La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

La tradició de l'encesa de les Fogueres de Sant Joan se sol relacionar i vincular, per la seva coincidència amb el solstici d'estiu, amb tota mena de ritus, costums i tradicions molt reculats en el temps.

De fet, la terminologia emprada en aquesta data, està arrelada en antics costums celebrats a casa nostra; per exemple, durant al nit coincident amb aquest solstici, els romans sortien al camp per recollir el gram negre, és a dir, la verbena, herba remeiera l'obtenció de la qual aquesta nit portava ventures i riquesa. El costum, segons Amades, va estar tant arrelat, que es va estendre fins avui per donar nom a la revetlla de Sant Joan.

Les festes i costums de la nit de Sant Joan recorden molt les pal·lílies romanes, les festes en honor de Pal·las, que havia estat la divinitat del foc, i també dels prats i dels ramats. Durant aquestes festes es creia que les aigües i herbes tenien virtuts, i s'encenien fogueres que, segons Ovidi, la gent saltava tres vegades, amb l'objectiu d'obtenir salut i felicitat.

El mateix Ovidi relata que el dia de la festa de Pal·las, dos pastors, entretenint-se rascant dos troços de fusta de figuera cantelluts, varen fer saltar una guspira, i així va ser descobert el foc, que va ser dedicar a la deesa i va prendre sentit ritual i sagrat. Probablement, a l'antiguitat, els focs de Sant Joan s'encendrien d'una forma ritual i cerimonial.

Amades esmenta que el cristianisme en un principi va combatre les fogueres, per tal com eren una resta del paganisme. El concili de Constantinoble de 680 va condemnar durament la seva encesa. No obstant, el costum estava tant arrelat que no va ser possible extingir-lo; el clergues cristians varen acceptar-lo i canviaren el seu sentit. Durant els segles de l'Edat Mitjana, les festes de Sant Joan es caracteritzaren tant per l'encesa de grans fogueres, com per processons pels camps, amb torxes enceses, el sentit de les quals era la purificació de l'aire i l'escalfor solar, gràcies a la qual les llavors germinarien i les collites serien abundants.

A les nostres terres, amb moltes variants, hi havia el costum de llençar alguns objectes a les flames: des d'herbes, fins a estris vells. Una tradició molt arrelada, viscuda per molts gironins actuals, era la de coronar la foguera, preparada uns dies abans per la mainada de cada barri, amb un ninot, vestit amb els paraments que els veïns havien donat, i que era immolat amb la resta de la pira. Aquesta havia estat bastida pels marrecs que havien anat passant per les cases sol·licitant Teniu res per Sant Joan?.

La gastronomia relacionada amb aquesta festivitat té com a eix les coques de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n prenen de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb algun antic ritus solar. Avui en dia, la mida estàndard sol ser cànònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample.

L'altre element característic d'aquesta nit és la pirotècnia. Els nens comencen a participar en la festa des de ben petits brandant bengales i llençant bombetes -les anomenades cebes-, explosius que s'activen pel cop amb el terra, del tot inofensius. A mesura que es fan grans, els pares els van permetent de fer ús d'explosius de metxa cada cop més potents. Començant amb les piules i traques inofensives i acabant amb petards més potents. La nit s'emplena de trons, fonts de llum i el cel de coets artificials de molts de colors diferents.


Bibliografia bàsica.
"Costumari català. El curs de l'any". Volum IV L'Estiu. Joan Amades. Salvat Editores. Barcelona, 1984. ISBN 84-345-3677-3.





Foguera del barri de Vista Alegre, 2007

Back - Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés