|
||||||
|
||||||
|
Els orígens. Seguint la tradició, sembla que existía un martyrium en aquest indret a partir del segle IV, després del martiri de Sant Feliu, que esdevindria un important centre de culte i peregrinació entre els segles V-VII. L'existència d'un cementiri a la zona ho provarian els sarcòfags del presbiteri de l'església, les tombes d'inhumació trobades a l'àrea i un possible columbarium del segle III. Segons M.A. Chamorro Ben aviat la tomba del màrtir Feliu desdevindria "martyrium" i església martirial [...] que s'hauria monumentalitzat amb l'aparició de la "memoria" al voltant de la qual trobariem el cementiri cristià. Aquesta edificació inicial evolucionaria al segle VII, en època visigòtica, per esdevenir una basílica dedicada al màrtir, basílica probablement de tres naus de dimensions reduïdes; Julià de Toledo, en la seva Historia Excellentissimi Wambae regis, explica com el rei Recared, a finals del segle VI, havia ofrenat una corona d'or a la tomba de Sant Feliu que hi havia a la ciutat de Girona (1). El bisbe i historiador Gregori de Tours (538-594), en la seva obra De Gloria Martyrum fa entreveure el seu coneixement de l'existència d'aquest temple. Segons el testimoni d'Ildefons de Toledo (607-667), el bisbe Nonnit (621-635), en l'exercici del seu càrrec, visitava sovint el sepulcre del sant, i del 891 es tenen dades d'una butlla del papa Formós al bisbe Servusdei en la que s'esmenta la seva cocatedralitat, junt amb Santa Maria, i per tant la importància que tenia el temple. L'edificació romànica.
De l'església anterior a la construïda al segle XIV, datable a final del segle XI o principis del XII, de tres naus, es conserven restes a les parts baixes del temple actual. En el treball que ha realitzat Chamorro, considera els arcs de mig punt sobre grans pilars de pedra a l'alçada del trifori, una sólida estructura amb gruixos de pilars de 2x2 m damunt els quals els arcs de mig punt separen la nau central de les laterals, solidesa i estructura típica del romànic. A partir dels trifori, en el que apareixen columnes i capitells romànics, l'església esdevé gòtica ambles típiques voltes de creueria, l'alçada de les quals permet bastir grans finestrals amb vitralls de colors. Per tant, les parts baixes conservades després del setge de Felip l'Ardit (1285) són romàniques, i les altes, gòtiques. Del segle XIII es té documentada l'existència d'un claustre (2), i ja en el segle XI un refectori i dormitori, unes cases per canonges i un cementiri, a l'actual capella de Sant Narcís; en la documentació de les obres del segle XIV s'esmenta l'existència d'un campanar romànic la ubicació del qual es desconeix, i que estaria situat a la banda nord de l'església. El 1230 s'esmenta el muro novo i es documenten les escales de Sant Feliu; diversos documents testamentaris acompleten aquestes referències a obres sobre el temple romànic (3).  Sepulcre exterior de l'església de Sant Fèlix. Les obres del segle XIV.
A finals del segle XIII, l'any 1293 es preveien fer obres a l'església, possiblement de reparació de l'edifici romànic afectat pel setge de Felip l'Ardit. A partir del 1309 es treballa en la construcció de l'església; entre 1315 i 1321 es treballa en l'àbsis. Les dades del 1348 fan referència a la millora de l'escala d'accés al temple, escala que unia l'areny de l'Onyar amb la plataforma on es construí el temple. Aquestes obres foren encarregades al mestre Pere de Capmagre pel senyor d'Escalde; a principis del 1349 també apareixen referenciats els mestres picapedrers Jaume Lempayes i Pere Nicolau Sanç. El 1346 es seguía treballant en l'escala i el 1349 es començaren les obres a l'interior de l'església i a la llotja, on arribaven les pedres escairades i se les acabava de donar forma. L'abril del 1389 es donaren per acabades les obres, en aquest període, del campanar. Les obres del segle XV-XVII.
A finals del segle XV es va procedir a ampliar l'església, ampliació que va consistir en la construcció d'un nou tram de volta i l'aixecament de la façana principal. Aquestes obres les va dur a terme el mestre d'obres Julià Julià, mestre major de la Seu gironina. Acabada l'ampliació, es va procedir a finalitzar el campanar(4). La forma actual d'aquest, amb l'agulla truncada, sembla que va ser deguda a la caiguda d'un llamp, tot i que no hi ha coincidència amb les diverses fonts que en parlen: Josep Mercader parla de la caiguda del llamp el 9 de gener de 1581, Jaume Marquès el 9 de gener de 1678, Joaquim Fàbregas el 9 de gener de 1651 i les actes capitulars de la Catedral esmenten la data de 9 de gener de 1581. En canvi, Francesc Llorenç i Chamorro ("Els campanars gòtics a les comarques gironines", Diputació de Girona) diuen que per l'estudi exhaustiu que s'ha realitzat d'aquest campanar, segons el nostre punt de vista, va ser acabat com és ara. El van deixar així perquè no sabien con acabar-lo a causa de les irregularitats de la base de l'agulla o per falta de recursos econòmics per finançar l'obra. Finalitzat el campanar, en el segle XVII -1605- es va iniciar la construcció de la façana barroca seguint el model de la catedral i de l'església de Sant Martí Sacosta (obra del mateix mestre que la de Sant Feliu), obra que finalitzaria el 29 d'abril de 1629, segons el disseny del mestre Llàtzer Cisterna, picapedrer del barri de Pedret. En el segle XVIII es va començar la construcció de la capella de Sant Narcís, el promotor de la qual va ser el bisbe Tomàs de Lorenzana (1775-1796). El 14 d'abril de 1782 es va col·locar la primera pedra, a la zona que havia ocupat el claustre gòtic desmuntat el 1374. La construcció va finalitzar el 29 de setembre de 1790. Notes Bibliografia: |
   Campanar de l'església de Sant Fèlix. |
|||||
 |
||||||
