La forma del bunyol és, generalment, arrodonida amb un forat al mig o un clot fondo que no l'arriba a atravessar, encara que qualsevol forma relativament semblant també es pot considerar un bunyol. A les cases, la mainada solia entretenir-se fent ninots amb la pasta, figuretes que també eren fregides i menjades com qualsevol altra porció.

Aquest postres és també ofert a les visites, com present típic d'aquests dies i, en èpoques en que se'n feien a totes les cases, era costum fer-ne partícips els veíns, en justa correspondència als seus lliuraments, establient una mena de competició de qui fa els millors bunyos. Tenint en compte que, de fet, existien tantes receptes com cases, el resultat solia ser molt dubtós.

Referint-se a la tradició dels bunyols a Girona, Gibert esmenta que eren poques les families gironines que a començament d'aquesta setmana no fessin bunyols, postres de rigor durant aquells dies, que solien menjar-se en quantitat des del dimecres. Cada familia tenia la seva recepta, com a espècies indispensables hi entraven la saliàndria i la matafaluga, i més tard la gent comprava "polvos de graciosa" per estofar-los. I en tals dies a tota la ciutat se sentia al matí l'olor de l'oli roent, així com a la nit el de la cera cremada.