Girona abans de l'any 1000
Dominació goda
Cap a finals del segle III o començaments del IV, Girona es va dotar d'unes noves muralles, sòlides segons les exigències de defensa de l'època, i que serien les defenses de la ciutat fins ben entrada l'alta edat mitjana, i que protegirien la ciutat fins la segona meitat del segle XV.
A inicis del segle V, la fragmentació de l'Imperi Romà d'Occident es consumava; el 406 una gran invasió germànica va ser el primer episodi de la seva desaparició. No obstant, fins el 415 a Catalunya i Girona no hi hagué presència de bàrbars, moment en el que Ataülf, successor d'Alaric penetrà a la província Tarraconense, que passà a domini de l'oligarquia militar visigòtica establerta a la Gàl·lia. Aquesta oligarquia era fortament romanitzada i articularen el nou Poder que ells representaven amb el poder preexistent de la noblesa autòctona. En conseqüència, la ciutat de Girona entrà dins l'òrbita visigòtica. Tanmateix, aquesta substitució del Poder polític i militar no afectà tan negativament l'existència de la ciutat, com ocorregué amb d'altres antigues ciutats romanes que quedaren abandonades o en notable decadència. Tot i les plagues i calamitats que assolaren Girona durant els segles VI i VII, la ciutat es convertí en un punt important del nord-est peninsular. Semblantment, Girona hagué de patir el procés de ruralització que es desencadenà arreu de l'antic imperi romà a causa de la general ruïna i pèrdua de pes de les ciutats.
Això no obstant, Girona es convertí en una seca dels reis visigots de rellevància dins l'antiga província Tarraconense, ara enquadrada dins el Regne visigot; Girona, juntament amb Roses -malgrat que en aquesta darrera de forma molt esporàdica- va ser l'única del nord-est de Catalunya on s'encunyà moneda entre els regnats de Leovogild (573-586) i Àkhila II (710-713), i una de les cinc d'aquest territori, després de la més activa metropolitana Tarragona. La difusió de la moneda gironina fou àmplia i se n'han trobat mostres arreu de la península.
Pel que fa als afers polítics del nou regne, Girona participà a la revolta de Pau -Flavius Paulus- (673), en el si de les lluites pel poder entre faccions oligàrquiques visigòtiques, inici de la descomposició del Poder visigot. Així ho explica un de les escasses cròniques oficials conservades de l'època, la Historia Excellentissimi Wambae regis, de Julià de Toledo; en aquest document s'explica la revolta del dit Pau, un personatge important a la cort, contra Vamba, pocs mesos després d'haver estat ungit rei el 673.
Com esmenten Amich i Nolla ("Girona goda i sarraïna"), el rei (Vamba) mentre, al capdavant del seu exèrcit, lluitava, novament, contra els vascons, fou assebentat de la revolta, inicialment reeixida, dels territoris de la Septimània, que havia permès als caps dels rebels, el comte de Nimes, el bisbe Gumild, i l'abat Ramir, entre d'altres, de controlar tota aquella zona, amb el perill que significava per al futur del regne, Vamba decidí enviar-hi, per posar fi a la situació, Pau, dux molt probablement de la Gàl·lia Narbonense. En arribar a la capital d'aquelles terres, Pau, en un cop de teatre imprevist, assumi la direcció del moviment arrossegant en l'operació el dux de la Tarraconense Ramosindus, i es féu ungir rei d'Orient -en contraposició al d'Occident que era Vamba-, cofant-se amb la corona votiva que Recared havia ofrenat a la tomba del màrtir Feliu de Girona.
La reacció decidida de Vamba, qui va vèncer ràpidament els vascons, es dirigí a l'actual Catalunya sense deixar temps de res a l'enemic; dividí les seves forces en tres braços, un dels quals, amb Vamba al davant, penetrà per la Via Pública, l'antiga Via Augusta. Barcelona va ser sotmesa ràpidament, i es presentà davant Girona defensada pel bisbe Amador, que li fou lliurada sense combat. Amat i Nolla esmenten que el text de Julià narra que el bisbe havia rebut una carta de Pau on se li deia que obrís les portes de la ciutat al primer exèrcit que hi arribés, convençut que seria el propi i no pas el de Vamba i que, seguint aquestes instruccions, la plaça fou lliurada sense lluita. Vamba continuà cap al nord i, havent unificat altra vegada les seves forces, conquerí per la seva causa Narbona, i finalment Nimes, on posà fí a la rebel·lió capturant tots els sublevats.
(Ampliar) - Epitafi de Servus Dei, bisbe de Girona entre 891 i 906, encastat al presbiteri de l'església de Sant Feliu de Girona
Un altre àmbit en el qual Girona es veié a bastament enfortida fou el de l'organització eclesiàstica. Des del començament del segle VI i especialment a partir del III Concili de Toledo (589), l'organització de l'església està ben documentada. Les terres de l'actual Catalunya corresponien a una de les cinc províncies eclesiàstiques -que coincidien amb les antigues demarcacions romanes, a les que en època visigòtica s'hi afegí una sisena, la Narbonense-, que agrupava quinze diòcesis o seus episcopals localitzades en antigues ciutats romanes (entre altres Girona i Empúries), on prèviament hi havien hagut importants nuclis cristians, depenents d'una seu principal o metropolitana -en el nostre cas, Tarraco-.
El 517, convocat pel 8 de juny, Girona fou seu del concili provincial, presidit pel bisbe metropolità de Tarragona Joan i que comptà amb l'assistència dels bisbes de Girona, Empúries (representades, respectivament per Frontinià i Pau), Barcelona, Ègara, Lleida i Osca, en les actes del qual es fa referència a diversos aspectes litúrgics (unitat litúrgica per a tota la província Tarraconense), es legisla sobre la forma de vida dels clergues: (...) "VIII. Que no s'admetin en el clericat els seglars que es casen amb una vídua o amb una divorciada. Si algun seglar, a més de la seva muller, hagués mantingut relacions amb qualsevol altra dona, no serà admès de cap manera al clericat". De la importància de les funcions dels bisbes en aquesta època, fins i tot en terrenys jurídics i d'administració civil, funcions que havien emanat del III Concili de Toledo (589) en parla el document anomenat De Fisco Barcinonensi, pel qual els bisbes de Tarragona, Ègara, Girona i Empúries aprovaven els impostos que havia establert l'estat visigot per al seu districte fiscal, ultra el compromís que adquirien de vigilar la conducta dels recaptadors.
En aquesta etapa destaca com a figura senyera el bisbe gironí, d'origen lusità, Joan de Bíclarum (540-621), qui ho va ser durant trenta anys, cabdal a les lletres hispàniques de l'època visigòtica. La redacció d'una important crònica històrica (Chronicon) va fer que el mateix Isidor de Sevilla (aprox. 560-636) li dediqués uns capítols al llibre que havia escrit a la memòria dels personatges més il·lustres de la seva època. Aquest va ser succeït per Nonnit, un altre bisbe amb gran prestigi a l'època, a qui Ildefons de Toledo (aprox. 606-667) li dedicà un capítol a la seva obra "De viris illustribus". Aquest, igual que el seu antecessor, era un gran devot de Sant Fèlix, a qui, segurament, potencitat per les indicacions del IV Concili de Toledo (633), va dedicar l'himne litúrgic "Font, oh Déu, de vida eterna", que es recitava davant la tomba del màrtir a Girona.
En aquesta etapa d'esplendor gironina, el culte al màrtir de la ciutat, Sant Feliu, s'expandí força pel territori, fins al punt d'assentar-se fins a Xàtiva, Guadix (Granada), Totanés i Caba (regió de Toledo), i a la regió del Bierzo, a l'actual província de Lleó. El testimoni més antic conegut sobre el seu culta a Girona el contenen els versos del Peristephanon de Prudenci: "La petita Girona, rica en cossos sants, presentarà la glòria de Fèlix" (IV, 29-30), escrits en els primers anys del segle V. L'esmentat anteriorment Julià de Toledo (aprox. 649-690) també s'hi refereix a l'obra Historia Excellentissimi Wambae regis, on explica com el rei Recared (finals del segle VI) havia ofrenat una corona d'or a la tomba de Sant Feliu que hi havia a la ciutat de Girona (la de l'episodi de Pau): "Aquest mateix Pau (...) va robar molts vasos de plata de les possessions del Senyor i també aquella corona d'or que el rei Recared, de bona memòria, havia ofert al cos de Sant Feliu, i que l'esmentat Pau es va atrevir a posarse-la al seu cap trastocat. Tot això ho recopilaria curosament i molt devotament intentaria retornar-ho,
tal com pertoca a cada església".
La conquesta sarraïna
A la mort de Vítiza (710), les disputes i conflictes successoris feren que els partidaris dels fills d'aquest, en lluita contra l'altre bàndol, els partidaris de Roderic, feren entrar en joc els sarraïns, que havien conquerit Cartago (696) i avançaven ràpidament pel Magreb, qui els havien d'ajudar militarment a canvi de recompenses i compensacions territorials en indrets sota dominació visigoda més enllà de l'estret. L'entrada de Tariq, la posterior en ajuda d'aquest del cap àrab Musa, després de l'esclatant victòria de Guadalete, i el pacte segellat amb els fills de Vítiza a Damasc, davant el califa, convertiren tot Hispània en una província de l'imperi àrab i en un cap de pont pel seu avançament cap el cor d'Europa. Fins l'any 713, Àkhila seguí controlant i governant una bona part de Catalunya i la Septimània, fins que va lliurar els seus drets al califa de Damasc a canvi que li reconeixés importants propietats i privilegis; Ardó (713-720), que el succeí, seguí lluitant contra l'expansió sarraïna.
La data de la conquesta de Girona no està clara ni documentada de forma incontestable; sembla probable que esdevingués entre la tardor del 716 i el 719 (Ramon d'Abadal), en operacions que dirigí el valí Al-Hurr. Sembla que la ciutat fou ocupada sense cap resistència i no patí, doncs, cap mena de destrucció, igual que la majoria de ciutats de l'actual Catalunya, llevat de Tarragona, que s'hi resistí i va ser devastada. Les elits locals capitularen i el nou Poder musulmà imposà un tribut personal (yizya), sobre cada baró major d'edat, seguint la tradició de la capitatio, i territorial. Els enfrontament a la Septimània, i després de la seva submissió als francs de Pipí, convertiren els Pirineus novament en frontera, i Girona en la plaça forta més septentional d'Al-Andalus.
De la organització territorial en aquesta època s'en sap ben poca cosa, però tot fa suposar que en aquest segle VIII hi hauria una divisió territorial en cores o kures, províncies que, aproximadament, correspondrien als bisbats visigòtics. Les úniques notícies certes sobre aquesta qüestió, són que l'any 777 Sulayman ibn Yaqtan, Ibn al-Arabí era valí o governador de Girona i Barcelona; s'havia concentrat en una sola regió la zona fronterera amb els francs, i que era un territori a defensar i protegir amb les dues úniques ciutats fortalesa estratègicament situades.
(Ampliar) - Vista aèria del castell de Gironella a principis del segle IX. Dibuix de Jordi Sagrera, publicat a "Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057)"
La Girona carolíngia
Entre el 759 i 778, sembla que hi hagué una llarga treva entre l'emir de Còrdova i els francs de Pipí. El 777 el valí de Girona i Barcelona Sulayman visità Carlemany a Paderborn per assegurar-se ajut davant l'emir cordovès Abd ak-Rahman I, a canvi de posar sota l'autoritat del franc les seves ciutats i terres. L'objectiu de Carlemany, però, era la conquesta de tot el territori de l'Ebre cap al nord. Així, disposà dos cossos d'exèrcit, un dels quals travessà els Pirineus per Panissars o el Portús. Entre aquest nombrós exèrcit cristià hi havia gent de la Septimània; aquests, i el grup que havien fugit cap al nord, i que ara volia retornar a casa seva, i que en els textos són anomenats hispani, tingueren una importància cabdal en els esdeveniments posteriors.
El 785 la ciutat de Girona es va lliurar a l'exèrcit franc; es té ben poca informació sobre aquest fet, i Amich i Nolla esmenten com a fonts el Cronicó de Moissac, on s'esmenta que "Eodem anno Gerundenses homines Gerumdam civitatem Carolo regi tradiderunt" (En el mateix anys, els homes de Girona lliuraren la ciutat al rei Carles), i els Annals de Barcelona, on es diu que Gerundam civitatem homines tradiderunt regi Karolo" (Els homes lliuraren la ciutat de Girona al rei Carles). Així Girona esdevingué zona fronterera durant setze anys, que només la conquesta de Barcelona el 801 va allunyar més al sud. Abans, però, Girona patí el que podríem anomenar els primers setges, en aquest cas, a mans dels musulmans que volien recuperar la ciutat; un dels més famosos fou el d'Abd-al-Malik del 793.
Durant llarg temps es pensà que la conquesta franca fou obra personal de l'emperador Carlemany. El llegendari popular ha recordat aquesta gesta imaginària amb tot un corpus d'històries relacionades amb la visita de Carlemany a Girona; la torre romànica de la catedral és anomenada torre de Carlemany, durant anys es venerà Sant Carlemany, i la famosa escultura de Pere III el cerimoniós, d'alabastre del segle XIV, (obra d'Aloi de Montbrai o Jaume Cascalls), durant molt temps va ser atribuïda a l'emperador franc. Encara que aquest no visità mai Girona, la seva administració eixida de la renovatio carolíngia afectà en gran manera la ciutat. D'una banda, tot el territori al sud dels Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a terra de frontera, el que més tard desembocaria en la creació de la Marca hispànica.
Signatura de Carlemany.
No obstant, i durant molt temps, se succeïren les ràtzies i les expedicions sarraïnes sobre les possessions cristianes, d'algunes de les quals se'n conserven textos que ho testimonien. Així, l'historiador àrab Ennuguarí descriu els fets de l'expedició del 793 amb les següents paraules: "L'any 177 (de l'hègira, que correspon al 793), envià Hixem a Abdelmèlic b. Abdelgàhid b. Moguits, d'expedició militar. Entrà al país dels francs i arribà a Narbona i Girona. Començà Abdelmèlic per Girona, en la qual hi havia defensors francs; el musulmà matà els homes, anorreà les seves muralles i estigué a punt de conquerir la plaça. De Girona marxà a Narbona, on féu semblantment, i s'internà pels pobles; recorregué el país de Cerdanya, del qual perdonà només les dones i els infants; matà els combatents , assolà la terra durant alguns mesos, bo i destruint els castells, cremant i saquejant; l'enemic fugia esmaperdut davant seu, i el musulmà s'internà en les ciutats d'aquells; se'n tornà amb un botí tan quantiós, que no sería possible comptar-lo. Aquesta expedició fou la més famosa dels musulmans a Espanya." Els mateixos esdeveniments són relatats també per l'historiador Abenadarí de la següent forma: "L'any 177 envià l'Imam Hixem a Abdelmèlic b. Abdeluàhid b. Moguits, amb l'expedició d'estiu, contra la terra dels cristians; arribà fins a Girona; l'assetjà, i amb màquines de guerra hi féu forat en els murs; [després] s'aproximà al país dels Magos, i es passejà durant alguns mesos pel país enemic, on cremà les masies, arruïnà els castells i llençà l'exèrcit damunt la ciutat de Narbona; fou una conquesta famosa. El cinquè del botí arribà a 45.000 monedes d'or pur". (cites de l'obra esmentada, de Narcís M. Amich i Josep M. Nolla).
Miniatura de l'Apocalipsis, amb els quatre genets. Obra d'Oveco per l'abat Sempori. Valladolid, Biblioteca de la Universidad, Ms 433 (ex ms 390) f°93. Data aprox. 970.
L'organització carolíngia del territori abocà que la ciutat esdevingués seu del Comtat de Girona, model elegit per l'administració de Carlemany per organitzar els nous territoris de frontera. El comte era el personatge que es trobava al capdavant d'aquesta entitat, càrrec nomenat pel monarca, sense independència i no hereditari en un primer moment. Tanmateix, al llarg del temps, com es veurà més en davant, els comtes catalans anaren adquirint més independència, convertiren el càrrec en hereditari i fins i tot es desvincularen de fet dels monarques francs.
Girona, com a centre comtal acomplí el seu paper i superà les etapes més difícils del perill musulmà. El vell recinte romà va ser reestructurat i ampliat i aconseguí de resistir els successius setges: en un moment no determinat del segle IX, es modificà substancialment el perímetre murat de Girona, ampliant l'espai urbà, traslladant les muralles septentrionals cap a la vall del riu Galligants, aixecament del castell de la Gironella. En altres indrets no es modificà el traçat de la muralla, però es vàren reforçar notablement, aixecant torres rodones entre les quadrangulars romanes.
Bibliografia
- Girona goda i sarraïna. Narcís M. Amich / Josep M. Nolla. Quaderns d'Història de Girona, 1992. ISBN 84-86812-27-5
- Girona, de Carlemany al feudalisme. J. Canal, E. Canal, J. M. Nolla, J. Sagrera. Ajuntament de Girona, 2003. ISBN 84-8496-100-1
- El sector nord de la ciutat de Girona. De l'inici al segle XV. Josep Canal, Eduard Canal, Josep M. Nolla i Jordi Sagrera, 2000. Ajuntament de Girona. ISBN 84-86837-98-7
- Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3
- Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l'època medieval (I). Canal i Roquet, Josep; Canal i de Diego, Eduard ; Nolla i Brufau, Josep Maria: Sagrera Aradilla, Jordi. Història Urbana de Girona. Ajuntament de Girona, 2003-2004. 2 vol. ISBN 84-8496-100-1
- Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057). El trànsit de la ciutat antiga a l'època medieval (II). Canal i Roquet, Josep; Canal i de Diego, Eduard ; Nolla i Brufau, Josep Maria: Sagrera Aradilla, Jordi. Història Urbana de Girona. Ajuntament de Girona, 2003-2004. 2 vol. ISBN 84-8496-100-1
|
