Strawberry Field, Liverpool, amb graffitis de fans
de The Beatles d'arreu del món. Actualment, és un orfanat. Fotografia de Mike Haynes.

Let me take you down
cause I'm going to strawberry fields
Nothing is real
and nothing to get hung about
Strawberry fields forever

Living is easy with eyes closed
Misunderstanding all you see
It's getting hard to be someone
but it all works out
It doesn't matter much to me

Strawberry Fields forever

John Lennon/Paul McCartney.
© 1967 Northern Songs.

El subministrador d'escenaris.

Quim Curbet.

Una vegada hi havia un boig damunt d’un turó, que va decidir pintar de nou un món nou amb els colors de la vida. Va haver de triar entre els Rollings i els Beatles, va ser dur; una nit molt dura, però els Beatles venceren. Van morir joves i això els portà cap a la immortalitat. Només un boig nascut en una ciutat tres vegades immortal ho podia comprendre. Però això era ahir, quan tots els nostres problemes semblaven tan llunyans, ara ja són aquí i han vingut per quedar-se.

En Santiago Roca D. Costa és un dels pocs artistes gironins comprensibles i avaluables, amb això no vull dir precisament que a Girona la cosa vagi diferent que en altres llocs, simplement que jo penso amb els artistes que tinc a mà.

En una època probablement molt remota es distingia fàcilment entre els artistes que ens agradaven i els que no, però amb el temps aquesta línia tan prima que separava els uns dels altres s’ha anat desdibuixant i ara ja res no és fàcil, perquè abans d’avaluar res el que has de fer és primer intentar analitzar si l’artista realment ha fet alguna cosa, i no parlo de creació artística, simplement alguna cosa tangible, més enllà del fum fantasmagòric d’avantguardes encarcarades.

Ho sento perquè encara hi haurà qui dirà de mi que soc un reaccionari, però jo no puc sentir-me atret per un munt de ferralla, posem per exemple, o per una rajola trencada o un tros de fusta, exposats com si realment fossin alguna cosa i no són res. En Santi Roca, evidentment no és d’aquests, ell treballa i treballa fort, exposa la seva obra i s’exposa a la crítica, la dels experts i a la dels no experts que sovint és la més difícil, perquè aquests poden jutjar els seus quadres ja que els hi són, per naturalesa, completament comprensibles, perquè són l’expressió d’una mirada, la mirada d’en Santi que també és la nostra.

En Santi ens diu, amb modèstia i amb sornegueria, que ell és un subministrador d’escenaris, uns escenaris ja desapareguts o imaginats, uns escenaris perfectes però passats per l’adreçador del mestre i posats a disposició de l’espectador que els imaginarà de nou i els farà seus ja per sempre tal i com els hi presenta l’artista.

Val la pena pujar fins les sales de l’Institut Vell per visitar aquesta magnífica exposició de la seva obra i la del seu pare, ara que en tenim l’oportunitat, encara que només sigui per contemplar l’antic paisatge d’aquella piscina de la Devesa –on sonava l’Only You–, aquell pati amagat de les Pedreres o l’home cansat que camina molt convençut pel Parc Monceau. O la columna de la Rambla Verdaguer erigida com un símbol estrany en una ciutat estranya.

Tanmateix ens quedarà la sensació que en Santi ens amaga alguna cosa, que no ens acaba d’explicar-ho tot; en les seves obres hi ha moltes portes i molts racons obscurs, probablement si parem atenció algun dia hi descobrirem, amagat darrera d’un portal, un jardí on encara hi poden florir les maduixes per sempre.

Publicado al "Diari de Girona", amb motiu de l'exposició antològica al Museu d'Història de la Ciutat.

Inici | Altres textos