La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Del 26 de març al 19 de juny de 2022 s'exhibeix al Museu d'Història de Girona l'exposició 'Maternitats. Una mirada diversa', un recull de les diferents maternitats que transiten per les col·leccions del Museu. És un convit a mirar-les i a pensar-les totes: les divinitzades, les carnals, les sacrificades, les somiades, les empoderades, les sofrents, les desitjades i les rebutjades.

Detall de l'àmbit 'Mater divina'

(Ampliar) - Detall de l'àmbit 'Mater divina'.

ÀMBIT MATER DIVINA.
L'arcàngel Gabriel anuncia a Maria la concepció divina de Jesús. Ella, prenyada de llum, com la Soleiada de Joan Maragall, se sotmet al designi diví i es fa mare. Una mare divina i humana alhora. Una mare que rep el fill, l'estima, l'alleta, el veu créixer, el veu patir, i finalment, el veu morir.
La doctrina cristiana eleva la maternitat per sobre de la natura. Atorga a Maria, verge, el paper d'intermediació, i la presenta com a símbol d'excel·lència femenina. Les imatges de la Mare de Déu, que a Catalunya proliferen sobretot des del segle XIII, recullen l'ideal femení, i escenifiquen la dimensió espiritual de la maternitat; al mateix temps, però, vehiculen i cristianitzen la idea d'una ancestral divinitat primera, maternal, creadora.

Anunciació. Segle XVII

(Ampliar) - Anunciació. Segle XVII. Autoria desconeguda. Oli sobre tela.

"Què m'ha passat?" Al llarg de la història, no hi ha cap figura que s'hagi pogut fer aquesta pregunta amb més estupefacció que Maria. La gràcia fa por, desconcerta, meravella. És com un desconegut que es presenta a la porta de casa: en podem esperar qualsevol cosa. I no sols per tot allò que irromp de fora: també hi ha tot el que hi projectem nosaltres, tots els neguits i les alegries que li carreguem a sobre.
Al Desconegut, Maria el mira amb bons ulls, l'accepta, el magnifica. Entona un càntic i proclama que el Desconegut fa caure els poderosos i eleva els humils, que omple de béns els afamats i fa tornar pobres els rics. El que accepta Maria és que tot pot capgirar-se. No: que potser ja s'ha capgirat tot i encara no ho sabíem. Perquè allò que és més espiritual necessita el més carnal, necessita la lentitud temorosa i feixuga de la gestació, i així el més carnal és la plenitud del més espiritual.
"Maria atresorava tots aquests fets i els meditava dins el cor", diu l'Evangeli de Lluc. Tota aquesta estranyesa, tota aquesta sorpresa, la barreja de sort i neguit, d'incredulitat, d'agraïment, de bon humor, es pot concentrar en una mirada?
Mireu aquesta marededeu de fusta: potser és tot aquí.

Raül Garrigasait Colomés

Epifania. Segle XVII

(Ampliar) - Epifania. Segle XVII. Autoria desconeguda. Oli sobre tela.

MATER AMANTISSIMA.
L'ideal de maternitat intensiva com a exaltació absoluta de felicitat, satisfacció i realització personal i pública de les dones ha produït i imposat el mite de la mare perfecta i devota, casada, monògama, sacrificada i feliç. Aquesta construcció social ha permès durant molts segles al sistema patriarcal relegar les dones a l'esfera reproductiva i a les feines de criança i cura de fills i filles.
L'art també ha caigut en aquest parany, i tradicionalment, ha representat la maternitat com un estatus ensucrat, idíl·lic i romantitzat, un lloc perfecte, ple, només, de tendresa i de calma. Curiosament (o no tant...) han estat artistes homes els que més l'han representat així.

El bateig. No datat

(Ampliar) - El bateig. No datat. Rosario de Velasco Belausteguigoitia. Llapis pastel sobre paper. Col·lecció Rafael i Maria Teresa Santos Torroella.

Un dels primers espais de dialèctica emocional que vivim, una de les més precoces escoles sentimentals, es dona en la trobada entre el cos de l'infant i els braços de la mare (com ho pinten Joan Navarro, Oriol Muntaner, Enric Marquès o Francesc Torres Monsó); i, més endavant, quan la criatura comença a caminar, per tant, a decidir i tenir certa autonomia, té lloc en la trobada entre la mà materna i la de l'infant (com ho pinten Ferran Gomà, Sebastià Badia, Néstor Fernández, Pere Torner Esquius o Rosario de Velasco).
Hi ha un moment del text Compagnie (1979) de Samuel Beckett, en què ell recorda una escena d'infància; aixeca els ulls al blau del cel, li formula una pregunta a la seva mare, però no respon, sense saber per què, només li va deixar "penjant la mà i li va donar una resposta feridora inoblidable". La impressió bonhomiosa d'una mà que et sosté no pot esquivar el lacònic moment del seu abandonament. Les mans entrellaçades de la mare i la criatura inscriuen una coreografia sensitiva i emocional –l'amor entre els dos éssers ben connectats–, però també social –entre elles s'hi negocia el control, la por a la pèrdua, el menyspreu, la desgana, la violència–; és una dansa moral que sempre més hi serà.
Totes les mares, en algun moment, hem arrossegat a contracor, de la mà, allò que més estimem, cosificant-ho, ja sigui per pressa, esgotament o per una limitadora i hipertrofiant por a perdre el fill entre la densitat urbana. Les mans, aquells plecs que quan encaixen esdevenen nervis encesos d'una sola pell, poden ser el primer espai de claudicació individual, la primera pressió institucional. Així ho pinta l'artista propera a la secció femenina de la Falange, Rosario de Velasco, a El bateig, en què una criatura és estirada per la seva mare i una munió de gent sense rostre en una mascarada que l'infant no comprèn. L'artista trenca amb el seu figurativisme i objectivisme, i amb llapis pastel esbossa un dibuix de caire fantasmagòric a partir del treball amb la taca i les siluetes.
Per tot això podríem dir que l'ambigüitat de les mans com a interfície amorosa serveixen per preveure futures decepcions i per entendre la complexitat moral dels nostres sentiments. Les variacions diàries de la temperatura de la mà, la forma de subjectar-la, la força exercida, els moviments dactilars, com un llibre obert –massa obert– escrit a dues mans; tan d'hora per a l'infant, tan difícil per a la mare.

Ingrid Guardiola Sánchez

Projecte de monument a les Heroïnes de Santa Bàrbara. Ca. 1916

(Ampliar) - Projecte de monument a les Heroïnes de Santa Bàrbara. Ca. 1916. Josep Clarà Ayats. Tècnica mixta sobre paper.

MATER DOLOROSA.
La cara fosca de la maternitat existeix; és ocupada per l'espai de dolor que deixa la mort d'una criatura pròpia, el de sofrença que resulta de veure el patiment d'un fill o d'una filla, la tristesa eterna que suposa la separació forçada dels fills, i l'ànima esquinçada que resta després, o durant, tot això. També és el lloc de la depressió postpart, del rebuig cap als fills, de l'infanticidi, des del sacseig que la depressió i la pertorbació poden provocar en el cos i en la ment d'una dona que ha gestat i que ha parit.
La sofrença també forma part de la maternitat. Mares ploroses, mares desfetes, mares anul·lades, mares desesperades. Com es pot continuar curant la vida, després d'això?

Foto post-mortem. 1849

(Ampliar) - Foto post-mortem. 1849. Autoria desconeguda. Daguerrotip.

Imaginem, doncs, que és la mare. On és la prova del seu dolor? El fet que no somrigui ha deixat de ser un indicador de gravetat des del moment que, amb el cos del fill mort a la falda, el fotògraf l'ha obligada a estar-se ben quieta davant la càmera un temps que calculem indecent, en aquestes circumstàncies. Però això és exactament el que fan aquesta classe de retrats: registrar el dolor en l'instant mateix que es manifesta. La iconografia religiosa ens ha malacostumat a les expansions maternals desconsolades o a l'elegància exemplar de les Pietats, amb aquella aflicció solemne i resignada de la dolorosa, tota ella al servei d'aquest cos ara inert que havia estat viu.
Però la mort prematura ha sorprès aquesta mare ja desfeta, amb l'olor de medecines encara adherida a la roba quan ha arribat el fotògraf i ha hagut de treure forces d'on no en quedaven per vestir el nen i fer-li la clenxa amb una mica d'aigua de colònia, i recollir-se ella mateixa els cabells i nuar-se amb molta dedicació el llaç del coll, sense adonar-se que encara porta, penjant de la cisa, l'agulla imperdible amb la qual potser es lligava el pitet per alletar-lo.
El més tenebrós de la fotografia d'albats sempre és la mare, criatura viva absorta en la perpetuació de l'esforç inútil de l'infantament. El cos a la falda és un pes ofensivament concret que deixarà una marca a la roba, un plec sense escalfor que haurà d'allisar-se quan la sessió hagi acabat, per més que el buit continuï allà, com un forat negre, com aquest fil invisible que sembla voler retenir pinçant els dits de la mà. No te'n vagis, dilatem aquest moment que ens treu a tots dos de les ombres i de la certesa sinistra que els nens es moren, com si recuséssim l'existència mateixa del mal.

Eva Vázquez Ramió

Família. 2003

(Ampliar) - Família. 2003. Begoña Egurbide. Fotografia. Impressió lenticular.

Pas de Via Crucis. Segle XIX

(Ampliar) - Pas de Via Crucis. Segle XIX. Impressió de matriu xilogràfica de fusta de boix.

Crucifixió. Segle XIX

(Ampliar) - Crucifixió. Segle XIX. Segle XIX. Impressió de matriu xilogràfica de fusta de boix.

Esbós del gravat 'Àvia i nen vietnamites(I)'. 1963

(Ampliar) - Esbós del gravat 'Àvia i nen vietnamites(I)'. 1963. Enric Marquès Ribalta, Pastel sobre paper.

Detall d'un dels àmbits de l'exposició

(Ampliar) - Detall d'un dels àmbits de l'exposició.


[Més àmbits de l'exposició]------Tornar-Index-Més imatges

Mare de Déu amb el Nen

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. Claudi Rius. 1947. Fusta policromada.

Mare de Déu amb el Nen

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. Autoria desconeguda. Segle XIX. Fusta i teles policromades.

Mare de Déu del Roser

(Ampliar) - Mare de Déu del Roser. Autoria desconeguda. Segle XVIII. Argila i fusta policromades.

Mare de Déu amb el Nen. Segle XVII

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. Segle XVII. Autoria desconeguda. Oli sobre tela.

Motlle dels medalló de la font dels Lledoners de Girona. 1968

(Ampliar) - Motlle dels medalló de la font dels Lledoners de Girona. 1968. Joan Carrera Dellunder. Guix.

Mare de Déu amb el Nen. Segle XIV

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. Segle XIV. Autoria desconeguda. Fusta policromada i daurada.

Mare de Déu amb el Nen

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. No datat. Autoria desconeguda. Guix policromat.

Mare de Déu de la Pau. 1976

(Ampliar) - Mare de Déu de la Pau. 1976. Filomena Batlle March. Bronze.

Mare de Déu del Roser. Segle XIX

(Ampliar) - Mare de Déu del Roser. Segle XIX. Autoria desconeguda. Impressió de matriu xilogràfica de fusta de boix.

Mare de Déu amb el Nen. Segle XIX

(Ampliar) - Mare de Déu amb el Nen. Segle XIX. Autoria desconeguda. Impressió de matriu xilogràfica de fusta de boix.

Vitrina amb Mare de Déu amb el Nen. Segle XIX

(Ampliar) - Vitrina amb Mare de Déu amb el Nen. Segle XIX. Autoria desconeguda. Fusta, guix policromat, vestit de vellut i seda brodats. Donació de les Germanetes dels Pobres.

La Bíblia il·luminada. Nadala. 2012

(Ampliar) - La Bíblia il·luminada. Nadala. 2012. Perico Pastor. Impressió digital glicée. Sèrie 304/500.

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés