La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Història del Museu. L’edifici que avui és la seu del Museu d’Història de Girona i que és conegut popularment amb el nom d’Institut Vell va ser construï a partir de l’any 1762 pels frares caputxins. Des de l’arribada a Girona l’any 1581 fins a la data esmentada, aquesta orde ocupà successivament diverses zones de la ciutat. Primerament, s’instal·là a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia, al turó de les Ermites, situat a les Pedreres, on l’actual carrer de Caputxins recorda encara el pas de l’orde per aquell indret. L’edifici que acull actualment el Museu d’Història de la Ciutat conté restes de la muralla romana de finals del segle II - inicis del segle III dC en els soterranis.

Dessecador de l'antic convent dels Caputxins

(Ampliar) - Dessecador de l'antic convent dels Caputxins.

El casal dels Cartellà. Segons una resolució dels Jurats de Girona, amb data del 13 de març de 1386, els jueus van deixar les cases que tocaven a la muralla vella i van ser obligats a conviure dins del recinte del Call, i els seus habitatges van passar a ús dels cristians, que les van comprar, arrendar o prendre a cens. La casa que ara té el número 27 del carrer de la Força, el 27 d’abril de 1447 pertanyia a l’escrivà Joan Castelló, qui la va vendre a Bernat Caselles, i aquest, al 1471, la va traspassar a Arnau Benet de Cartellà, senyor de la torre de Cartellà de Maçanet de la Selva.
Quan va passar a ser propietat de la família de Cartellà, va adquirir la categoria d’un veritable palau. La casa estava composta de tres cases primitives: una dels Cartellà, una altra dels Aniversaris de la Catedral i la tercera de la família Güell, adquirides successivament pels Cartellà i annexades a la primitiva. El llinatge dels Cartellà van romandre al casal gòtic del carrer de la Força. entre 1471 i 1733. L’iniciador de la dinastia a Girona va ser Arnau Benet de Cartellà i de Camós, casat amb Elionor de Sarriera, en el període comprès entre els anys 1451 i 1514. El successor va ser Miquel I, casat amb Magdalena Malla, entre 1514 i 1571. El va succeir Miquel II de Cartellà i Malla, casat amb Margarida Des Bac, l’hereu dels quals va ser Galceran de Cartellà i Des Bac. El seu fill, Francesc Cartellà i Sa Bastida, va escriure diverses obres, entre elles “Vida de San Narciso”, “Apología en defensa del milagro de las Moscas” i “De las grandezas de Gerona”. L’hereva va ser la seva neta Gertrudis de Cartellà i Aonès, que l’any 1654 es va unir en matrimoni amb Lluís Des Bac i Des Catllar. El seu fill, Pere de Cartellà i Des Bac, va ser el primer Marquès de Cartellà.
Amb la Guerra de Successió el sector proper a la Catedral va quedar molt deteriorat, els Cartellà que estaven instal·lats a Barcelona, havien de fer importants reparacions al palau de Girona. A aquesta situació s’hi afegia el deute de trenta anyades del censos i el cadastre que gravaven la casa que ascendien a unes 2.100 lliures, la qual cosa va obligar al Marquès de Cartellà, juntament amb el seu fill, Ignasi, a vendre la casa del carrer de la Força de Girona als Caputxins, el 29 de juny de 1733, pel preu de 7.500 lliures.
Basili de Rubí va descriure el palau dels Cartellà dient que tenia les façanes sobre el carrer de la Força, amb grans portals, tots de pedra picada, per on s’entrava a la casa i a les quadres. La planta principal gaudia d’espaioses sales de sostres ben decorats, finestres gòtiques i un total de dotze habitacions. Era una de les cases pairals més notables de la ciutat. Per la banda de darrera, les seves parets donaven sobre el carrer de les Ballesteries i la placeta que puja a Sant Feliu. Sobre les parets hi havia horts, patis i jardins, des dels quals es dominava tota la plana. En total la seva extensió era de 900 canes. Sulpici Pontic diu que a la casa hi havia els escuts de Cartellà i Sarriera.

Retrat d'un grup de noies del batxillerat elemental de l'Institut de Segon Ensenyament, al claustre de l'Institut Vell. Excepcionalment a principis dels anys 30 l'institut rebé el nom oficial de Liceo. 14/02/1931

(Ampliar) - Retrat d'un grup de noies del batxillerat elemental de l'Institut de Segon Ensenyament, al claustre de l'Institut Vell. Excepcionalment a principis dels anys 30 l'institut rebé el nom oficial de Liceo. 14/02/1931. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Convent de caputxins. La fesonomia arquitectònica actual li ve donada per l’etapa en què l’edifici va convertir-se en un convent de frares caputxins, l’any 1762. Probablement l’any 1628 els caputxins es traslladaren de les Pedreres al barri del Mercadal (el convent del Corpus Christi), prop de l’Hospital Nou, dit també de Santa Caterina. Acabada la Guerra dels Segadors (1640-1652) i amb motiu de la construcció del baluard de Sant Francesc de Paula, tornaren de nou a l’antiga comunitat de les Ermites on romangueren fins l’any 1707.
Finalment, després d’una breu estada a la zona de la Torre Gironella l’any 1732, que no va prosperar per manca d’autorització amb motius defensius, els caputxins van ser autoritzats per ocupar la casa Desbach, propietat dels marquesos de Cartellà. Emplaçat entre el carrer de la Força i el carrer de les Ballesteries, el casal gòtic dels Cartellà va ser enderrocat parcialment entre els anys 1753 i 1762. Durant aquest període els caputxins dedicaren el seu esforç a aixecar un mur de contenció de terres per tal de salvar el desnivell que hi ha entre els dos carrers esmentats, i també van transformar la planta soterrània per adaptar-la a les noves necessitats de la comunitat. Les obres consistiren en l’adaptació i ampliació dels espais existents per a estables, quadra, cementiri, celler, cisternes, safareig, galeria coberta, refetor o menjador, passadissos de comunicació i el terraplè, utilitzat com a jardí i com a petita horta.
La construcció del nou edifici conegut amb el nom de Convent de Sant Antoni, es portà a terme entre els anys 1762 i 1774 per a la qual cosa es reutilitzaren els materials procedents de la casa Cartellà. L’església es va consagrar l’any 1764, i s’hi accedia per un pòrtic d’arcades obert a la plaça de la Canonja. L’església constava de tres naus, separades per pilastres i acabava amb un presbiteri més estret que deixava espai per a una sagristia. Al fons del presbiteri hi havia una obertura que permetia la visibilitat de les cerimònies de l’altar i al damunt ho havia una sala destinada a biblioteca, on a més dels llibres impresos per a l’estudi dels religiosos i la preparació dels novicis, contenia exemplars d’incunables i manuscrits anteriors a la impremta, com una bíblia, un tractat de música i algunes obres clàssiques, molts perduts durant la Guerra del Francès.
Tres anys més tard s’havien aixecat el claustre, el nou refetor, la cuina i gairebé tota la resta de les dependències conventuals. En tot l’edifici queda palesa la senzillesa i la pobresa franciscanes que guiaven l’orde dels caputxins. Tant en les línies mestres com en els detalls d’ornamentació tot era funcional. Els plànols els va subministrar el pare provincial segons una idea comú als convents de l’orde. Els constructors eren els mateixos frares, ajudats o dirigits per uns pocs mestres de cases de la ciutat. El material emprat era la pedra i el morter o el rajol i guix.
En esclatar la Guerra del Francès (1808- 1809) el convent acollia l’escola de religiosos teòlegs. Les bombes dels assetjants provocaren la destrucció d’una gran part de l’edifici, com l’església i les plantes superiors. Després de la reconstrucció iniciada a partir del 1814, els caputxins residiren en el convent fins l’exclaustració definitiva l’any 1835, amb motiu de la desamortització del convent moment a partir del qual l’Ajuntament de Girona gestionà el destí de l’edifici per a Institut Provincial d’Ensenyament que aconseguí el 1841. En el moment de l’exclaustració, l’any 1833, hi havia en total 33 religiosos. L’activitat específica dels caputxins era la prèdica popular pels pobres de la comarca respectiva i la direcció espiritual en el confessionari. Vivien de caritat, no tenien propietats ni rendes, fora de l’horta que ells mateixos conreaven i també donaven menjar gratuïtament als pobres que acudien al convent. El convent de Girona havia estat la capital regional de l’orde. Tenia annexes els convents de Mataró, Arenys de Mar, Vic, Sabadell, Granollers, Sarrià (Barcelona), Olot, Banyoles, Figueres, Perpinyà, Ceret, Prada, Tuyr, Vinçà i Elna (aquests sis darrers abans de ser traspassats a l’Estat francès). A l’any 1821 el govern va fer una Llei de reforma de la clerecia regular i va suprimir el Convent de Girona.

Retrat d'un grup d'alumnes de l'Institut de Segon Ensenyament al claustre de l'Institut Vell. A terra s'observa una mostra del material pedagògic emprat a les aules. 1900-1910

(Ampliar) - Retrat d'un grup d'alumnes de l'Institut de Segon Ensenyament al claustre de l'Institut Vell. A terra s'observa una mostra del material pedagògic emprat a les aules. 1900-1910. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Institut de Segon Ensenyament. El mestre d’obres Espelt introduí les reformes necessàries per a la nova funció amb la divisió de l’església en dos pisos i la construcció d’una galeria coberta damunt el claustre. En darrer terme, l’arquitecte Manuel Almeda realitzà el 1911 un projecte de reforma de la façana que dóna a la placeta de la Canonja. L’any 1881 fou elevada la torre per al servei meteorològic a compte de la Diputació Provincial. Finalment, l’any 1911 es va reformar la façana de la placeta de la Canonja segons el projecte de l’arquitecte Manuel Almeda.
El conjunt de tot l’edifici es distribueix en quatre plantes a més d’algunes dependències situades a l’entorn de la part alta del claustre. La planta soterrània, amb accés des del carrer de la Força, constitueix la part més antiga, anterior a l’any 1762. Els murs són de mamposteria mentre les voltes, unes es van construir amb pedra com indica el patró de la volta de canó seguit, i les altres, es van fer de rajol, amb diversos models derivats de les cobertes amb llunetes barroques. Les restes abundants d’obertures tapiades en tota la planta confirmen les dades que hom posseeix referents a la transformació i adaptació de construccions anteriors que l’ordre dels caputxins utilitzà en un primer moment d’ocupació de l’immoble per als serveis més essencials de la comunitat.
D’entre els espais d’aquesta planta cal destacar la cisterna, interessant exemple d’aljub amb voltes pedra sobre pilars, amb unes dimensions de 15 metres d’alçada i 10 x 10 metres d’amplada, utilitzada per recollir i emmagatzemar les aigües pluvials per tal d’abastir d’aigua el convent. Aquesta part de l’edifici constitueix la part més antiga, anterior a l’any 1762, corresponia a la planta soterrània de l’antic convent de Sant Antoni, de frares caputxins.

Retrat d'un grup d'alumnes de l'Institut de Segon Ensenyament, al claustre de l'Institut Vell. Excepcionalment a principis dels anys 30 l'institut rebé el nom oficial de Liceo. 14/02/1931

(Ampliar) - Retrat d'un grup d'alumnes de l'Institut de Segon Ensenyament, al claustre de l'Institut Vell. Excepcionalment a principis dels anys 30 l'institut rebé el nom oficial de Liceo. 14/02/1931. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Un detall pintoresc és el cementiri o dessecador de l’antic Convent de Sant Antoni de Pàdua, construït a partir de 1753. únic exemple de cementiri o dessecador sencer de Catalunya; a Figueres se’n conserven les restes parcials d’un altre i, ambdós, es relacionen amb el convent Barberini de Roma i amb el de Palerm, a Sícilia. Actualment, es troba a la planta baixa, que llavors era soterrani. Està vorejat de divuit nínxols verticals, amb els seus corresponents bancs foradats, on segons el ritual que l’orde va practicar des del segle XVI, els frares difunts hi eren col·locats asseguts fins a la dessecació dels seus cossos. Al cap de dos anys les mòmies, extretes del nínxol, eren vestides amb els hàbits religiosos i col·locades en l’habitació contigua, on podien ser contemplades per a la reflexió i devoció fraternal de la comunitat.
L’obra del 1762, de dimensions considerables, posseeia tres naus, capçalera plana i un pòrtic als peus, reformat a la primeria del segle XX per l’arquitecte municipal Manuel Almeda. En l’actualitat la traça del temple es veu alterada per la divisió longitudinal en dos pisos i pel cegament d’una de les naus laterals, reformes realitzades quan l’edifici passà a ser Institut.
La resta de les dependències de la planta baixa (locutoris, refetor, cuina, etc.) estaven disposades al voltant del diminut claustre, com és usual en tots els convents caputxins. Igualment que l’església, aquest claustre, de petites arcades de mig punt, es va transformar a mitjan segle XIX amb la construcció de la galeria coberta corresponent al primer pis, així com les cel·les que es transformaren en aules més grans.
Durant 150 anys l’edifici va destacar per la seva tasca formativa i docent com a Institut d’Ensenyament Mitjà, esdevenint l’escola de més categoria oficial que hi havia a Girona, i focus irradiador de cultura fins al 1966. Hi va comptar amb professors il·lustres com Narcís Xifra, Rafael Ballester, Frederic Dalmau, Joaquim d’Espona i Jaume Sagrera, i també amb alumnes pretigiosos com Josep Pla, Miquel de Palol, Lluís Pericot, Joaquim Pla Cargol o Joaquim Nadal, per citar-ne uns quants.

Aula de Ciències de l'Institut Vell. 1940-1950

(Ampliar) - Aula de Ciències de l'Institut Vell. 1940-1950. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Museu d'Història. El Museu d’Història de la Ciutat de Girona va ser creat per acord de l’Ajuntament de Girona el 8 de gener de l’any 1960, en un primer moment s’ubicava en un altre emplaçament del mateix carrer, a la Casa Sambola-Pla Dalmau, i disposava de petites col·leccions. L’any 1974, el Ministeri d’Educació va cedir a l’Ajuntament d’aleshores, l’antic Institut d’Ensenyament Mitjà, del carrer de la Força, número 27. Va ser al 1979 quan es va proposar el que havia de ser el futur Museu d’Història de la Ciutat, amb la recuperació d’un edifici històric del casc antic de Girona, amb una trajectòria singular. El Museu d’Història dóna a conèixer el procés de formació de Girona, des de l’aparició de les primeres restes humanes a la zona fins als nostres dies i també parlar de la societat que l’ha feta possible.
(Text basat en "Museu d’Història de la Ciutat", editat per l'Ajuntament de Girona, dip. legal GI-915-2003).

Bibliografia complementària.
"Casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX". Gaietà Barraquer i Roviralta. 1906. Barcelona.
"Col·lecció diplomàtica dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (1106-1301)". Elvis Mallorquí. 2015. Fundació Noguera. ISBN 978-84-9975-579-3.


Caputxí dins la cisterna a l'antic convent dels caputxins, i posterior fort militar, a les Pedreres

(Ampliar) - Caputxí dins la cisterna a l'antic convent dels caputxins, i posterior fort militar, a les Pedreres. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Escut dels Cartellà

Escut dels Cartellà, basat en l'existent a la porta d'entrada del castell de Falgons.

Joaquim d'Espona i de Nuix (1851-1925), catedràtic d'Agricultura i director de l'Institut de Segon Ensenyament. 1882-1921

(Ampliar) - Joaquim d'Espona i de Nuix (1851-1925), catedràtic d'Agricultura i director de l'Institut de Segon Ensenyament. 1882-1921. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Convent de Sant Antoni. Planta soterrània (1753-1762)

Convent de Sant Antoni. Planta soterrània (1753-1762). Font: Museu d'Història de Girona.

Convent de Sant Antoni. Planta baixa (1762-1774)

(Ampliar) - Convent de Sant Antoni. Planta baixa (1762-1774). Font: Museu d'Història de Girona.

Accés a la Cisterna des del Museu d'Història

(Ampliar) - Accés a la Cisterna des del Museu d'Història. Josep Maria Oliveras. CRDI - Ajuntament de Girona.

Portal d'accés al Museu d'Història de la Ciutat i l'Arxiu Municipal des de la placeta de l'Institut Vell, o de la Canonja. Un cartell anuncia les obres de condicionament de l'edifici. 7/4/1982

(Ampliar) - Portal d'accés al Museu d'Història de la Ciutat i l'Arxiu Municipal des de la placeta de l'Institut Vell, o de la Canonja. Un cartell anuncia les obres de condicionament de l'edifici. 7/4/1982. Joaquim Curbet Hereu. CRDI - Ajuntament de Girona.

Una de les peces exposades al Museu d'Història. 2014

(Ampliar) - Una de les peces exposades al Museu d'Història. 2014. Erik Estany Tigerström. CRDI - Ajuntament de Girona.

Obres al Museu d'Història. 1979-1982

(Ampliar) - Obres al Museu d'Història. 1979-1982. Joan Comalat Vila. CRDI - Ajuntament de Girona.


--- Back - Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

© Fèlix Xunclà/Assumpció Parés