Josep M. Subirachs i Sitjar (Barcelona, 1927-2014)
És, segurament, la figura d’abast més internacional del grup. Després d’un viatge a París i, més tard, a Bèlgica, la seva obra s’imbueix de l’existencialisme francès, adoptant una escultura de caire expressionista que el va conduir cap a una nova etapa d’abstracció. Al llarg de la seva dilatada trajectòria va dur a terme nombroses obres públiques com Forma 212, la primera obra abstracta situada als carrers de Barcelona, o Evocació marinera, al barri de la Barceloneta. Després d’una etapa d’experimentació abstracta, va tornar a la representació però amb un alt contingut simb&obrave;lic de nova figuració. Durant els darrers anys de la seva trajectòria es va entregar a la realització del conjunt escultòric de la façana de la Passió del temple de la Sagrada Família de Barcelona.

(Ampliar) - Una sala de l'exposició.

Francesc Torres Monsó (Girona, 1922-2015)
És un artista atípic entre els de la seva generació. Es va iniciar amb una escultura hereva del noucentisme que va derivar cap a un expressionisme acusat, dut a l’extrem. Tanmateix, durant la dècada dels setanta, la seva obra va fer un gir diametral cap a una obra molt influïda per l’art pop i carregada de crítica política i social. Finalment, va encaminar la seva producció cap a un territori conceptual insòlit entre els artistes de la seva generació i que el converteixen en una de les figures més interessants d’aquest període.

(Ampliar) - Una sala de l'exposició.

Josep Martí-Sabé (Santa Coloma de Farners, 1915-2006)
Encarna plenament l’esperit mediterrani i és, de tots els escultors del grup, el que es va mantenir més fidel als seus orígens. Tanmateix, durant la dècada dels cinquanta, va abraçar els corrents existencialistes per dur a terme una obra expressionista que acabaria derivant cap a una figuració simbòlica durant els setanta. La seva escultura, geometritzant i essencial, es va mantenir sempre en el camp de l’escultura figurativa tot i portar les seves composicions al límit de la significació. Va tenir un paper destacat en el procés de renovació de l’art sacre i va contribuir a la renovació de l’escultura catalana de postguerra.

(Ampliar) - Una sala de l'exposició.

Esther Boix i Pons (Llers, 1927 - Anglès, 2014)
L’única dona del grup, va saber obrir-se camí en un entorn difícil per a les dones com era el context artístic peninsular de la postguerra. La seva obra primerenca, carregada de dramatisme, va adoptar una visió jovial de la vida derivada del Maig francès que desembocaria en una obra de gran intensitat fortament influïda per l’art pop i que, amb els anys, es va tornar progressivament més lírica. Juntament amb el seu marit, va dur a terme una labor estimable en el camp de la pedagogia artística a través de l’escola L’Arc.

(Ampliar) - Caps (Ricard i Esther). Esther Boix Pons. Milà, 1956. Oli sobre tela. Col·lecció família Creus Boix.

Aquesta constel·lació de retrats i autoretrats ens permet posar cara als sis membres del grup a través de la seva pròpia obra o la dels seus contemporanis. La majoria són fets durant les dècades de 1940 i 1950 i representen algunes de les principals opcions plàstiques del moment: el postimpressionisme, el cubisme, un cert surrealisme i una figuració sintètica de tendències expressionistes. Només hi ha una obra que s'allunya, cronològicament parlant, del conjunt i que substitueix la presència de l'únic artista de qui no s'ha pogut localitzar cap retrat ni autoretrat -molt íntim i en clau conceptual- de Francesc Torres Monsó. Ja gran i havent perdut gairebé per complet la capacitat auditiva, va decidir representar-se d'aquesta manera.

---

[Més obres de l'exposició]--------