Inici Els municipis Paisatges naturals Cultura i lleure Gastronomia Edificis històrics i religiosos Recomanacions


Làpida sepulcral a l'entrada de l'església











Vilablareix

L'església parroquial de Sant Menna

Història. L'església parroquial de Sant Menna és documentada el 882 ("Sancti Menne, basilica in Villa Ablares"), quan el bisbe de Girona Teuter va fer donació de diversos delmes situats en aquesta parròquia a la seu gironina, entre els quals, també, l'església de Sant Pere de Montfullà. Apareix esmentada un altre cop el 1019 en la dotació de la canònica gironina. L'edifici actual, amb un campanar acabat en piràmide, fou refet en època moderna. Al segle XIV n'adquiriren la senyoria els Santcliment, i posteriorment fou lloc reial.

Zoom Zoom Zoom
(Clicar damunt les imatges per ampliar-les)
  • El poble de Vilablareix
  • L'ermita de Sant Roc de Vilablareix

  • De vila romana a parròquia cristiana Davant la porta d'entrada de l'església de Sant Menna, unes excavacions a cel obert mostren les restes d'una vila romana activa, al menys, fins el segle V dC, relacionada amb l'entorn de la Gerunda romana, amb les vil·les de Sarrià de Ter, Can Pau Birol i Montfullà.
    Les esglésies de Sant Pere de Montfullà i la de Sant Menna de Vilablareix, així com també probablement la de Sant Cugat de Salt apunten a una continuïtat entre l'existència de viles romanes i esglésies cristianes en el mateix indret.
    La causa d'aquesta evolució, segons Josep Maria Nolla, caldria cercar-la en que la introducció del cristianisme s'hauria produït dins el marc urbà i, específicament, entre les seves classes més poderoses i adinerades, propietàries de les explotacions agràries properes als nuclis urbans com, en el nostre cas, Gerunda.
    Per tant, és molt possible que fos a partir d'aquestes classes, amb importants interessos i inversions en el camp, que s'introduí la religió cristiana en l'àmbit rural. Algunes de les vil·les on residien els membres d'aquesta classe social incloïen espais de culte específics, com oratoris o martiris.
    El culte a Sant Menna, ben constatat en alguns indrets del Mediterrani, només es documentat a Catalunya a Sentmenat i a Vilablareix.
    En època romana tardana (les ceràmiques més recents trobades a Vilablareix es daten a principi del segle V dC) algunes vil·les s'haurien transformat, abandonant les luxoses estances baix imperials, donant pas a un o diversos edificis de treball, els quals s'haurien situat al voltant d'esglésies.
    Aquestes s'engloben territorialment dins un espai físic que la documentació encara anomena vil·la en el s. IX: "sancti Menne. basílica in villa ablares" o "in territorio gerundense in villa qui dicitur salm", referint-se a la de Sant Cugat, a la vila de Salt.
    Per tant, aquest terme "villa" podria designar un territori equivalent al fundus de les antigues vil·lae, amb la qual cosa quedaria perfectament lligada l'evolució d'aquestes amb les futures parròquies.

    Zoom

    Zoom

    Zoom

    Zoom Zoom Zoom
    (Clicar damunt les imatges per ampliar-les)

    La tradició de Sant Menna També anomenat Mina, Mines o Menes va ser un anacoreta egipci, màrtir al començament del segle IV i venerat com a sant per les diverses confessions del cristianisme. És el sant cristià més popular d'Egipte i un dels més venerats durant els primers segles del cristianisme, tant a Orient com a Occident.
    Menna, segons la tradició, havia nascut a Egipte l'any 285, a la ciutat de Niceu, prop de Memfis. Els seus pares eren cristians, molt devots i lliurats a la pràctica ascètica, però afligits perquè no tenien fills.
    Un dia, en una festa dedicada a la Mare de Déu, Eufèmia, la mare de Menna, pregava a la Mare de Déu que li donés un fill; llavors la icona va parlar i va dir-li: Amén.
    Mesos més tard, va néixer Menna. El seu pare Eudoxi va morir catorze anys després. Als quinze anys, Menna s'allistà com a soldat a l'exèrcit romà i va marxar a Algèria. Assabentat de la persecució que Dioclecià havia iniciat contra els cristians (286-305) mentre prestava servei a Cotyaeum, a la Frígia, va abandonar l'exèrcit i es va retirar al desert per a viure com a eremita.
    Menna va viure-hi durant cinc anys fent pregària i dejuni, fins que va tenir una visió en la que els àngels li donaven la corona del martiri. Va entendre la crida divina, va deixar el desert i començà a predicar el cristianisme. La Passio diu que un dia va entrar a l'amfiteatre de Cotyaeum i proclamà en veu alta que era cristià, provocant la seva detenció.
    Va ser empresonat i conduït davant del prefecte, que ordenà que fós flagel·lat. Lligat a un pal, va ser portat al mig del desert, on va ser torturat sota el sol. Va ser estès i arrossegat sobre puntes de ferro, colpejats amb maces, etc. Finalment, va ser decapitat, segons la llegenda, l'11 de novembre del 309.

    Zoom

    Zoom

    Zoom Zoom Zoom
    (Clicar damunt les imatges per ampliar-les)

    El cos de Menna va ser llençat al foc, però no va sofrir danys. La germana de Menna va poder recuperar-lo, comprant els soldats, i el va portar a Alexandria, on el sebollí a una església. Durant el papat d'Atanasi d'Alexandria, un àngel li aparegué i li digué que carregués el cos de Menna en un camell i el portés al desert, cap a l'oest. En un punt del camí, al llac Mareotis, prop de la ciutat, el camell s'aturà i no volgué avançar més: en aquell punt va ser enterrat el cos del sant.
    Els berbers de la Pentàpolis es van aixecar i el governador romà, en secret, va prendre el cos de Sant Menna perquè protegís la ciutat. El governador va derrotar els berbers i va tornar a Alexandria. No obstant això, no va retornar el cos sant a la seva sepultura i volia conservar-lo a la ciutat. En passar pel llac Mareotis, el camell que portava el cos no va voler continuar: justament al mateix lloc on havia estat sebollit el sant, va aturar-se i es va agenollar. Van canviar el cos de camell, però el segon camell va fer el mateix i va agenollar-se davant l'antiga tomba. El governador, entenent la voluntat divina, va enterrar-hi el cos dintre d'un taüt d'argent.
    Al segle V, la localització del cos s'havia oblidat. Anys després, un pastor va veure que una de les seves ovelles, malalta, ficava la pota en un forat al terra i, en treure'l, estava sana.
    La història va córrer i tothom que tenia una malaltia i es posava sobre el terra en aquell lloc recuperava la salut. La filla de l'emperador Zenó, que tenia lepra, també va guarir-se. Sant Menna se li aparegué i li digué que el seu cos era allí.
    Zenó va ordenar treure el cos i construir una catedral sobre el lloc. Al voltant va créixer una ciutat, Abu Mena, que esdevingué un important nucli de pelegrinatge. Malalts de tot arreu ananen a cercar el guariment, i Menna va esdevenir un taumaturg.
    Les ampul·les de Sant Menna, de fang amb el nom i la figura del sant impreses, han estat trobades a llocs com Heidelberg, Milà, Dalmàcia, Marsella, Empúries, Dongola (Sudan) o Jerusalem. Es venien a Abu Mena i contenien aigua o oli beneïts, que els pelegrins portaven als seus llocs d'origen.
    La ciutat i la catedral van ser destruïdes durant la invasió àrab d'Egipte, al segle VII. El 1959, el papa Ciril VI d'Alexandria va començar la construcció d'un nou monestir vora les ruïnes de l'antic. Avui, és un dels més conegut monestirs coptes forma part del Patrimoni de la Humanitat de la Unesco. Conserva les relíquies de Sant Menna.

    Zoom

    Zoom

    Zoom
    Zoom Zoom Zoom
    (Clicar damunt les imatges per ampliar-les)


  • Web oficial del municipi de Vilablareix




  • Back - Back