Ajuda- Inici

Introducció

A la història de les ciutats sovint s'hi troben influències i petjades ben ostensibles i, a vegades, d'altres insospitades per ulls poc curiosos, que han marcat el devenir urbanístic present. A la ciutat de Girona una d'aquestes marques la provocà l'estada d'una comunitat jueva establerta durant gairebé sis-cents anys.

Malgrat el temps que els jueus van romandre a Girona, tant per motius interns com aliens a la pròpia comunitat, tot i molt especialment aquests darrers, no es produí la seva integració a la resta de la ciutat. Les diferències religioses, culturals, les tradicions i hàbits, on es barrejaven les dues característiques anteriors, impossibilitaven la fussió en un gresol comú ciutadà de les dues comunitats. A més, s'han de tenir presents les disposicions legals que obligaven als jueus de romandre en una closa determinada i definida: el Call.

En determinats moments es produïren entre els jueus conversions al cristianisme, algunes d'elles visiblement sinceres, i d'altres únicament amb l'ànim de salvar la pell i, tal vegada, les propietats. Aquestes apostasies, segons es pot deduir d'alguns textos, no provocaven necessàriament la sortida i abandó de l'habitatge al Call per incorporar-se als barris cristians. Les autoritats eclesiàstiques es queixaven dels perills de judaïtzació que representava el fet que visquessin ensems conversos i jueus.

L'antic barri jueu, el Call, es trobava al mig de diversos sectors ben diferenciats del que avui és Barri Vell. Per una banda, oriental, l'actual zona monumental, eclesiàstica: el Palau Episcopal, la Catedral, l'inici de l'accés al Passeig Arqueològic per darrera els absis. Per una altra, la nord, l'antic Mercadell i actual plaça de la Catedral, les defenses de Sobreportes i el que havia estat antic burg de Sant Feliu, que va ser annexionat a la ciutat. Al sud es troba el barri medieval dels ciutadans i els mercaders, i per fi a l'oest, l'antiga muralla que delimita, o uneix, els carrers de la Força i de Ballesteries, el riu, i més enllà, les antigues hortes i molins de la ciutat, el barri del Mercadal i l'eixample de Girona.

Veure Mapa

L'arteria principal de la zona era l'actual carrer de la Força, veritable columna vertebral a la que s'adherien les costelles formades per carrerons estrets i costeruts: Cúndaro, Sant Llorenç, el tancat carrer d'Hernàndez, més amunt i gairebé paral·lel, Oliva i Prats. Tot aquest laberint de carrerons i graonades gastades, de parets grises de pedra i finestres amb reixes de ferro rovellat, de portes de fusta i forrelats grinyolants, fou l'hàbitat durant segles dels jueus gironins.

La descripció que es podria fer d'un Call, de les seves cases, amb obertures petites, finestres reduïdes i enreixades, quan no decididament tapiades, amb un sòl pavimentat amb còdols o llambordes que servia, a vegades, de claveguera, no era exclusiva de la zona jueva de les ciutats. De fet, els jueus medievals no empraren cap modus ni estil constructiu específic, sino que s'amotllaven i utilitzaven l'habitual a la zona on residien. La diferència solia ser que al Call, a vegades, l'aspecte exterior dels habitatges no concordava amb l'interior, i els seus veïns, que vestien públicament amb exagerada senzillesa, fins i tot en alguns moments amb les robes especials i distintives que imposaven les ordinacions legals, utilitzaven a les seves cases robes de la millor qualitat. De la mateixa manera, l'antagonisme extern-intern era present en els seus habitatges; a l'interior del barri, una munió de lluminosos patis incorporats dins les estades era el seu hàbitat real; els carrerons eren tan sols un lloc de pas, d'accés a un veritable laberint de porxades i jardins que accedien als seus habitatges.

Si bé, en general a l'època, els carrers eren estrets, és de suposar que confinats els jueus en un espai ben precís i limitat, sense possibilitat d'eixamplar-lo, havien de pensar en el lògic augment de la població i per tant dels habitacles, i en la reserva dels famosos patis interiors de la comunitat, i dexaven per carrer o carreró el mínim espai possible i indispensable. A la inauguració de les cases jueves era costum prendre pa amb sal com a símbol de sort.

Història i Cultura

L'existència d'una comunitat jueva a Girona s'endinsa en el temps fins a l'any 982 en què s'en té la primera notícia documental, si bé fins el 1160 no es parla d'un agrupament establert, sinó de cases aïllades. Des d'aleshores fins al moment de l'expulsió, més de mig mil·lenni deixà necessàriament traces històriques, tot i que als jueus no els era permès d'utilitzar figures humanes o animals a les seves representacions artístiques, i per tant ben poca cosa en queda de les seves impromtes materials: un parell de dotzenes de làpides, la important col·lecció epigràfica, i determinades restes a les edificaciones que ocuparen.

En el moment de l'expulsió, a l'estiu del 1492, començaren els enderrocs de les tanques exteriors que preceptivament tenien portes, finestres i fins i tot els carrerons, per haver comprat els edificis dels jueus els ciutadans cristians, generalment clergues, pel seu veïnatge amb el Call. Tot seguit començaren les noves edificacions, annexions i segregacions, canviant per tant l'aspecte, la ordenació i la fisonomia del vell barri. De les antigues cases habitades pels jueus situades a la banda de ponent del carrer de la Força, especialment a la part baixa, no en quedà gairebé cap amb resta exterior visible de l'estructura que antigament tenien.

Els jueus, i per tant les seves comunitats, les Aljames, eren propietat reial. Això permeté als jueus de tenir les pròpies estructures i organitzacions de forma paral·lela i independent de les cristianes establertes a les ciutats. Tenien els seus propis regidors, secretaris, clavaris, oïdors de comptes i altres oficis i funcionaris per l'administració de la ciutat dins la ciutat. Eren autònoms en tots els àmbits llevat del judicial. Els seus sistemes d'elecció de càrrecs, en moltes èpoques transparents i equitatius, càrrecs als que podia accedir qualsevol, i de fet ho feien, esdeveniren en els darrers temps de l'estada jueva l'evidència d'una élit de families governants que s'anaven alternant i repetint en les diverses responsabilitats.

Si bé l'herència material i arqueològica dels jueus gironins és ben minça, la seva aportació en el camp de la cultura, en el terreny de la mística i especialment de la Càbala, valgueren per Girona el títol de Ciutat Mare d'Israel. Personatges com Bonastruc Ça Porta, Jacob ben Sheshet, Ezra de Girona, amb la seva brillantor intel·lectual il·luminaren no tan sols la seva època, sino que la seva figura els transcendí: els seus escrits mereixen encara noves edicions i estudis.

L'espai urbà que ocuparen els jueus gironins és, visitable, reconeixible, i encara, a vegades, diuen, hi és perceptible la presència del rabí que, apressat, va cap a la Sinagoga amb un rotlle plegat sota el braç, les sandalies lliscant damunt la pedra lluenta de la humitat nocturna, i el cap baixat endinsat en els seus transcendents pensaments...

(Textos extrets de "Girona. Guia del Call", de Fèlix Xunclà, Girona, 1995).

Itinerari

Visita virtual: les imatges

Anar

El Centre Bonastruc ça Porta.

Mostra
Anar

Bonastruc Ça Porta. Biografia.

Mostra
Anar

Els jueus a Girona. Història (I).

Mostra
Anar

Els jueus a Girona. Història (II).

Mostra
Anar

El Call de Girona. Visió de conjunt.

Mostra
Anar

La casa de Lleó Avinay.

Mostra
Anar

El carrer de Cúndaro.

Mostra
Anar

El carrer de Sant Llorenç.

Mostra
Mapa-Ajuda-Index-Index