Dels altres dos sarcòfags de cronologia alta, l'un (Nº 3) presenta Pere fent sortir aigua de la roca, el guariment del paralític per Jesús, el miracle dels pans i els peixos, el guariment del cec, l'orant, l'escena de la resurrecció, la negació de Pere, Jesús sobre un lleó estirat amb una serp enroscada al coll, i el sacrifici d'Isaac, amb Abraham, Isaac, el xai, i la mà de Déu privant-ne la consumació. L'escena de Jesús damunt el lleó és raríssima dins el panorama iconogràfic paleocristià, fet que converteix el sarcòfag en una peça única. El segon (Nº 2) desenvolupa, d'esquerra a dreta, la història de la casta Susanna i els vells: Susanna al jardí, els ancians acusant Susanna davant els criats, el judici contra Susanna, absolució de Susanna i càstig dels ancians.

Els dos més moderns representen escenes del Nou Testament i dels Fets dels Apòstols. En un (Nº 4), el miracle de l'aigua brollant de la roca, Pere conduït per dos soldats, el guariment del paralític, la negació de Pere, el miracle de les noces de Canà, el guariment del cec, el miracle dels pans i els peixos i la resurrecció de Llàtzer. L'altre (Nº 6) presenta Pere entre dos soldats, el guariment del paralític, el miracle de Canà, el dels pans i els peixos, el guariment del cec, la negació de Pere i el miracle de la font.

Aquests sarcòfags constitueixen la prova arqueològica més antiga de la presència cristiana a la ciutat romana de Gerunda a inicis del segle IV dC, anys posteriors a la darrera gran persecució anticristiana (303-305). En aquest moment, i com evidencien aquestes peces, existia a la ciutat un important nucli cristià, coexistint amb la població pagana, amb un grup de gent poderosa econòmicament, que podia sufragar les despeses d'importar des de Roma aquestes costossísimes sepultures.

Tots els sarcòfags, tant els de temàtica pagana com els cristians, són de marbre blanc, i les seves dimensions se situen sobre els 2 metres de longitud i el 60 cms d'alçada, amb poques oscil·lacions entre ells.

Situació dels sarcòfags

Mur esquerre. 1.- Sarcòfag pagà de la cacera de lleons. 2.- Sarcòfag cristià de fris continuat A. 3.- Sarcòfag cristià de fris continuat B. 4.- Sarcòfag cristià de fris continuat C. Les numeracions són les que s'indiquen al text.

Mur dret. 5.- Sarcòfag cristià estrigil·lat A. 6.- Sarcòfag cristià de fris continuat D. 7.- Sarcòfag cristià estrigil·lat B. 8.- Sarcòfag pagà del rapte de Proserpina. Les numeracions són les que s'indiquen al text.

Sarcòfag de la cacera de lleons.

En la iconografia clàssica la temàtica de la cacera de lleons solia estar dotada d'un caràcter funerari: la lluita de l'home, el caçador, contra la mort ferotge, simbolitzada pel lleó. En aquesta peça, de fris continuat, s'hi distingeixen quatre agrupaments de figures per escenes: d'esquerra a dreta, un genet amb casc escomet una lleona, un genet amb casc dóna una llançada a un lleó, un genet, possiblement representació del difunt, lluita contra un lleó ferit, als peus del qual estroben un altre caçador i la seva muntura, abatuts per la fera, i finalment, a l'extrem dret, la lluita d'un genet i un soldat contra una lleona amb el cos aixecat.

Darrera la figura que possiblement representa el personatge enterrat al sarcòfag s'observa una figura femenina de caçadora, vestida amb túnica fins els genolls i amb buirac a l'esquena, que representaria la deesa Diana, -la representació típica- o Virtus, qui, participant en la cacera, protegiria i ajudaria els caçadors en la seva lluita contra les feres.

Més imatges del sarcòfag de la cacera de lleons

Sarcòfag del rapte de Proserpina.

Aquest sarcòfag, realitzat amb marbre blanc de l'illa de Paros, que té una longitud de 2,12 m i una alçada de 54 cm, presenta tres grans grups d'escenes, amb 31 figures. En el primer, Ceres, deesa de l'agricultura, en el seu carro, tirat per dos cavalls i conduït per l'auriga Trepidatio, sosté una torxa amb la mà esquerra. Als peus del vehicle, una figura femenina identificada com Tellus, i sobre els cavalls, Càlig, alada, volant. Completen el grup, una divinitat, possiblement un déu de les muntanyes o de l'alba, a l'extrem esquerra, i tres amorets als peus dels cavalls.

En un segon grup, Júpiter barbat i alat, amb les mans obertes. Al centre, d'esquerra a dreta, Minerva amb casc, Plutó, que amb el braç dret prova d'agafar Proserpina, Mercuri amb el petasos alat al cap, i a les mans el caduceu i un cargol de mar, i, a la dreta, Diana, amb la túnica curta, l'arc a les mans i el buirac a l'esquena. A la seva dreta, una olivera, un dels atributs de Minerva. En primer terme, un amoret entre dues noies agenollades, Proserpina a la dreta i una altra dona a l'esquerra.

En el tercer grup, Plutó, al centre, sosté Proserpina damunt un carro tirat per dos cavalls i ajudat per la deesa Minerva. Davant les rodes del carro, i a terra, Oceà, el déu de les aigües. Prop dels cavalls, tres amorets alats, i als seus peus Ciane acompanyada del ca Cèrber, el gos de tres caps. A l'extrem dret, Mercuri conduïnt el carro i sobre els cavalls una nimfa i la representació del crepuscle.

El mite del rapte de Proserpina

Proserpina era filla de Ceres i Júpiter. Venus, per enamorar Plutó, va enviar el seu fill Cupido que llancés a Plutó una de les seves fletxes. Proserpina estava a Sicilia, a la font de Aretusa, prop d'Enna, d'on era patrona Ceres, on jugava amb algunes nimfes i recollia flors. Aleshores Plutó va emergir del proper volcá Etna amb quatre cavalls negres i la va raptar per casar-se amb ella i viure junts a l'Hades, l'inframón greco-romà, del que era governant. Plutó era, també oncle seu; Juno, Vesta, Plutó, Neptú, Júpiter i Ceres eren germans.

Viu amb Plutó sis mesos, i mentre està a l'Hades, la seva mare, deesa de l'agricultura, les collites, la terra i l'elaboració del pa, de dol, no fa créixer res i per això a la temporada freda els camps no donen fruits. El seu mite és molt semblant al d'Orfeu i Eurídice: dona atrapada al subsòl, algú que la va a rescatar, ella que menja un fruit -magrana en aquest cas-, pacte final per explicar el pas de les estacions.

Més imatges del sarcòfag del rapte de Proserpina