La Placeta del Correu Vell

En aquesta placeta s'obre, per la banda nord, el carrer de la Força, que ressegueix l'antic traçat de la Via Agusta al seu pas per la ciutat, i per l'est l'escalinata del carrer Dr. Oliva i Prat, límit oriental del Call; és per tant l'inici de l'extensió més amplia de l'antic Call gironí. Aquesta explanació urbana s'obtingué per l'enderrocament de l'antic castell medieval de Requesens, edificat sobre basaments romans, que es produí a finals del segle XIX. Deu el seu nom a què en aquest indret s'hi va establir la primera estafeta de Correus a Girona.

El setembre de 1448 els Jurats de la ciutat permeteren "en augmentació, conservació e benefici de la aljama dels juheus de la dita ciutat", atesa l'evident estretor de la closa jueva, que personalment havien comprovat, una ampliació del Call, incorporant-hi aquesta zona, la més avençada cap al sud, i la del carrer de la Ruca, a la banda nord. En el nou recinte resultant, "entre clausura nova y veylla", disposaren que s'havien d'instal·lar tots els jueus "amb domicili fora del Call", situació que les autoritats civils havien permès, de forma controlada, tres anys abans.

El carrer de la Força

Artèria principal del Call gironí, antiga via romana construïda sobre un camí molt més antic, l'anomenat pel grecs Camí d'Hèrcules, reb per la seva banda orientals els pintorescs carrerons graonats que hi aboquen perpendicularment, baixant del turó on s'aixeca la Catedral; a la banda de ponent, tot un seguit d'històriques edificacions sense solució de continuïtat fins al cap de munt del carrer, a la placeta de l'Institut Vell, segueixen fins als peus de l'escalinata de la Catedral, on s'obre la plaça que havia estat mercat medieval, l'anomenat Mercadell.

A la banda oest hi havia la segona Sinagoga de Girona que fou bastida damunt el que havia estat anteriorment l'església de Sant Llorenç, sembla que mitjançant un intercanvi del solar amb les autoritats eclesiàstiques, per un altre ocupat per un primitiu temple jueu, la primera Sinagoga, al costat de l'actual palau episcopal, i per permetre l'ampliació d'aquest i de la Catedral.

Aquesta circumstància, el fet que anteriorment hagués estat capella cristiana, va fer possible la clausura que va ordenar el papa Benet XIII el 1415, malgrat que en la seva butlla especificava que si en una vil·la o ciutat hi havia tan sols una Sinagoga, aquesta seria respectada.

L'any 1416 es va tornar a obrir al culte, tot i que l'estat en què es trobava va aconsellar de fer-ne una de nova, la tercera de Girona, la que va persistí fins l'expulsió del 1492. Aquesta edificació, segons consta en els documents de venda estesos a diversos compradors el 1492, ocupava força terreny, amb patis, pous i banys rituals, just al costat de la muralla situada entre aquest carrer i el de Ballesteries, aproximadament a l'indret on comença l'actual graonada de la pujada de la Mare de Déu de la Pera.

El carrer de Sant Llorenç

Via en forta pendent, veritable cor del Call, enllaça el carrer de la Força amb el límit superior del barri jueu. És el carreró més pintoresc del barri i que desperta més la curiositat dels visitants. A destacar-hi, a més del seu traçat sinuós i costerut, les voltes que cobreixen part del seu recorregut, i que projecten formes ombrívoles damunt les seves parets irregulars. En aquest carrer s'hi troben la Casa de Lleó Avinay, o Colls-Labayen, i el centre Bonastruc ça Porta, l'antic Isaac el Cec. La semblança que alguns autors han trobat entre aquests carrerons costeruts i els del casc antic de Jerusalem, no és tan sols una coincidència atzarosa.

El centre Bonastruc ça Porta

Conjunt de construccions, patis i jardins, la configuració del qual esdevé d'una reforma contemporània dels anys setanta. És un conjunt visitable que aporta una visió completa de les distribucions i dissenys interiors dels habitacles jueus medievals. El seu pati, l'anomenat Pati dels Rabins, representa la sorpresa lluminosa i asolellada enmig de la trama densa i obaga de l'antic Call. Comunica, amb un desnivell salvat per una escala, amb un altre jardí tancat per la banda sud pel mur que delimita el carreró d'Hernández, no accessible al públic.

Aquestes construccions, de propietat municipal, alberguen el Centre d'Estudis del mateix nom i el Patronat del Call de Girona, on s'hi duen a terme, entre altres activitats, mostres i exposicions relacionades amb el devenir i les formes de vida jueves.

La casa de Lleó Avinay

Situada al cimal del carrer de Sant Llorenç, fa cantonada amb el de Clavería - Oliva i Prat. En el moment de l'expulsió dels jueus era propietat de rector de l'Aljama Lleó Avinay, el qual, conjuntament amb altres membres i regidors del Consell jueu, com Salomó Sdra, Salomó Samuel i Leví Isaac, signaren, en presència d'altres prohoms de l'Aljama, les vendes de les propietats comunals, la darrera Sinagoga, l'hospital i els banys, i feren donació del seu cementiri al cavaller gironí Joan de Sarriera. El pati d'aquest notable edifici privat es pot contemplar, en part, des del carrer de Sant Llorenç, pati en el que destaca el pou, construït poc després de l'expulsió, la columna romànica i els finestrals gòtics que engalanen les parets que l'envolten.

Malgrat les successives reformes a què s'ha sotmès l'edifici, encara conserva a l'interior vuit entalles per a la col·locació de les mezuzàh. Algunes d'aquestes pedres foradades es troben a la cara interior del pou, i d'altres a les parets del seu pati. Des del jardí d'aquesta casa, dissenyat sota una clara simbologia cabalística, es té una esplèndida panoràmica del Pati dels Rabins del Centre Bonastruc ça Porta, i del carreró d'Hernández, paral·lel al de Sant Llorenç, tancat pels dos extrems.

Pujada de la Mare de Déu de la Pera

Carrer situat a la banda dret del de la Força, puja en diagonal respecte a aquest cap al turó de la Catedral, abocant davant la cisterna i la font al damunt de la qual s'hi troba una imatge mariana barroca del segle XVIII que li dóna el nom.

És la via més lluminosa de les que conformaven el Call gironí, i la que salva el desnivell més considerable. A la part final, gairebé a tocar l'esmentada font, al darrer replà, s'encreua amb el carrer de Cúndaro, pel que es pot descendre per retrobar el de la Força.

A l'inici de la graonada, al primer replà, s'hi troba el conjunt arquitectònic de La Pabordia, edificació dels segles XIII-XIV, inicialment destinada a banys públics, on s'hi destaca el pati d'entrada, les escales i l'atri adornat amb esveltes columnes. A la part superior d'aquest carrer s'hi situaria un dels portals de l'antic Call, i formaria per tan el seu límit superior.

El carrer de Cúndaro

Conjuntament amb els carrers de Sant Llorenç i d'Hernández, comunica el límit superior del barri jueu, els actuals carrers de Claveria i Doctor Oliva i Prat, amb el carrer de la Força.

La volta que cobreix la part central, li dóna un aire misteriós i ombrívol, molt característic del Call, allargassant encara més la seva dimensió, accentuada pel disseny gairebé rectilini que presenta.

La placeta de l'Institut Vell

En aquest lloc, situat gairebé al final del carrer de la Força, s'hi troben reunides diverses traces del pas dels jueus per la ciutat.

Al fons, la Canonja Vella, construcció del segle XIII, a l'interior de la qual uns arcs testimonien l'existència d'un carrer parel·lel al de la Força, situat entre aquest i el de Ballesteries, a l'interior de l'antiga muralla i a nivell del primer, carrer que es perllongava en direcció nord, tal com és visible des del pati interior de l'edifici.

Aquesta antiga via de comunicació, actualment tapiada i incorporat el seu traçat en altres construccions, s'endinsa, pel sud, en l'antic Institut Vell, l'actual Museu i Arxiu d'Història de la Ciutat. Al mateix edifici de la Canonja Vella s'hi trobaven diversos edificis jueus, probablement dels Hal·leví, dels que es conserven algunes traces arquitectòniques com arcs i voltes.

A la banda nord de la placeta, en dos dintells de porta, una a l'exterior, i l'altre en un portal d'habitatges al seu interior, dues petites cletxes d'uns dotze centímetres de llarg guardaven les mezuzàh. Aquests petits rotlles de pergamí, els jueus els tocaven a l'entrar i sortir, tot recitant la fórmula ritual:"el Senyor guarda la meva sortida i entrada, ara i sempre".

La plaça de la Catedral

Un dels antics mercats medievals de la ciutat, l'anomenat Mercadell. A l'abocament del carrer de la Força amb aquesta plaça hi havia un dels portals de closa del Call gironí, el portal del Mercadell.

Situada just al límit i ja fora de l'espai que ocupava el barri jueu, la seva magnificència vé augmentada per l'estretor dels espais obags que ens hi han conduït. A la seva banda dreta s'inicia una pujada que, resseguint en un primer moment l'edifici de la Pia Almoina, porta fins a la plaça dels Apòstols, la casa de l'Ardiaca i el Palau Episcopal, actual Museu d'Art.

A més de ser l'inici de l'escalinata de la Catedral, del segle XVII, està emmarcada per notable edificis, a part de l'esmentat de la Pia Almoina, l'anomenada Casa Pastors, del segle XVIII, situada just al damunt de l'antiga muralla medieval de la ciutat i de basaments romans.

La Pia Almoina del Pa de la Seu

Aquesta institució benèfica situada en part al costat i en part a l'interior del Call jueu i fundada per Arnau de l'Escala, a partir de donacions de la Catedral i altres entitats eclesiàstiques, té el seu orígen el segle XIII. L'ampliació, incorporant cases diverses, la capella de Sant Mateu i la casa del Consell jueu, acaba configurant el 1421 la seva volumetria i façana actual.

Una restauració portada a terme el 1926 alterà lleugerament la façana i afegí els merlets i el pis superior de la part dreta. És ben remarcable com una façana netament del gòtic civil català.

El tram del carrer que ressegueix els replans de l'escalinata de la Catedral s'havia anomenat del Forn i de la Ruca, i havia estat límit legal del Call jueu per disposició de les Ordinacions municipals i de la Corona. Dins el seu actual traçat s'hi troben alguns dels més antics habitacles dels jueus documentats a Girona.

Casa de l'Ardiaca

Situat davant la Porta dels Apòstols, del segle XIV i remodelada recentment, aquest casal de grans dimensions és el resultat de la unificació d'anteriors construccions realitzades els segles XVI i XVII. Hi són presents l'esment de Jaume d'Agullana, ardiaca de la Seu de 1572 a 1617, i referències a Bernat de Cardona (1650). Cal destacar-ne la porta dovellada i la proporció del pati interior.

Al seu davant, a la plaça dels Apòstols, aleshores cementiri eclesiàstic, es desenvoluparen els enfrontaments de la Setmana Santa del 1331 entre el batlle de Girona Bernat de Bas, el veguer i els jurats de la ciutat, i determinats estaments eclesiàstics que escometien els habitants del Call, que provocaren la intervenció d'Alfons IV, qui va delegar el seu conseller i batlle general de Catalunya, Ferrer de Lillet, ajudat per Raimon de Prat, jurisperit de Besalú, l'aixecament de l'atestat i la investigació corresponent als fets.

El carrer del Dr. Miquel Oliva i Prat

La tercera Sinagoga, de començaments del segle XV, que és la que persistí fins a l'expulsió dels jueus, E. C. Girbal la situà a la casa 5 de l'antic carrer de les Dones, anomenat successivament de Cervantes i actualment del Dr. Miquel Oliva. S'hi esmenta una escala de cargol, de pedra, que segons la llegenda podria haver dut els jueus per un passadís subterrani des de l'interior del Call fins a l'altra banda de l'Onyar. J. Marquès assegurà que la Sinagoga s'aixecaria al solar on ara s'hi troba el centre Bonastruc ça Porta. Calzada, tot i afermar com a segur el sector, no assenyalà un lloc concret. De situar-se on afirma Marquès, al restaurar-la es trobà en una paret un quadre tapiat; al destapar-lo va mostrar la boca d'un forn de pa, i, dins, un pa àzim, guardat per tant durant gairebé cinc-cents anys. En menys d'un minut es va convertir en cendra.

L'any 1888, en enderrocar-se una casa del barri del Mercadal, es va trobar entre els materials una pedra commemorativa jueva que probablement es trobava damunt la porta de la darrera Sinagoga gironina, amb fragments de salms.

La Torre Gironella

Relacionada amb el món jueu gironí per haver estat el seu refugi durant els aldarulls i atacs contra el Call de l'estiu del 1391, on foren conduïts per les autoritats ciutadanes.

A les escales d'entrada s'hi va produir un fet històric interessant i pintoresc del que es conserva un document datat el 27 de setembre de 1391, en el que consta que Francesc Guillem de Vilaritg, jueu convers, estava casat amb na Tolrana, i com que aquesta no volia convertir-se al cristianisme, ni viure amb ell, va nomenar el seu procurador Francesc Cervera, prevere de Girona, amb l'objectiu que requerís a na Tolrana que visqués amb el seu marit sense injúria ni blasfèmia del nom de Crist i sense intentar judaïtzar-lo, oferint-li, si ho volgués, viure junts segons la forma que disposava l'Església Catòlica pels matrimonis entre cristians i infidels. De tot això se'n va aixecar instrument públic en l'esmentada data a la casa del prevere de capítol Arnau de Colomer, en presència seva i dels testimonis que hi assistiren, Bernat de Font i Bernat Guixar, sastres i ciutadans de Girona.

A la tarda d'aquest mateix dia, proveït del poder que l'acreditava, Francesc Cervera va anar a la Torre Gironella on es trobava na Tolrana i al primer graó de l'escala que hi puja, essent-ne testimonis Pere Cerdà, Jaume Arloví i el jueu Asanell Çerb i d'altres cristians i jueus que hi assistien, i davant la dita Tolrana esposa de Francesc Guillem de Vilaritg i en el seu nom, la va requerir per tornar a viure amb el seu marit amb les condicions fixades. Na Tolrana va respondre que essent el seu marit cristià, i ella jueva, de cap manera volia ni habitar amb ell ni convertir-se al cristianisme. De tot això el notari Lluís Carbonell va aixecar-ne la corresponent acta.

Textos i dibuixos extrets de "Girona. Guia del Call", de Fèlix Xunclà i Tubert. Girona, 1995.

-