La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

INTRODUCCIÓ
El que avui podem contemplar dalt del puig de Sant Miquel són les restes d'un conjunt arquitectònic que abasta des d'unes primeres construccions medievals a l'edificació de torres de telegrafia òptica al segle XIX, amb una una ermita dedicada a santa Maria i sant Miquel Arcàngel. Per la seva situació geogràfica, que permet el control sobre grans extensions del territori del Gironès i de l'Empordà va tenir un protagonisme destacat durant la Guerra del Francès, amb una contribució notable als fets dels setges de Girona per les tropes napoleòniques.

Conjunt arquitectònic del castell de Sant Miquel
(Ampliar) - Conjunt arquitectònic del castell de Sant Miquel.

LA JUSTIFICACIÓ GEOGRÀFICA
El conegut com a castell de Sant Miquel es troba situat damunt d'un dels primers contraforts de la serralada de les Gavarres, al sud-oest de la població de Celrà i al nord-est de la ciutat de Girona, en el cim del turó de Puig Castellar, que s'alça 395 metres sobre el nivell del mar i tanca per un costat la llarga i estreta vall de Campdorà. Aquesta situació geogràfica li confereix unes immillorables característiques com a punt de vigilància i control del territori més proper, fet que hi ha condicionat l'establiment humà, alhora que explica que al seu cim s'hi bastissin estructures arquitectòniques, amb diverses funcionalitats.

Actualment, les estructures que el conformen corresponen a les restes d'una torre i un tram de mur medieval, una ermita amb un absis poligonal dins la torre, que l'aprofita com a basament, una ampliació de l'ermita, mig enderrocada, una fortificació de l'absis en un nivell superior, una torre de la línia general de telegrafia òptica i un fossar, de planta trapezoide i obert al costat de llevant on la topografia era més abrupta, que envolta tot el conjunt.

La plana de l'Empordà des de la torre del telègraf
(Ampliar) - La plana de l'Empordà des de la torre del telègraf.

ELS PRECEDENTS. UNA POSSIBLE FORTIFICACIÓ MEDIEVAL
La primera referència documental que fa esment al Puig de Sant Miquel data de l'any 1024, on s'esmentava com a "Puig Castellar". Aquest nom, que sovint s'ha relacionat amb l'existència de restes d'alguna estructura o fortificació, portava a plantejar la possibilitat que hi hagués existit alguna mena de fortificació o torre de guaita anterior a la construcció de l'ermita que hagués donat lloc al topònim.

Durant les tasques de restauració dutes a terme es varen localitzar dues cisternes que es troben al cim del turó, una d'elles parcialment destruïda pel fossat de les torres telegràfiques, el full extern d'una probable torre semicircular, que es troba lligada a les restes d'un mur disposat en direcció sud, les restes del qual creuen per sota la torre de telegrafia general. Aquests elements podrien pertànyer a un edifici anterior a l'ermita, bastit probablement amb finalitats militars i de vigilància, la cronologia exacta del qual ens és desconeguda.

Conjunt arquitectònic del castell de Sant Miquel
(Ampliar) - Remat d'un dels nervis de la volta de l'ermita, amb una àguila.

L'ERMITA. FUNDACIÓ I EVOLUCIÓ ARQUITECTÒNICA
L'ermita, que en un principi va ser posada sota l'advocació de Santa Maria i de l'arcàngel Sant Miquel, va ser fundada durant la segona meitat del segle XV. El document que en fa referència esmenta que Andreu Aifonsello, vicari general del bisbe gironí Bernat de Pau (1436-1457), va atorgar el permís per a la construcció d'aquesta al prevere del Capítol de la Seu de Girona, Joan Dons, el 24 de maig de 1451.

L'obra, però, no es degué acabar fins a finals del mateix segle, atès que en diversos documents dels anys 1478 i 1489 s'observa que els bisbes de Girona concedeixen indulgències a totes les persones que ajudessin a l'acabament de l'ermita i a dotar-la de llibres i ornaments sagrats.

Interior de les restes de l'ermita
(Ampliar) - Interior de les restes de l'ermita.

En origen l'ermita es trobava enclavada al terme de la parròquia de Celrà "...in sumitate montis dicti in vulgari lo Puig del Castellar infra parrochiam sancti Felicis loci de Cilrano...", d'on procediren la major part d'ermitans, que elegits per les autoritats del municipi o bé parroquials, eren els encarregats del seu manteniment. Es coneix el nom d'alguns d'aquests ermitans, que eren autèntics anacoretes i vivien de forma extremament austera a la mateixa ermita, assegurant-ne així la continuïtat del culte: Pere Tregins (1518), Mateu Trobat (1531), Fra Francesc (1568), Joan P. Brasses (enterrat a l'ermita l'any 1620), Joan López (1653), Fra Pere Costals (1671-1696), Fra Pere Soles (11697), Fra Bonaventura (fi 706, enterrat a l'ermita), Rafael Taverner (1723), Pere Pagès i Llach (1736-1749), Francesc Ximénez de Solana (1748), Josep Cornellà (1762-1779) i Miquel Domènech (mort el 1797).

Prova de la importància i atracció que tenia sobre els pobles de la rodalia, probablement a causa del caràcter popular que adquirí el culte, és que encara al 1823, quan l'edifici ja es trobava abandonat i enderrocat, Pere Mas i Vehí, pagès de la Pera, afegí 400 lliures al capital fundacional que havia esdevingut totalment insuficient.

Interior de les restes de l'ermita
(Ampliar) - Interior de les restes de l'ermita.

Originalment, l'edifici constava d'un absis poligonal, que s'alçava a l'interior de la possible torre semi-circular, la qual utilitzava com a basament, i una única nau. La coberta va ser realitzada mitjançant arcs de rajola, tant a la nau com a l'absis. Posteriorment, la nau es modificà amb una volta de pedra semicircular. Exteriorment, aquesta estava coronada per un petit campanar en espadanya, situat a la cara nord, enmig de la nau, del qual queden algunes restes de la base.

Finalment, a mitjan segle XVIII, en un període de gran creixement econòmic i demogràfic per a Catalunya, s'annexa a l'edifici un nou tram de nau, més ampli, que presenta restes d'una volta rebaixada, realitzada amb llunetes de doblat de rajola, que actualment és una de les parts més malmeses de l'edifici.

També cal esmentar que les restes existents no permeten concretar si l'edifici era en aquesta època més llarg que les restes que actualment són visibles, i s'escurçà en fer les torres de telegrafia òptica. En concret, cal esmentar que les llindes de pedra de portes, trobades in situ, a la paret de ponent, no es troben en el seu lloc original, atès que no tenen el mateix gruix que la paret.

Espitlleres de la torre del telègraf
(Ampliar) - Espitlleres de la torre del telègraf.

LA GUERRA DEL FRANCÈS I LA DESTRUCCIÓ DE L'ERMITA
L'entrada de l'exèrcit francès a Espanya, en teoria de camí per arribar a Portugal, i la posterior abdicació del monarca de la dinastia borbònica, Carles IV i el seu fill Ferran, en Josep Bonapart, germà de Napoleó, foren els detonants de l'esclat de l'anomenada Guerra del Francès. Dins d'aquest conflicte bèl·lic la ciutat de Girona, que havia estat menystinguda per l'exèrcit invasor al passar-hi de camí a Barcelona, atès que la consideraven dolentíssima com a plaça forta i defensada per uns forts que no tenien cap mena de valor, esdevindria un dels punts de resistència més destacats del Principat. Al llarg dels anys 1808-1809, la ciutat patí tres setges. Cal no oblidar que el seu domini esdevingué primordial per als exèrcits francesos, atès que sense el seu control la ruta d'abastaments cap a l'important guarnició que tenien a Barcelona resultava extremadament dificultosa.

En aquest context, la possessió dels turons propers a la ciutat, que la dominaven, resultaren un punt d'alta importància estratègica, tant en l'atac com en la defensa de la plaça. Pel que fa al primer setge, que a la pràctica fou un simple atac de tempteig per part de les forces franceses de Barcelona, el santuari de Sant Miquel no tingué cap mena d'importància estratègica, atès que no s'arribà a formalitzar el setge de la ciutat.

El massís de les Gavarres, des de la torre del telègraf
(Ampliar) - El massís de les Gavarres, des de la torre del telègraf.

Durant el segon, l'exèrcit francès, més ben preparat, envoltà la població ocupant els turons propers per tal d'evitar l'arribada de reforços i les possibles sortides dels defensors de la plaça; entre els punts ocupats es trobava el turó de Sant Miquel. Pocs dies després, en un atac perfectament organitzat, des de l'interior i exterior de la plaça, les tropes espanyoles trencaren les línies franceses.

Durant els enfrontaments que es desenvoluparen durant aquest atac el santuari de Sant Miquel fou centre d'un primer combat, quan Joan Clarós, que pocs dies abans amb 2.500 miquelets (voluntaris a sou, generalment muntanyesos pobres organitzats en partides especialment aptes per a la guerrilla atès el seu coneixement del país) havia ocupat el proper Santuari dels Àngels, el 16 d'agost s'apoderà de Sant Miquel. Emili Grahit hova descriure amb els següents termes: "Dirijióse esa pequeña e irregular columna hacia la cordillera que corre al este de Gerona para unirse con la columna de Clarós, quien tan luego como la divisó, emprendió la marcha desde el Santuario de los Angeles hacia la hermita de S. Miquel que hubieron de abandonar los franceses, huyendo hacia su campamento de Campdurà...".

El fossar, des de dins
(Ampliar) - El fossar, des de dins.

Amb tota probabilitat, doncs, durant aquests combats l'ermita fou objecte de les primeres destruccions, amb el robatori i pillatge previ per part de les tropes franceses i alguna destrucció durant els combats sostinguts amb els miquelets catalans després. Tanmateix, a causa de la seva brevetat, les destrosses materials sobre l'edifici pròpiament dit devien ésser reduïdes.

Durant el tercer i darrer setge que patí la ciutat, que es perllonga del mes de maig fins a desembre de 1809, l'ermita fou víctima de nous combats que aquest cop sí que en comportaren la destrucció. Cal tenir present que els defensors de la ciutat, que havien tingut forces mesos per preparar la ciutat per a la seva defensa, sembla que intentaren perllongar la resistència a les fortificacions exteriors, per tal d'alentir l'aproximació de l'enemic i la formalització d'un setge que s'endevinava més cru que els anteriors. Es té notícia que en els preparatius previs al setge l'exèrcit francès prengué el dia 9 de maig el turó de Sant Miquel, que es trobava defensat per 100 homes del terç de Vic, els quals superats en nombre per 5 a 1 s'hagueren de retirar. Un cop ocupada l'ermita els francesos s'hi atrinxeraren ràpidament.

D'aquesta forma, amb l'ocupació posterior de l'ermita dels Àngels, el dia 1 de juny, es tallava la possible arribada de reforços a la ciutat per aquest costat i es formalitzava el setge de la plaça. és en el context d'aquest combats on cal situar la destrucció de l'ermita. També cal plantejar la possibilitat que l'edifici fos objecte d'una primera fortificació per part de les forces defensores de la ciutat, a l'igual que succeí en el proper Santuari dels Àngels, on els defensors havien tancat les obertures de l'edifici i havien obert espitlleres. Fins i tot, és possible que en aquesta època es sobrealcés l'absis i la nau i que s'hi obrissin també espitlleres, de les quals en queden un parell de mostres a la part superior de l'absis i en un mur lateral de l'església.

El fossar i contrafort de l'ermita
(Ampliar) - El fossar i contrafort de l'ermita.

LA INSTAL·LACIÓ D'UNA XARXA DE TELEGRAFIA ÒPTICA A CATALUNYA
A mitjans segle XIX, el nou estat liberal moderat que es troba en procés de consolidació a Espanya, després de la fi de la Primera Guerra Carlina, tenia necessitat d'unes ràpides comunicacions, per tal d'assegurar el seu control sobre el territori i una bona coordinació entre el govern central i els seus diversos òrgans perifèrics (Governs civils, Diputacions, Capitanies generals).

A conseqüència d'aquest fet, es posà en marxa una projecte de millora de la xarxa viària, alhora que s'inicià la construcció d'una xarxa de telegrafia òptica. La seva funció era ajudar a centralitzar l'Estat, però mai fou concebut com a sistema popular de comunicació que ajudés a articular el mercat nacional i millorés la relació entre les diverses províncies, sinó que el seu ús es trobava restringit a les autoritats polítiques (Cort i govern) o militars.

L'anomenada Línia civil inicià la seva construcció l'any 1844, d'acord amb el projecte dissenyat pel coronel d'Estat Major José M. Mathé. Aquest projecte preveia la construcció de gran nombre de línies, però només se n'arribaren a construir tres: la de Madrid a Irún, que entrà en servei el 2 d'octubre de 1846; la de Madrid a Cadis, i la de Madrid a la frontera francesa passant per Barcelona, que entrà en funcionament en la seva totalitat l'any 1850.

Contraforts de l'ermita de Sant Miquel
(Ampliar) - Contraforts de l'ermita de Sant Miquel.

Quant a l'anomenada línia militar, aquesta es desenvolupà a conseqüència de l'especial situació que vivia Catalunya. El país es trobava immers en el conflicte militar conegut com a Guerra dels Matiners (la Segona Guerra Carlina, 1846-49), el qual actuà com un catalitzador per a la ràpida difusió de l'enginy. L'exèrcit espanyol enfrontat a un enemic que realitzava una guerra de guerrilles, amb petites partides que es movien ràpidament pel territori, protegides sovint per la població del país, que els donava ajut i aixopluc, es veié en la necessitat d'adoptar mètodes de contrainsurgència per fer front a aquest tipus de lluita.

A la pràctica això es materialitzà en l'intent d'avortar la seva mobilitat, distribuint l'exèrcit en districtes amb columnes d'infanteria i de cavalleria, que requerien per ésser efectius una bona coordinació entre ells, d'aquí la necessitat de posseir un ràpid i segur sistema de comunicacions. En aquest context, el comandament militar sol·licità la col·laboració del Brigadier Josep Maria Mathé, que es trobava en aquells moments dirigint la construcció i posada en funcionament de la línia civil, per tal que es construís ràpidament la línia militar.

Com a conseqüència d'aquesta urgència, al contrari que les torres de la línia civil que es feien, majoritàriament, d'obra nova, a la línia militar es reaprofitaren tantes estructures precedents com fou possible, de forma que se'n finalitzà la construcció en un breu lapse de temps.

Conjunt arquitectònic de Sant Miquel
(Ampliar) - Conjunt arquitectònic de Sant Miquel.

La diferència entre les dues línies a la pràctica era mínima, fet gens estrany, atès que ambdues tenien una idèntica finalitat: assegurar el manteniment de l'ordre públic: "Servido por personal del ejército o bajo un régimen paramilitar, con personal reclutado entre licenciados del ejército, cuando hablamos de línea civil o militar la diferencia es mínima. Su función era en la mayoría de los casos, y particularmente en el caso de Cataluña con un gran movimiento de tropas carlistas en su territorio, una función militar o de transmisión de mensajes relacionados con el orden publico".

El sistema de comunicacions utilitzat variava segons la línia. En el cas de la militar, consistia en un pal amb sis franges i en un travesser giratori amb dos cercles als extrems, amb quatre posicions cada 45º. També hi havia una bola que es desplaçava al llarg del pal, amb diverses posicions a les franges.

En canvi, la civil consistia en quatre pals amb tres planxes fixes negres als laterals i una de mòbil al centre, amb nou posicions, segons si eren coincidents, tangents o intermèdies. També hi havia una bola daurada en un costat amb sis posicions. Amb aquests dos sistemes es transmetien senyals numèrics, els quals eren descodificats mitjançant un diccionari, on predominaven els termes dedicats als senyals de comandament, els referits a correus i diligències i, sobretot, tot allò que afectés a l'ordre públic.

La torre del telègraf
(Ampliar) - La torre del telègraf.

LES TORRES DE TELEGRAFIA ÒPTICA DE SANT MIQUEL
En aquest context de conflictivitat política i social és on cal situar la construcció i posada en servei de l'antiga ermita de Sant Miquel com a torre de telegrafia òptica de la línia militar. L'elecció era lògica, atesa la bona visibilitat que tenia de les planes properes, alhora que qualsevol missatge rebut podia ésser tramès fàcilment fins a la ciutat de Girona.

Prova d'aquesta bona situació és que la torre de la línia general es situés pràcticament al mateix lloc. Alhora que les restes preexistents de l'ermita permetien posar-la en funcionament, d'una forma immediata, atès que es podia encabir-hi la maquinaria i situar-hi una petita guarnició d'una forma ràpida i segura, amb un mínim d'obres.

Es té constància que ja estava en servei a mitjans 1849; el 20 de juny d'aquest any, el Capità general de Catalunya ordenà que els pobles on es trobessin situades torres de telegrafia s'encarreguessin, momentàniament, del pagament dels sous i abastament dels destacaments que s'hi trobaven instal·lats com a guarnició, per garantir-ne la subsistència, atès que li resultava impossible de fer a la intendència militar. Aquest fet mostra també les greus dificultats logístiques amb què es trobava l'exèrcit, dificultats que es resolien carregant la responsabilitat sobre els municipis afectats.

És molt probable que ja funcionés, parcialment, en alguns trams amb anterioritat a aquesta data. Pel que fa a la civil, aquesta entrà en funcionament poc temps després, a finals del mateix any 1849 o principis del següent.

Restes de l'ermita i la torre del telègraf
(Ampliar) - Restes de l'ermita i la torre del telègraf.

Al mes d'agost d'aquest any els treballs a tota la línia es trobaven a punt d'acabar-se; es publicà en el Boletín Oficial de la Província el reglament pel seu funcionament: "Estando para terminarse los trabajos para el establecimiento de la línea telegràfica de esta Corte a Barcelona por Valencià con su ramal a la junquera, S. M. La Reina ha tenido a bien mandat se comuniquen a V.S. Las siguientes disposiciones...".

Així, en primer lloc es realitzà una fortificació de circumstàncies de l'antiga ermita, on s'instal·là una petita guarnició, juntament amb un aparell de telegrafia òptica militar, i es condicionaren les restes de l'edifici per a tal funció. Es fortificà l'absis amb un mur corregut, i es reaprofitaren les restes d'un mur espitllerat que podria pertànyer a una fortificació realitzada durant la Guerra del Francès, alhora que es va construir una mena de caseta per a la instal·lació de l'aparell, de la que queden les restes dels arrencaments d'unes tortugades, posades com a canal de recollida d'aigua i els arrencaments de paret, situats sobre la volta de la nau de l'església.

Per donar més solidesa a la fortificació, també es tancà mitjançant un mur la part més antiga de l'església, que encara es mantenia dempeus, per separar-la de la seva ampliació del segle XVIII, que es trobava enderrocada.

Pel que fa la torre de telegrafia civil, que es situà al costat sud de l'ermita, era un edifici més sòlid, atès que havia de suportar el pes de l'aparell de telegrafia òptica civil, més pesant i complex que el militar, situat a l'entorn dels 1.017 kg, i responia a unes característiques tipològiques comunes dictades des de Madrid. Seguint la tradició dels enginyers militars espanyols, aquestes eren autèntiques fortaleses.

Fornícula a l'interior de l'ermita
(Ampliar) - Fornícula a l'interior de l'ermita.

La porta d'accés se situava a uns tres metres del terra i s'hi accedia per una escala de fusta que podia ser retirada en cas d'atac. Tenien espitlleres i, en alguns casos com la de Sant Miquel, estaven envoltades d'un fossat. La torre de la línia civil de Sant Miquel seria un exemple perfecte d'aquest model.

Una mostra d'aquesta supeditació a un model general, preparat a Madrid, és l'estranya situació que té la porta d'accés a la torre dins del conjunt. Resulta curiosa la seva col·locació davant del fossat, atès que això en dificulta l'accés, alhora que és el lloc més exposat. Aquest fet només és explicable perquè en la seva construcció es va seguir un plànol de construcció ideal i igual per a totes les torres, de forma que no es tingué en compte la seva ubicació concreta. A la vista d'aquestes dades, és clar que entre la construcció de les dues va passar poc temps, malgrat que la primera fou la militar, i probablement no arribaren a funcionar mai al mateix temps.

L'any 1855 s'ordenà que totes les torres de la línia general passessin a control militar: "En 16 de Noviembre el Capitan General manda se le entreguen las espresadas torres.=En 19 de Noviembre oficiose a los Alcaldes de Vladesans, Salra. Bàscara, Gerona, Estañol, Pontós, Riudarenas, Bruñola, Figueras, la Junquera, Massanet de la Selva, para que entreguen dichas torres a Don Fèlix Carrasco comisionado al efecto por el Capitan general...".

Massís de les Gavarres des de la torre del telègraf
(Ampliar) - Massís de les Gavarres des de la torre del telègraf.

Un fet que cal destacar d'aquest text és que s'oficià als batlles de les poblacions on hi havia torres de telegrafia perquè entreguessin les claus que guardaven ells, la qual cosa planteja que en aquell moment devien trobar-se desguarnides i fora de servei. Prèviament, s'havia oficiat al governador civil perquè les cedís, que respongué que "...no se puede acceder a sus deseos por no constar que dichas torres estén a la disposición de este Gobierno, ni haberse recibido la disposicion alguna del Gobierno acerca de ello", fet que demostra que la línia civil, fins al seu final, depengué directament del govern central, de forma que el govern civil només n'era un usuari.

Ambdues línies es trobaven ja tocades de mort; l'any 1857 ja havien deixat de funcionar definitivament (la línia de telegrafia elèctrica de la frontera a Girona fou construïda i posada en funcionament l'any 1856). Un cop perduda la seva funció original les torres foren entregades a la Guàrdia Civil, que les pretenia utilitzar com a lloc de vigilància i control del territori. L'entrega es feia amb la condició que s'hi mantinguessin els aparells de telegrafia, per si haguessin de ser utilitzats novament. Finalment, per Reial Ordre, del 19 de setembre de 1862, les línies de telegrafia òptica foren oficialment suprimides.

Acord entre Girona i Celrà sobre el castell de Sant Miquel

(Ampliar) - Acord entre Girona i Celrà sobre el castell de Sant Miquel. Hi assisteix l’alcaldessa Marta Madrenas, el regidor de Paisatge i Habitat Urbà, Narcís Sastre, el regidor de Cooperació, Cristóbal Sánchez, el regidor de Cultura, Carles Ribas, la regidora d'Ocupació, Glòria Plana i els regidors Joaquim Rodriguez, Laia Pèlach i Pere Albertí, l'alcalde de Celrà Dani Cornellà i el regidor Josep Bartis. 04/01/2017. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona

DE CELRÀ O DE GIRONA?
Un conjunt de sis fites que Girona situava d'una manera i Celrà d´una altra, era la causa que l'antiga ermita formés part dels dos municipis al llarg del segle XX. Durant aquest període es van aprovar diferents actes de les operacions de delimitació i el castell va anar canviant de mans. Amb les anexions a Girona de diferents termes municipals, el castell va passar a mans de la capital l'any 1974. Va ser en l´annexió de Campdorà, que fins aleshores pertanyia a Celrà.

El conflicte va arribar al Departament Governació i Relacions Institucionals, que el 14 de maig de l´any 2013 va donar la raó a l´Ajuntament de Girona. Celrà va recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que el 31 de març de 2016 va mantenir que l´antiga fortificació era al municipi de Girona. Novament Celrà va presentar un recurs, en aquest cas de cassació. Finalment el Suprem va tornar a dir que el castell de Sant Miquel pertanyia al terme municipal de Girona. Després d´aquesta resolució, ja no hi havia cap altra via judicial que pugués permetre a Celrà mantenir el litigi.

Finalment, el 4 de gener de 2017 els alcaldes de les dues poblacions, acompanyats de regidors de diversos grups polítics, varen pujar fins al cim per anunciar un acord simbòlic: Girona modificarava els límits del seu terme municipal per tal de compartir el castell amb Celrà. L'acord no va suposar cap despesa, atès que la titularitat del complex és privada.

Adaptat de: "El castell de Sant Miquel: actuació restauradora sobre el conjunt", de Lluís Bayona i Lluís Buscató. Servei de Monuments de la Diputació de Girona. Publicat a Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. XLVI, 2005.


La torre del telègraf òptic civil.

Plànol del conjunt conservat

(Ampliar) - Plànol del conjunt conservat. Cartell informatiu a Sant Miquel.

Vista lateral de l'absis de la capella de Sant Miquel. S'hi aprecia com es reaprofità una torre anterior, segurament d'una fortificació medieval, en construir l'ermita. També s'hi pot observar com la seva part superior fou reformada a principis del segle XIX per fortificar-la.

Detall constructiu dels murs de l'ermita.

Una de les dues cisternes localitzades durant els treballs de restauració

(Ampliar) - Una de les dues cisternes localitzades durant els treballs de restauració.

Vista des de l'interior de l'ermita.

Espitllera al mur de l'ermita.

Detall de l'entrada a l'ermita.

L'escala interior de la torre.

Joan Clarós

(Ampliar) - Joan Clarós. Litografia, 1861. Arxiu Municipal de Girona - SGDAP.

La torre del telègraf.

Joan Pau Clarós (1749-1827). Ajudant major que havia estat del Batalló lleuger de Girona, durant la Guerra del Francès va comandar el Segon terç de Miquelets.
Imatge: Viquipèdia

La torre del telègraf.

Joan Clarós

(Ampliar) - Joan Clarós. Litografia, 1865. Arxiu Municipal de Girona - SGDAP.

Detall de la pintura de Ramon Martí i Alsina "El gran dia de Girona", que representa l'intent d'atac definitiu a la ciutat per les tropes napoleòniques, dut a terme el 19 de setembre de 1809.

La torre del telègraf civil.

Model de telègraf òptic civil, com el que hi havia muntat a la torre de Sant Miquel. Tot l'aparell pesava uns 1.017 kg. (Imatge: Viquipèdia)

Simulació de les torres de telegrafia. Fotocomposició: Diputació de Girona. Cartell informatiu del castell de Sant Miquel.

Model de telègraf òptic militar, com el que hi havia muntat a la torre de Sant Miquel. (Imatge: Viquipèdia)

Vista des de la torre del telègraf civil. Celrà i el Baix Empordà

La torre del telègraf civil.

Vista des de l'interior de la torre del telègraf. Celrà i el Baix Empordà

Cantonada de la torre del telègraf civil

(Ampliar) - Detall constructiu de la cantonada de la torre del telègraf civil.

Estelada onejant dalt de la torre del telègraf.


[Més imatges] -----------Back-Index-Next

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés