Personatge transportant aigua. Detall d'un fris del claustre de la catedral.

Retrat de bisbe (Robert Grosseteste) amb mitra i bàcul, en un manuscrit del segle XIII. (Wikipèdia).

Personatges treballant en un banc de fuster. Detall d'un fris del claustre de la catedral.

Personatges amb vestimenta del segle XIII. L'home del centre porta l'anomenat barret jueu. Miniatura d'autor anònim, c. 1250. Wikipèdia.

Picapedrer. Detall d'un fris del claustre de la catedral.

La Girona del segle XIII (I)

1. L'expansió urbana i el moviment demogràfic

La ciutat, durant aquest segle, va experimentar importants canvis i modificacions, que s'havien començat a gestar durant la segona meitat del segle XII, i que afectaven no tan sols l'extensió urbana i la magnitut de les edificacions, el més evidents, sinó també aquells aspectes que es referien a l'estructura social: nous grups dirigents burgesos, i l'extensió de les classes productives. Aquestes darreres afectaven la situació política: la societat feudal del segle XI, d'estructura feudal amb el govern dels bisbes, canonges i feudataris dels comtes-reis, afeblia el seu poder cedint-ne, en part, als nous grups burgesos, recolzats per la puijança comercial i artesanal.

També hi va contribuir de forma decisiva el creixement urbà, que superava l'antic recinte de les muralles romanes del segle III, i que va provocar la reclamació d'una progressiva reducció de traves i imposicions senyorials, alhora que aconseguien posar els fonaments d'una estructura municipal autònoma cap a finals de segle (1). Aquesta expansió es va donar especialment en direcció nord-sud; al nord, cap a Sant Feliu i Sant Pere de Galligants, i cap el sud, seguint l'Areny de l'Onyar, les vies de Barcelona, Sant Feliu i Caldes, el rec Monar i l'antic camí de Vic. Els burgs del Mercadal, de Sant Feliu i Sant Pere, tot i experimentar un progrés notable, conservaven encara l'aspecte suburbà.

Malgrat no disposar de cap cens anterior a la Pesta Negra (1348), és de suposar que el procés de creixement demogràfic que es va conèixer des del segle XI es mantindria. Cap a final d'aquest període, amb el setge de Felip l'Ardit de França, de 1285, es produiria una aturada important. La invasió francesa tindria repercussions importants: fugitius, escassetat d'aliments, formació de contingents armats.

Una part de la població gironina va ser evacuada per convertir l'espai murallat en fortalesa, defensada sota les ordres de Ramon Folc de Cardona. Possiblement l'epidèmia de pesta, que va afectar les tropes assetjants franceses, podia haver afectat la població gironina (2).

2. El govern municipal.

De forma paralela i semblant a altres poblacions, Girona va anar confegint la seva organització interna mitjançant una assemblea o consell de veïns, en el que es tractaven els temes d'interès general de la comunitat, sota l'autoritat del representant reial, d'entre els que sorgiria el grup dels prohoms, les persones respectables i honrades que actuarien com a representants o portaveus de la ciutat, i gestionarien els temes amb el rei, el veguer o el batlle, s'ocuparien de la recaptació d'impostos en les assemblees de Pau i Treva, etc (3).

A les constitucions de Cervera, s'indica que Girona, el 1182, ja gaudia d'una concessió de franqueses. Poc més tard el rei va concedir l'exempció del pagament de l'intestia i de l'eixòrquia, i la ciutat va anar aconseguint de forma progressiva un més gran grau de llibertat en els desplaçaments de persones i de mercaderies, exempcions d'impostos de trànsits de mercaderies (el 1232, de lleuda, peatge i pontatge), el 1237 concessions de celebracions de fires, mesures totes elles que varen fer que Girona esdevingués un important centre d'activitat econòmica i mercantil.

El 1284, el rei Pere II d'Aragó va concedir a Girona el privilegi més important per la ciutat, l'anomenat Privilegi d'en Provençal, semblant en contingut al Recognoverunt Proceres de Barcelona, de la mateixa data, document en el que es reconeixien, entre altres, la possibilitat de la ciutat de regir-se segons els costums de Barcelona i el dret de Girona a tenir sis representants o prohoms (probi homines) que, assessorats pel conjunt de la població, poguessin fer arribar les seves demandes al rei i fossin responsables del govern de la ciutat. Així s'institucionalitzava el govern municipal.

Aquest prohoms, que més tard, a partir de 1310 s'anomenarien jurats, havien de ser escollits dos per cadascuna de les tres mans o estaments que formaven la ciutat: el patriciat urbà, juristes i drapers la mà major; la mà mitjana formada bàsicament pels mercaders, metges, canvistes, notaris, i la mà menor, la més nombrosa, constituïda per petits comerciants, menestrals i pagesos.

3. L'activitat econòmica.

L'esmentada reactivació econòmica que es va produir a la ciutat en aquest període, va comportar l'aparició de nous oficis i la necessitat d'establir-ne reglamentacions. Segons les afinitats de les activitats, els que les practicaven s'anirien agrupant per barris, per raons de necessitats de materials, com aigua, extensions de terreny, o d'altres, de control dels productes fabricats o bé per qüestions de prestigi i protecció; els oficis de més prestigi es concentraven a la part central de la ciutat. D'altres es vincularen a un carrer o una plaça concreta.

Les activitats agrícoles eren molt importants. Als voltants de la ciutat creixia un conjunt d'horts i molins, aquests accionats pel Ter i els seus afluents, i pels recs, dels quals el Monar n'era el més important. A la zona del Mercadal es desenvolupà notablement el complex sistema d'hortes i regadius (4).

Les activitats comercials estan documentades de forma creixent des de la segona meitat del segle XII, indicador del seu considerable desenvolupament. El 1254 es documenta l'existència de taules de canvistes de moneda, el que indica la presència de negocis llunyans. J.canal i altres, al treball referenciat a la bibliografia, indiquen que les disputes sobre les lleudes del Mercat entre els batlles de les institucions eclesiàstiques i dels castells urbans són un altre símptoma de creixement.

En allò que es refereix a les activitats productives, les dotzenes d'establiments d'obradors (operatorium) concedits a l'Areny inclouen el dret a fer-hi una casa, el que provoca un creixement paral·lel urbanístic, demogràfic i econòmic. La majoria dels tallers escampats per la ciutat eren generalment de mida petita, però també n'hi havien algunes indústries més grans, com les fabricas o fargues i les draperies instal·lades a la riba del Monar, al barri de molins del Mercadal, o també les blanqueries al burg de Sant Feliu, a la riba del Galligants.

---

Notes

(1) - J. Canal i altres, "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)" Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona, 2005. ISBN 84-8496-007-2. Afegeixen que en aquest procés trobaren la complicitat dels monarques, que veien en l'ascens dels ciutadans un medi de limitar la prepotència dels estaments senyorials. Tornar al text

(2) - Carles Ferrer i Joan Villar, a "L'eclosió urbana de Girona" esmenten notícies de que aquesta malaltia va afectar diverses poblacions del Principat. Tornar al text

(3) - Carles Ferrer i Joan Villar, a "L'eclosió urbana de Girona" amplien que el rei, mogut per interessos tant polítics (la consolidació de fronteres i l'assegurament de les comarques interiors enfront dels senyors feudals) com econòmics (la concessió de diners per part de la ciutat que financessin les seves campanyes militars), va anar donant solidesa a aquesta organització incipient mitjançant l'atorgament de privilegis, que anirien configurant i delimitant el marc competencial del municipi i dibuixant el marc jurídic de la ciutat. Tornar al text

(4) - "Des de començament de segle es desenvoluparen noves hortes al nord del Monar; les hortes d'Estrader, la Pedrera, Daroca, Algivira Nova o la Verneda s'esmenten, per primer cop, entre 1207 i 1228. Al sud del Monar es trobaven les hortes del Mercadal i de Fontanilles, més al sud, a la riba del rec Cuguçacs, també creixia l'horta del mateix nom. Més enllà, en el pla de Girona, les extenses coromines de secà començaven a ser parcel·lades i conreades de forma més intensiva. Coneixem casos de la coromina del Soler (1285), entre els camins de Salt i de Vic, o la de Vilabertran a partir de 1278, entre els camins de Caldes i el barcelonès. A la banda dreta de l'Onyar, els recs, camps i hortes recularen a causa del creixent ritme d'urbanització, al nord i sud de la Força Vella. L'activitat agrícola es concentra cap al sud, cap al Resclus i el Bec Eixut (1209), avui carrer del Carme i el barri de Vista Alegre, i al nord, més enllà del carrer de Pedret. [...] El seu domini era de les principals institucions eclesiàstiques, però la propietat útil pertanyia a les famílies de la burgesia urbana: els Sunyer, Estruc, Sant Celoni, Bordils o Provençal, i també a jueus com els Asday o els Aleví". J. Canal i altres, "La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295)". Tornar al text

---

Vocabulari

Intestia. "Mal ús", o dret del senyor a quedar-se amb una part dels béns de la persona "pròpia" que moria sense fer testament. Tornar al text

Eixòrquia. "Mal ús", o dret del senyor a quedar-se amb un terç dels béns de les persones "pròpies" que morien sense fills. Tornar al text

Lleuda. La lleuda era un impost que gravava l'entrada de mercaderies en una ciutat o en un territori. La lleuda era una de les principals entrades que rebia el monarca en relació amb els diferents llocs del patrimoni reial. Generalment era arrendada, molt sovint a mercaders del lloc, cada any o cada dos anys. Tornar al text

Peatge. Dret que es pagava per passar per vies de trànsit, i que sovint s'utilitzacen per contribuir a l'economia de la seva construcció i el seu manteniment. Tornar al text

Pontatge. El pontatge era un impost que gravava cada persona o animal que passava per un pont, destinat, en principi, a l'edificació o al manteniment d'aquesta construcció. Tornar al text

---

Bibliografia

La Girona del s. XIII. L'embranzida de la burgesia (1190-1295). J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla, J. Sagrera. Quaderns d'Història de Girona. Ajuntament de Girona, 2005. ISBN 84-8496-007-2.

L'eclosió urbana de Girona. Carles Ferrer Juanola i Joan Villar Torrent. a Història de Girona, publicat per l'ADAC, 1990. ISBN 84-404-7571-3.