La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

El llibreter Pere Rodeja i Ponsatí, en Pere de can Geli com era conegut per tothom, va néixer a Sarrià de Ter el 27 de desembre de 1931. Va entrar a treballar a la Llibreria Geli del carrer de l'Argenteria, amb 13 anys, el 1945, i des de llavors can Geli va ser casa seva. La llibreria té més de 200.000 llibres i en Pere de can Geli coneixia de memòria la ubicació dels exemplars. Va esdevenir el llibreter de referència, l'orgull del senyor Francisco i de la senyora Maria, propietaris de l'establiment fundat el 1879, fins al 1988, en que el van traspassar a la família Rodeja-Gibert.

Va morir el 2 de desembre de 2009 als 77 anys. Tot i que ja feia uns anys que estava jubilat, encara anava a l'històric establiment gironí, on es va passar més de 60 anys. La Geli, com era conegut el negoci, és una de les llibreries més antigues de Catalunya

Pere Rodeja amb la seva dona, Irene Gibert


El que han dit d'ell

Llibreter de culte, admirat per la seva memòria colossal, només superada pels ordinadors quan van començar a anar de pressa, Pere Rodeja i Ponsatí, ànima de la Llibreria Geli de Girona, va morir ahir, quan li faltava menys d'un mes per fer 78 anys. Vinculat a la llibreria des del dia de Santa Teresa del 1945, en Pere de Can Geli va esdevenir el llibreter de referència, l'orgull del senyor Francisco i de la senyora Maria, propietaris de l'establiment fins al 1988, fins que el van traspassar a la família Rodeja-Gibert. El funeral serà aquesta tarda de Sant Francesc Xavier a dos quarts de cinc, a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.

Va ser l'ànima de la Llibreria Geli quan n'era empleat, quan en va ser l'amo i quan, un cop es va haver jubilat, el seu fill Pere Rodeja i Gibert, en Pere petit, ja la va dirigir. Tenia emparaulada una entrevista amb en Pere pare. L'havia pressionat molt, però vam deixar-ho córrer fins passat Nadal. Sabeu? El dia 4 de juliol del 2009 va morir Irene Rodeja i Gibert, filla de Pere Rodeja i d'Irene Gibert, germana de Pere, Montserrat i Teresa. A la Irene ja se la trobava a faltar per Can Geli. Molt.

Per això vam ajornar l'entrevista amb en Pere pare, ànima d'una llibreria fundada el 1879, una de les més antigues.

Mentre el sondejava per a l'entrevista, en Pere pare em recordava que va ser una llibreria de temàtica religiosa. També era papereria i llibreria de temàtica general, però en destacaven els missals, les bíblies, les hagiografies, tots els llibres de la BAC, Herder o de l'Abadia de Montserrat. Fins no fa pas tants d'anys, tota la capellanesca de la diòcesi hi comprava les formes de pa d'àngel. Se'm va ocórrer una irreverència: "Ho titularé: ‘He repartit hòsties a tots els capellans'. "Ja en parlarem, però em sembla que anem pas bé." Hauria explicat que va ser seminarista, becat pel matrimoni Geli, sense fills, que se'l van afillar; heretaria el negoci. En l'entrevista hauríem parlat de mestres i companys. Del doctor Estela, de Modest Prats, de mossèn Pèlach, del bisbe Casas, que el 1961 el va casar amb la Irene mare. I m'hauria agradat parlar de quan venia llibres prohibits pel règim d'estranquis.

Nascut a Sarrià de Ter el 27 de desembre del 1931, en plena democràcia republicana, el 1997 Pere Rodeja es va jubilar, però no es va retirar de la llibreria. No se'n podia retirar si vivia a sobre. Cada dia hi baixava al voltant de les onze del matí. Era tan puntual com prudent i assenyat. Un cop havia esmorzat, fets els exercicis i empolainat, feia entrada a la llibreria. Cua per ser atès per ell, sobretot de gent d'una generació. A Can Geli hi ha i hi ha hagut llibreters i llibreteres d'una competència tan excepcional com la seva i amb coneixements molt elevats d'algunes disciplines. La seva atenció et transportava al mite d'un home amb memòria fotogràfica i geogràfica. En aquell temps, arribaves, demanaves, entrava al magatzem o baixava a les catacumbes i tornava, amb somrís de satisfet, amb la joia introbable, marcada amb el segell blau de la llibreria, amb una inscripció en llapis amb el preu i la data.

Durant anys i panys ell es va fer càrrec de registrar les entrades, d'emmagatzemar els llibres, d'aprendre's les portades i les ressenyes. Sortien una cinquantena de títols cada setmana. La potència de l'edició es va multiplicar i, per sort per a la majoria de llibreters, van arribar els ordinadors.

