La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Biografia

Carles Rahola i Llorens, nascut a Cadaqués el 29 de juny de 1881. Fill de Ferran Rahola i Verdaguer i de Carolina Llorens i Palou, era el petit de cinc germans. Quan tenia tres anys, la família va deixar Cadaqués i es va establir a Girona, on va fixar la seva residència definitiva.

Rahola va cursar els estudis primaris a l’escola de Sant Narcís, del carrer de la Galera, l'actual carrer Anselm Clavé, i a l’acadèmia del pedagog Josep Dalmau Carles, al carrer de la Neu. Les condicions econòmiques familiars van impedir que accedís al batxillerat i a estudis superiors. Va ser, per tant, un autodidacte, sempre ocupat en la lectura i en l’estudi per tal de procurar-se el nivell de coneixements que no podia obtenir pels conductes oficials.

El 1896, quan tenia quinze anys, el seu pare va instal·lar una impremta al número 13 de la plaça de la Independència, que va ser regentada pel tercer fill, Darius. Abans, n’havia tingut una a la plaça del Vi i, anteriorment, una llibreria al carrer Nou. Carles Rahola va començar a treballar a la impremta i la seva dedicació va ser constant durant tota la seva vida. Dos anys més tard, quan en tenia disset, va guanyar unes oposicions com a escrivent temporer a la Diputació de Girona, on també treballaria fins a la seva mort. Al llarg dels anys, el van anar ascendint i així, el 1932, va passar a regentar la Secció de Governació de la Comissaria delegada de la Generalitat de Catalunya a Girona.

El 1898, el seu germà Darius, des de la impremta familiar que regentava, va fundar El Autonomista, diari d’ideologia republicanofederal del qual Carles esdevindria corrector, redactor, articulista, editorialista i mentor. De ben jove, doncs, es va iniciar en l’escriptura, al costat d’una colla de lletraferits modernistes que animaven una mica l’esmorteïda activitat cultural d’aquella Girona de principis de segle. Amb Xavier Montsalvatge, Miquel de Palol i Prudenci Bertrana encapçalaren un grup que, al cap dels anys, deixarien una petjada considerable a la ciutat: Josep Tharrats, Joaquim Pla, Josep Grahit i Rafael Masó, entre d’altres.

El Jardí de la Muralla de la Mercè, de Girona, l’any 1907. D'esquerra a dreta Xavier Montsalvatge, Carles Rahola, Eduard Prats, Prudenci Bertrana, Tomàs Sobrequés i Pere Ciurana. (Ajuntament de Girona)

Rahola era el més assenyat, reflexiu, constant i pacífic d’aquella colla de joves que, per algunes aventures ciutadanes i literàries una mica agosarades, eren titllats d’iconoclastes per la societat extremadament conservadora i tradicional de la Girona d’aquella època. Durant el període inicial d’aquest moviment, va intervenir en la redacció del setmanari modernista L’Enderroch, l’any 1902, i en l’organització dels primers Jocs Florals gironins, l’any 1903. El 1913 van crear l’entitat Athenea, un centre dedicat al cultiu i la propaganda de l’art nou, és a dir, del noucentisme. L’edifici que l’acollia estava situat al carrer de la Galera i era una de les primeres obres que en Rafael Masó va construir a Girona.

Aquest mateix any es va casar amb Rosa Auguet i Farró, amb qui va tenir tres fills: Ferran, Maria i Carolina. Rahola es va sentir sempre profundament lligat a la seva família.

Es pot dir que Rahola va dedicar tota la seva vida a activitats intel·lectuals, conjugant les col·laboracions periodístiques amb la publicació de llibres, que en ocasions eren reculls de textos apareguts als diaris. Va alternar la tasca periodística amb la recerca històrica, i la redacció de textos amb la lectura de conferències i la participació en tota mena d’iniciatives culturals. L’any 1922, va ser el capdavanter d’una acció ciutadana per a la creació de l’Ateneu de Girona, entitat oberta a tota mena d’ideologies, ubicada al carrer Carreras Peralta, que ell mateix va presidir fins a la mort i a través de la qual desenvoluparia una intensíssima activitat cultural.

Val a dir que Rahola no va triomfar, però, ni com a pensador ni com a assagista. Era massa idealista, massa romàntic, massa poc crític. Home de bona fe, era un moralista vocacional, un punt somniador, un esperit disposat sempre a confiar en la condició humana, malgrat les evidències. Fins a principis dels anys vint, és a dir, fins als quaranta anys, no es va definir la seva personalitat d’escriptor. Primer va ser periodista i va voler ser un assagista, un filòsof. Després es va decantar per la història, encara que mai no va abandonar el seu afany moralista, de consciència cívica, d’impuls ètic.

