Un dels aspectes que des de sempre m'han atret més de la pintura de Roca D. Costa és el seu "medievalisme". De fet, és el darrer pintor que evoca d'alguna manera la pintura romànica i gòtica en aspectes no gens menyspreables, per bé que s'hi entreveuen també al·lusions sense solució de continuïtat a la pintura de les escoles umbra i veneciana, en particular la de Carpaccio, i també a l'holandesa, des de Vermeer fins a Mondrian. Aquesta invocació al "medievalisme" de Roca D. Costa pot semblar una boutade refutable de qui escriu aquestes línies. Potser sí. No obstant, en la brevetat d'aquest espai intentaré apuntar quins són els components de la pintura de Roca D. Costa que, al meu entendre, enllacen amb la cultura pictòrica medieval del nostre país.

Amb matisos, amb alguna reserva, la pintura de Roca D. Costa es podria adscriure al corrent, tot i la diversitat que mostra segons els països i les escoles, sovint s'ha anomenat "romanticisme de caire realiste" o, si es vol, "realisme romàntic", i aquest romanticisme enllaça d'una manea subjacent amb la tradició pictòrica medieval. Per ell mateix, qualsevol tipus de romanticisme invoca un temps passat, perdut o oblidat cap al qual hom dirigeix la mirada. La primera impressió que produeix la contemplació d'una obra de Roca D. Costa posterior a l'any 1973 -moment en què comença a desenrotllar plenament la seva personalitat artística i inicia el camí vers el desplegament de la seva peculiar tècnica, suma de geometria subjacent i cromatisme pla i sense matisos- és la xocant iconografia londinenca, la personal percepció de les atmosferes, la solitud dels paisatges i la melangia que destil·len de vegades els seus quadres, i no només els londinencs, sinó també els parisencs i els gironins. Xocant fins a cert punt. A la darreria dels anys seixanta arribaven a Girona, entre altres, els primers discos de The Kinks, Herman's Hermits i, sobretot, The Beatles. La beatlemania de Roca D. Costa és i ha estat sempre prou coneguda, i els seus viatges a Londres eren, aleshores, freqüents en tant que destí per trobar la llibertat i modernitat. D'aquí va sorgir la iconografia que el pintor ha continuat i diversificat posteriorment.

No és fàcil fixar i sintetitzar en poques paraules l'obra de Roca D. Costa. Les nombroses crítiques i valoracions que se n'han realitzat ens fan veure la diversitat de diagnòstics i, de vegades, les valoracions contradictòries que ha provocat la seva pintura, i que jo no hem ouc estar de condensar a l'hora d'incloure-la sota l'epígraf de romanticisme. L'obra de Roca D. Costa desprèn romanticisme. La iconografia realista del paisatge, de les façanes, de les portes i dels patis i jardins, sembla filtrada per una atmosfera misteriosa de solitud, de silenci i, fins i tot, de fredor. De vegades, l'escalfor de la vida s'hi sobreentén o s'hi insinua, però la veritat és que els fragments de realitat que amb ull fotogràfic copsa el pintor -pintant-los, tanmateix, des d'una interpretació personal- no tenen vida, o no la tenen explicitada, i no deixen de provocar un cert desassossec, una mena d'intranquil·litat semblant a la que susciten també els paisatges romàntics, tant si es tracta de la intimitat d'un interior com si se'ns ofereix la visió d'unes ruïnes inertes. Com els romàntics, Roca pinta fragments de realitat anònims, de Londres i de Girona, sense cap valor reconegut, i en un sentit arqueològic, perpetua la memòria d'uns edificis i d'uns espais que tard o d'hora hauran desaparegut.

I tot això, explicat sobre la tela amb un discurs pictòric propi que, en certa manera, parteix de la pintura medieval. Roca D. Costa em sembla així mateix un pintor medievalitzant perquè -bon coneixedor segurament de la pintura romànica i gòtica- el seu medievalisme es concreta en la pràctica de pintar a l'interior, instal·lat permanentment a l'estudi; en l'ús de superfícies i colors plans, que manlleva de Mondrian, i per la minuciositat descriptiva i el detallisme que flamencs i holandesos, i els autors que els han seguit, conrearen des del segle XV.

Algunes de les atmosferes dels seus paisatges, tot i ser exteriors, apel·len a la perspectiva aèria de la pintura de gòtic i del primer Renaixement. Així mateix, em sembla un clar ressò d'aquesta pintura la potent geometria soterrada sota el color que empra Roca D. Costa, amb un domini aclaparador de la línia recta. I en darrer terme, l'aparent objectivitat dels seus paisatges urbans també rememora la pintura baixmedieval europea. Potser la suma de tot això explica la modernitat exultant de l'obra que, sense massa canvis, Roca D. Costa conrea des de fa prop de trenta anys. En això, en l'homogeneïtat estilística, que no implica necessàriament una repetició sense sentit, també s'acosta als pintors medievals.