Fins a principis del segle XX, al matí es duia la mainada, vestida amb les seves millors gales, a qualsevol de les esglésies de la ciutat a beneir les palmes adquirides el dia abans. Antigament, però, els petits gironins sols portaven rams de llor; les palmes no eren gaire conegudes. Abans d'anar a l'església, quan no s'havia fet la vigília, passaven per casa dels padrins, els quals acostumaven a penjar al ram rosquilles, fruites del temps i rosaris, que amb els anys es convertiren en rosaris de sucre, creus i altres llaminadures per a regal del portant.
Eren molts els que anaven a la Catedral. La cerimònia de la benedicció (1) tenia lloc a dos quarts de deu, en mig de la gatzara que armava el món infantil que enlairava els seus palmons i rams. També acostumaven d'anar-hi els hostalers o "becos" de la ciutat, portant rams de llor que després posarien als estofats.
El bisbe, assegut de cara al poble, després de la solemnial benedicció repartia palmons als capitulars i a la Corporació municipal, i rams de llor al clergat baix de la Catedral (beneficiats, ordenands, sagristans, etc.) (2) Després tenia lloc una processó que sortia del presbiteri. Obria la marxa el porrer precedint la Creu coberta de morat i guarnida amb fulles de palma, amb un seguici immens enarborant palmes i llor (3), i es dirigien vers els claustres, la porta dels quals es tancava tot seguit; vora la porta, des de dins, la Capella cantava per tres vegades una composició a quatre veus feta en el segle XVI. Mentrestant la processó donava la volta als claustres i en trobar-se amb la porta tancada, el portant de la Creu hi donava tres cops amb l'extrem inferior, al mateix temps que la gent menuda s'engrescava cridant a tota veu:
Obriu, obriu,
obriu que volem entrar.
El gall, el gall,
el gall de la Passió.
tot repicant les lloses amb els seus palmons que acabaven per esfilagar-sar-se i convertir-se en una mena d'escombra.