedicatòria. La naturalesa més assistencial que hospitalària, queda provada per diverses donacions en blat que indiquen específicament per als pobres de l'hospital.
L'origen de les diverses almoines que funcionaven en època medieval cal trobar-lo en els testaments que, després d'una primera part eminentment religiosa, hi apareixien clàusules destinant diners a l'església i als pobres. Aquestes darreres deixes solien fer-se a les grans fundacions destinades a donar almoina als pobres, afegint-se a les almoines monàstiques ja existents. La més important va ser l'Almoina del Pa de la Seu, coneguda també com la Pia Almoina i com l'Almoina del Vestuari de la Seu.
Va ser una fundació privada del poderós Arnau d'Escala l'any 1228, amb l'objectiu de proveir l'alimentació dels pobres. La va dotar en el seu testament de 1237 amb tres cases que havia comprat al Capítol, situades a la part dreta de l'escala que portava a la catedral romànica. El conjunt de propietats i rendes convertiren l'Almoina en una institució molt poderosa, fins el punt que aviat es va convertir en l'Almoina de la Seu regida per canonges-pabordes, després de la mort del fundador. Un testament esmentat per J. Canal i altres, indica que el 1294 s'estava obrant una casa de l'Almoina, casa que en el segle XIV ja era una realitat important quan s'esmenta en el carrer de la Ruca, a tocar el mur del Call jueu. Aquest edifici seria molt més modest que el construït a principis del segle XV, que correspon a l'actual edifici. (Vegeu també la història de l'edifici).
Notes
(1) - Noms i dades d'exercici de les professions, extret de J. Canal i altres, "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)" Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona, 2005. ISBN 84-8496-007-2. Afegeixen que també eren professionals especialistes els jurisperits com Berenguer Renall o Guillem de Déu. Entre els drapers es coneixen Morell i Bernat de Camps el 1258, Bernat de Vic el 1281, Juan Cristià el 1286; entre els canviadors o banques, Berenguer Duran, el 1251 i 1254; mercaders com Ramon citat el 1217 o Pere de Granollers el 1291. Dels que no tenien un ofici o un negoci, que eren la majoria dels gironins, la documentació resta gairebé muda. Tornar al text (2) - J. Canal i altres, a "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)" indiquen que aquesta afectació queda palès, per exemple al carrer Ballesteries, on el mur de la ciutat s'abocava sobre l'Onyar. A començament del segle es documenten els establiments o permisos per aixecar cases entre la muralla i el riu, sense que, aparentment, quedés cap espai entre les noves construcciones i el mur. Un dels establiments explicava concretament que els establerts podien edificar fins al cim de la muralla, és a dir, fins a tota la seva alçada, la qual cosa, a la pràctica, suposava anul·lar el seu camp de visió. Encara més greu era el permís donat pel batlle reial en 1210, quan autoritzà un propietari jueu que tenia cases a banda i banda del mur, entre el Call jueu i el començament de la pujada de Sant Feliu, que pogués obrir finestres en la muralla que [...] havia estat privatitzada en aquest punt. Tornar al text (3) - J. Canal i altres, a "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)" esmenten que en un document de 1252, referint-se a l'Hopsital de Sant Pere, es recordava que el pregoner havia de fer sonar el corn cap al sud, cap a l'Onyar, per no molestar els malalts. Tornar al text Bibliografia