La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Pere de Rocabertí, capità de la Força. Dibuix de Fèlix Xunclà. Publicat en el cartell de El Baluard, 2000. La figura està basada en diverses representacions d'armadures de cavallers de l'època. L'escut és el que s'indica com a generalitzat, a partir del segle XIV, entre les diverses branques de la nissaga, segons l'obra d'A. y A. García Carraffa (veure bibliografia).

El rei Joan II. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. La figura està basada en la miniatura, acolorida, del Cartulari de l'Arxiu de Saint-Rémy, França, en la que es mostra el rei amb les armes d'Aragó i de Navarra, tan en la seva vestimenta com en els protectors del cavall, repetint-se indefinidament. A destacar el casc coronat que, a l'original, el rei porta col·locat al cap.

Escut de la reina Joana, Viquipèdia.

El príncep de Viana. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. Basat en la miniatura del llibre de Fernando de Bolea "Cartas a los reyes de Aragón, Castilla y Portugal", copiat l'any 1480 i conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.

Arquer francès de les tropes de Gastó de Foix. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. Diverses fonts iconogràfiques mostren arquers francesos de l'inici del tercer quart del segle XV habillats i armats tal com es mostra al dibuix. En aquest cas es mostra amb un arc curt, reservant el llarg per a l'oficial.

Soldat d'infanteria de les tropes del Principat. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. La figura està basada tan en allò que es refereix a la vestimenta com a l'armament en diverses representacions iconogràfiques contemporànies. Al no existir una uniformitat, tal com l'entenem ara, l'aspecte d'aquests guerrers es podia diversificar indefinidament.

Capità d'arquers francesos de les tropes de Gastó de Foix. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. Aquest oficial s'ha representat seguint els detalls de la miniatura contemporània en la que s'ha basat (Palau dels Uffizi, Florència), amb un arc llarg, arma d'una precisió i abast terribles a l'època. Tanmateix, s'el mostra considerablement armat, amb punyal, espasa i armadura damunt una cota de malles.

Ballester de les tropes del Principat. Dibuix de Fèlix Xunclà, 2000. La figura està basada en una representació pictòrica contemporània, el Martiri dels Sants Sebastià i Policarp, obra anònima que es conserva al Museu del Prado, de Madrid. Com en el cas del soldat d'infanteria, la diversitat en la vestimenta era notable. Per a l'arma i els passadors (sagetes), la base documental han estat peces autèntiques conservades a diversos museus, entre ells, la col·lecció que va pertànyer a Carles V i que es conserva a El Escorial.

Porta anomenada "de la Reina Joana" a la Torre Gironella.

El rei Joan II. Pintura de Manuel Aguirre y Monsalbe (1885), Viquipèdia.

El rei Enric IV de Castella. Libro de las Genealogias de los Reyes, d'Alonso de Cartagena. Viquipèdia.

Cavaller francès. History of France. M. Guizot. (Gutenberg Project).

El príncep de Viana. Miniatura de l'obra de Fernando de Bolea "Cartas a los reyes de Aragón, Castilla y Portugal", copiat l'any 1480 i conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid. (Viquipèdia).

Assalt d'una fortalesa. History of France. M. Guizot. (Gutenberg Project).

Mort de Gastó de Foix. (Viquipèdia).

Càrrega de cavallers francesos. History of France. M. Guizot. (Gutenberg Project).

Escut d'armes de Pere de Rocabertí. Segons s'esmenta a El Solar Catalán, Valenciano y Balear, d'A. y A. Garcia Carraffa, amb la col·laboració d'Armando de Fluviá. Exemplar 635, Tom IV, pàgs. 52, 53 i 54, Llibreria Internacional, San Sebastián, 1968: Las primitivas armas del linaje eran, en campo de oro, siete roques de ajedres, de azur, puestos en situación de palo, tres en el centro del campo, y dos en cada flanco [...] En el siglo XIII los Rocabertí traian, de gules, con dos palos de oro, cargado con uno con tres roques de azur [...] este escudo aparece acrecentado en el mismo siglo XIII y muy generalizado en el XIV con esta organización: en campo de gules, tres palos de oro, cargados cada uno con tres roques de azur [...]. Es sin duda el que más se generalizó entre las diversas ramas del linaje, y el único que muchos autores recogen y describen como correspondiente a los Rocabertí..

Torre del portal de Sant Cristòfol.

Bombarda de l'època del setge de la Força (Viquipèdia).

El setge de la Força del 1462.

0. Antecedents.

El tret que caracteritza la Catalunya del segle XV són els aldarulls i les guerres civils, i les nefastes conseqüències que portaren tant pel desenvolupament econòmic com demogràfic del país. Enfrontaments entre la Biga, que representa l'oligarquia, i la Busca, la qüestió remença, i, a principis del tercer quart del segle, la guerra civil (1462-1472) provocada per la successió al tron, guerra de la qual el setge de la Força en seria el primer episodi militar, i que va escindir els catalans durant onze anys, en dos bàndols antagònics.

L'enfrontament no era sinó l'esclat d'un conjunt d'antagonismes polítics i socials que es covaven des de feia temps, i que la detenció del príncep Carles de Viana, a les darreries de 1460, pel seu pare Joan II, germà i successor d'Alfons el Magnànim, va precipitar. La irada reacció del poble va obtenir la llibertat del príncep, però també la Capitulació de Vilafranca, instrument l'objectiu del qual era limitar les atribucions de la monarquia, i establir un sistema pactista; el govern reial era concebut com un pacte entre el sobirà i el país, i això en una època en la que arreu d'Europa s'afermava, cada vegada més, l'autoritarisme dels reis.

No obstant, la Capitulació era, en principi, purament un instrument teòric; calia elaborar les lleis d'aplicació pràctica. Fins la seva acceptació, el rei Joan es va comprometre a no entrar a Catalunya, i va accedir a que, provisionalment, la seva autoritat hi fos representada pel Primogènit-Lloctinent General, que era el seu segon fill Carles de Viana.

La seva mort a causa d'una tisi, el setembre de 1461, va complicar encara més les relacions entre la reialesa i els organismes representatius del país, la Diputació del General, el Consell municipal de Barcelona -el Consell de Cent-, i sobretot, el Consell del Principat, institució que havia estat creada mig anys abans, amb motiu de la detenció del príncep Carles, amb els poders delegats de les extingides Corts de Lleida, i que seria el més alt organisme polític del país.


1. La qüestió successòria.

A la mort del príncep Carles de Viana, el nou Primogènit acceptat pels catalans era l'infant Ferran -el futur Rei Catòlic-. Atès que, aleshores, era un infant de 10 anys, el rei Joan II va aprofitar l'avinentesa per introduir a Barcelona la reina Joana Enríquez, mare de l'infant, amb el caràcter de Tudriu del nou petit Lloctinent General.

La reina Joana, filla de l'almirall de Castella Frederic Enríquez, que era molt més jove que el seu marit -Joan tenia aleshores 64 anys i ella 37-, no era la persona més adient per col·laborar amb el Consell del Principat en el desenvolupament de la Capitulació de Vilafranca; de cap forma podia estar d'acord amb la limitació de l'autoritat reial que s'hi proposava. En realitat, la seva missió era aigualir tant com fos possible la força de les clàusules, i, encara més important, dividir l'opinió dels participants en favor del seu reial marit. En aquesta tasca comptava amb el recolzament d'un partit reialista a ultrança.

De fet, la situació entre els dirigents catalans era encara més complicada; per una banada els esmentats reialistes, amb una posició immovilista, per una altra, els que volien arribar a un desenvolupament de la Capitulació i establir els límits del poder reial, però encara uns tercers, una minoria radical, volia arribar a la liquidació de la dinastía, nissaga que consideraven incapaç de governar sota els principis del pactisme, i de cercar un altre sobirà, o bé instituir una república per l'estil de Venècia o Gènova.

Així, durant els sis mesos que la reina va romandre a Barcelona, acompanyada del seu fill, les relacions amb els organismes representatius del Principat varen ser ben dures. El març de 1462 la reina va decidí de traslladar-se a Girona, prop d'on s'havien produït, des de principis d'any, els primers aixecaments de pagesos de remença contra els seus senyors: l'Empordà i la Muntanya gironina.

Panoràmica del Saló de Cent, Barcelona (Viquipèdia).


2. La reina Joana a Girona.

El Consell del Principat havia pres la decisió d'aixecar un exèrcit per combatre els pagesos -sessions del 5 i 8 de març-, si la reina-tudriu no aconseguia dominar la situació. Aquest acord va precipitar la sortida de la reina de Barcelona, qui volia aprofitar l'avinentesa per, si en sortia victoriosa, assolir un prestigi que reforçaria l'autoritat reial davant l'oligarquia del país i anul·laria els seus enemics.

A aquest aspecte cal afegir la seva consideració de que, lluny de Barcelona, gaudiria de més llibertat personal. Les conseqüències reals de la seva absència, però, anirian en contra: la distància va augmentar encara més la radicalitat dels dos bàndols i va facilitar els malentesos. Els esdeveniments s'acceleraren i un conflicte va interferir en l'altre, potenciant-se mutuament.

Des de la seva arribada a Girona, la reina es va dedicar a propagar els arguments de la reialesa i aconseguir guanyar-se el recolzament d'alguns prohoms de la ciutat(1), valuoses però individuals; la reina no aconseguí fer-se a Girona un estat d'opinió popular que li fós favorable, així com tampoc va aconseguir imposar els seus arguments al Consell Municipal, que es negà repetidament a fer una declaració oficial condemnant l'actitud dels organismes del Principat.


3. L'aixecament de les tropes d'Hug Roger de Pallars.

El 23 d'abril, davant l'increment de la magnitud de la revolta pagesa, els Jurats de la ciutat varen mobilitzar els veïns, i prepararen les defenses de la ciutat. L'endemà, el 24, el Consell del Principat, assebentat per un missatge de la ciutat de Vic de que el notari Serrolí, gran advocat dels pagesos, anava per la contrada suscitant i commovent ab gran diligència los dits hòmens de remença, va acordar pagar soldada tres mesos a 300 cavallers amb 100 llances i un miler d'infants.

El dia 28 va ser nomenat comandant de l'exèrcit el comte Hug Roger de Pallars(2). En arribar la notícia a Girona, la reina va decretà immediatament, el dia 30, la il·legalitat de l'aixecament de la host sense el seu consentiment exprés. Per la seva banda, els Diputats i el Consell prohibiren la publicació de la crida reial -3 de maig-; aquestes ordres contradictòries dels dos estaments no feien sinó confondre encara més la situació que es vivia.

Les autoritat locals no sabien ben bé que havien de fer; les dues autoritats eren legítimes, però les ordres, contradictòries. A Girona, el diputat Francesc Sampsó volia fer crides amb l'ordre de la Diputació, però la reina Joana el va coaccionar perque desistís; la reina no va voler escoltar el diputat i el va despedir enèrgicament.

Les crides contràries del 30 d'abril i del 3 de maig materialitzaven el que de fet ja s'havia produit: un trencament definitiu entre la reina-tudriu i els organismes de Barcelona. Així, el 9 de maig sortiren de Barcelona en direcció nord els primers escamots de la host del Principat, manants pel capità Pere de Belloch, mentre que la reina, per la seva banda, es preparava per oposar-se per la força de les armes a l'exèrcit del Principat.