Amb el temps es va revelar com un magnífic narrador d’història, no un narrador d’ofici sinó més aviat un divulgador de la història. Per les temàtiques que va triar -emigrants, pena de mort, jueus, afrancesats i una revisió de la història clàssica-, es pot afirmar que, en molts aspectes, era un avançat, per bé que el seu estil d’escriptor narratiu i evocador, més literari que crític, pot fer pensar el contrari.

Pels seus escrits va ser guardonat en nombroses ocasions i va ser també designat acadèmic de la Real Academia de la Història de Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

A la solidesa intel·lectual que posseïa, s’hi unia una bonhomia explícita, traspuant allò que feia que se’l tingués per una bellíssima persona. Era un home bo, discret, respectuós, un home d’ideals, sensible i generós, tan pacífic i positiu que a voltes ens pot semblar fins i tot ingenu.

Influït pels corrents de llibertat sorgits de la Revolució Francesa, aquell moralista laic que va ser Rahola va forjar un pensament humanista liberal, republicà, d’esquerres. Sense militar mai en cap partit, va estar en l’òrbita federalista catalana i demòcrata que caracteritzava L’Autonomista i que, en plena República, va coincidir força amb els postulats d’Esquerra Republicana. En arribar la República es va entusiasmar i, durant aquella època, va treballar pel seu triomf, amb la ponderació i el respecte de sempre. Quan va esclatar la Guerra Civil, se li va enfonsar el món. Ocorria exactament el contrari del que havia somiat tota la vida. Això el corsecà. Escrivia poc, estava aclaparat. Va ajudar a tothom: capellans, familiars, amics. Confiava en la victòria democràtica contra el feixisme, però el vent de violència que tant havia blasmat faria d’ell una víctima més.

Són extremadament colpidors els darrers dies de la vida de Carles Rahola.

L’any 1939, els intel·lectuals i polítics catalans que passaven per Girona, camí de l’exili, envaïren casa seva, situada a la ronda Ferran Puig núm. 24 -a la façana hi ha una placa que el recorda-. S’hi hostatjaven unes hores o uns dies i ell i la seva família els atenien amb la màxima generositat. Casa seva va ser, sense caure en cap exageració, el refugi de centenars de persones que fugien cap a França i que el volien convèncer que també havia de marxar. Al capdavall, va emprendre el camí de la frontera. Però, en arribar a la Jonquera, es va negar a continuar endavant i retornà a Girona, convençut que no havia de sofrir cap represàlia per la seva actuació.

Ocupada Girona per les tropes del general Franco el 4 de febrer de 1939, es van confiscar tots els béns de L’Autonomista i el diari va deixar de publicar-se. Rahola es reintegrà al seu lloc de treball a la Diputació, on va ser detingut al cap de molts pocs dies. Sotmès a consell de guerra sumaríssim d’urgència el dia 1 de març, va ser acusat de ser un dels més destacats separatistes de Girona, basant-se sobretot en tres articles publicats durant la guerra: "Contra l’invasor", "Refugis i jardins" i "L’heroisme". En aquests escrits, segons la sentència, "se alentaba a las masas a prolongar inútilmente su resistencia", fet que es considerava constitutiu del delicte de "rebelión militar". Condemnat a mort, l’auditor de guerra confirmà la sentència el dia 3 de març. A la cel·la de la presó, Rahola va viure uns dies de serenitat extrema i va escriure clandestinament, en papers aprofitats, cartes i notes a la família que pòstumament es revelarien com un impressionant testament espiritual.

De res no van servir les gestions fetes per persones influents per tal d’obtenir l’indult o l’ajornament en l’execució de la sentència. A les cinc de la matinada del dia 15 de març de 1939, a l’edat de 57 anys, Carles Rahola va ser afusellat al cementiri de Girona.

(Text bàsic: document didàctic "Girona de la mà de... Carles Rahola", publicat per l'Ajuntament de Girona)



  • Monument a Carles Rahola. Reportatge fotogràfic i article del monument a Carles Rahola erigit a la Rambla de la Llibertat de Girona.

  • La II República a Girona. Article històric sobre els esdeveniments a Girona durant la II República.

  • Monument a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat

    Bust original de Prudenci Bertrana, per Ricard Guinó. Fotografia presa per gentilesa del Museu d'Art de Girona

    Rafael Masó. Imatge Ajuntament de Girona

    Monument a Carles Rahola a la Rambla de la Llibertat

    Back-Index-Next

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés