La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

El tió (o tió de Nadal), com element característic de la mitologia catalana i tradició molt arrelada a Catalunya, no era, originàriament, altra cosa que el tronc -és a dir, un tió- que cremava a la llar de les cases, un tronc que, al cremar, oferia l'escalfor i la llum, i que de forma simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures, neules, torrons i altres dolços, típics de les festes nadalenques.

A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evolucionà. El tió, escollit pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat, aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua i cofar-lo amb una barretina roja, i així trobem el tió tal com el coneixem ara a ciutat, un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que resideix a la cuina o, sobretot, al menjador. En algunes cases es substitueix el tronc per una caixa que, no obstant, és tractada amb la mateixa cura. Pel dia de la Puríssima (8 de desembre), es comença a donar menjar cada dia al tió, i se'l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit. Els aliments eren garrofes, pa sec, carabassa, aliments d'animals de peu rodó, -i ara li posen més coses-, i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A les poques estones de donar-li menjar, aquest ha desaparegut misteriosament, devorat pel tió.

Sota una o altra forma el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa, regals que han variat amb el temps. Tradicionalment, el tió mai no caga objectes grossos -aquests ja els porten els Reis- sinó llaminadures, figuretes de pessebre i alguna joguina senzilla per als més petits, així com coses de menjar i beure per als àpats de Nadal i Sant Esteve, com torrons, xampany, figues seques, etc. Per indicar que ja no vol cagar res més, caga un arengada ben salada, un all, una ceba, unes monedes, o es pixa a terra. El tió es fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal -abans o després de sopar, després de la Missa del Gall...- o el mateix dia de Nadal. I encara, per allò que els més petits van a visitar altres cases de la família, n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant Esteve

Envoltat de tot un cerimonial domèstic, se'l fa cagar repetidament a base d'engegar-li cops de bastó alhora que se li canta una cançó tradicional, al·lusiva d'aquesta circumstància. Una de les variants d'aquest cant es: Tio, tió / caga turró / pel naixement / de Nostre Senyor / Si no en tens més / caga diners / si no en tens prou / caga un ou. Del fet de fer cagar el tió hi ha qui li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses cançons com l'esmentada comencen amb aquests mots, però no és una denominació amb tradició. Una variant comporta el res previ d'un Parenostre, mentre es va remullant el bastó, en una pica o una galleda, per picar millor, en un lloc allunyat d'on està situat el tió.

La tradició del tió pot estar emparentada amb la de l'arbre de Nadal, ja que el Tió no és altra cosa que la soca d'un arbre que la nit de Nadal obsequia amb regals els més petits de la casa.



Fent rajar el tió, segons un dibuix publicat al diari vuit-centista "La Llumanera de Nova York". Font: Joan Amades, "Costumari Català. El curs de l'any", Vol. I, 1986. ISBN 84-345-3674-9.

Bibliografia:

  • Costumari Català. El curs de l'any, Joan Amades. Volum I, 1986 pàgs. 37-54. ISBN 84-345-3674-9.

    Back - Index

  • CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés