Jaume Roca Delpech.
Salt, 1910 - Girona, 1968.
Jaume Roca Delpech. El Ter al barri de Pedret. Girona. Aquarel·la, 33,2 x 46,5 cm.
Jaume Roca Delpech. Jardí a Lleida. Aquarel·la, 24 x 33 cm.
Jaume Roca Delpech. Pont d'Alexandre. París. Aquarel·la, 33 x 48,1 cm.
Jaume Roca Delpech. Pont de la Barca. Girona. Aquarel·la, 33 x 45 cm.
Jaume Roca Delpech. Carros i cavalls a la Devesa. Girona. Aquarel·la, 35,1 x 47,6 cm.
Jaume Roca Delpech. Pujada de Sant Domènec. Girona. Aquarel·la, 31 x 43 cm.
Jaume Roca Delpech. Cadaqués. Aquarel·la, 22 x 32 cm.
Jaume Roca Delpech. Passallís de la Devesa. Girona. Aquarel·la, 30 x 40 cm.
Jaume Roca Delpech. Avinguda Ramon Folch. Girona. Aquarel·la, 22,9 x 32,7 cm.
Jaume Roca Delpech. Plaça de la Independència. Girona. Aquarel·la, 50 x 35 cm.
Santiago Roca D. Costa. Girona, 1947.
Santiago Roca D. Costa. Molesworth St. Dublin. 1993. Oli sobre tela, 50 x 61 cm.
Santiago Roca D. Costa. Sheffield Terrace. Londres. 1993. Oli sobre tela, 54 x 73 cm.
Santiago Roca D. Costa. Pati a Les Pedreres. Girona. 1993. Oli sobre tela, 46 x 61 cm.
Santiago Roca D. Costa. Stephen's Green. Dublin. Oli sobre tela, 46 x 61 cm.
Santiago Roca D. Costa. Ormond Quay. Dublin. Oli sobre tela, 46 x 65 cm.
Santiago Roca D. Costa. Banc trencat. La Devesa. Girona. Oli sobre tela, 46 x 46 cm.
Santiago Roca D. Costa. Planters a La Devesa. Girona. Oli sobre tela, 46 x 46 cm.
Santiago Roca D. Costa. Hanbury St. Spitalfields - Londres. Oli sobre tela, 50 x 61 cm.
Santiago Roca D. Costa. Regent's Park. Londres. Oli sobre tela, 54 x 73 cm.
Santiago Roca D. Costa. Grand Canal. Dublin. Oli sobre tela, 46 x 55 cm.
Els Roca - Delpech.
Materials del catàleg de la Mostra celebrada a la Galeria "El Claustre de Girona, abril-maig 1994.
Música: Sardana Alba (1946), composta per Jaume Roca Delpech. Interpretada per la Cobla Principal de la Bisbal. Director: Francesc Cassú.
Santiago Roca D. Costa vist pel fotògraf Jordi S. Carrera.
Pròleg.
Galeria d'Art El Claustre, atenta sempre a l'actualitat gironina, ofereix aquest any per la diada de Sant Jordi una exposició d'un especial significat, dedicada a glossar la personalitat artística de la família Roca-Delpech.
L'aquarel·lista Jaume Roca-Delpech, va ésser una rellevant personalitat en el món artístic de la Girona de la postguerra. La seva amplíssima activitat cultural, tant en el món de la pintura com en el musical, fa que sigui una personalitat cabdal -dissortadament ja desapareguda- a la vida de Girona i que sortosament continua avui el seu fill Santiago Roca-Delpech Costa.
És interessant, per a una ciutat de les mides humanes i socials com Girona, que les arrels i característiques familiars tinguin una continuïtat, dintre les variacions que l'aparició de noves generacions comporta. Això enforteix el teixit social, econòmic i artístic de la ciutat i ajuda que Girona, amb el seu especial fer, pugui créixer i transformar-se sense ruptures.
Entenent-ho així, El Claustre vol retre homenatge a la figura i el tarannà d'un il·lustre gironí -Jaume Roca-Delpech- i a la del seu fill - Santiago Roca-Delpech Costa-, continuador de l'esperit artístic del seu pare.
Miquel Mascort i Riera
Núria Yglèsias i Cruz
1. Els Roca: Girona en el cor i el pensament.
Una vegada més, la Galeria d'Art "El Claustre" de Girona ens ofereix una mostra que va més enllà del fet d'exhibir unes peces d'art. A l'entorn d'aquests dies, que s'envolten d'un aire diferent, primaveral i amb olors de flors i l'estrena de llibres, juntament a les fidelitats de l'esperit, tenim la sort de gaudir de les realitzacions familiars dels Roca a Girona, en el decurs d'aquest segle.
Jaume Roca i Delpech, i Santiago Roca i Costa, ens porten al Gironès la tradició familiar d'artistes que tenim a la Garrotxa: els Vayreda, els Berga, els Carbonell i que, encertadamente, el matrimoni Miquel Mascort - Nuri Yglésias acullen a la seva casa del carrer Nou. I ho fan amb l'amplitud i la generositat que defineixen les seves iniciatives al servei de l'art i la societat de Girona, més enllà, com dèiem, del fet comercial i legítim de la seva activitat de galeristes. L'exposició dedicada a aquests pare i fill artistes ens permet un recorregut pels diferents aspectes del nostre teixit social, en el seu bategar de sensibilitats i creativitats en àmbits ben diferents. Tots hi són presents.
Cal començar per Jaume Roca Delpech, tan prematurament allunyat de nosaltres, als 58 anys, ja fa un llarg quart de segle. El record de la seva obra d'artista plàstic, no ens pot fer oblidar el no menys llarg camí musical que com a intèrpret i compositor encetà quasi d'infant amb la sardana "La vella rondinaire", que signà amb quinze anys. I és en aquesta vessant creativa que la Diputació de Girona ni participa en concedir una beca al jove artista que podrà estudiar i formar-se a l'Schola Cantorum de París, entre els anys 1927 i 1932. Aquesta sintonia -el terme és del tot exacte- entre la Corporació gironina i els artistes s'ha mantingut en el decurs del llarg segle i mig d'activitat de la Diputació. Permeti el lector que en faci memòria.
De Roca i Delpech sempre ens ha quedat el dubte de si vam perdre un músic per guanyar un pintor. És un encert que en aquesta mostra del Claustre hi tinguem constància d'aquesta llarga etapa que s'esvaeix l'any 1948 amb aquella audició-homenatge de les seves sardanes a la barcelonina Rambla de Catalunya i que, significativament, ja coincideix amb una exposició de l'artista. Quasi una vintena de composicions sardanistes conegudes són el testimoni d'aquesta etapa. Algunes amb títols representatius: "Salt", en homenatge al seu bressol, "Iris", la cobla on va tocar uns anys, d'altres d'inspiració bucòlica, "La dansa del pastor", "Gavina", "Alba", "Els aucells"... El seu mestre, Francesc Civil i Castellví que, circumstàncies del destí, sobreviurà el deixeble, el descriu com "un pianista brillant, doblat d'un aquarel·lista excepcional, o viceversa, un exquisit pintor atent com pocs al llenguatge subtil de les divines harmonies".
Possiblement, l'esperit de Roca i Delpech es va debatre llargament entre ambdues capacitats creatives, malgrat que per a molt sigui un artista plàstic i no pas un músic important, concertista eminent cridat al Palau de la Música Catalana, després d'aconseguir les màximes qualificacions de llicenciatura i el Premi extraordinari de l'Schola parisina esmentada. Finalment, "per raons de mercat cultural2, segons escriu Francesc Miralles, Roca i Delpech es decanta per la plàstica. El trencament generacional provocat per la Guerra Civil hi va tenir quelcom a veure. Des del front envia a casa aquarel·les que realitza en estones d'esbarjo. Aquesta tècnica exigent, reservada als escollits, l'ha captivat. N'esdevindrà un mestre reconegut arreu del món. Les seves realitzacions ens sorprenen encara avui en establiments públics d'Escandinàvia, Alemanya, Suïssa o els països del Benelux. També creuà l'Atlàntic i, naturalment, el captivament que París i França van fer del seu esperit d'adolescent el porten una i altra volta a les ribes del Sena, als carrerons del Barri Llatí o de l'Illa de Sant Lluís. I per damunt de tot: les terres i el mar de Girona, a les quals dedica el gruix de la seva obra amb una perfecció tècnica a la qual els afeccionats intentem acostar-nos.
L'aparent facilitat amb què dibuixa amb nogalina a la ploma, sobre paper humit de la seva primera etapa per evolucionar vers la tinta xinesa, que substituirà la nogalina, només pot sortir de la mà del mestre, que tampoc no oblida l'aquarel·la pura i en dos moments de la seva vida, en les primeres i darreres exposicions, realitza uns olis magnífics, avui cercats pels col·leccionistes.
Voldria que aquest record inclogués també unes notes personals. Per raons de veïnatge, vaig tenir la sort de seguir de prop, físicament, al seu costat, el pas de Jaume Roca i Delpech per la ciutat, especialment pel Barri Vell, i descobrir aquell indret perfecte des d'on els nostres edificis i monuments més definitius esdevenien millors encara.
Aquesta petja va ser per a mi un mestratge que molts haurien volgut tenir i, possiblement, amb millor aprofitament que el meu. Tot plegat es revifa en els meus sentiments en tractar de fer alguna cosa amb l'aquarel·la. L'amistat amb què em va honorar és una altra vessant d'aquest artista, que per a mi és una obra preuada que he emmarcat en el meu esperit.
Admiraré sempre la seva capacitat creativa, el seu dinamisme i intel·ligència per copsar l'essencial de cada lloc, de cada indret per llunyà i diferent que sigui del seu, i nostre, entorn natural. Els resultats van ser esplèndids, malgrat que Jaume Roca i Delpech ens deixà sobtadament, inesperadament. En podiem esperar moltes coses més, encara.
Sortosament ens ha quedat el llegat de la seva obra, que hem vist en algunes exposicions-homenatge, com la del 1973 a les sales de la Rambla o la que en aquests mateixos dies de l'entorn de Sant Jordi de 1987 va tenir lloc al Palau de Caramany, en una lloable iniciativa familiar, i esperem que la gran donació que el seu fill va fer al Museu d'Història de la Ciutat pugui ser valorada com es mereix com més aviat millor. És un patrimoni compartit.
Aquesta nova iniciativa de 1994 en permetrà, d'una banda, mantenir viu el testimoni de l'artista i també el d'un home, sempre el millor de l'ampli bagatge de Jaume Roca i Delpech que uns coneguts versos de Josep Maria López-Picó van definir perfectament, repartit entre aquests dos seus amors artístics i creatius:
Músic i pintor ensems,
vós concerteu la natura
de guisa que la batuta
emuli el joc dels pinzells
Santiago Roca D. Costa amb els seus pares. 19458.
2. I l'obra continua amb Santiago Roca i Costa.
Fer memòria dels pares és sempre un intent de retornar, encara que sigui simbòlicament, el que hem rebut de la seva total generositat.
Santiago Roca i Costa és el dipositari d'aquest bagatge patern del qual hem tractat de donar unes pinzellades. A més, ho ha fet des de la seva pròpia obra.
Ser artista i fill d'un artista com Roca Delpech no ha de ser gens fàcil. I encara més complicat si, legítimament, es vol afirmar la nova personalitat i evitar la fàcil comparança que els profans tendim a fer. Per tant, calia cercr un estil propi, definidor del que en Santiago volia dir-nos. I el va trobar. Ha aconseguit allò prou difícil: que la seva obra la puguem identificar immediatament. I, a més, a nivell personal, ha practicat aquesta fidelitat, fins diriem que devoció, envers el seu pare, de qui ha organitzat exposicions, n'ha escrit i ha cedit a Girona una part considerable de l'obra que, com deia, esperem veure dignament presentada.
Si d'una banda a Santiago Roca i Costa l'ombra del pare que s'esvaí als vint-i-un anys de convivència amb el fill, podia haver estat un llistó molt alt per superar, ha esdevingut una referència obligada i volguda per crear aquesta obra personal i perfectament definida.
L'estudi de l'artista, situat en la que és de fet l'única casa del carrer Roca i Delpech, respira un aire de cordial benvinguda que ja comença en el jardí, presidit per uns pins gegantins, i a la seva ombra, la primera sorpresa: una perfecta cabina telefònica britànica amb aquell llampant color vermell que la boira de les illes recomana per garantir la visibilitat del servei. I aquest to anglo-saxó i molt concretament londinenc es manté a l'entorn immediat on es crea l'obra d'en Santiago. Una obra a mig camí d'un hiperrealisme de perfecció exquisida i d'un intimisme personal que es concreta en un aire de misteri que ens permet endevinar una presència humana no definida. Només recordem una excepció. En una obra apareixia amb total discreció, l'artista, en un angle de la tela i del carrer. Un sentit que també ha definit la personalitat humana i cordial de Santiago Roca i Costa.
Avui aquesta obra que, aparentment, no té res a veure amb la de Roca i Delpech, és una positiva realitat del nostre art que en aquesta mostra del Claustre podem veure i podem gaudir.
Ens demanem si Santiago Roca i Costa hagués estat artista si abans no hagués existit Jaume Roca i Delpech. Sense aquests vint-i-un anys de convivència i mestratge. L'experiència diu que l'artista neix, que viu en els gens i en les essències que identifiquen la personalitat individual. Però també és cert que en un entorn determinat, una referència permanent ajuda, a voltes decisivament, les vocacions que s'enceten.
En tot cas, aquesta exposició conjunta és una enriquidora experiència en la oferta artística de Girona. Aquest esclat primaveral concretat en uns dies un xic màgics, en què tot convida a gaudir de la nova llum que vol fer oblidar fredors i foscors d'hivern, es concreta entre nosaltres en "El Claustre", que no sols ens mostra un art de qualitat total, sinó que ens ajuda a fer aquesta sempre difícil memòria recent dels nostres artistes, que és també una forma perfecta de fer país. Un país que concretem entre uns perfils de campanars i el lliscar suau d'uns rius modestos però nostres, que si els Roca han pintat amb mestratge, el poeta, en dedicar uns versos a l'artista primer, va encertar en explicar millor que la prosa el sentiment que compartim:
L'enyor com una abraçada
Girona, vital esment,
i present cada vegada
en el cor i el pensament.
Josep Arnau i Figuerola
President de la Diputació de Girona
Jaume Roca Delpech
Cases del Riu. Girona. c. 1943
Oli sobre tela, 54 x 56 cm.
3. Roca Delpech.
Jaume Roca Delpech (1910-1968) i Santiago Roca D. Costa (1947), pare i fill, es presenten en una exposició conjunta al Claustre de Girona.
La iniciativa mereix una atenció especial. Primer per l'evocació i l'homenatge a Jaume Roca Delpech. Al carrer Nou es tornaran a tocar i ballar les seves sardanes. Serà un record de la gran formació musical, de la capacitat de Jaume Roca Delpech i de la vinculació d'aquesta formació a l'ambient cultural de la Girona dels anys trenta. Després, les seves obres. Dibuixos, olis, aquarel·les, un recorregut pel mon de tons detallistes o impressionistes segons el moment, i vinculats als paisatges urbans. Una aproximació a la realitat de gran difusió i acceptació perquè expressa una sensibilitat fina, elegant, aguda, normal, entenedora. Un carro, un cavall, un paraigua, una plaça molla. És, encara avui, la imatge més eficaç, més difosa, més coneguda de la nostra ciutat.
La incorporació de Santiago Roca D. Costa a l'exposició, no és trivial. És, és clar, l'esglaó familiar. Però és sobretot el reconeixement d'un lligam, d'una fidelitat, de la profunda admiració del fill pel pare, de l'artista per l'artista. I és alhora una aportació nova, renovadora i innovadora. Un altre estil, però un rerafons de filosofia coincident. La simplicitat, la normalitat, l'elementalitat. Un missatge planer, no rebuscat, directe, que no vol dir res més del que diu i es veu.
En un mon recargolat la simplicitat és revolucionària. Afirmar des del distanciament la visió irònica, el somriure sarcàstic, l'escepticisme total, és provocatiu, subversiu. L'inconformisme de Santiago Roca D. Costa no és estrident, és natural, vital, s'afirma cada dia amb indiferència. Només així un artistàs ha pogut triomfar i sobreviure vivint a Girona i venent, com el seu pare, sobretot a fora.
Joaquim Nadal i Farreras
Alcalde de Girona
Jaume Roca Delpech pintant a la Cour de Rohan, París.
Jaume Roca Delpech
Cour de Rohan. (fragment)
Aquarel·la i tinta, 33,6 x 50,1 cm.
4. La Girona dels Roca Delpech.
Sortint de la ciutat en direcció a Barcelona ens crida l'atenció la façana d'una casa, molt ben proporcionada, amb un aspecte acollidor; amb la naturalitat pròpia d'una vivenda familiar gironina; senzilla, modesta, sense pretensions, però ben conservada, exquisidament tractada.
A la planta baixa hi ha una botiga on un rètol anuncia que s'hi venen vins i olis; s'hi exposen unes ampolles de mostra. Al pis, balcó i finestres; darrera els vidres una dscreta llum que mostra que allí hi ha vida. Una eixida amb una balustrada de la qual sobresurten unes plantes decoratives. És la casa típica d'un botiguer gironí. Una casa que ens invita a acostar-nos-hi, a trucar a la porta, a entrar a la botiga amb l'excusa de comprar qualsevol fotesa per tal de poder observar el seu interior.
Però resulta que la suposada façana no és tal façana. Les portes no són portes; ni el balcó, ni les finestres, ni l'aparador, ni la balustrada de l'eixida no tenen la realitat que aparenten.
La il·lusió que ens hem fet l'ha proporcionada la pintura d'una paret cega. Però una pintura acurada, ben estudiada, i ben resolta. L'exactitud geomètrica dels seus traços no li han llevat l'espurna de vida que ofereix.
Es tracta d'una pintura de l'artista gironí Santiago Roca Delpech Costa. El pintor que tantes vegades ha interpretat, en la seva obra, aspectes de la ciutat, aquí ha fet més; aquí ha creat ciutat; ha afegit quelcom a l'edificació urbana; ha donat alè i vida a una cosa tan trista, pobra i inexpressiva com és una paret cega.
Roca D. Costa és un pintor de Girona, que no s'ha quedat tancat aquí; que no ha fet de la ciutat el seu tema exclusiu; però que, havent conegut molts altres ambients i havent tractat amb èxit molts altres temes, ha estat seduït per les belleses i les virtuts de casa nostra.
Roca D. Costa ha seguit la pauta marcada pel seu pare; però tot i haver-ne copsat fidelment el mestratge, s'ha desenvolupat lliurement, amb plena personalitat, amb un estil propi, i unes tècniques i unes formes depurades que expressen una acusada originalitat.
El seu pare, Jaume Roca Delpech, a més de ser un excel·lent pintor, que va expressar el seu art en diverses tècniques i modalitats, fou també un genial músic. Un magnífic intèrpret i un inspirat compositor.
Jaume Roca Delpech va estudiar a París, en una llarga estada i en repetits viatges, que realitzà també a altres països. Conegué les més variades tècniques i tractà els més diversos temes. Dibuixà i pintà paisatges rústics i urbans, marines i temes florals. La seva obra té tendència universalista i una il·limitada amplitud tècnica i temàtica. També la seva obra ha tingut una indiscutible difusió universal.
Però aquesta universalitat de Jaume Roca Delpech no li impedeix ser un pintor de Girona. La ciutat és tractada per ell en tots els seus aspectes. Dibuixos, olis i molt especialment aquarel·les, plasmen la realitat gironina més variada. Les pedres i els homes. Els espais generosos i els carrerons raquítics. Els campanars majestuosos i les cases miserables de les barriades desvalgudes. Les façanes imponents d'edificis monumentals i les informes, incoherents i escrostonades de les cases que donen a l'Onyar.
En tots els ambients de la urbs, carrers i places, passeig de la Devesa o de la Rambla, hi ha sempre l'element humà.
La Girona que ens presenta el pintor no és una ciutat morta; no és un conjunt monumental petrificat; no. És una Girona viva, amb els homes i les dones que s'hi mouen; amb els nens i les nenes que hi juguen; amb els carruatges que hi transiten; amb els animals que hi deambulen; amb l'aigua del Ter i l'Onyar que corre i que emmiralla edificis i figures. Fins les pedres sembla que adquireixin vida en aquesta Girona vista amb ulls d'artista; interpretada i expressada amb perfeccionada tècnica i ben après ofici; però, sobretot, tractada amb amor i amb devoció.
La visió de Girona que ens ofereix la paleta dels Roca Delpech, adès assolellada, adès emboirada; ara trista, ara riallera; a vegades rígida i imposant, altres vegades festiva i enjogassada, és sempre la imatge d'un conjunt harmònic, ric en policromia i ple de vitalitat.
Aquesta és la Girona que Jaume Roca Delpech, i el seu fill Santiago Roca D. Costa, han captat amb la seva ment d'artista i han expressat amb la seva dedicació de pintor.
Enric Mirambell i Belloc
Cronista Oficial de la Ciutat de Girona
Santiago Roca D. Costa.
Fotografia de Jordi S. Carrera.
5.
Al llarg dels anys, assaborim la companyia dels records. Persones que enyorem que ens van fer viure i reviure. Aquest és el cas d'en Jaume Roca Delpech, del qual fórem, juntament amb la seva esposa, grans amics, amistat compartida amb la dels fills, companys de menuts i jovenesa.
Ara, l'avinentesa d'una recreació de la seva obra que ens ofereix la Galeria "El Claustre", en una data emotiva per la seva inauguració, vigilia de Sant Jordi, ens acosta a la intimitat i la reflexió. Un valuós itinerari en les seves dues vessants, pintor i músic, el seu univers plàstic, sintonitzant al compàs del ritme joiós de la sardana.
És bo que el passat ens impregni la mirada encuriosida per valorar l'apassionant relació, no solament de la seva obra, que va més enllà del temps, sinó de l'home que roman a la nostra memòria. El seu perfil humà, ferm en els seus ideals, d'un gran equilibri interior, entroncava amb un gran sentit de l'humor i un punt d'ironia. En Jaume fou un gran amic que tothom apreciava perquè tothom se'n sentia apreciat.
Haviem passat amb ell moltes hores planeres a la seva casa o al seu jardí, situat dalt d'un turó a les Pedreres, amb una vista esplèndida. Era el seu recés resguardat del bullici, i des d'aquella talaia afinava la seva sensibilitat desenvolupant la seva vena artística, com ho fa ara el seu hereu, en Santi, creador d'un estil propi, amb personalitat i empenta.
Serà una delícia contemplar moltes de les seves aquarel·les. Tene color, ritme, tendresa, lligades al misteri del paisatge. Buscador de bellesa, va saber el secret de traslladar-la a les teles amb delicadesa corprenedora.
Vigília de Sant Jordi, un escaient dia per fer aflorar sentiments. Gràcies, Nuri i Miquel. L'encert d'aquesta exposició és motivat pel vostre amor a la Ciutat i als seus homes. Una feliç iniciativa, i un bon exemple a seguir.
Francina Boris
Locutora Degana de Ràdio Figueres.
