La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Inaugurada el dijous 2 de maig 2013, l'exposició al Museu d'Història de la Ciutat, es pot visitar fins el 29 de setembre. Aquestes són algunes de les peces que s'hi exhibeixen. Els textos són extrets de les explicacions les peces de l'exposició i publicats per gentilesa dels comissaris.

Carassa d'orgue de la catedral de Girona. Cap de turc

(Ampliar) - Carassa d'orgue de la catedral de Girona. Cap de turc.

Carasses d'orgue de la catedral de Girona
Els mobles d'orgue barrocs estaven freqüentment ornamentats amb mènsules antopomòrfiques singualitzades com a caps de turc. Sovint eren autò:mats que movien els ulls, feien sorolls o llançaven caramels. S'activaven un cop a l'any durant les festes de Nadal. La seva expansió va coincidir amb el costum de guarnir els gegants de reis moros. En els dos casos, dins d'un marc festiu, hi havia una ridiculització del món islàmic, que es presentava sotmès per la fe cristiana.

Carassa d'orgue de la catedral de Girona. Cap de turca

(Ampliar) - Carassa d'orgue de la catedral de Girona. Cap de turca.

Dracs del Beatus de la Catedral de Girona
El drac és un animal fantàstic de caràcter universal, present a gairebé totes les cultures i dotat d'interpretacions diverses, algunes fins i tot antagòniques. En l'à:mbit europeu, sobretot per influència del cristianisme, és identificat com una representació del mal, de l'infern o del mateix diable.

Dracs del Beatus de la Catedral de Girona

(Ampliar) - Dracs del Beatus de la Catedral de Girona.

No és casual la similitud entre els dracs dels còdexs antics, els dracs de pedra dels capitells o els dracs dels retaules barrocs i les figures de fusta i roba que són utilitzades en els actes festius. Aquesta proximitat entre uns i altres és atribuïble a moltes raons. Segurament parteixen d'un model comú: els dracs dels bestiaris medievals, un dels llibres més populars i difosos a l'edat mitjana. O la coincidència més que probable entre els artesans que pintaven i esculpien els dracs de les esglésies i els que construïen els dracs per ser passejats pels carrers.


L'Àliga de la ciutat
La primera àliga coneguda, obra del fuster Sebastià Gual, es componia d'un esquelet de fusta folrat de roba i recobert de plomes. Les ales, segurament dotades de mobilitat, i la cua eren un afegit a l'estructura del cos. Les plomes eren de paper i havien de ser renovades constantment. Consta que el 1608 el pintor Damià Mates va enllestir un nou revestiment de gairebé 300 plomes pintades de diferents colors.

L'Àliga de la ciutat

(Ampliar) - L'Àliga de la ciutat.

El 1722 el consistori va encarregar una nova àliga a l'escultor Agustí Sala, la qual va perdurar més de dos segles. L'àliga actual es va estrenar l'any 1954. Construïda pel llauner Francesc Boix, amb l'assessorament de Joaquim Pla i Dalmau, és feta de llautó, a excepció del cap de talla de fusta, que es va aprofitar de l'àliga anterior; es pot afirmar que el cap és de 1722. Una de les singularitats de la figura és que porta un colomí viu pres al bec. És una tradició difícil d'explicar, documentada des del segle XVI.

L'Àliga de la ciutat

(Ampliar) - L'Àliga de la ciutat.

Al segle XIX l'àliga havia perdut part del seu protagonisme i havia deixat de ballar. Esbandida l'exigència del ballarí experimentat, el càrrec va esdevenir hereditari. Durant més d'un segle els portadors de l'àliga van ser membres de la família Tulsà. L'últim de la nissaga, Josep Tulsà, era un popular enllustrador de sabates conegut pel malnom d'el dimoni.

L'Àliga de la ciutat

(Ampliar) - L'Àliga de la ciutat.

Contracte de Garau Verdalet per dansar l'àliga
Extret del Manual d'Acords de 1662.
L'encarregat de fer dansar l'àliga era escollit per oposició i contractat de forma vitalícia, fet que permet deduir la importància protocol·lària que s'atorgava al ball de l'àliga. El contracte regulava fins al mínim detall els maneig de l'àliga, portada per un equip de cinc persones; el ballador només s'encarregava de fer-la ballar. El bastaix, anomenat aligot, traslladava la figura d'un lloc a l'altre, i la carregava al llarg del trajecte de la processó, i els tres crossers la subjectaven durant les parades. El taverner Garau Verdalet va firmar contracte com a dansador de l'àliga el 1662, en substitució del pedrenyaler Joan Parés. A la seva mort va ser substituït pel fuster Josep Boris.


Interior de la Catedral, 1923

Carasses d'orgue de la catedral de Girona
(Ampliar) - Interior de la Catedral, 1923. Situat darrera el cor de la Catedral, l'antic orgue tenia la particularitat de disposar de dues carasses: una masculina i l'altra femenina. Aquest cap femení és únic en el seu gènere. La majoria d'aquestes figures varen desaparèixer a causa de la Guerra Civil espanyola o per l'aplicació del Concili Vaticà II. Les de Girona han sobreviscut gràcies a l'actuació de Lluís Buenaventura, que va evitar que fossin destruïdes quan es va desmuntar l'orgue i les va conservar com a decoració del Cafè l'Arc. (Fotografia de l'exposició)

La lleona

La lleona - (Ampliar)

La lleona

La lleona
(Ampliar) - El lleó és segurament l'element zoomòrfic més abundant. Podem trobar-ne en nombrosos contextos i amb simbologia ben diversa: el sol, el dia, la terra, Crist, el triomf, el poder o la noblesa en só alguns exemples. Un dels felins més peculiars de la nostra ciutat és la lleona enfilada a una columna com un mico. Aquesta ambigüitat entre ambdues bèsties es repeteix en el cèlebre lleó gironí, emblema dels blanquers, conegut popularment com el Monoy de Sant Pere, que antigament era passejat per la ciutat per Carnestoltes, i que és descrit com un gegantot amb forma de mico.


El portador de l'Àliga

Vestuari del portador de l'Àliga
(Ampliar) - En el moment de màxim esplendor del seguici, tots els portadors d'imatgeria vestien d'acord amb la figura que portaven. Aquest costum ha perdurat en el cas de l'Àliga. Inicialment el dansador i el basteix duien una indumentària que només diferia en la qualitat dels teixits. Als crossers se'ls exigia vestir correctament. Més endavant, per donar uniformitat al conjunt, duien una màscara d'aligot, element que, posat damunt del cap, origina la particular forma dels barrets que actualment llueixen els portadors de l'Àliga.

Disseny de Joaquim Pla i Dalmau per a la corona de l'àliga 1954

Disseny de Joaquim Pla i Dalmau per a la corona de l'àliga 1954
(Ampliar) - La corona és un element indestriable de l'Àliga festiva; la primera notícia data de 1550, amb un pagament al pintor Antoni Coll per la neteja, el guarniment i la decoració de la corona de l'Àliga. Al segle XVII, moment en què s'estilava enramar-la amb dotzenes de ramets de flors, se'n va estrenar una de nova de l'argenter Rodrigo. La corona actual, dissenyada per Joaquim Pla i Dalmau, és obra de Francesc Boix, pare de l'artesà Ramon Boix.

Cap coronat de l'Àliga

Cap coronat de l'Àliga - (Ampliar)


[Més imatges]-------Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés