Déu lar de Vilauba, segle I dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar) Dau d'os trobat a Vilauba. Alt Imperi, segles I-II dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar) Vista general de Vilauba i el seu entorn. Dibuix de Castanyer i Tremoleda. Publicat a "Els camins romans..." - (Ampliar) Arnès de cavall de bronze. Segle IV dC. Generalitat de Catalunya Adrien Maurice de Noailles (1678-1766). Viquipèdia Segells municipal de Camós. Publicat a "Geografia General de Catalunya" (1908-1918) Església de Santa Magdalena de Noves. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Església de Santa Maria de Camós. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Església de Santa Magdalena de Noves. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Antiga porta principal de Can Llopart amb inscripció a la llinda. Ca. 1927. Jaume Butinyà. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar) Grup de gent al Salt Dalmau de Camós. 1890-1920. Eduard Royo i Crespo Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar) |
Camós Història de Camós.
La vil·la romana de Vilauba.
Està situada en una vall que s’estén a uns tres quilòmetres al sud del municipi i de l’estany de Banyoles. Va ser descoberta el 1932 durant les obres de construcció de la carretera que porta a Pujarnol, tot i que la recerca arqueològica sistemàtica no va començar fins l’any 1978. Fragment d'inscripció dedicada a Germànic. Segle I dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar) La vil·la altimperial. Segles I-III dC. Tot i els indicis de l’existència d’un establiment agrícola més antic, l’etapa més ben coneguda de la vil·la correspon a aquest període. En aquest moment l'habitació s’organitzava al voltant d’un pati central delimitat per unes galeries porticades, definit al nord per un sector residencial i per estructures d’ús agrícola a la banda sud. Del conjunt d’estances descobertes són importants les situades a l’ala nord, que van patir un incendi posterior però van permetre recuperar tot el parament de la casa. S’han pogut identificar el larari o capella de la casa on es van recuperar tres estatuetes de bronze que representaven divinitats; el rebost de la vila on es van trobar més de 200 peces de terrissa i el triclinium o menjador que com a sala noble de la casa tenia les parets decorades amb pintures murals. Altar romà de Vilauba. Segle III dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar) D’aquest període també es conserven parts de les termes, l’àrea del forn (praefurnium) i els extrems de dues sales, avui sota la carretera: una d'aigua calenta (caldarium) i una altra corresponent a un tepidarium. El final d’aquesta construcció ve marcat per un incendi que va destruir totalment l’ala nord de la casa i que va obligar els seus habitants a emprendre una reforma global. Vista aèria de la vil·la romana de Vilauba. Museus de Banyoles - (Ampliar) La vil·la baiximperial. Segles IV-V dC. Durant el segle IV la vil·la va gaudir d’una certa estabilitat i puixança, que es fa evident en unes noves instal·lacions distribuïdes igualment entorn d’un gran pati. La vil·la d’aquest període és de grans dimensions, de les quals una bona part corresponen a les instal·lacions agrícoles. Destaquen les restes d’una premsa i altres estructures relacionades amb la producció de vi i oli. A partir del segle V es comencen a detectar els primers símptomes d’una regressió material, s’abandonen alguns sectors i es reutilitzen alguns espais com a zona d’enterrament. Restitució de la premsa utilitzada a la banda nord de la vil·la de Vilauba. Dibuix de J. Sagrera - (Ampliar) La darrera etapa de Vilauba. Segles VI-VII dC. L’abandonament de la vil·la al segle V dC no va suposar el final del jaciment; just al costat s’hi va construir un petit vilatge o poblat visigot, durant els segles VI-VII, format per tres cases amb els seus respectius patis. Durant aquest període l’ocupació es limitava a unes poques edificacions relacionades amb l’explotació agrícola, el que significava una reducció important de la superfície ocupada. Les últimes campanyes d’excavació, però, han posat al descobert la zona residencial d’aquesta etapa, que sembla molt més important del que es considerava. L’abandonament final del jaciment es va produir en un moment imprecís del segle VII. vilatge visigot de Vilauba. Segle V-VII dC. Dibuix de Jordi Sagrera. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)
L'època medieval.
El document més antic que fa referència a un possible indret de l’actual municipi de Camós és del 21 de març de 833, on s’esmenta el Matamors i un lloc anomenat Salt, possiblement l’actual Salt Dalmau. L'any 1019 es referencia el terme Camós en una donació d’un alou a la canònica gironina per part de baró Ramon Bonhom (et Baron Boni Hominis dimisit alodium quod habebat in Camos, Arxiu Diocesà de Girona). Sabata o calceus sencera, que conserva encara els cordons i les corretges per fixar-la al turmell. Segle VI dC. Ajuntament de Banyoles - (Ampliar)
L’any 1372 es documenten per primer cop els dos nuclis de poblament actuals, Sant Vicenç i Santa Maria de Camós, en ocasió de redimir l’impost de bovatge, que cobraven els reis normalment a l'inici del regnat i que gravava la possessió de bestiar i els béns mobles i seents, al rei Pere el Cerimoniós. Collaret d'or i perles de riu de Vilauba. Segle II-III dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar)
Del segle XVI al XVIII.
Durant el segle XVI l’arribada d’algunes epidèmies van assolar fortament el poble de Camós. A finals del segle XVII, els habitants de Camós van viure de molt a prop els sobresalts de la Guerra dels Nou Anys (1688-1697). Les tropes franceses del Duc de Noailles, que estaven establertes a Banyoles, van cometre tota mena d’excessos al municipi, agafant blat de la gent per donar-lo als cavalls i robant les campanes de les esglésies per trencar-les. L’any 1695 van intentar cremar les dues parròquies de Camós i van incendiar algunes cases, el que va motivar l’alçament de miquelets i pagesos de tota la contrada contra els excessos dels francesos. Església de Sant Vicenç de Camós. 1911-1936. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Els segles XIX i XX.
Cent anys més tard arribava la Guerra del Francès (1808-1814) i Camós novament va resultar afectada per la contesa bèl·lica. Camós va patir atacs de tropes franceses, hi va haver sentenciats de mort i algun combat a indrets molt propers com la batalla de Miànigues, el juny de 1813. Durant les Guerres Carlines, Camós, amb la resta dels municipis rurals de la comarca, van ser places fortes dels carlins, majoritàriament artesans empobrits i pagesos de grans nissagues. Casa pairal de Camós. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
L'època medieval.
Durant la Guerra Civil (1936-39), més de noranta homes del poble van ser cridats a files, i es va produir també un important flux migratori de jovent cap a la ciutat de Banyoles per dedicar-se a activitats industrials i comercials, en detriment de la feina agrícola del seu lloc d’origen. La Guerra Civil va afectar tràgicament algunes llars de Camós amb més de dotze homes morts o desapareguts al front. L'acta de l'ajuntament de Camós del 12 de novembre de 1937 informava de la propera arribada de 60 refugiats, un 10% d'un cens de 620 habitants. El 27 de març de 1938, n'arribaven 49 més. Finalment, el 24 de febrer i el 25 de juny de 1939, finalitzada la guerra i iniciat el període de repressió, es demanava des de l'ajuntament una relació de refugiats que es trobessin al municipi, segurament per a expulsar-los. Evolució demogràfica de Camós. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar) Bibliografia (Imatges base capçalera: Viquipèdia) |
Escut oficial de Camós. Situació del municipi de Camós dins la comarca del Pla de l'Estany Premsa romana de Vilauba. Dibuix de Castanyer i Tremoleda. Publicat a "Els camins romans...". - (Ampliar) Jaciment de Vilauba. 1993. Manel Lladó i Aliu. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Deessa Fortuna de Vilauba. Segle I-III dC. Generalitat de Catalunya - (Ampliar) Església de Santa Magdalena de Noves. 1991. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Església de Sant Vicenç. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Església de Santa Maria de Camós. 1988. Joan Segur. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Fuseller austriacista. Guerra de Successió. Arxiu Ajuntament de Barcelona - (Ampliar) Festa de Sant Vicenç a Camós. 1993. Jaume Ribera. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar) Torre de planta quadrada de Can Prat de Mitjavila. Ca. 1927. Jaume Butinyà. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
|
CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice | © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés |