La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats
Ampliar
(Ampliar) - Imatge dels Manaies. 1941-1942

Ampliar
(Ampliar) - Imatge dels Manaies. Dibuix de Joan Orihuel, publicat al programa de Setmana Santa de 1948.













Equipacions dels Manaies dels anys 1941-1942. Fotografies preses al Castrum de Sant Lluc.

Detall del Pas de la Caiguda, de la Confraria de Jesús crucificat.

Antecedents

La primera dada documental sobre l'existència dels Manaies a Girona és de l'any 1751, malgrat que alguns treballs reculen aquesta data a 1723. De fet, a la segona meitat del segle XVII es generalitzaven arreu de Catalunya els grups de manaies i armats. Segons l'historiador Ramon N. Comas i el folklorista Valerià Serra i Boldú, els manaies i armats, aparegueren a les processons de Setmana Santa quan el pare Epifià Cedó, de l'Ordre de Servitas, cap al 1663 va establir, al seu convent de Nostra Senyora del Bon Succés de Barcelona, la Confraria de Nostra Senyora dels Dolors.

En aquesta data (1751) consta que quatre manaies custodiaven el "misteri" del Sant Sepulcre a l'església del Carme durant tot el Dijous Sant i que n'obrien també la processó. Des d'aquest moment, els Manaies participaven, tot encapçalant-les, en les dues processons que tenien lloc durant la Setmana Santa gironina: la del Dijous Sant (organitzada per la Reial Confraria de la Puríssima Sang, fundada a Girona el 1568) i la del Divendres Sant (organitzada per l'Arxiconfraria de la Passió i Mort, fundada el 1684).

Ampliar

(Ampliar) - Els Manaies primitius a la plaça dels Apòstols.

Els Manaies, en aquest període inicial dels segles XVIII-XIX, no formaven part d'una confraria exclusiva, a diferència del moment actual en el que estàn incorporats, com secció a part, dins la Confraria de Jesús Crucificat. El seu nombre oscilĚlava entre la vintena i la quarantena. Vestien cuirassa i casc amb cimera, una capa, vermella per la processó del Dijous i blava per la del Divendres sants i, a més, llargs mostatxos i impressionants barbes postisses, negres, grises o blanques, per amagar la seva identitat. Anaven armats amb escut, espasa i llança. Colpejaven a terra amb la llança, característica que, de fet, s'ha mantingut fins avui, i probablement realitzaven ja la tradicional figura de l'estrella.

El capità manaia portava el penó roig de la cohort, on s'hi llegien les clàssiques inicials SPQR, que, segons Alegret i Pérez, el poble desxifrava fàcilment: Soldat, Pollós, Quc i Ronyós, tot i que també existia una altra fórmula: Sastres Pobles Que Robeu, i el seu invers Robeu Que Pobres Sereu.

Ampliar

(Ampliar) - El Sant Sepulcre custodiat pels Manaies, amb capes i casc amb cimera, davant l'església del Carme, 1925-1930. Ajuntament de Girona. Publicada al programa de Setmana Santa de l'any 1960.

A més d'encapçalar les dues processons, anaven a buscar els pendonistes respectius, i fins i tot havien arribat a participar en les funcions religioses de la Catedral fins que el bisbe ho prohibí el 1851. S'acompanyaven amb música de flautes i tabals per a la marxa lenta, i una cobla els acompanyava per als desplaçaments ràpids, fins a mitjans segle XIX, quan sembla que es va ampliar el nombre de flabiols i es va composar, probablement, el que avui és la marxa ràpida. El que coneixem com a marxa lenta es composà, segurament, a les darreries del segle XVIII, sense que quedi clar quin és l'origen d'aquesta antiga melodia.

En aquest primer període, sembla que la condició de Manaia va anar esdevenint hereditària i de forma més o menys tàcita el càrrec anava passant de pares a fills, amb el temps molts dels Manaies van acabar procedint de la Vall de Sant Daniel (els capitans manaies En Vilaroja, En Baldiri i En Feliu en fóren ve´ns). Pels volts del 1840 es va voler substituir el que aleshores era capità manaia, l'hereu Cla, de Celrà, per˛ aquest va posar un plet i el va guanyar.

Ampliar
(Ampliar) - Imatge dels Manaies primitius.

Expliquen diverses anècdotes que algunes vegades el comportament dels Manaies en el decurs de la processó havia estat un irregular i, alguns d'ells, ja coneguts de tothom per la seva afició a la disbauxa, havien arribat a assistir-hi beguts. Segons Grahit i Grau, el darrer capità manaia gironí, en Feliu, el nom del qual era Salip, era molt popular per les seves maneres improcedents durant la processó, conseqŘència de l'aiguardent amb que el convidaven, amb els seus, als indrets on precisaven els seus serveis. Potser per aix˛, en l'imaginari popular gironí (tal com en altres poblacions de les nostres terres) el mot "Manaia" esdevingué, amb una injusta generalització, sin˛nim de "tronera". Pensem, de totes maneres, que l'element lúdic en les processons religioses d'època moderna en general és un fet freqŘent i gairebé indestriable, que les fonts ens testimonien abastament.

Els "nous" Manaies

La Guerra Civil va aturar totes les manifestacions religioses públiques. Immediatament després de l'entrada de les tropes franquistes a Girona (el febrer del 1939) hi hagué la iniciativa de restaurar la processó de Setmana Santa, però això no fou possible per la penúria del moment. No obstant, l'entusiasme dels vint-i-sis Manaies refundadors i el suport episcopal van permetre que la processó sortís de nou el 1940, Manaies inclosos: els primers equips es llogaren en un magatzem de teatre de Barcelona, i la música formada per un flabiol, una ocarina, un pifre, aquest a càrrec de Joaquim Pla i Dalmau, i un tambor.

Per a la processó de 1941 s'elaboraren ja uns equips nous, de moment de llauna, que volgueren inspirar-se en els relleus de la Columna Trajana, a Roma (113-117 dC), per˛ conservant l'esperit estètic tradicional del Manaia gironí, uniforme estudiat i dissenyat per Josep M. Solà i Joaquim Pla i Dalmau, amb l'assessorament del Dr. Lluís Pericot. Per a aquesta primera sortida amb el nou uniforme, s'entaula una discussió sobre la necessitat o no de què els Manaies portessin el pantalonet a sota la túnica; la solució adoptada va ser la pitjor: portarien mitges, unes mitges de fil tenyides de color rosenc, un color carn molt defectuós.



Penons dels Manaies. Esquerra: de l'any 1942. Dreta: l'actual.

L'any 1942 ja s'havia ampliat el maniple a 35 manaies, amb cinc equips nous: un de centurió, amb la part metàlĚlica de llautó repujat, dos de manaia i dos de manaia petit o infant. Amb data 5 d'octubre d'aquest any va quedar constitu´da la Pia Unió de Jesús Crucificat.

La dinàmica del grup de Manaies havia canviat: d'un grup de famílies que conservaven unes funcions exercides de forma més o menys mecànica, els Manaies havien esdevingut un grup de joves creients amb ganes de reformar la figura del Manaia i dotar-la d'un nou sentit. Fruit d'aix˛, i deslligant-se de la tutela inicial de la Reial Confraria de la Puríssima Sang durant la immediata postguerra, els nous Manaies es constitu´ren primer en Pia Unió (1942) i després en Confraria (1947) sota l'advocació de Jesús Crucificat. El 1944 es creà la secció de vestes.

Aquest mateix any de 1944 es va encarregar als tallers Sacrest d'Olot l'elaboració d'un pas que representava una de les caigudes de Jesús, amb un manaia amb actitud compasiva davant la d'un saió molt irat, pas que era portat per nou homes. Les figures varen ser retocades per l'artista gironí Joan Orihuel.



Manaies encapçalant la processó de Setmana Santa al carrer dels Alemanys, 1941.
ColĚlecció Ajuntament de Girona

El Maniple de Manaies experimentà, a partir d'aquesta etapa inicial, tota una sèrie d'ampliacions graduals i millora dels equipaments: cuirasses de llautó, ampliació i estructuració de la banda, creació de dues i després de tres optiades, creació de la secció d'èquites (cavalleria), etc., fins assolir les característiques de l'equip i l'estructura del Maniple actual, amb una plantilla de 114 efectius l'any 1999.

La Confraria ha ocupat diversos locals: des de l'Església del Carme, en un primer moment, passant pels soterranis de la Catedral i el primer pis de Casa Carles (actual seu de les oficines del Bisbat), fins l'actual Castrum, a l'església de Sant Lluc, inaugurada el 1991 en coincidència amb el 50è aniversari de la Confraria.

A partir de 1956, i de manera ininterrompuda, la Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona s'encarrega també de l'organització anual de la Cavalcada de Reis.

L'any 1959, després de molts anys que la secció de vestes reclamés el seu propi pas, l'artista gironí Domènec Fita va esculpir el que representa Jesús davant Pilats. l'Ecce Homo, que va ser bene´t pel bisbe davant els Manaies, les vestes i el pas antic.

Malgrat les petites dificultats que tingué la processó gironina en general, lligades als nous corrents immediatament posteriors al Concili Vaticà II (1962-65), la Confraria s'estabilitzà definitivament, es consolidà en el seu paper dins de la processó del Divendres Sant i celebrà els seus XLV (1985) i L (1990) aniversaris totalment integrada en la Girona actual.



Bibliografia

  • "Els Manaies de Girona", Joaquim Alegret i Tauler, i Santiago Pérez Moratones. Ajuntament de Girona, 1990. ISBN 84-8683-7-11-1.
  • "La Confraria de Jesús Crucificat-Manaies de Girona", Marc Sureda i Jubany.

    web Manaies de Girona

    Back

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés