La veneració a Sant Narcís, patró de Girona, es troba ubicada en una capella lateral, edificada entre els anys 1782 i 1792, la construcció de la qual va ser promoguda pel bisbe Tomàs de Lorenzana, del magnífic temple gòtic dedicat a Sant Feliu. Com s'explica que la situació no sigui a l'inversa, la dedicatòria principal al patró de Girona, i una capella al sant martiritzat a la ciutat?
(Ampliar) - Altar major de l'església de Sant Feliu de Girona, amb el retaule de Joan de Borgunyà. Fragment de fotografia estereoscòpica de Josep Salvany i Blanch (1866-1929), presa el 1912. Biblioteca Nacional de Catalunya (www.bnc.cat)
Feliu va ser "el sant" de Girona abans de la invasió del segle VIII (1). Va ser el sant més venerat a Girona durant els segles IX-X, i era el titular de l’església episcopal i de la diòcesi, com consta als documents anteriors al primer esment de la catedral de Santa Maria, de l'any 842, tot i que durant la resta del segle IX hom anomenà l’església del bisbe com a "església de Santa Maria i Sant Feliu".
Les dues esglésies de Girona, la de Santa Maria intramurs amb el temps prosperaria, com a centre de culte oficial, amb un clergat nombrós, mantingut a expenses de les parròquies veïnes, mentre que la de Sant Feliu extramurs es quedava amb funcions subalternes, de parròquia i santuari; les butlles dels papes Formós, del 892 (2), i Romà, del 897, es refereixen d'una forma confusa a una "església dedicada a Santa Maria, on reposa el benaurat Feliu, màrtir de Crist".
La veneració de sant Feliu
De la importància de la veneració a sant Feliu a la ciutat de Girona en parla l'encunyació de diners de plata i de billó amb la figura del sant, encara a final del segle XI, segons assenyala Botet i Sisó (3). Les anàlisis recents de la moneda episcopal de Girona, no obstant això, són més reticents sobre la presència de Feliu en els encunys (4). A Catalunya es constituí la seva diada com exempt de guerra (pau i treva), privilegi del que no gaudí cap altre màrtir ni sant propi de Catalunya. La fira de Sant Feliu que se celebrava a Girona fou traslladada pel rei Jaume II el 1321
al dimarts després del dia 1 d'agost. A més de la festa principal, que no ha canviat de dia, hom solemnitzà la translació de les relíquies, fixada el 1435 el dilluns després de l’octava de Pentecosta.
Moneda amb la representació de Sant Feliu descrita per Botet i Sisó com "Ns. 54. Anv.: Sant, de mitj cos, ab corona y nimbe, a l'esquerra. Rev.: GIRVNDA, entre dos cercles de punts; al camp, mà dreta, vista oberta, per la palma. Diner; pes : 0'20 gr." ("Les monedes catalanes", 1908, Institut d'Estudis Catalans, pàgina 96.
El bisbe Miró (971-984) va fer un redescobriment de les relíquies de Feliu ("abdita Felicis prodidit ossa pii", diu un vers del bisbe Oliba de Vic), però aviat un nou culte l’havia de substituir, el del bisbe Narcís. El redescobriment es suporta històricament en el del testament del comte Borrell II de l’any 995, que llegà una part d’alous de Lladó "ad Sancti Felicis corpus sancti". Però el "cos sant" que es veneraria a Girona seria el de Narcís.
Narcís, bisbe històric de Jerusalem entorn de l’any 180, i conegut a Occident a través del martirologi d’Adó des del segle IX, podia haver esdevingut bisbe de Girona (veure l'article sobre la llegenda i la història del sant "Sant Narcís, història i mite". Segons exposa Josep M. Marquès, un testimoni evident del canvi de cultes es troba als actes de consagració de l’església parroquial de Sant Gregori, ampliada pocs anys després de la seva primera construcció. En consagrar-ne l’altar, el bisbe Odó, probablement el que governà la diòcesi de 995 fins a 1010, hi posà relíquies dels sants Feliu, Vicenç, Eulàlia i Cecília. En canvi, en una nova consagració, segurament deguda a una ampliació, el 1038, el bisbe Bernat de Coserans (Gascunya), que oficià la cerimònia, hi posà relíquies dels sants Feliu de Girona, Narcís, Romà, Germà, Justuri, Paulí i Sici. Narcís ocupava aquí el segon lloc.
El 1002, el papa Silvestre, en una butlla al bisbe de Girona s’havia referit "a l’església de Sant Feliu màrtir i Sant Narcís que es troba al costat de la porta de la ciutat de Girona". En el document papal, i per tant en la documentació aportada des de Girona per fer-lo expedir, encara Feliu és el màrtir, i Narcís un segon titular sense qualificació, ni determinació.
(Ampliar) - Capçalera de goigs dedicats a Sant Feliu
Intercanvi de papers
Les relíquies de sant Feliu no havien desvetllat devoció, i, en canvi, les de sant Narcís, sí. Des de llavors, l’església de Sant Feliu de Girona va tenir també la condició de santuari de Sant Narcís. I en aquest santuari, durant el mateix segle XI (ca. 1044), el bisbe i abat Oliba predicà un sermó en honor de Narcís en el qual apareixen en rerefons les fires i festes, amb unes fires on negociaven els jueus, poc apreciats pel prelat de Vic. En canvi, no hi ha menció de martiri.
L’edat mitjana necessitava jerarquitzar els sants de manera intuïtiva, i així, atesa la condició episcopal de Narcís, Feliu li fou subordinat com a diaca. Però romania el record d’un Feliu anterior a Narcís, i en certes narracions hom duplicà els Felius: l’un era el missioner africà anterior a Narcís, i l’altre, el diaca d’aquest.
Consuetes, calendaris, missals i textos de les hores canòniques de l’ofici diví de Narcís foren compostos durant els segles
XIII-XIV. El procés de creixement de la llegenda s’intensificà al segle XVII. El 1678, Roig i Jalpí acudia al Bernat Boades que ell mateix havia forjat per justificar les llegendes sobre Narcís que publicà al Resumen historial de las grandezas y antigüedades de la ciudad de Gerona. L’any següent, el 1679, el contestava el jesuïta Onofre Relles amb la Historia apologética de la vida, y martirio de S. Narcisso, hijo, obispo, y patrono de la ciudad de Girona.
Relles també tenia una argumentació pròpia: uns papers recopilats, segons deia, per Francesc de Cartellà i de Malla que avalaven les seves narracions sobre el sant. Roig i Jalpí i Relles tenen dos nivells de lectura: el popular i el polític. Popularment, consoliden el procés de jerarquització pel qual Narcís, fill i bisbe de Girona, se subordina Feliu, diaca foraster africà, procés endegat segles abans però ara posat en lletres de motlle.
En l'àmbit erudit i polític, ambdós religiosos discrepen: per a Roig i Jalpí, la catedral és i ha estat sempre l’església episcopal de Girona; per a Relles, els records més antics del cristianisme de la ciutat no els monopolitza la seu, sinó que es troben a Sant Feliu, l’església episcopal primitiva, i també a Sant Martí Sacosta, on s’haurien reunit
cristians ja al segle II, segons unes làpides posades pels mateixos jesuïtes i conservades encara avui.
Francesc Dorca va compondre Memorias y noticias para la historia de San Félix, mártir gerundense, llamado el Africano. Aquest text, que es va publicar el 1798 a Barcelona, era a nom de don Josep de Vega i Sentmenat. L'explicació de la utilització d'un pseudònim l'hem de cercar, com havia passat amb altres erudits del segle XVIII, en la divergència existent entre història i política.
El 1867 va ser declarat sant Narcís com a patró principal de la diòcesi de Girona, disposició que comportava per als fidels l’obligació d’oir missa i d’abstenir-se de treballar, per tant era festa de precepte, i per als clergues la de recitar les hores de l’ofici diví de la manera més solemne, ritu doble de primera classe amb octava (5). Anteriorment, el 1307 Guillem de
Socarrats, sagristà de l’església, havia fundat la confraria pel culte a Sant Narcís, i pocs anys després, sense que
es pugui precisar la data, la ciutat de Girona l'havia près per patró.
El sepulcre de Sant Feliu
Es creu raonadament que un dels vuit sarcòfags que formen el conjunt escultòric de l'església de Sant Feliu fos el sepulcre real on s'haurien conservat les restes del màrtir Feliu, sepulcre adquirit segurament per la comunitat cristiana gironina després de la pau de Constantí, el 313. Els altres set correspondrien a enterraments de personatges importants. Amb la construcció del temple medieval serien incorporats a les parets de l'edifici, llevat del que des de molt antic era considerat el del sant.
Aquest sarcòfag paleocristià de fris continuat (6), arribat de la península itàlica a Girona a principis del segle IV (315-325), obra d'algun taller escultòric de Roma, actualment es troba encastat al mur esquerra del presbiteri, a la part inferior dreta. D'esquerra a dreta s'hi representen vuit escenes del Nou Testament: Pere fent brollar aigua de la roca, l'arrest de Pere, la guarició del paralític, l'anunci de la negació de Pere, el miracle de les noces de Canà, la guarició del cec de naixement, la multiplicació dels pans i dels peixos, i la resurrecció de Llàtzer.
(Ampliar) - Dibuix idealitzat del sepulcre de Sant Feliu. Merino-La Canal, 1832. Publicat per Amich i Raurich, Narcís M. "Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII)", tesi doctoral defensada el 2002, ISBN 84-688-647-06.
Aquest sepulcre es trobaria en algun lloc preeminent del temple; el 1290 el rei Alfons II aprova una venda a favor de l'església de Sant Feliu en la que s'indica "ementi et recipienti ad opis operimenti de auro et de argento altaris et sepulchri sancti Felicis predictae ecclesiae".
Des d'una data desconeguda estaria dipositat damunt l'altar major, i el 1607 va ser traslladat al pilar de la trona, al costat de l'epístola, mirant cap a l'altar major. Durant el tercer quart del segle XVIII, sembla que per consell del canonge Dorca (1736-1806), l'abat Rigall va decidir tornar-lo a traslladar del pilar a l'altar major, on va ser dipositat el juliol de 1799. Al seu interior, el 8 d'agost de 1801, s'hi col·locà un bust de plata amb les relíquies del sant (7).
Durant la Guerra Civil, l'any 1936 va l'església va patir una destrucció parcial, i el bust de plata incorporat al sepulcre va desaparéixer. El 1943 va passar al seu actual emplaçament a les parets del presbiteri.
Esmentat per Amich i Raurich, Narcís M. "Les seus episcopals de Girona i Empúries i les terres del nord-est de Catalunya a les fonts escrites d'època tardoantiga (segles IV-VII)", tesi doctoral defensada el 2002, ISBN 84-688-647-06. Tornar al text
-
(Ampliar) - Compartiment del retaule de l'altar major de Sant Feliu. El sant predicant a les dones de Girona. Joan de Borgunyà (1518-1520). Museu d'Art de Girona
Fotografia gentilesa de www.monestirs.cat
(Ampliar) - Compartiment del retaule de l'altar major de Sant Feliu. El sant davant el tirà Rufí. Joan de Borgunyà (1518-1520). Museu d'Art de Girona
Fotografia gentilesa de www.monestirs.cat
(Ampliar) - Compartiment del retaule de l'altar major de Sant Feliu. El sant arrossegat pels cavalls. Joan de Borgunyà (1518-1520). Museu d'Art de Girona
Fotografia gentilesa de www.monestirs.cat
Bust-reliquiari de Sant Feliu, d'argent. Desaparegut el 1936. Publicat per Narcís M. Amich i Raurich i Josep M. Nolla i Brufau, a "El sarcòfag de Sant Feliu. Una aproximació històrico-arqueològica"