L’alegria cobria els carrers, la màgia inundava els ponts, la catedral, sant Fèlix. Les estrelles brillaven per sobre les muralles, el sol il·luminava els somriures, les abraçades, les mirades i em portava a pensar que tot era possible, fàcil i bonic.
Però les rialles, la diversió, les caigudes entre llençols i els petons que ressonaven en l’aire com lleugers somriures, s’anaven esvaint a mesura que m’anava acostant al que molts anomenaven el carrer dels somnis robats, el carrer de l’esperança perduda.
Envaït per l’eterna foscor, la música trista d’un vell piano trencava el silenci, versos d’un antic poeta quedaven suspesos en l’aire donant voltes lentament, el so del metall monetari retrunyia en els records dels joiers. El carrer dormia, els ciutadans, amb els ulls tancats, havien decidit no despertar-se mai més per no haver-se d’enfrontar al dolor. El brot d’una epidèmia, la pesta, havia acabat amb la prosperitat del carrer dels argenters.
Cada instant era un pes enorme, insostenible. La por s’apoderava de mi. Volia marxar. Desaparèixer.
La nit. I de sobte ella. Indecisa, temorosa, trista, abatuda. Però alhora delicada, fina, esvelta, discreta, sensible, em va fer volar, em va fer sentir, em va recordar que calia lluitar cada segon de la vida, no rendir-se, ser feliç. Em va enamorar.
Saltant, ballant, giravoltant, intentava atraure la seva mirada, el seu somriure. Li explicava històries d’herois, de pirates i corsaris, de nobles, de prínceps, de fades, d’amor. Històries que mica en mica van captivar a flequers, joiers, artesans, comerciants, a la gent d’aquell petit carrer. Reien quan feia tombarelles, cabrioles i acrobàcies, gaudien quan els hi explicava les històries del rei Artús i la reina Ginebra, dels cavallers de la taula rodona, del mag Merlín i la fada Morgana.
L’abril d’aquell mateix any, potser els Déus, potser tan sols l’atzar, m’anunciava que havia de marxar, que no em podia quedar més temps, que un altre poble em reclamava.
Els ciutadans del carrer de l’argentaria de Girona havien après que els calia viure intensament, tenir esperança malgrat les circumstàncies. I a ella, li vaig prometre que cada nit, quan ningú mirés, li llençaria un petó, sospiraria i imaginaria que sigues on sigues aterraria en els seus llavis.
Portaré sempre gravada la imatge de Girona, d’aquell carrer, el dels argenters i la seva figura, tan nítida, tan lluminosa a vegades, tan distant, tan fosca, d’altres.
Encara ara, cada nit de primavera, mentre la meva figura roman penjada al final de la rambla, al carrer de l’argenteria, compto la distància que em separa d’ella, la meva estimada, la lluna.
Narració original de Laia Yañez Bisbe. Publicat per gentilesa de l'autora.
