Retrat de Carles II, als vint-i-cinc anys, per Carreño (1685). (Wikipèdia). |
|
||||||||
La Girona del segle XVIII (I).La situació de la ciutat. L'entorn històric. El segle XVIII, per a Girona, s'obre i tanca amb dues guerres: la guerra de Successió a la corona espanyola i la Guerra Gran contra la República francesa. Enmig dels dos conflictes la població gironina experimenta un considerable creixement, paral·lel a un període de modesta prosperitat, en bona part deguda al consum de la nombrosa tropa instal·lada a la ciutat i el flux de renda dels propietaris i rendistes de la terra, eclesiàstics i noblesa local. No obstant, aquest desenvolupament gironí no assoleix les cotes d'altres viles de l'entorn gironí i de la resta del Principat.El sector comercial de la ciutat, en aquest període, encara tenia una feble implantació, i depenia bàsdicament d'enriquir-se amb l'especulació d'arrendaments i monopolis alimentaris. El sector manufacturer va fracassar. Es produiren devallades econòmiques per les destrosses dels aiguats i les pèrdues directes que ocasionaren, element que va tenir, a més de l'efecte directe, un altre d'indirecte de desmoralització de la societat gironina. Ultra això, la guerra amb França de principis del següent segle XIX, va suposar una important davallada demogràfica i econòmica per a molts gironins. Girona durant la Guerra de Successió (1705-1714) El conflicte internacional de la guerra de Successió va esclatar com a conseqüència de la mort sense descendèndia del darrer rei hispànic dels Habsburg, Carles II. Aquest nomenà el seu successor el nét del rei de França Lluís XIV, Felip d'Anjou, el que va provocar la oposició de l'imperi austríac, Anglaterra i Holanda, que s'enfrontaren als exèrcits espanyol i francès a partir de 1702.El 14 de gener de 1702 va tenir lloc a Barcelona l'acte solemne de cloenda de les corts en les quals Felip V va jurar les Constitucions, al cap d'un segle d'inexistència de corts concloses. Malgrat aquesta adhesió institucional al rei borbó, la societat catalana es va decantar, tres anys després, per l'arxiduc, en part, per l'ampli sentiment antifrancès que s'havia originat durant les darreres dècades de l'anterior segle XVII, conseqüència de les repetides i constants ocupacions del territori, la darrera el 1697, i en part per l'existència d'un projecte econòmic mercantil i industrial incompatible amb els interessos francesos i també polític, basat en el constitucionalisme català. En la canalització del descontentament polític va influir un sòlid partit austriacista format per burgesos importants, nobles i eclesiàstics, però també va tenir el seu pes l'aspecte econòmic materialitzat en el cobrament dels serveis votats a les Corts, la qual cosa va provocar notables protestes a Girona i Vic, fiscalització agreujada a partir de 1704 pels mètodes absolutistes del virrei Velasco davant les Constitucions. Per altra banda, la popularitat de l'últim virrei dels Àustria, Georg von Hessen-Darmstadt, el príncep de Darmstadt, va ser un element indiscutible d'atracció de simpaties cap aquesta dinastia. Finalment, el suport internacional, amb la signatura del pacte de Gènova i l'arribada de l'armada aliada l'estiu de 1705, al comandament de l'almirall Sir George Rooke, van acabar de decantar el indecisos a favor de l'arxiduc i van fer possible l'alçament del país i la presa de Barcelona l'octubre de 1705. En general, l'actitud dels municipis davant aquest fet va ser d'espectació, si bé l'anomenada revolta dels vigatans, iniciada el 1704, havia aconseguit mobilitzar un contingent important. La política portada fins a les seves darreres conseqüències pel Consell de Cent, va tenir una especial incidència en les poblacions amb una guarnició militar important, com era el cas de Barcelona i Girona, que va lliurar-se a l'arxiduc el 12 d'octubre. Aquestes ciutats, amb Lleida i Tarragona, foren les darreres en capitular. Els municipis, que no varen actuar mai unànimement, alteraven el seu posicionament cap a un o altre candidat segons la pressió exterior que rebessin (1), dels avatars de la guerra i del balanç de forces dels dos partits. El setembre de 1705, poc abans de la presa de Girona pels austriacistes, el militar francès Recco avisava als seus superiors que el nombre de gent armada per defensar-la era reduït i que la seva bona voluntat encara és menor, per la qual cosa no podem fiar-nos-en gens; les autoritats locals procuraren preparar la defensa davant un possible atac austriacista, sense trobar el suport de la població ni de les confraries. A la fi, la pressió del noble Ramon de Belloch i Esteve Andreu, uns dels contribuents més importants de Girona, que havien portat un missatge de l'arxiduc per a la ciutat, varen fer decantar les autoritats cap a un lliurament pacífic (2). 
Assalt de les tropes de Felip V a Barcelona, l'11 de setembre de 1714. (Wikipèdia).El partit de l'arxiduc va comptar, des del primer moment, amb una considerable representació d'eclesiàstics que varen col·laborar amb la difusió de la causa austriacista, de paraula o mitjançant impresos, i organitzant el partit, establint contactes, preparant reunions en convents i esglésies, però també militarment, com en el 1706 quan varen ser mobilitzats 110 religiosos regulars per defensar la muralla del convent de Sant Domènec, organitzats en tres companyies, amb els seus caporals, a les ordres de l'abat de Sant Pere de Galligants. Això es va organitzar en absència del bisbe Miquel Joan de Taverner i Rubí, qui, en retornar, va fer indagacions per castigar-los. Fins el 1710 la ciutat va romandra sota l'obediència de l'arxiduc (3). l 14 de gener d'aquest any l'Arxiduc arribava a Girona amb l'objectiu d'encoratjar els catalans a resistir, en una situació difícil, provocada tant per la guerra com per les penúries econòmiques que comportava. El duc de Noailles, instal·lat a Cervià el 14 de desembre de 1710, ja preparava el setge de la ciutat. La guarnició de Girona, de 2.000 soldats, s'havia d'enfrontar amb les tropes de Noailles, amb 18.000 homes.Els francesos començaren per tallar el subministrament d'aigua de la sèquia Monar, que provocà l'aturada dels molins, i aquesta sequera i la penúria d'aliments, van provocar que el governador de la ciutat, el comte d'Estatenbach, decretés la venda lliure d'aliments sense limitació de preus, i va haver de demanar un préstec a la ciutat, de 1.000 doblers, per pagar la tropa. Malgrat que el general francès Du Bruelh, el 21 de desembre, comunicava a París el propòsit de resistència de la ciutat (4), el 29 de desembre capitulava el fort de Montjuïc. Això va permetre que Noailles emplacés bateries d'artilleria al Puig d'en Roca, des d'on bombardejà la ciutat, atac només aturat per les fortes plujes i la crescuda de l'Onyar del 9 al 12 de gener, que immobilitzà les tropes franceses. 
L'11 de setembre de 1714. Oli d'Antoni Estruch, 1909. (Wikipèdia).La ciutat capitulà el 14 de gener de 1711, amb un balanç de 400 morts o ferits i 200 presoners en l'exèrcit austriacista, i de 348 morts i 512 ferits en el francès. El dia 25 varen ser signades les capitulacions, mitjançant les quals els ciutadans que havien estat mobilitzats no serien castigats, i els habitants que volguessin sortir de la ciutat, tindrien dos mesos per fer-ho. Es va decretar la lliure circulació de moneda francesa, que comportà l'entrada massiva de moneda falsa procedent dels Rosselló. La situació pels gironins va esdevenir, encara, més crítica, per les contribucions i les estades dels homes d'armes establerts a Girona, Banyoles i altres vil·les, en temença d'una mobilització important del país per recuperar Girona. A la primavera, el proveïment de les tropes franceses era encara més dificultosa per les accions de miquelets a l'Empordà, que controlaven la zona sense que l'exèrcit els pogués eliminar. A principis d'estiu, l'exèrcit francès patia desercions i fam, o acabaven vivint d'almoines; els malalts i els morts augmentaven. El comte de Fiennes deia, a finals de juliol, que no sabia d'on treure un préstec per a la guarnició i la cavalleria, atès que ja havia obtingut, amb molts problemes, 12 o 13 mil lliures de la gent del país. A l'abril de 1712, el general Wetzel, al front de les tropes austriacistes, assetjà la ciutat, setge que es va perllongar fins a finals d'any. En aquesta ocasió, la fam va ser el pitjor enemic tant dels gironins com de les tropes ocupants franceses; uns i altres intentaven sortir de la ciutat per apaivagar-la. El 15 de desembre el mariscal Stahremberg gairebé va aconseguir entrar a la ciutat, assaltant amb escales la muralla, però va ser rebutjat pels defensors de la ciutat. Uns dies més tard, l'arribada d'un reforç francès de 20.000, comandats per duc de Berwick, va ocasionar la retirada de les tropes austriacistes i l'aixecament del setge de la ciutat. 
Felip V de Borbó imposa el Toisó d'Or al duc de Berwick. Oli de Jean Auguste Ingres. (Wikipèdia).A la darrera fase de la guerra, la resistència catalana i l'oposició a Felip V lluitaven sols; les signatures dels tractats d'Utrech, del 1713, i de Rastatt, de 1714, propiciaren la retirada del suport a l'arxiduc Carles per part dels aliats, Anglaterra i Àustria. Només quedaven Barcelona, Cardona i alguna altra zona que els miquelets i els somatents ocupaven eventualment. La capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714 va representar el final de la guerra i la integració efectiva de Catalunya a una Espanya centralista i unitària, de clara influència francesa, segons el concepte encunyat pel nou monarca. El Decret de Nova Planta de 1716: les conseqüències La derrota militar de Catalunya va implicar una integració política sense condicions a la nova monarquia borbònica. Una de les primeres mesures empreses per la corona va ser l'anul·lació de les llibertats i privilegis dels catalans, instituïda mitjançant el Decret de Nova Planta de 1716, en el que es va concretar, entre d'altres, un nou pla econòmic basat en la imposició d'un nou sistema fiscal, el Reial Cadastre, que gravava la riquesa de cadascú en lloc d'aplicar la tributació indirecta tradicional. La quantitat estipulada inicialment va ser molt alta, el que va provocar situacions dramàtiques en una posguerra que s'havia allargat molts anys.També es va liquidar l'Estudi General o Universitat de Girona, a l'edifici de les Àligues, en un intent d'imposar l'administració i l'ensenyament de la llengua castellana, com a base de la nova divisió territorial es va substituir la Veguera pel Corregiment, i a partir de la segona meitat del segle, es nomenaren bisbes foranis a Girona. En un entorn més local, l'octubre de 1718 es va promulgar una Reial Cèdula en la que s'establien les disposicions relatives al govern municipal, amb l'objectiu d'uniformitzar-ne el funcionament i, fins i tot, allò que es referia al cerimonial i protocol: es va abolir l'antiga vestimenta dels consellers, jurats, cònsols i paers, i es va substituir pel "traje moderno español", es determinà la precedència en els seients entre els regidors, privilegiant l'alta noblesa, cavallers, ciutadans honrats i els que tinguessin privilegi militar, entre d'altres. Tot anava encaminat a fer desaparèixer qualsevol signe d'identitat diferencial local o territorial: la denominació de jurat, pròpia del país, va ser substituïda per regidor, pròpia de Castella, i es donava un paper preponderant al Corregidor, qui presidia les reunions de l'Ajuntament, i en absència seva, era substituït pel tinent de rei o alcalde major. El control de país que s'havia mostrat rebel al nou ordre també es va materialitzar en una estreta vigilància del moviment de la població, depuració de responsabilitats i control de les armes; el març de 1719 Tiberio Caraffa, corregidor de Girona, va prohibir als habitants de la ciutat i dels seu corregiment abandonar les seves llars durant més de vint-i-quatre hores; si ho havien de fer per necessitats professionals o personals, havien d'aconseguir una llicència especial justificativa. La intenció d'uniformització absolut de la monarquia també es va materialitzar, per exemple, en una carta de la Reial Audiència comunicant l'ordre del rei per la qual s'havien de canviar el nom dels oficis que tradicionalment s'havien practicat a Girona, i se'ls comminava a fer-ho ràpidament, atès que, malgrat les disposicions reials, se seguia emprat les denominacions antigues. Es va prohibir a nobles i altres personatges portar armes, interdicció que no va ser aixecada fins el 1760, moment en el que, segons el rei "no han cesado los cathalanes de dar pruebas nada equívocas de lealtad, fidelitat i amor a la monarquia", i que els atorga el permís perquè està segur que "están ansiosos de emplearlas ellos y sus descendientes en defensa y servicio mío y de los míos". (Esmentat per Ramon Alberch, "La Girona del set-cents"). 
Regnat de Ferran VI. Ardit, 1756. Encunyació catalana. (Wikipèdia).Notes Bibliografia |
|||||||||
 - - - |
|||||||||
El darrer virrei dels Àustria, Georg von Hessen-Darmstadt, el príncep de Darmstadt. (Wikipèdia).
L'almirall Sir George Rooke, 1705. (Wikipèdia).
Porta de la Caserna d'Alemanys, a la Torre Gironella.
L'Arxiduc Carles, proclamat comte de Barcelona. 1706/1707, Museu Palau Mercader dels Comtes de Bell-Lloc, Cornellà de Llobregat. (Wikipèdia).
El Mariscal francès Adrien-Maurice, tercer duc de Noailles. Pintura de Féron . (Wikipèdia).
L'Arxiduc Carles d'Àustria. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó a cavall. Obra anònima, cap a 1720. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó. (Wikipèdia).
Portada del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. (Wikipèdia).
Porta de la Caserna d'Alemanys, a la Torre Gironella.
L'Arxiduc Carles, proclamat comte de Barcelona. 1706/1707, Museu Palau Mercader dels Comtes de Bell-Lloc, Cornellà de Llobregat. (Wikipèdia).
El Mariscal francès Adrien-Maurice, tercer duc de Noailles. Pintura de Féron . (Wikipèdia).
L'Arxiduc Carles d'Àustria. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó a cavall. Obra anònima, cap a 1720. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó. (Wikipèdia).
Portada del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. (Wikipèdia).
El Mariscal francès Adrien-Maurice, tercer duc de Noailles. Pintura de Féron . (Wikipèdia).
L'Arxiduc Carles d'Àustria. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó a cavall. Obra anònima, cap a 1720. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó. (Wikipèdia).
Portada del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó a cavall. Obra anònima, cap a 1720. (Wikipèdia).
Felip V de Borbó. (Wikipèdia).
Portada del Decret de Nova Planta de 16 de gener de 1716. (Wikipèdia).