Aquest dilluns, dia de Sant Andreu, va tenir un infart cerebral mentre es dutxava, abans de baixar a la botiga. Havia comentat que reia molt i s'ho passava molt bé amb el llibre que aleshores llegia i que la nit anterior l'havia entretingut fins tard: Vint-i-cinc anys i un dia, de l'advocat Carles Monguilod. Dimecres va morir a conseqüència de l'ictus a l'hospital de Girona.

Pere Rodeja i Ponsatí era un home fet a si mateix, agradable, conservador, religiós, atent, just, pacient, dedicat al cent per cent a la llibreria. Els d'abans dirien que va ser un llibreter de raça i un bon home. Els llibreters se l'estimaven i molts ciutadans l'apreciaven.

En Pere de Can Geli va inculcar a tot el personal l'entrega a la feina. En Pere petit va recordar a aquest diari que, com per una ordre pòstuma, ahir la llibreria va ser oberta tot el dia i avui ho serà aquest matí. A la tarda, tancaran. A dos quarts de cinc, se celebrarà la cerimònia en sufragi per la seva ànima a la parròquia de Sant Feliu la Major, de Girona.

Salvador Garcia Arbós. Article publicat al Punt diari, 03/12/2009.


EL MESTRE LLIBRETER

En la mort de l'activista i, també, llibreter Feliu Matamala, comentava a en Pere Rodeja, fill, que esperava tardar molts anys (li deia entre 30 i 40, per tirar llarg) a haver d'escriure sobre la mort del mestre Pere, el seu pare. Ahir, a primera hora del matí em va trucar en Pere, fill, amb rerefons de plors, per donar-me la trista notícia de la mort del seu pare. I m'ha recordat el que vaig dir-li la setmana passada. Ni ell ni jo ens havíem de pensar que aniria tan ràpid. Ni el mateix Pere, que encara divendres passat vaig estar amb ell a la seva llibreria comentant coses de llibres, amb aquella bonança i amabilitat pròpia del mestre i amic. En Pere era l'enveja i al mateix temps la provocació per ser millor, per ser un bon llibreter. Tots hem "patit" que quan es parla de llibres i de llibreries ell, en Pere, era per boca de tots els ciutadans el millor; el que més memòria tenia, el que sabia trobar més ràpidament un llibre, el que sempre sabia a on era i a on podia trobar el llibre que el client li demanava. Encara avui, en parlar d'ell, m'han recordat aquesta professionalitat. I aquesta era l'enveja que sempre li he tingut, que li hem tingut tots els seus companys de professió.

En Pere de Can Geli era d'una raça de llibreters que s'han extingit. Aquella manera de treballar, d'atendre el client, de saber el que vol i de suggerir, s'ha acabat. Amb ell, s'ha mort una manera de fer i ser llibreter.

Però la seva memòria, la seva experiència i el seu saber ens han d'ajudar a perfeccionar-nos i tenir un model, encara que el temps i les circumstàncies no són els mateixos que els que ell va viure com a llibreter.

Per sort, per a Can Geli, per a la Llibreria Geli de l'Argenteria i per als ciutadans, ens queda l'altre Pere de Can Geli, el seu fill.

Guillem Terribes. Article publicat al Punt diari 03/02/2010


Transitem gairebé sempre per la vida amb un punt d'inconsciència. Només la reiteració inexorable de la mort ens fa més present la vida. Sembla com si la mort de persones estimades, de persones conegudes, ens faci sentir més intensament la vida; en definitiva se'ns fa més present la sensació de viure. És com en tantes altres coses per l'efecte de contrast. Estic parlant, és clar, de sentiments i d'emocions, però també d'un fet racional d'una força evident que palesa el caràcter vital de la societat, i del màxim exercici de convivència que es viu a la ciutat. M'heu llegit potser força sovint reflexions d'aquesta mena, portat per les exigències implacables de la realitat, però portat també pel convenciment que cada dia que passa es fan més evidents les coses autènticament importants i ens apareixen com més irrisòries les que no tenen cap importància, són accessòries, i responen a moments conjunturals. Hi ha en joc un munt de valors al voltant de totes aquestes qüestions que es relacionen amb l'amistat, amb la lleialtat, amb la solidaritat, amb la convivència amb la solidaritat.

Hi ha una dada bàsica. Les ciutats i els països els fan les persones. Quan falta una persona es fa present un buit. Aquella vida acabada es fa més present i hi torno un cop més, és en la seva vida que busquem les referències per entendre el buit, el dolor, la tristesa, la soledat que ens aclapara tot d'una.

Ahir mateix moria el pintor i escriptor Albert Ràfols Casamada (1923-2009), fa poc més d'una setmana fèiem el comiat adolorit de Jordi Solé Tura (Mollet del Vallès, 23 de maig de 1930-Barcelona, 4 de desembre de 2009). Fa poquíssims dies, Girona es planyia del traspàs del doctor Josep Campistol (1923-2009). Metge de nens, com deia la seva esquela, pediatra de reconegudíssim prestigi, metge molt popular, pare de fills dedicats a la salut, gironí de soca-rel.

I el 2 de desembre ens arribava el cop dur del traspàs d'en Pere Rodeja, en Pere de Can Geli. Nascut a Sarrià de Ter (27 de desembre de 1931), va morir a Girona. Poques persones han suscitat un corrent tan unànime i tan espontani d'afecte, d'amistat i de solidaritat. He llegit articles, cartes, he escoltat comentaris, he rebut trucades dels seus companys llibreters encapçalats per en Guillem Terribes. En Pere era una persona discreta, amable, eficaç, afable. Era un home bo i pacient. Meticulós, ordenat enmig del desordre. Savi de saviesa personal i col·lectiva, impregnat de l'estimació als llibres, a la literatura, a la feina, a la professió, a la família, a l'esposa, als fills, als néts, a la ciutat.

Capbussat al magatzem de la llibreria Geli des de fa una colla d'anys (des de 1945), en Pere va arribar a transformar l'ànima de la llibreria sense canviar les característiques del local. Vull dir que va saber adaptar i transformar una antiga llibreria especialitzada en el llibre religiós i molt impregnada d'esperit clerical en una llibreria oberta, universal. Ho va fer sense cap renúncia a l'esperit fundacional, sense trair en cap moment la pròpia tradició de la llibreria. Ho va fer simplement amb naturalitat, com qui no vol la cosa, fent que passés. Sabent que per als nous temps la llibreria esdevenia un servei en un món nou i canviant, on l'univers dels clients s'havia d'ampliar moltíssim amb la Universitat de Girona i on la producció bibliogràfica es multiplicaria de tal manera que si no volia quedar fora del món havia d'incorporar totes les novetats de catàlegs cada cop més variats.

Aquest esperit de renovació i de canvi, moderat en la forma i més profund en el fons, va donar lloc a una llibreria excepcional. Farcida de fons antics, històrics, de llibres de tota la vida, amuntegats a les prestatgeries i als magatzems i també a punt per acollir les darreres novetats més importants. En Pere feia el trànsit del magatzem al taulell i del taulell a la caixa movent-se sense cap precipitació, atenent uns i altres amb un punt de somriure dolç. La caixa darrere la taquilla de vidre de temps immemorials i gairebé més pròpia d'oficina pública o de gestoria administrativa que de llibreria ens transportava al record del matrimoni Geli i a la fidelitat i lleialtat que en Pere els va mostrar sempre. Treballador infatigable, coneixedor com pocs de les novetats, tenia sempre una paraula per a tothom. Si ell no tenia el llibre, o no el trobava, era molt poc probable que es pogués trobar a cap altra llibreria de Girona. Sabia el que la gent volia i el que la gent esperava.

Li dec, des de fa més d'una dècada, una Història de Girona que li vaig prometre un dia, que em va dir que es quedava sempre molt avergonyit cada vegada que un client, sobretot foraster, li demanava una monografia de síntesi sobre la història de la ciutat i no sabia què dir-li. Els llibres d'en Josep Clara i la història de Girona coordinada per en Lluís Costa li van estalviar alguns dels seus patiments, però seguia insistint-me que encara mancava un producte més complet i ambiciós.

Estic segur que la unanimitat que ha suscitat en Pere Rodeja ha complagut a la seva família. Però també tinc el convenciment que això no és un consol davant de la tristesa i de la immensa solitud que els ha deixat aquest home bo i ciutadà exemplar.

Com gairebé sempre, els reconeixements públics acostumen a arribar tard. Però també estic convençut que en la seva modèstia en Pere Rodeja no esperava cap altre homenatge que el que cada dia li retien els seus clients i amics passant una estona per la llibreria, deixant anar un petit comentari, esbossant un petit somriure o simplement insinuant en veu baixa una conversa incipient.

Joaquim Nadal i Farreras. Article publicat al Diari de Girona, 18/12/2009.











Fotografies color gentilesa de Pere Rodeja i Gibert

Fotografia: Pere Duran. Entrevista de Salvador Cargol publicada a Revista de Girona, núm. 237, juliol-agost 2006.

Publicació en format pdf:

Obrir el document





Back - Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés