Notes

(1) - Pere Bret va ser canonge de la catedral, molt ben situat. L'escut és partit i en el primer mig hi ha bordura composada de 16 peces i una banda. El segon mig conté cinc pals sortints. La forma de l’escut és del tipus polonès. Un escut semblant es contempla també en la cara del replà que dóna al pati, si bé aquest és ovalat, sostingut per dos àngeis i tot l’entorn està decorat amb motius geomètrics. No du la data, però pot considerar-se que és coetani a la porta lateral del pati, que és de l'any 1551. Ambdós escuts, el de 1551 i el de 1583, es diferencien en la direcció de la banda de la meitat esquerra. - Tornar al text

(2) - L'any 1517 ingressà en el Capítol Joan Bret amb el càrrec d’Ardiaca de la Selva. Sebastià Bret va ser canonge des de 1539. Pere Bret hi entrà el 1542 i morí el 1561. Un altre Pere Bret residí entre 1575 i 1587. Sembla que Pere Bret primer degué tenir l’escut de 1551 i Pere Bret segon tingué el de 1583 Tots quatre foren sebollits al claustre de la Catedral on hi ha la tomba familiar. A la llosa hi ha un escut partit i en el primer mig mostra una construcció acabada amb un campanar i el segon és componat i té la banda de l’escut de 1583. Segons Armand de Fluvià els colors són l'or en el camper i el sabre a la banda (J. Marquès, "La casa de Burgés"). - Tornar al text

(3) - Els Burguès eren una família procedent d’Estanyol, municipi de Bescanó, i d’origen pagès. Al segle XVII van esdevenir ciutadans honrats de Barcelona i cavallers, i s’instal·laren a la ciutat de Girona on van comprar una casa al carrer de la Força, l’edifici número 13. Aquesta nissaga de la petita noblesa gironina ocuparen diversos càrrecs eclesiàstics i participaren en les institucions de govern de la ciutat. Tenien propietats a Estanyol, Vilablareix, Bescanó, la Tallada i, fora de la província de Girona, a Sant Martí Sescorts (comarca d’Osona). Pel que fa a les propietats de Sant Martí Sescorts, es documenta que es van incorporar per via matrimonial l’any 1727, arran del matrimoni entre Narcís de Burguès i de Font i Isabel Corominas i de Toralla. Al segle XVIII els Burguès entroncaren, també per via de matrimoni, amb altres destacades famílies gironines, com els Caramany. Finalment, a les acaballes del segle XIX, el patrimoni Burguès va passar a la família Sambola quan Josep de Burguès i de Caramany, morí solter i sense descendència directa, i instituí hereu universal el seu nebot, Narcís Sambola i de Burguès, fill de Mariana de Burguès i de Caramany. El seu fill Josep Sambola i Clapés va ser el darrer hereu de la família Burguès, durant els anys 20 del segle XX es va despendre del patrimoni de comarques gironines, inclosa la casa de Girona, i s’instal·là definitivament a Sant Martí Sescorts. - Tornar al text

(4) - El primer quarter correspon al cognom Burguès i coincideix amb el de la tomba familiar conservada en el claustre de la Catedral de Girona, una fortalesa murada amb una torra a cada costat i un campanar al mig, al damunt del qual hi ha una grua, que mira a la dreta de i’espectador, amb el peu recoizat sobre una bola d’or i amb i’altra pota sostenint una altra bola d'or. El seus colors són gules en el camper, argent en la fortalesa, or en les boles i atzur en la grua. El segon quarter conté una font i correspon al llinatge gironí de cognom Font. A cada costat hi ha quatre besants en pal. Els colors són l'or en la font i en els besants i gules en el camper. El tercer representa un cor gravat al centre d’un reixat, que s'escauria al cognom Corominas. Es troba també en l’escut d'Isabel Burguès i Corominas sepultada a l’església dels Dolors de Girona. El darrer quarter representa dos toros en actitud d’embestir-se superats per un elm de cavaller; es desconeix a quin cognom pertany. Es troba també a la tomba de l’església dels Dolors (J. Marquès, "La casa de Burgés"). - Tornar al text

(5) - A la Guerra del Francès (1808-1814), la comunitat va haver de refugiar-se a Girona en llars de familiars i amics. El monestir va ser utilitzat primer com a caserna i després com a hospital de sang. Un incendi el va destruir gairebé del tot; només restaren en peu l'església i el claustre. Quan la guerra va acabar, la vida comunitària es va haver de reprendre en una casa de lloguer del carrer de la Força de Girona, la Casa Sambola, que fou monestir interí de Sant Daniel fins a l'octubre de 1819, quan les monges pogueren retornar-hi després d'haver-ne reedificat una mínima part amb gran penúria econòmica. - Tornar al text