Recreació del mas ibèric de Can Pons. Dibuix de Jordi Sagrera. Museu de Sant Feliu de Guíxols - (Ampliar)
Dona ibèrica. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Planta del mas ibèric de Can Pons. Publicat per Gemma Font i altres a Tribuna d'Arqueologia 1994-1995 - (Ampliar)
12 de juny de 1396. Francesc Rafart, i la seva esposa Cília, d'Arbúcies, donen a la seva filla Agnès Rafart, que s'ha de casar amb Pere Vinyamata, de Sant Celoni, el dot i la llegítima, consistents en 50 lliures, un vestit bo, vestits corrents, una caixa i joies. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
Sometent d'Arbúcies. 1714. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Portada de les 'Mémoires du marquis de Franclieu (1680-1745)'. Bibliothèque national de France - (Ampliar)
Jacques-Laurent Pasquier, marquès de Franclieu. Il·lustració de 'Mémoires du marquis de Franclieu (1680-1745)'. Bibliothèque national de France - (Ampliar)
Sometent d'Arbúcies. 1714. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Document signat pel duc de Pòpoli el 29 de julio de 1713 en el que sol·licita la rendició de Barcelona. Viquipèdia - (Ampliar)
Altar major de l'església de la Mare de Déu de la Pietat. 1923. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
Retaule de sant Quirze i santa Julita. Procedeix de l'església de Sant Quirze d'Arbúcies. Ca. 1500. Detall. Museu Nacional d'Art de catalunya - (Ampliar)
Retaule de sant Quirze i santa Julita. Procedeix de l'església de Sant Quirze d'Arbúcies. Ca. 1500. Detall. Museu Nacional d'Art de catalunya - (Ampliar)
El combat d'Arbúcies. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Paisatge del Gorc Nou. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Repartiment del cadastre fet entre les poblacions de la vegueria de Girona. 1702-1714. Biblioteca de Catalunya - (Ampliar)
La Dona d'Aigua. 1900-1915. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Escut municipal d'Arbúcies. Publicat a "Geografia General de Catalunya" de Botet i Sisó. 1908-1918
Vista d'Arbúcies des del Roquer. 1920-1930. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Les Agudes i el turó d'Agrenys desde la Riera d'Arbúcies. 1910-1920. 1925. Josep Thomas Bigas. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Pont i Molí de les Pipes. 1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El pont de Fogueres. 1910-1920. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Premsa local. Periòdic 'Baix Montseny'. Número 2. Agost de 1927. Biblioteca d'Arbúcies - (Ampliar)
Arbúcies
Història d'Arbúcies.
El nom de la vila.El nom Arbúcies ja és esmentat en un precepte del rei franc Carles el Calb del 862, i el de Joanet és recollit el 886. Arbutiae és citat des del 898 i l’església de Sant Quirze d’Arbúcies, la que va originar la població, ho és des del 923. El 6 de febrer del 923 el bisbe de Girona, Guiu, consagrava l’església de Sancti Quirci de Arbutiis, a la qual, segons una vella consueta local, va unir les esglésies veïnes de Santa Maria (de Lliors), Sant Segimon (del Bosc, ara de Buixalleu), Sant Pere (Desplà), Sant Nazari (que es creu que era sota el mas Castellet de Cerdans), Sant Climent (en ruïnes, sota el Mas Blanc) i Sant Iscle, que se suposa que era la primitiva capella del castell de Montsoriu.
Masia Pau March. 1925-1931. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Els ibers de Can Pons.
El jaciment ibèric de Can Pons, situat a uns tres-cents metres a l’oest del nucli d’Arbúcies, va ser descobert el setembre de 1993. La troballa va provocar la modificiació de les hipòtesis existents fins aleshores pel que fa al poblament en època ibèrica tardana al sector nord-oriental del Monsteny. Can Pons representa la primera estructura arquitectònica sencera d’un establiment ibèric dispers en l’època de la romanització.
Conservat íntegrament, és una estructura que fa les funcions de factoria agrícola i que al mateix temps constitueix l’hàbitat d’un grup humà, el que ens aporta alhora la idea d’hàbitat dispers i d’unitat
tant de producció com de relacions familiars. L’ocupació del mas se situa cronològicament entre la segona meitat del segle II aC i el primer quart del segle I aC.
L’adscripció cronològica està determinada pel material ceràmic trobat en el curs de l’excavació, material bàsicament ibèric fet a mà, però també amb presència de ceràmiques d’importació, que són les que donen una datació més fiable, com ceràmica campaniana B, una àmfora itàlica, campaniana A, de parets fines, ceràmica d’engalba blanca i presència de doliae. A més d’aquests materials, van aparèixer més de seixanta ponderae i quatre fusalloles o torteres, un petit vas de fireta, ceràmica grisa de la costa catalana, oxidada comuna ibèrica, una àmfora ibèrica i kalathos.
Pel que fa a material lític, es conserva un fragment de molí, una mà de molí i pedres d’esmolar. La troballa del material ceràmic in situ i, en gran part, sencer, fins el punt que moltes de les peces són remuntables, fan pensar que el mas va ser abandonat d’una manera sobtada.
Recreació d'un ritus funerari ibèric. Dibuix de Francesc Riart. Museu de Sant Feliu de Guíxols - (Ampliar)
Arbúcies a l'època medieval.
L’església de Sant Quirze i Santa Julita és esmentada el 6 de febrer de l’any 923 en l’acte de la seva consagració pel bisbe Guiu de Girona, i li van ser unides com a sufragànies les esglésies veïnes de Santa Maria de Lliors, Sant Segimon del Bosc, Sant Pere Desplà, Sant Nazari, Sant Climent i Sant Iscle. En canvi, Sant Cristòfol de Cerdans, lloc documentat des de l’any 878, va dependre del bisbat de Vic.
Aquestes dades demostren una important colonització preromànica i romànica de la vall d'Arbúcies, i sembla versemblant pensar que es va fer d'una manera espontània, basada en el sistema d'aprisió. Posteriorment, la construcció del castell de Montsoriu, a finals del segle X, i la fundació del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, l'any 1038, van suposar la sanció oficial d'aquest poblament i la imposició de la xarxa de relacions feudals.
L’any 1162 l’església de Sant Quirze, amb les sufragànies de Lliors i de Sant Pere Desplà, va ser cedida al monestir de Sant Salvador de Breda, que hi percebia els delmes i les primícies i tenia el dret de presentació del rector.
Des dels orígens el terme d’Arbúcies formava part de la jurisdicció del terme de Montsoriu, primer dels vescomtes de Girona i després, per aliança, dels Cabrera. Quan es va desfer la unió territorial primitiva de Montsoriu, per estructurar-se en batllies o diferents administracions, Arbúcies s’incorporà a la batllia de n’Orri, que aplegava essencialment l’antic terme de Montsoriu amb algunes parròquies annexes. De la sagrera o població d’Arbúcies, situada a la part alta de la vila, entorn de la parròquia, hi ha notícies dels segles XIII i XIV.
Especialment significatius d'aquest període són els dos principals monuments amb què compta Arbúcies: el castell de Montsoriu i l'església romànica amb restes de pintures preromàniques de Sant Pere Desplà. El Castell, considerat per molts especialistes com el millor castell gòtic del nostre país, constitueix indubtablement una de les millors mostres de l'arquitectura militar medieval catalana. La història d’aquest important castell va lligada a la nissaga dels vescomtes de Cabrera. L’origen del castell se situa a les darreries del segle X i l’època de màxima esplendor, en el període comprès entre les darreries del segle XIII i el segle XIV, moment en què es finalitzaren les obres de construcció dels tres recintes i la construcció es convertí en la residència de la família vescomtal.
Una altra important mostra artística d’aquest període són les esglésies de Cerdans, Lliors i Joanet, presidit per l’església dedicada a sant Mateu.
Voltes de la plaça. 1911-1936. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Arbúcies en els segles XVI i XVII.
Fins a les darreries del segle XVII les notícies històriques sobre Arbúcies són poc freqüents i molt fragmentàries. L'explotació forestal va ser una de les activitats econòmiques més importants del municipi, com ho demostren els comentaris de Pere Gil i Estalella (1551-1622) a "Història Cathalana", l'any 1600, quan esmenta l'aprofitament dels avets i pins d'Arbúcies i Viladrau, destinats a la construcció de naus i galeres a les drassanes de Barcelona. Al llarg del segle XVI Arbúcies va experimentar un notable creixement demogràfic, segons dades recollides per Salvador Llobet, va passar de vint-i-nou focs, a inici de segle, a cinquanta-dos, a mitjan de la mateixa centúria.
El segle XVII presenta una dinàmica demogràfica d'antic règim, amb crisis cícliques produïdes per la fam, les guerres i la pesta. Són bona prova d'aquestes crisis els creixements vegetatius de la població, negatius, de l'any 1640, coincidint amb la Guerra dels Segadors, i, sobretot, de l'any 1696, moment en el qual la pesta va causar un important retrocés poblacional. Arbúcies va patir la Guerra dels Segadors (1640-52), la revolta dels Barretines (1687-89), la Guerra dels Nou Anys (1689-1697) i a partir del 1705 la Guerra deSuccessió Espanyola(1). Tampoc cal oblidar la incidència del bandolerisme durant aquest segle, amb la presència de bandolers tan significats com Joan Sala i Ferrer, Serrallonga, executat el 8 de gener de 1634 a Barcelona.
D'aquest període cal esmentar el retaule gòtic del segle XV de l'església de Sant Quirze, dedicat als patrons d'Arbúcies (Quirze i Julita) i dipositat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest retaule va ser substituït en refer-se l’església durant els segles XVI i XVII.
Durant els segles XVII i XVIII a Arbúcies es consolidarà el sistema senyorial, amb la substitució, com a classe dominant, dels antics representants de l’ordre feudal per la nova oligarquia rural que emergeix a partir de la Guerra dels Remences. Aquest canvi de classe dominant és palesa amb la lluita entre el Comú d’Arbúcies, representant del nou ordre, i els antics representants de la noblesa local i els comtes de Solterra.
La plaça porxada d'Arbúcies amb l'arbre de la Llibertat. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El combat d'Arbúcies.
En el context de la Guerra deSuccessió, a finals del 1713, els exèrcits borbònics estaven lliurant la guerra en dos fronts. D'una banda al setge de Barcelona i per altra banda en el front exterior havien de controlar les terres hostils i insubmises de l'interior del país, fet que requeria una immensa quantitat de soldats. Aquesta situació va obligar a les autoritats borbòniques a replantejar la logística de la guerra. Per poder assumir les despeses de la gran mobilització el comandament borbònic va crear una contribució de guerra, que s'havia de cobrar a tot el país ja ocupat. El pagament, de 750.000 pesos, s'havia de cobrar de forma fraccionada cada quinze dies, motiu pel qual van rebre el nom de quinzenades.
La població catalana, cansada dels saquejos i espolis, va rebre la iniciativa amb indignació; el pagament es considerava desproporcionat i vexatori. A mitjans de gener del 1714 va esclatar la revolta de les quinzenades, sinó provocada atiada pels comandaments catalans però dirigida per part dels pagesos a qui se'ls van aplicar mesures disciplinàries per no poder pagar l'impost. El primer poble a alçar-se en armes va ser Sant Martí Sarroca, el 4 de gener de 1714, que emboscà una dotació de cobradors. Ràpidament la insurrecció es va estendre no només a la Catalunya central sinó a punts ben allunyats com Caldes de Montbui, Balsareny, Sallent, Prats de Lluçanès. El fet d'armes d'Arbúcies s'emmarca en aquesta revolta que té com a objectiu global donar suport a la Barcelona assetjada alhora que s'allibera dels pagaments abusius a la població.
La insurrecció, que durava des del dia 4 de gener, es mantenia i es va estendre fins a Osona. La plaça forta de Vic estava ocupada pel comandant borbònic Feliciano de Bracamonte, el comandant que el setembre de 1713 havia abusat d'Arbúcies, però perillava a causa de la revolta de les quinzenades. Per donar-li suport, el duc de Pòpuli, va decidir enviar-li reforços des d'Hostalric, probablement el dia 12 de gener. Allà, es va organitzar una columna formada per uns 610 infants dels regiments de Nieuwpoort i Oostende, majoritàriament provinents de Valònia, a més a més d'uns 130 genets de la guarnició d'Hostalric per acompanyar-los. La corrua, que havia d'avançar per camins estrets, feia més de mig quilòmetre entre homes i animals.
La força va marxar el dia 13 de gener i estava liderada per Francisco Bruno de Cano, coronel del regiment d'Oostende, seguit en la cadena de comandament pel coronel Franclieu, del regiment de Nieuwpoort. Per anar-hi al més ràpidament possible, sense fer marrada, van decidir dirigir-s'hi per l'estratègic pas entre el Montseny i les Guilleries. El mateix dia, cap a les 3 de la tarda, la columna va arribar a Arbúcies, més o menys a la meitat del camí, per quedar-s'hi durant la resta del dia. En aquella època el centre urbà d'Arbúcies tenia poc més de 200 habitants, una cinquena part de la població total del terme, que rondava els 1.000 habitants.
Arbúcies des del carrer d'Amunt. 1920-1930. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Per aturar-s'hi s'havia de muntar un campament, acordar amb els jurats de la vila l'entrega de menjar, beguda i allotjament pels oficials. Inevitablement hi va haver aldarulls. Franclieu, a les seves memòries, descriu un comportament exemplar de la tropa borbònica: van demanar la fusta, el pa i fins i tot van pagar el vi als jurats del poble.
Per contra, Francesc de Castellví i Obando va escriure a "Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" una versió més creïble. Segons aquest hi va haver tres esdeveniments que van encendre els ànims. El primer va ser que els borbònics, durant una discussió amb el jurat primer, li van donar dos cops amb un bastó. El segon incident va passar mentre la tropa s'instal·lava. Un soldat va veure una noia i va intentar forçar-la, ella s'hi va resistir i llançant-li una pedra va fer-li un trau a la cara. Finalment, un comandant va demanar que un guia acompanyés un missatger borbònic fins a Hostalric. Durant el camí es devien barallar i el guia va tornar al poble amb una ferida de ganivet, fet que no va ser castigat. Aquests incidents, segons Castellví, van ser el detonant que va fer que la població s'indignés i preparés una resposta als greuges.
Aquella nit, Francesc Puig i Isidre Pujató capitostos del sometent d'Arbúcies, segurament cinquanteners designats, van enviar missatgers als pobles del voltant i a les masies properes per convocar els homes sense despertar les sospites dels borbònics.
L'estratègia dels catalans consistia a fer una emboscada tallant l'avenç de la columna amb una barrera d'arbres creuats, darrere la qual hi hauria homes, al punt més estret, a l'alçada del mas Pujol. Segons Castellví, de la tasca de defensar el bloqueig rere els arbres tallats se'n va encarregar una quarantena de viladrauencs ben armats. La resta del sometent, i també els provinents de Sant Hilari i Espinelves, es van col·locar vora el bloqueig o dispersats a les penyes que envoltaven el camí de bast. El sometent d'Arbúcies, per altra banda, s'encarregaria de fer la maniobra que culminaria l'encerclament. Consistia en, darrere la columna, tallar-los la retirada amb un altre bloqueig d'arbres que s'hauria de fer ràpidament a les penyes de Grau d'en Sala un cop haguessin passat i després defensar la posició. La ràpida mobilització i preparació fa pensar que el pla ja estava ordit des de feia temps i que simplement es van haver d'avisar els homes. La distància entre els dos punts del bloqueig rondava els dos quilòmetres i era un pas estret, amb la riera d'Arbúcies a l'esquerra i penyes elevades a la dreta.
Façana de Can Coll de Té amb un carro i pallers, al fons Les Agudes. 1934. Joan Cubells. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Aquella nit, els sometents es van disposar segons el que estava previst i van preparar el primer bloqueig, que hauria d'aturar l'avenç. Mentre els catalans es preparaven, tallant arbres i posicionant-se, els borbònics van passar la nit al poble. Segons escrigué a les seves memòries el coronel Jacques-Laurent Pasquier, marquès de Franclieu, va recomanar al coronel Cano que totes les tropes estiguessin a punt per al combat, a les sis cases més grans i properes a la plaça o al voltant d'un gran foc. Cano tot i tenir menys experiència i estar per sobre seu a l'escala de comandament, va fer-li cas. Franclieu també va escriure que la intenció dels veïns era degollar-los durant la nit, però és molt probable que sigui una gran exageració de les friccions entre els vilatans i la tropa.
El dia 14 de gener amb la sortida del sol, cap a les sis o quarts de set, els soldats es van llevar i van preparar-se per la nova jornada. A les vuit del matí ja estaven a punt i van començar a desfilar cap a Viladrau, la propera vila en el seu camí entre Hostalric i Vic. A l'avantguarda hi anaven 30 granaders i 20 genets, darrere seu hi anava un cos d'infanteria, després la plana major i la cavalleria, a continuació l'altre regiment d'infanteria i finalment la rereguarda.
Havent marxat la columna borbònica, sembla que el poble va ser evacuat al turó de Sant Climent, vora el Castell de Montsoriu, per precaució. Un capellà que va fugir, va escriure al Llibre Notarial d'Arbúcies: "lo attestant veu que molta de la gent de la vila de Arbucias a la part de la muntanya de Sant Climent". En aquell turó van trobar-se amb gent de Riells i, el més segur és que hi anessin les dones, els nens i els vells massa grans per combatre. D'aquesta manera, és de suposar que el poble va quedar buit per evitar que si el pla fracassava els borbònics no castiguessin la població.
La tropa borbònica va continuar avançant pel camí i, darrere seu, el sometent d'Arbúcies els va anar seguint i a les penyes de Grau d'en Sala van bastir-hi una segona barrera d'arbres creuats sense que se n'adonessin. Quan l'avantguarda de la columna, 30 granaders i 20 genets, van arribar al Pujol, el lloc on hi havia l'estacada que tallava l'avenç, els sometents d'Espinelves, Sant Hilari i Viladrau van començar l'ofensiva obrint foc sobre tot el cos borbònic.
La columna tenia la barrera d'arbres del Pujol al davant, a l'esquerra la riera i a la dreta un penya-segat ple d'homes armats, a uns 150 o 200 m sobre seu. El coronel Francisco Cano, sota intens foc, va unir els oficials per decidir com actuar a una zona una mica coberta. Sense saber que al darrere hi hauria el sometent d'Arbúcies, van decidir retirar-se cap a Hostalric, tot i l'oposició de Franclieu, que optava per avançar i sorprendre els catalans. L'avantguarda de la retirada es va assignar a Franclieu, que disposava de dues companyies de granaders i dos piquets.
Retrocedint pel camí Franclieu va tornar fins al Mal Pas, a prop del Molí de les Pipes. Allà el sometent d'Arbúcies estava ben parapetat als marges i a la barrera d'arbres. Igual que al Pujol, les tropes borbòniques estaven exposades i rebien els trets sense poder articular una resposta. En aquest cas, els genets que s'havien assignat a Franclieu, van desmuntar i els seus cavalls van servir d'escuts contra les bales dels catalans. Després d'atacar la posició de la rereguarda diversos cops finalment van aconseguir obrir-se pas amb 30 cavallers i 20 granaders. Darrere seu més soldats van aconseguir fugir. Franclieu va tornar a Arbúcies i va fer entrar els seus homes a l'església, per reagrupar-se amb la resta dels que havien aconseguit escapar. Segons Franclieu, Cano, que també es va escapar, va fugir a corre-cuita fins a Hostalric, mentre que ell va recular a pas lent per unir tota la infanteria supervivent.
Però la majoria no va poder fugir del parany. El combat es va allargar sis hores en total, durant les quals els catalans van delmar les forces borbòniques, que van perdre vora 250 homes, mentre que els sometents només van patir 7 morts i 17 ferits. A les dues de la tarda, les tropes borbòniques restants que no havien pogut escapar-se, totalment encerclades i desmoralitzades van cridar a capitulació.
La carretera de Viladrau i Montseny d'Arbúcies. 1927. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Francesc Puig i Isidre Pujató van decidir firmar la capitulació. Els borbònics van entregar tot l'equipatge, sis banderes, dues trompetes, cinc tambors i es van fer presoners 268 soldats i 72 oficials, 58 dels quals eren flamencs. El tractament d'aquests presoners difereix segons les fonts. Segons Castellví als presoners no se'ls va prendre la vestimenta, tot i que als soldats sí que se'ls van prendre les casaques. Els arbuciencs van donar a Viladrau, Espinelves i Sant Hilari una bandera a cada un.
En canvi, segons Franclieu, el tractament dels presoners de guerra va ser molt diferent. A les seves memòries explica que les tropes capturades van ser brutalment assassinades, se'ls van lligar les mans de dos en dos i se'ls va estimbar daltabaix d'un penya-segat després d'apunyalar-los. Segons el militar borbònic, els únics que van defugir aquest final van ser els oficials, que es van enviar a Cardona.
Vist des de la lògica militar, tot i que és probable que exagerés o s'inspirés en d'altre execucions, la postura de Franclieu és la més plausible. En aquella època no hi havia cap tractat que protegís els presoners. A més a més, el cost de mantenir els supervivents i cuidar-se'n hagués estat molt gran. Per altra banda, tampoc se'ls hagués pogut fer servir com a moneda de canvi. Una carta de Restaino Cantelmo-Stuart y Brancia, duc de Pòpuli, quan informa al rei del càstig a Arbúcies, sembla corroborar la teoria afirmant que els presoners del combat van ser degollats. Els presoners supervivents, segurament els oficials, es van mantenir al castell de Montesquiu i a Arbúcies, des d'on posteriorment van ser enviats a la fortalesa de Cardona.
La revenja borbònica arribaria uns mesos després. El 31 de març el general Tiberio Carafa, el general Feliciano Bracamonte Rodriguez de las Barillas i el general Fiennes uniren els seus destacaments formant un cos d'exèrcit de 5.000 homes, per cremar i saquejar la vila d'Arbúcies i els llocs de Viladrau i Espinelves. Uns 300 miquelets del coronel Ermengol Amill i Moliner units als sometents de la comarca s'hi oposaren mentre pogueren emparades en els congosts. Els varen fer forta oposició però, tot i esperar fins a l'últim moment, els vilatans van haver de retirar els béns de les seves cases i amagar-se a les muntanyes. Abans d'abandonar el poble, encara van disparar una última descàrrega contra els borbònics al pont d'Arbúcies. Inevitablement les tropes borbòniques van prosseguir el seu avenç i l'1 d'abril cremaren Espinelves, algunes cases de Viladrau i tota la vila d'Arbúcies excepte l'església, que van saquejar ultratjant les imatges, trencants els sagraris, i robant òbols. La brutalitat d'aquesta acció quedà segellada en la correspondència del duc de Pòpuli, comandant dels exèrcits franco-espanyols, que va escriure el següent: "Bracamonte quemó tan enteramente aquella villa de Arbucias, que sólo la iglesia se reservó del universal incendio, para que sirviese este castigo de padrón memorable para la posteridad y el escarmiento".
D'aquest fet es va popularitzar la dita "“Arbúcies, gent d’astúcies, matavalons!”
La Riera i el Pont Major d'Arbúcies. 1931. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Els segles XIX i XX a Arbúcies.
Francisco de Zamora (1757-1812), l'any 1790, documenta l'existència d'una farga de coure que preparava làmines per a exportar a Amèrica, i també l'existència de teixidors d'estamenya i burell. L'explotació forestal va continuar essent una de les principals activitats econòmiques, com ho testimonia el cadastre de 1743, amb dades sobre l'explotació del castanyer.
L'expansió econòmica que va viure Catalunya afectà Arbúcies, i va donar lloc al naixement de noves activitats econòmiques, com la forja de coure o els teixidors, i amb la construcció del raval del Castell i, molt possiblement també, el del Sorrall, a les darreries del segle XVIII.
Al segle XIX, Arbúcies va patir la Guerra del Francès; el 1809 les tropes franceses prengueren i saquejaren la vila, i successos posteriors obligaren a la població arbucienca, l’any 1810, a abandonar la vila i a refugiar-se a la vall de Santa Fe i a d’altres indrets del Montseny. A partir de la segona meitat del segle XIX s'aniran consolidant alguns canvis en l'estructura econòmica de la vila, que es manifestaran durant l'inici del procés definitiu d'industrialització, a les darreries de la centúria. Cal esmentar com a fets rellevants la formació d'una junta revolucionària el 7 d'octubre de 1868, els successos de La Gloriosa, i la tercera guerra Carlina, d'on sorgeix la llegenda de l'arbre de la Plaça o arbre de la Llibertat, recollida per Víctor Balaguer a la seva obra "Al pie de la encina".
Durant la segona meitat del segle XIX també es crearen les comunicacions exteriors necessàries per a facilitar la industrialització de la vila. L'arribada del ferrocarril a Breda i Hostalric seria transcendental, així com la carretera d'Arbúcies a Hostalric (1862). En aquest mateix context s'iniciaria l'edificació i urbanització del carrer Camprodon, que passaria a convertir-se en el paradigma dels canvis socials, culturals i de lleure que definien la modernitat.
El segle XX a Arbúcies es caracteritza per la progressiva imposició d’un model industrial iniciat a final del XIX, basat en tres sectors, la carrosseria, la torneria i el tèxtil, que arrelaren a la contrada perquè tenien al seu abast la força motriu per a moure les seves màquines, l’aigua de la riera d’Arbúcies, la matèria primera, la fusta en el cas de la carrosseria i la torneria, i la mà d’obra especialitzada.
Durant la primera meitat del segle XX, les empreses dedicades a aquests tres sectors eren relativament nombroses. En el sector tèxtil destacaven: Vilarrodona i Plana i Ca Lama. En les torneries: Can Casadesús i la Corbadora. I a les carrosseries: Queralt, Ayats, Beulas i, durant poc temps, Querós. La indústria carrossera es convertirà, amb el temps, en l'activitat més exitosa i la que donarà una personalitat més peculiar a la vila.
Els primers empresaris carrossers foren constructors de carros. En iniciar-se la producció de cotxes, incorporaren en el procés de producció a personal procedent d'altres oficis artesans. Aquest fet demostra que a Arbúcies la industrialització es va iniciar amb obrers especialitzats procedents de les classes artesanes, i no pas amb camperols. La integració d'aquests diferents oficis artesans al procés de producció va provocar la seva transformació en oficis típicament carrossers. D'aquesta manera els basters es convertiren en tapissers de carrosseries, els carreters, fusters i ebenistes, passaren a ser carrossers. Únicament existeix un ofici que podem considerar com a típicament carrosser d'origen, el que desenvolupa el planxista, tot i que fins i tot en aquest cas s’hi va incorporar algun peroler.
La presència de noves activitats econòmiques va provocar canvis importants en els hàbits socials i culturals de la població, com per exemple l'augment de l'índex d'alfabetització, que l'any 1900 era del 27,3%, mentre que l'any 1936 era del 64,7%, així com la creació de moviments associatius de caràcter recreativo-cultural. La fundació d'orquestres és un altre exemple. A final del segle XIX es creà l'orquestra "Els Serafins del Baix Montseny", i a principis del segle XX, "Els Castanyers", que, amb posterioritat, passaren a denominar-se "La Principal" i "La Moderna", respectivament. Aquestes dues formacions es fusionaren l'any 1917, i van passar a formar la cobla-orquestra "La Unió Arbucienca", introductora del jazz a les comarques gironines, l'any 1929. Les principals entitats culturals i recreatives foren "El Renaixement Arbucienc" i la "Penya Lluscos". Sorgiren com a producte d'aquesta vitalitat cultural, entre les darreries dels anys vint i l'inici de la Guerra Civil, l'any 1936, les revistes "Baix Montseny", "La Vila" i "La Riera".
La major part de la població, però va continuar treballant en activitats agroforestals i únicament el 8,5% de la població laboral, l'any 1936, pertanyia als tres sectors industrials abans esmentats. Els roders són un exemple del'associacionisme i reivindicacions laborals que s'estaven promoguent; des de les darreries del segle XIX s'organitzaren en un sindicat que assumia la representativitat del conjunt de roders i vetllava per les reivindicacions socials i econòmiques del col·lectiu.
A partir de la segona meitat del segle XX, Arbúcies s'aniria convertint en una vila industrial i de serveis on les carrosseries continuarien tenint un paper preponderant, tot i que la indústria de l'aigua embotellada també experimentaria un fort progrés. En aquest període hi hauria també la substitució de l'antiga indústria tèxtil per una moderna indústria de confecció.
A final dels anys noranta del segle XX, el sector agroforestal només ocupava el 2,5% de la població activa, la construcció, el 6,9%, els serveis, el 41%, i la indústria, el 49%. Actualment Arbúcies actua com a centre laboral de la subcomarca Montseny-Guilleries.
Evolució demogràfica d'Arbúcies. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 42 focs; 1515, 50 focs; 1553, 64 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. - (Ampliar)
Bibliografia "El combat d’Arbúcies. Una aproximació als fets d’armes del 14 de gener de 1714, a partir de noves
fonts documentals". Joaquim Mateu i Jordi Tura. 2012. Quaderns de la Selva, 24. "El mas ibèric de Can Pons". G. Font, J. Mateu, S. Pujadas, J.M. Rueda i J. Tura. 1996. Tribuna d'arqueologia núm. 1.994. "Gent d'Arbúcies, gent d'astúcies". A. Cònsul, A. Casals. 2014. Revista Sàpiens núm. 140.
Notes
(1) Concretament a Arbúcies s'hi van establir soldats els anys 1680, 1682, 1691, 1693 i 1696, 1698, 1701, 1710, 1711, 1714, 1717 i 1720; aquests hostes sovint acabaven abusant dels béns i de les persones que els acollien. Així per exemple, durant l'estada de les tropes del vescomte de Moià el febrer de 1698, els soldats van assassinar sàdicament un mosso a punyalades i van perseguir un altre home a baioneta calada a casa seva. Aquesta situació era una sagnia econòmica per la regió i feia que durant alguns períodes el creixement de la població del poble fos negatiu. La suma de tots aquests factors va generar una situació de descontentament i odi envers els soldats estrangers entre la població, que propiciaria més tard l'enfrontament contra les tropes borbòniques. - (Tornar al text)
(Imatges base capçalera: Viquipèdia)
Escut d'Arbúcies.
Situació del municipi d'Arbúcies dins la comarca de la Selva
Església de Sant Pere Desplà. Viquipèdia - (Ampliar)
Guàrdia Valona. Soldat del regiment d'Ostende. 1714. Dibuix de Francesc Riart - (Ampliar)
Pàgina de 'Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725' de Francesc de Castellví i Obando - (Ampliar)
Interior de l'església de Sant Mateu de Joanet amb l'altar i el retaule major. 1897-1920. Antoni Bartomeus Casanovas. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Passaport atorgat pel general Feliciano de Bracamonte. 1717. Universidad de Zaragoza - (Ampliar)
Retaule de sant Quirze i santa Julita. Procedeix de l'església de Sant Quirze d'Arbúcies. Ca. 1500. Detall. Museu Nacional d'Art de catalunya - (Ampliar)
Camí de la Dona d'Aigua d'Arbúcies. 1934. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Carrer d'Arbúcies. 1906. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
La Torre Bades. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El Gorc Nou. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Pujada a la Plaça. 1925-1935. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
El Gorc Nou. 1920-1930. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Paisatge d'Arbúcies. 1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
La Riera d'Arbúcies. 1910-1925. Amadeu Mauri Aulet. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)
Premsa local. Publicació mensual 'La Vila'. Número 2 de novembre de 1935. Biblioteca d'Arbúcies - (Ampliar)
El 'Pessebre dels Muntanyencs' al cim de les Agudes, al Montseny. 1970. Camil José Guiu. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)
Premsa local. Revista d'humor i literatura 'La Riera'. Número 1. 1 de gener de 1934. Biblioteca d'Arbúcies - (Ampliar)