4. Pere de Rocabertí, capità de la Força i ciutat de Girona.

La reina va convocar els Jurats de la ciutat i el ple del Consell municipal el dia 13, i es presentà a la Casa de la Ciutat acompanyada del seu fill, l'infant Ferran, diversos consellers i funcionaris, i el cavaller Pere de Rocabertí, a qui acabava de nomenar capità de la Força i la ciutat de Girona. La reina ja s'havia adreçat als Jurats uns dies abans, sense efecte, però ara esperava commoure'ls: en la ciutat de Barchinona se fahien alguns preparatius de gent d'armes e altres coses de que estava en dubte no fossen algun tant en desfavor de la sua persona e del Iltre. Primogènit e contra consellers e servidors seus. . Acomiadada la reina, els regidors acordaren redactar la seva resposta en la que estaven disposats a defensar la reina i el príncep, com era el seu deure, llevat que això fos contra llibertats, privilegis del Principat e Constitucions generals de Cathalunya e privilegis de la ciutat e usatges de Barchinona; el que equivalia a negar ajut a la reina contra l'exèrcit del Principat.

Per assegurar la seva posició, els Jurats enviaren dos ambaixadors al Consell del Principat amb l'objectiu d'evitar la guerra i obtenir garanties que la host no aniria contra Girona i els gironins. La seva estada a Barcelona va coincidir amb l'execució d'un nombre de conjurats d'un gran complot reialista que havia estat descobert un mes abans, i en el que varen participar personatges notables, membres del Consell de Cent. Segons Sobrequés, quan els dos patricis gironins van tornar a la ciutat, haurien pogut dir als seus conciutadans, com segles abans Juli Cèsar, "alea jacta est".

La reina, davant el resultat negatiu del Consell general gironí del dia 13 de maig i de l'ambaixada de la ciutat a Barcelona, va pensar en fugir de Girona amb el seu fill i traslladar-se a la nau reial que tenia ancorada des de feia temps al port de Sant Feliu de Guíxols. No obstant, davant les garanties de seguretat i defensa que li donaren els seus seguidors i la minoria reialista de Girona, i l'ajut que podia esperar del seu espòs que estava preparant un exèrcit per entrar a Catalunya des d'Aragó, va decidir defensar-se en el clos de la Força. Amb aquest pensament, va traslladar la seva residència al Palau Episcopal, dins el vell recinte, i va fer portar a la Força una gran quantitat d'armes, municions, pòlvora i artilleria, que tenia a la nau reial de Sant Feliu.


5. La presa d'Hostalric per Pere de Belloch.

Tanmateix, va segellar la seva aliança amb Verntallat i les seves bandes camperoles, i amb ell va combinar un pla estratègic per barrar el pas a l'exèrcit de Barcelona a Hostalric(3). Però l'ancià magnat Bernat Joan es va deixar sorprendre per les avantguardes de l'exèrcit del Principat que, comandades per Pere de Belloch, després d'haver foragitat les bandes de Verntallat, s'apoderaren sense combat de la vila i el castell d'Hostalric (23 de maig), fent-lo presoner. Els seus vassalls no s'havien resistit a l'exèrcit del Principat, i, de fet, havien lliurat Hostalric a Belloch.

El 29 de maig el Consell del Principat va ordenar la sortida de Barcelona del gruix de l'exèrcit, decisió que va anar precedida per la publicació, en primer lloc, de que el rei havia cedit a Lluís XI de França els comtats del Rosselló i Cerdanya a canvi de la seva ajuda militar contra els catalans; en segon lloc, l'anomenada Avinença concordada entre los pagesos de remença e los senyors dels dits hòmens, que havia estat negociada pel Consell entre alguns representants dels senyors i dels pagesos de la Plana de Vic i del Vallès, pacte que no era la solució definitiva, atesa la poca representativitat dels participants, però que va provocar l'adhesió de molta pagesia, especialment els de l'ala moderada (planes del litoral i pre-litoral) al partit de la Diputació.

Els remences de la Muntanya gironina, però, seguiren aferrats al partit del rei, creient que la monarquia els oferia millors garanties de justícia per a la resolució del seu plet que els nobles i burgesos dirigents del moviment revolucionari.


6. Vents de guerra sobre Girona.

L'avenç de l'exèrcit del Principat cap a Girona, l'ocupació d'Hostalric i la retirada de les bandes pageses de Verntallat, no donaven altra oportunitat a la reina Joana que fer-se forta a Girona, confiant amb l'arribada del seu espòs. Mentre, va fer crides reiterades a l'estament militar del nord, ordenant als cavallers que acudissin a Girona a defensar-la; no diferenciava, però, entre aquells que acudirien a fer-li costat, d'aquells altres que se sumarien a les tropes del Principat. Tanmateix també va cridar els pagesos que seguien les banderes dels seus advocats Serrolí i Jaume Ferrer, bandes, però, que restaren a l'expectativa per les muntanyes properes a la ciutat sense intervenir directament(4).

El dia 31 de maig va arribar a Girona Lluís Despuig, Mestre de Montesa, enviat per Joan II per dirigir la defensa de la ciutat; dos dies més tard també arribava Martí Guerau de Cruïlles, baró de Llagostera-Calonge, que havia estat Camarlenc de Carles de Viana, i que portava la missió reial d'assessorar a Despuig. Totes les activitats que es duien a terme a la ciutat s'adreçaven a la fortificació del recinte emmurallat de la Força(5).

El 5 de juny l'exèrcit del Principat pernoctava a Riudellots de la Selva. Davant la imminència de l'arribada a Girona, la reina va ordenar repartir algunes armes entre els gironins mobilitzats i organitzats en improvisades milícies urbanes(6). Poc després del migdia del diumenge 6 de juny, la host del Principat arribava al raval fora muralles que s'estenia al voltant del convent de Santa Clara i l'hospital de Santa Caterina(7). El comte de Pallars es va disposar a allotjar la seva gent en l'esmentat raval, i des d'aquest indret dirigir les operacions. Les portes de les muralles estaven tencades i el tros de muralla visible estava ple de gent, tot i que els que estaven disposats a lluitar eren molt pocs.

Francesc Sampsó, veient que les tropes del Principat al comandament del de Pallars distribuïen l'allotjament, i esperant treure algun profit del momentani desordre, va provar una sortida a través de l'areny i del riu, que anava gairebé sec, però no aconseguí sorprendre els seus adversaris. L'agressió dels defensors va provocar una reacció immediata als rengles de l'exèrcit del Principat, més furiosos que dimonis, segons el mateix comte de Pallars, esmentat per Sobrequés, que volien perseguir els gironins i que el general hagué de fer un gran esforç per contenir-los. Sampsó, que encara no havia entrellucat el gruix de l'exèrcit, i disposat a portar la iniciativa del combat, va insistir, i pujant als merlets envoltat de gent armada, cridava avant, avant, canalla, xuixumeus e melrosats de Barchinona!, mentre els seus homes disparaven sis trets de bombarda i un gran ruixat de viratons.


7. L'exèrcit del Principat entra a la ciutat.

Davant la nova agressió, més verbal que física, el comte de Pallars ja no va poder contenir els seus homes; només els pogué col·locar en ordre de combat per començar immediatament l'atac: davant l'infanteria ben coberta pels seus escuts, els ballesters i els espingarders començaren a disparar contra els arquers fent moltes baixes entre els defensors i obligant-los a abandonar les muralles.

Seguidament, els atacants arribaren fins el portal, al que calaren foc; moments després entraren a la plaça, i per sorpresa seva la trobaren buida de defensors. Sampsó i els seus pocs homes havien fugit i s'havien refugiat a la Força. Mentre l'exèrcit del Principat entrava pels carrers de la ciutat, sortía gent de les cases aclamant-los: s'obriren les portes del Mercadal i ràpidament tota la ciutat va ser ocupada sense cap altre combat. Les tropes de Pallars havien tingut vuit o deu ferits, i cap de gravetat. Entre els defensors del portal hi hagué algun mort.

Ocupada la ciutat, les tropes del Principat volien emprendre immediatament l'assalt de la Força, encoratjats pels gironins, el desitg dels quals era allunyar els combats del centre de la ciutat, i evitar les destruccions que els defensors de la reina havien començat de les edificacions arrapades a les muralles, per crear un fossat o terreny neutre. Amb aquest objectiu, i des de les darreres hores de la tarda i durant aquella nit incendiaren un gran nombre de cases del carrer Ballesteries i de la plaça de Sant Fèlix, mentre els gironins, com esmentà el comte de Pallars en el seu desesper, maleïen els qui els havien enganyat i portat a tan trista situació i maldaven perquè l'exèrcit del Principat hi posés fi amb un assalt immediat.

Les tropes de Pallars, però, no tenien ordres concretes per procedir amb violència contra la reina i el príncep, que en aquells moments eren encara dues institucions. El comte va desestimar un assalt, tot i que va ordenar als seus homes que aquella nit dormissin armats, alhora que enviava un missatge a Barcelona sol·licitant autorització per a procedir a l'assalt, atès que ara ja era palesa la resistència que oferiria la reina i els seus a les forces del Principat. En el seu missatge, el comte deia que amb la fúria dels seus homes es podia arribar fins a Paris, i que hom atribuïa la victòria a la intervenció miraculosa de Sant Carles de Viana; la veneració al príncep Carles com a sant va durar un cert temps, i arrelà ràpidament en alguns sectors de la societat.

Alguns homes de l'exèrcit de Pallars, actuant com a fractiradors, atacaven els incendiaris des de les cases properes; aquests responien a trets de ballesta, mentre uns i altres es creuaven una lluita verbal d'improperis. Alguns resultaren ferits, però el gran esdeveniment d'aquella nit va ser la mort de Francesc Sampsó. Aquest s'havia dedicat a escaramussejar, és a dir, a cobrir els treballs de destrucció. Un encertat tret de ballesta al crani va acabar amb la seva vida; el seu cadàver va caure en un lloc que oferia molts perills pel rescat, i va restar exposat tota la nit. El comte de Pallars, en comunicar als seus principals aquest esdeveniment comentava Heus ací quina és la trista fi dels mals homes. Els gironins no varen rebre amb gaire pena la notícia; consideraven Sampsó com el principal responsable dels mals que ara patia la ciutat.


8. Preparatius per a l'assalt a la Força.

Un dia abans de l'arribada del comte de Pallars a Girona, Joan II havia entrat a Catalunya per Lleida al front de 2.000 aragonesos, navarresos i catalans addictes; això, junt amb la resistència armada de la reina a la Força, feia que s'esvaïsin les poques esperances que encara podien quedar d'un acord pacífic.

El dia 8 de juny el comte de Pallars va rebre resposta al seu missatge tramés la mateixa nit de la ocupació de Girona: el rei i la reina ja podien ser declarats enemics del Principat per haver violat la Capitulació de Vilafranca, i haver fet armes contra l'exèrcit del país. El Consell felicitava el comte i els seus homes per la felicíssima victòria de Girona, i estaven convençuts que, ara, la presa de la Força seria fàcil; ordenaren al comte atacar la fortalesa, així com que comuniqués a la reina de la seva destitució de tudriu, i la obligació d'abandonar el país. El primogènit podria romandre a Catalunya, però lluny de la influència dels seus pares i mals consellers; si la reina Joana volia endur-se'l amb ella, no hi posarien impediments.

L'endemà, el Consell escrivia al síndic de Lleida Joan Agulló, dient-li que les fahenes d'Empordà, és a dir, de Girona, són totalment acabades al benefici de la terra. Això no era en absolut cert, com hem vist. De fet, no havia fet sinó començar, i durarien onze anys.

Perduda l'oportunitat d'entrar a la Força per sorpresa amb l'empenta de l'arribada, el comte era conscient de les dificultats que comportaria, atesa la insuficiència de la seva artilleria, de municions i de mitjans d'assalt.

Els defensors havien treballat de valent durant els dos dies "de treva": havien destruït més de 80 cases adjacents al mur, i no havien parat de disparar les seves bombardes contra els assaltants, sense que aquests responguessin per manca d'ordres de fer-ho. El comte calculava que necessitaria 8 cerbatanes (en tenia 6), 30 sagetes per home (només en tenia 2 per cap) i 12 quintars de pòlvora en lloc dels 6 de què disposava (dades extretes de S. Sobrequés, op. citada). Mentre esperava aquest material es dedicava a bombardejar la Força amb la única bombarda que tenia i amb les petites cerbatanes, i provava d'evitar nous incendis. Els assetjats, coneixedors de la ciutat, sortien de nit per llocs que ningú sap, i renovaven els focs que els de Pallars havien apagat.

El Consell havia de proveïr de material de guerra dos fronts, i això desesperava el comte de Pallars; el dia 9 escrivia Em voleu fer morir aquí i perdre l'estat del Principat?, i dos dies més tard afegia: vostre dilatar e tardar dóna dany a la fahena i insistia que, per manca d'artilleria, no havia pogut impedir que els assetjats adobessin una esquerda que la bombarda del comte havia fet al mur, i que podia haver estat aprofitat per provar un assalt.

El dia 11 Pallars esmentava que el setge era tan tancat que no en podia exir ni un gat que no sia vist; malgrat aquesta opinió, no va faltar qui va aconseguir introduïr-se a la Força. Així ho va fer un clergue familiar del bisbe, Pere Llobera, i una dama de la reina Joana, Isabel d'Urrea. Altres que provaven d'entrar o sortir, foren capturats, com el porter reial Canet, que provava de reclutar gent per a la Força, i que va ser executat pels assetjants. També va ser ajusticiat el notari de Vic, Jaume Serrolí, capturat pels voltants de Girona.


9. El finançament del setge.

El setge comportava enormes despeses, per a un i altre bàndol. El Consell va enviar a Girona un funcionari, Miquel Vives, deffenedor dels drets de les generalitats, amb l'ordre de posar a disposició del comte els cabals necessaris. No obstant, les despeses eren tan grans, que al cap de vuit dies de la seva arribada li restaven 400 florins. Vives va escriure al Consell demanant més diners, i afirmant que en tot Girona no es troba un sol florí ni per caritat, alhora que denunciava els lladrocinis que cometien els soldats a Girona i afegia que si es volia acabar amb els robatoris, caldria penjar deu homes cada dia.

El Consell havia ordenat des dels primers dies d'arribada del de Pallars la confiscació dels béns dels assetjats, especialment mercaderies com draps i pastell, que alguns conversos de la Força emmagatzemaven a la ciutat baixa, així com el blat dels molins i els censos que rebien.

La reina Joana, per la seva banda, havia intentant convèncer els canonges que contribuissin a les despeses; aquests defugiren la petició amb un llarg discurs pronunciat pel Vicari general Andreu Alfonsello, qui afirmava que el clergat només estava obligat a contribuir contra infidels o enemics dels que es podia esperar dany per a les persones reials, però com que els atacants de la Força eren cristians i disposats a tractar amb reverència i respecte la reina i el príncep, no era aquest el cas, i no es consideraven obligats a contribuir a la defensa.


10. L'assalt del dia de Corpus.

L'esperat assalt de la Força no va tenir lloc fins onze dies després de l'ocupació de Girona, el 17 de juny, diada de Corpus. Uns dies abans, el comte havia ordenat que la cavalleria, comandada pel baró de Cruïlles i el jove Joan Sarriera, fes una sortida per dispersar les bandes de Verntallat, que es trobaven a les muntanyes del voltant de Girona. L'expedició, l'acció de la qual va tenir lloc a Riudellots de la Creu, prop de Banyoles, no va poder agafar per sorpresa els pagesos, però es va aconseguí d'allunyar-los per uns dies.

El comte de Pallars, veient que no arribaven de Barcelona les bombardes que havia sol·licitat per dur a terme l'atac contra la Força, va fer traslladar-ne a Girona una de molt gran que havia quedat a la nau reial a Sant Feliu de Guíxols, i que la reina Joana no s'havia pogut endur per problemes de transport(8).

Els preparatius de l'acció bèl·lica preocupava molt els dos bàndols; molts tenien parents pròxims al bàndol contrari. El comte de Pallars tenia dins la fortalesa el seu sogre, els Cruïlles i els Rocabertí estaven repartits entre els dos bàndols, com també ho estaven els Pere i els Miquel, els Santceloni i els Terrades, famílies gironines que s'havien trobat uns dins i altres fora de la Força. Un pagès de les bandes de Verntallat, Antoni Vilar, de Cogolls, capturat pel comte de Pallars quan l'exèrcit s'acostava a Girona, es va escapar de la Força perquè dos germans seus lluitaven amb el Principat.

L'assalt de la diada de Corpus va començar a les 10 de matí i es va dur a terme simultàniament per quatre sectors: per la Torre Gironella, pel portal de Sant Cristòfol, per l'església de Sant Feliu, i per la porta Rufina. Aquest darrer sector tenia una importància especial, atès que davant el portal hi havia una plana (actual plaça de Sant Domènec), protegida pel convent de Predicadors, on s'havia instal·lat el comte, que dirigia personalment les operacions(9).

Iniciat l'atac, els assejants varen trobar una resistència en els defensors de la Força que no esperaven. A Sant Domènec es varen produir dos o tres intents d'assalt rebutjats pels focs i la ballesteria dels assetjats. Els mariners de Sant Feliu, que havien d'acostar la seva bombarda des de Predicadors, atemorits pel foc de la Força, fugiren com jueus.

De fet, el fracàs de l'assalt es va produir a tots els fronts; Pallars no havia mesurat bé les forces defensores. A les 4 de la tarda Hug Roger va ordenar aturar l'acció. Entre els assetjants el nombre de ferits va ser molt més important, gairebé un centenar, però entre els assetjats les pèrudes foren importants en qualitat.

Varen morir-hi alguns cavallers principals, i entre trenta i quaranta resultaren ferits. L'acció del dia de Corpus va fer pujar molt la moral dels assetjats, però les forces del Principat també varen saber encaixar-ho amb serenitat: tindrem la Força un altre dia, escrivia Hug Roger. El Consell li responia: la Força és gran e serà difícil d'heure.


11. La intervenció dels francesos. Els antecedents.

Coincidint amb l'assalt del 17 de juny, varen arribar a Girona notícies de l'altra banda dels Pirineus que alarmaren a la població: el comte Gastó de Foix, gendre de Joan II, preparava per ordre del rei de França un gran exèrcit per envaïr Catalunya. A primers de maig, davant la situació que travessava el Principat, els reis Joan II i Lluís XI de França s'entrevistaren a Salvatierra, a la frontera navarresa, en la que acordaren l'ajuda militar de França contra els catalans a canvi de 200.000 escuts que Joan hauria de pagar en el termini de dos o tres anys, a partir de la reducció de Barcelona. Mentre, en garantia, Lluís obtindria les rendes de Rosselló i la Cerdanya; durant els dies següents, i mitjançant una clàusula secreta, el rei Joan transferia al rei de França la sobirania dels comtats fins que hagués cancel·lat el deute. Els castells de Perpinyà i Cotlliure serien lliurats immediatament que comencés la guerra.

Aquest tractat va ser comunicat per la reina al Consell, des de Girona, però aquest ja coneixien fins i tot la clàusula secreta, que varen utilitzar com a propaganda que van fer publicar per tot el país, que havia lliurat els comtats; tot i la inexactitud, va servir efectivament contra el rei.

Els rossellonesos, que a mitjan març encara no aprovaven l'aixecament d'un exèrcit sense el consentiment del rei, definiren la seva posició i alguns nobles, com el vescomte d'Illa-Canet i Berenguer d'Oms, que havien estat a punt d'entrar a la Força per ajudar la reina, ara es posaven a disposició de les autoritats catalanes en defensa del seu país contra França.

Els de Perpinyà enviaren peticions de socors a Barcelona, i el mateix dia de Corpus el Consell va ordenar al comte de Pallars que enviés 50 homes a la capital del Rosselló, manats per un bon capità.

A partir d'aquest moment, ja va ser necessari atendre, simultàniament, tres fronts: el del Rosselló, la Força, i el de ponent, on els catalans havien aconseguit fer abandonar a Joan II la vila de Tàrrega i replegar-se cap a Balaguer.

El dia 21 Barcelona ja demanava a Hug Roger 200 homes per que anessin a Perpinyà. L'ombra de Gastó de Foix planava damunt Girona; pocs dies després del 25 s'interceptava una carta d'aquest adreçada a la reina Joana encoratjant-la a sostenir la situació 12 o 14 dies que io seré en Girona con gentil armada que baste por un die pour toude Spanhe(10).


12. La continuació del setge.

La desfeta de l'assalt del dia de Corpus i l'amenaça de la invasió francesa, forçaren a les tropes del de Pallars a esgotar totes les possibilitats per prendre la Força: la possibilitat d'un nou assalt no va ser descartada, però sobretot es va pensar en la negociació i la sorpresa. Negociació amb els elements moderats que hi havia a la fortalesa, sobretot el clergat, i la sorpresa pensaven dur-la a terma mitjançant l'excavació de mines que portessin a l'interior dels murs o l'ocupació per suborn dels guàrdies. Simultàniament s'intensificarien els bombardeigs amb un doble objectiu de destrossar les defenses i desmoralitzar els defensors.

Els assetjants perforaven una mina que anava a sortir a l'interior d'una casa del carrer de Sant Llorenç, prop del portal del Call, per on penetrà un grup d'homes i, així, s'introduïren a la Força. Un nen de la casa va descobrir el fet i ho va explicar al seu pare, el paraire convers Joan Vidal Sampsó, qui va donar el crit d'alarma. Es va produí un gran avalot i va ser necessari cremar la casa i el portal per rebutjar els homes de la mina; una part d'ells va ser capturada i l'altra va poder fugir.

Les converses havien fracassat, les accions de suborn tampoc havien donat el resultat esperat, i la feina de sapa havia acabat amb un rebuig total. Tot això va fer tornar al comte de Pallars a la primera idea de l'assalt; les bombardes i els passadors [fletxes] guanyen vulgarment les batalles, escrivia al Consell en una petició de més pòlvora i municions, i un tècnic artiller que pogués adobar la bombarda enviada des de Barcelona. El Consell seguía demanant-li homes per a Perpinyà; el comte manifestava que per enviar-ne ell 200 era necessari que Barcelona li fes arribar un contingent de 500, atès que la gent que tenia a Girona estava nafrada e scarafaxada, mentre que la Força era fortíssima e la gent que hi havia dintre era bé guerrera.

El 3 de juliol la reina, després de fer tocar les trompetes de la Força al sector de la Torre Gironella, va fer llançar un passador amb mig full de paper lligat, en el que hi havia una crida als homes de l'exèrcit del Principat concedint-los el perdó si tornaven a l'obediència del rei.

Aquest fet es va interpretar a les files d'Hug Roger com prova de la situació insostenible de la reina, i es temia que aquesta pogués fugir pel portal de Sant Cristòfol i es refugiés a les naus que l'almirall Vilamarí tenia ancorades a Roses. Del dramatisme de la situació a l'interior de la fortalesa també en dóna testimoni l'esdeveniment del dia 4, en què fugiren de la Força el jurista Pere Miquel i altres sis homes.

Aquests varen ser detinguts i en l'escorcoll que se'ls va practicar, es va trobar que un d'ells, fadrí, portava amagat en lo prepuci dos paperets en els que s'havia escrit, segurament pel puny de la reina Joana Senyor! Socorreu-nos!, i Senyor, valeu-nos dins e mantingaunos-dins!.

Els primers dies de juliol semblava que la caiguda de la Força era ja imminent. Els homes d'Hug Roger treballaven en la construcció de màquines i pertrets d'assalt, la perforació de murs, i els trets de bombarda eren constants, especialment contra les torres de Gironella i de Requesens, a l'altre vèrtex de la Força. Es disposava de tretze jocs d'escales i d'un bastiment o torre de fusta més alta que la de Gironella. Els sapadors, treballant dia i nit, havien aconseguit obrir un forat al mur de 16 pams d'alçada. El dia 10 arribaven de Barcelona més bombardes, i procedien a clavar estaques per facilitar l'assalt.


13. Els francesos de Gastó de Foix al Rosselló.

El mateix dia 10, els 22.000 francesos de Gasto de Foix, dividits en 12 cossos d'exèrcit, entraven pel pas de Salses i atacaven finalment el Rosselló. A partir d'aquest moment es va iniciar una crua cursa: veure qui entraria primer a la Força, les tropes del Principat o els francesos del de Foix.

El dia 20 arribaven a Voló, avantguarda dels passos pirenencs. Roger de Rosanes, capità dels 100 homes que defensaven el pas, va haver de capitular. Els catalans havien ordenat l'aixecament immediat dels somatents des de Camprodón i Olot a Besalú, Figueres i Castelló d'Empúries. Al front d'aquestes tropes hi figurava, enviat pel comte Hug, el vescomte Jofre de Rocabertí, que era el senyor jurisdiccional dels passos pirenencs, però les seves forces eren poques i mal utillades.

Davant la situació que es vivia a la Força -els defensors ja eren impotents per a destruir les antenes de les escales que s'estaven col·locant-, Gastó de Foix va seleccionar les seves millors tropes, 520 llancers, 2.000 franc-arquers i 1.000 ballesters de la seva guàrdia, que estava formada per uns 10.000 homes, i deixant la resta de l'exèrcit al Rosselló sota el comandament d'Amanieu d'Albret, les va dirigir als passos pirenencs. El 21 l'exèrcit francès forçava els ports i dispersava les mal armades milícies de Jofre de Rocabertí, i iniciava el camí de Girona a través de l'Empordà.


14. Els francesos a Girona. Alliberament de la reina.

El dia 22 el de Foix arribava a Bàscara, on va rebre la notícia que la reina havia decidit capitular l'endemà a les 2 de la tarda. (Aquesta nova, comenta Sobrequés, només consta en els textos del cronista de Gastó de Foix i no s'en té cap més referència, motiu pel qual s'ha de prendre amb les degudes precaucions).

Els francesos irrompien a l'Empordà provocant una terrible desbandada de la gent de la terra, els pagesos de la rodalia i el Baix Empordà.

El comte de Pallars va fer una crida desesperada per tota la vegueria demanant 3.000 homes, però, escrivia més tard, no en va acudir ni un. En poques hores l'exèrcit del Principat va quedar reduït a 700 homes, i encara no pensaven més que en fugir per la gran paor d'aquests piteus; molts al·legaren que s'havia acabat el termini del seu contracte de soldada.

A la nit del mateix 22 els francesos ja encenien fogueres a Medinyà, senyals que ja es podien veure des de la part alta de la Força, i que els assetjats podien respondre amb els seus propis focs.

A les 6 del matí del dia 23, divendres, 6.000 francesos entraven a Girona i s'instal·laven al Mercadal, i tot seguit a la resta de la ciutat sense disparar un tret; l'exèrcit de Pallars havia desaparegut. Havia tingut la serenitat de salvar el que en restava sense deixar-se tancar a Girona. Quan els francesos havien arribat a Medinyà, el comte havia reunit el seu consell de guerra, i aquest va acordar la immediata retirada cap a Hostalric.

Gastó de Foix es va dirigir a la Força Vella per saludar la reina, la seva sograstra; s'esmenta, però, que la reina no va esperar el seu alliberador, sinó que va sortir a rebre'l. Leseur, únic cronista de l'escena diu que fut une grant pièce comme toute pasmée. Quan va recuperar la parla, va donar la benvinguda al de Foix, donant-li cent mil vegades gràcies pel seu socors i la salvació de la seva persona, vida i honor.

Els gironins, i sobretot els Jurats, varen rebre bé els francesos. No obstant, fins el 3 d'agost, onze dies més tard, els regidors de la ciutat no varen fer pública una declaració d'adhesió a la reina i al rei. Els Jurats varen manifestar públicament en una crida que tot el que havien fet durant el setge no tenia valor ni transcendència, ja que havien estat coaccionats per la presència de l'exèrcit del Principat i el comte de Pallars.

Molts veïns, però, varen fugir de la ciutat, sobretot cap a Sant Feliu de Guíxols, i altres foren condemnats a pagar indemnitzacions en metàl·lic. El mes de setembre el municipi hagué d'imposar als veïns un impost extraordinari (una talla) per costejar la reparació de la muralla de la ciutat.


Notes

(1) - Segons Santiago Sobrequés, a part de Sampsó i Raset, la reina reixí l'amistat d'algunes autoritats locals com el batlle Guillem Sunyer, i el veguer i cavaller Pere de Santdionis. Francesc Sampsó havia intervingut molt en la política del Principat representant la ciutat a les Corts. Sampsó tenia la seva mansió al començament del carrer de Ciutadans, vora la Casa del Consell de la Ciutat, i va ser en aquesta residència on s'hostatjaren la reina i el príncep en arribar a la ciutat. També comptava amb les simpaties del nou bisbe Joan Margarit i de Pau, home de molt prestigi i emparentat amb molts cavallers de Girona, l'Empordà i el Rosselló, arribat a Girona, d'on era fill, al mateix temps que ella. Tornar al text

(2) - El comte Hug Roger era representant de la darrera de les velles nissagues comtals que subsistia a Catalunya qui, per oposició a la poderosa casa dels Prades-Cardona, que es mostrava incondicional de la monarquia, s'havia distingit darrerament en el Consell per la seva actitud radical. Tornar al text

(3) - El cap militar d'aquesta operació seria el comte de Mòdica, Bernat Joan de Cabrera, un dels magnats més poderosos del Principat. Aquest prohom havia estat generalíssim de l'exèrcit de Catalunya en el moviment de l'any anterior i era membre del Consell del Principat, però ja feia un temps que havia desertat del Consell, disconforme amb el criteri que hi predominava. Ara vivia en el seu castell d'Hostalric disposat a servir a la reina i el príncep en conjunció amb Verntallat, el pare del qual havia estat al servei de la Casa de Cabrera com a petit funcionari en el vescomtat de Bas, que també formava part dels enormes dominis d'aquella gran casa nobiliària (Santiago Sobrequés, op. citada). Tornar al text

(4) - Només un escamot d'una cinquantena d'homes, comandants per Pere Sala, un pagès de Granollers de Rocacorba, que anys més tard esdevindria el cap del segon alçament remença, va entrar a la ciutat i es va instal·lar a l'església de Sant Feliu fins que els Jurats, al·legant que aquest temple era el refugi acostumat dels veïns dels barris de Sant Fèlix i Sant Pere en cas de guerra, els van obligar a desallotjar l'església i a instal·lar-se dins el recinte de la Força. Tornar al text

(5) - El cos coincidia amb l'antic emplaçament romà, el triangle que anava des de la part més alta a la Torre Gironella, al portal de Sobreportes i situava el tercer vèrtex a l'entrada del carrer de la Força (aleshores de Sant Llorenç). Les muralles, de fet, eren molt velles -ja en dien el mur vell o força vella-. El recinte era ben petit i aleshores poc poblat; una bona part l'ocupava el Call jueu, reduït a una vintena de famílies. Les famílies cristianes, la majoria formades per conversos, no arribaven a les tres dotzenes. A aquests calia sumar-hi la Seu, el Palau Episcopal, la Pia Almoina i altres dependències eclesiàstiques; en total, uns 300 dels 5.000 habitants que tenia la ciutat el 1462. Tornar al text

(6) - Entre aquests, s'hi trobaven cinquanteners, centeners i consellers de centúria. Les armes i viratam (munió de viratons o sagetes) distribuïdes a les milícies urbanes procedien del parc municipal i en l'acta del repartiment els membres de la minoria reialista van procurar acaparar-ne la major quantitat possible, davant la passivitat dels Jurats i dels gironins no compromesos. La reina havia procurat, però, tenir bona cura de no repartir entre els gironins l'abundant armament, artilleria i municions que havia reunit a la Força. (Santiago Sobrequés, op. citada). Tornar al text

(7) - Emplaçat en el lloc que ara ocupa el Mercat. La muralla del Mercadal, reduïda en molts llocs a una palissada i unes torres de fusta, envoltava la ciutat baixa descrivint un semicercle assenyalat aproximadament per l'actual Gran Via de Jaume I. Més enllà d'aquesta muralla ja havia sorgit un raval al voltant de l'hospital de Santa Caterina i el convent de Santa Clara. Tornar al text

(8) - La pesada màquina d'artilleria va tardar cinc dies per anar de Sant Feliu de Guíxols a Girona en un carro tirat per cinc mules i conduït per sis homes, amb l'acompanyament de 40 mariners de Sant Feliu, experts en artilleria. Una altra bombarda que es preparava a Barcelona va arribar un cop ja havia fracassat l'assalt. Tornar al text

(9) - Els altres cossos d'exèrcit eren comandants per: Pere Berenguer Sort, el de la Gironella; per Guerau Alemany de Cervelló, el de Sant Cristòfol; i pel baró de Cruïlles, el de Sant Feliu. Cada cos es dividia en sis capitanies i es coneixen també els noms d'alguns capitans: en Pere Galceran de Cruïlles, fill de Martí Guerau, assetjat; en Bernat de Balbs i de Farnés i en Sanespleda, entre els cavallers locals; i en Conesa, en Vicens, en Baldric, i l'Avinyó de Vilafranca, entre els forasters. Tornar al text

(10) - La host que es concentrava a Narbona per entrar al Principat constava de 700 lances, 1.000 ballesters i 120 peons del comte de Foix, i altres 120 llances i 120 cavalls dels senescals pirenencs de Bearn, Bigorra i Foix i el capità Raymonnet, en total més de 20.000 homes, en bona part soldats professionals, amb artilleria i un estol reunit al port de la Nouvelle per transportar els queviures, amb capitans de la fama del senescal Saintonge, Gastó de Lyon, el mariscal Joan de Lescun, comte de Comminges, Amanieu d'Albret, senyor d'Orval, i el gran mestre de l'artilleria Gaspar Bureau. Ni reunits tots els homes del Principat dels tres fronts podien arribar a aplegar més de 10.000 homes en total. Tornar al text


Bibliografia

- La guerra civil catalana del segle XV. Santiago Sobrequés i Jaume Sobrequés. (2 volums) Edicions 62, 2ª edició 1987, ISBN 84-297-2699-3.

- La Girona medieval. Canvis i ruptures (1460-1519). Sandrine Victor. Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona, 2001. ISBN-84-86812-02-X.

- El setge de la Força de Girona en 1462. Santiago Sobrequés i Vidal. Rafael Dalmau, editors, 1962. B-15867-1962.

- Història militar de Catalunya. Vol. III. La defensa de la Terra. F. Xavier Hernàndez. Rafael Dalmau editor. 2003. ISBN 84-232-0664-5.


Back-Index-Next
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés