L'Escala

Marc Porci Cató Censorí (234-149 aC). Viquipèdia. - (Ampliar)

Dracma. Inicis del segle III aC. Inscripció ENPORITON, amb cap de Persèfone, a l'esquerra, i cavall parat, a la dreta; a sobre, Victòria amb una corona. Argent. Museu Nacional d'Art de catalunya. - (Ampliar)

Estàtua de marbre d'Asclepi (Esculapi). 1920-1930. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Excavacions d'Empúries. 1900-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Excavacions d'Empúries. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Restes de muralles i un portal romans al jaciment arqueològic d'Empúries. 1907. Antoni Bartomeus i Casanovas. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Princep iber. Segle IV aC. Dibuix de Francesc Riart Jou. - (Ampliar)

Dama Flàvia. Bronze. Període: alt imperi romà, 79-96 dC. Museu d'Arqueologia de Catalunya. (Viquipèdia). - (Ampliar)

Venus d'Empúries. Còpia romana d'original grec. Segle I aC - I dC. Josep Buil Mayral. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

As. Bronze. Anvers: cap de Galba. Revers: Libertas sostenint un pileus i un ceptre. Segle I-III dC. MNAC. - (Ampliar)

Fragment de placa de ceràmica de vernís negre, amb la figura del déu Eros. Pot haver format part de la tapa d'una capsa o de la llinda d'una porta - (Ampliar)

Llàntia de volutes, forma Dres-Lamb. Empúries (L'Escala, Alt Empordà), 10-100 dC - (Ampliar)

Nines, terracota. Empúries (L'Escala, Alt Empordà), 50 aC - 100 dC - (Ampliar)

Agulles decorades, os. Empúries (L'Escala, Alt Empordà), segles II-I aC - (Ampliar)

Port romà submergit a les ruïnes de Sant Martí d'Empúries. 31 de març 1997. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Ungüentari piriforme i ampolla de vidre bufat, Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segles I-II dC

Ungüentari piriforme i ampolla de vidre bufat translúcid, Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segles I-II dC - (Ampliar)

Figura femenina, terracota. Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segle III aC - (Ampliar)

Restes tardo romanes a les ruïnes d'Empúries. 1991. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Escut d'armes del comtat d'Empúries. La seva primera capital va ser Sant Martí d'Empúries, abans de traslladar-la a Castelló.

Ponç I d'Empúries jura fidelitat al comte Gilabert II del Rosselló. Segle XII. Liber Feudorum Ceritaniae. Viquipèdia. - (Ampliar)

Pere el Gran (1240-1285). Reconstrucció facial. Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya. - (Ampliar)

Arcabusser del segle XVII. Viquipèdia. - (Ampliar)

Personatge de L'Escala. 1900-1931. Autor Josep Esquirol Pérez, CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Escultura Lampadòfor de Rosa Serra, a Sant Martí d'Empúries. 1992. Àngel Reynal. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Processó de la Mare de Déu del Carme. 2012. Joan Puntí Mulleras. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Anxoves, indútria gastronòmica de L'Escala. - (Ampliar)

L'Escala

Història de L'Escala.

El municipi de l'Escala. Dins el terme municipal hi ha les entitats de població de Sant Martí d'Empúries, Les Corts, Cinc Claus i la vila de l'Escala, a més de les ruïnes d'Empúries, porta d'entrada de la cultura i civilitzacions grecoromanes a la península Ibèrica a partir del segle VI aC.
L'origen del nucli de L'Escala se situa un segle després de la desaparició de la casa comtal d'Empúries, a mitjan segle XV, en un petit barri de pescadors que va començar a expandir-se mercès a l'impuls del comerç marítim. L'Escala comença a aparèixer en els textos escrits a partir del segle XVI com un petit port de pesca i cabotatge depenent de la veïna vila d'Empúries. La seva utilització com a port, però, és força més remota. De fet, el seu nom, del llatí Scala, molt comú a tota l'àrea mediterrània, designa un port o moll, refugi habitual d'embarcacions.

Platja del Portitxol, entre els nuclis de L'Escala i Sant Martí d'Empúries.
Fotografia de Lluís Roura, gentilesa de l'autor - (Ampliar)

La dependència envers Empúries s'aniria capgirant durant els segles XVII i XVIII en benefici de L'Escala. L'any 1680 els veïns del "Port de l'Escala de la vila d'Empúries", que ja formen un barri de 80 habitants, aconsegueixen tenir església pròpia, i el 1766 L'Escala esdevé vila i cap de municipi.
La causa principal és l'extraordinari creixement demogràfic, de 390 habitants el 1718, passa a 1.838 el 1787, afavorit per una immigració comarcal molt elevada, atreta pels llocs de treball que generen la duana marítima, l'Alfolí de la Sal, la pesca, les drassanes, la salaó d'anxova i sardina, el conreu de l'arròs i de la vinya, l'exportació de vi i els oficis que es van creant a redós de l'activitat industrial.
El cens de 1806 dóna 1.600 habitants; el de 1857, 2.642, i el de 1877, només 2.607 habitants, a causa de la mortaldat provocada per les epidèmies produïdes pels conreus d'arròs i el còlera. L'economia s'aniria mantenint, fins ben entrat el segle XX, bàsicament dedicada a la pesca i el conreu de la vinya, amb una població que oscil·la, fins al 1960, al voltant dels 2.500 habitants.

Vista nocturna de L'Escala. Fotografia de Lluís Roura, gentilesa de l'autor - (Ampliar)

A principi del segle XX, s'inicia una activitat política i cultural notable: és l'època de l'Ateneu d'Art i Cultura, de l'Ateneu Víctor Català, del Centre Joventut, que faran florir el teatre, les cobles de sardanes, els Jocs Florals, etc. La Guerra Civil estroncaria tot aquest moviment i L'Escala viuria un dels episodis més tràgics de la seva història: el bombardeig de la vila per part de l'aviació feixista a les acaballes de la guerra, que va provocar una vintena de morts de població civil.
A la dècada dels seixanta un fenomen nou faria donar un tomb a l'economia: el turisme. Les petites indústries locals aniran desapareixent i la mà: d'obra omplirà les demandes en la construcció, el comerç i una vella indústria rellançada a partir de la creació de la denominació de qualitat la salaó d'anxova. La població anirà en augment fins als 10.417 habitants el 2018, exceptuant els mesos d'estiu, en què sobrepassa els 50.000.

Cala amb barques i cases de L'Escala. 1888-1891. Lluís Marià Vidal.
Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya. - (Ampliar)

Empúries. Empúries (en grec antic: Έμπόρίον /Emporion/ 'comerç'; en llatí: Emporiae) era una colònia grega fundada pels foceus i posteriorment romana, al nord-est del nucli de l'actual municipi de l'Escala, al que pertany, i al sud de Sant Martí d'Empúries, que en conserva el nom. Al seu recinte, hi ha l'antic convent de Santa Maria de Gràcia d'Empúries, pràcticament reconstruït durant la dècada del 1910, que allotja el museu monogràfic (MAC-Empúries).

Port de L'Escala. 1920 - (Ampliar)

L'estructura del jaciment. El jaciment, excavat només parcialment, es pot dividir en quatre parts, d'ocupacions successives, situades a l'entorn d'un port natural: la primera fundació grega, situada en una península, avui Sant Martí d'Empúries, anomenada pels arqueòlegs Palaiàpolis (ciutat vella); la ciutat grega a terra ferma, a la vora del mar, dita Neàpolis (ciutat nova); la ciutat romana, situada a l'oest de la Neàpolis, i restes d'un poblat ibèric dels indigets, fins avui encara no localitzat arqueològicament.
La ciutat estava emmurallada i els murs es van refer en diversos moments. Al centre de la Neàpolis, hi ha la plaça o àgora. Només es conserva una porta d'accés a la ciutat, al sud, flanquejada per dues torres quadrades. Els carrers eren irregulars i adaptats al terreny natural. Al costat de la plaça, hi havia una Estoa, l'edifici per a transaccions mercantils. La ciutat tenia diversos temples, que es creu que estaven dedicats a Zeus-Serapis i Asclepi (Esculapi), seguint la tradició focea d'altres colònies com Velia i Marsella.
La ciutat romana estava envoltada d'una muralla de formigó de calç encofrat sobre dues fileres de pedres de grans dimensions. Tenia una gran plaça fòrum porxada, amb diversos temples i botigues, i uns grans banys públics. Fora la muralla, hi havia un amfiteatre i un gimnàs o palestra. Al sud de la Neàpolis, s'han trobat diverses restes d'usos industrials i, en especial, relacionades amb treballs metal·lúrgics. Es coneixen diverses necròpolis al voltant de la ciutat.

Jaciment d'Empúries. El moll grec. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Palaiàpolis. La petita península on hi havia la Palaiàpolis es troba avui dia unida a terra ferma, i hi ha el poble medieval de Sant Martí d'Empúries, mentre que la part que abans havia estat l'antic port grec i que va ser enterrada per sediments es troba ocupada per horts. Aquesta zona ha estat molt poc excavada, atès que des de l'antiguitat ha estat habitada. Després de la fundació de la Neàpolis, la Palaiàpolis es va fer servir com a Acròpoli (fortalesa i temple). Estrabó parla d'un temple dedicat a Àrtemis que es trobava en aquesta illa.

Neàpolis. En aquesta part, es troben els edificis més representatius de la ciutat. Va ser fundada a la primera meitat del segle VII aC. Cal tenir present que gairebé tot el que s'observa a primer cop d'ull correspon a les èpoques romanes republicana i imperial, i fins i tot al començament de l'alta edat mitjana. El que correspon estrictament al període grec, tant de les èpoques arcaica i clàssica com de l'època hel·lenística, es troba al subsòl i només és visible en alguns sondeigs realitzats abans del 1939, a les zones excavades a partir dels anys 80, especialment a la zona sud de la ciutat i a la zona nord de la Neàpolis, excavada a partir del 2005.

El moll grec. Fotografia Lluís Roura, gentilesa de l'autor. - (Ampliar)

Muralles i edificis defensius. La Neàpolis consistia en un recinte emmurallat formant un rectangle molt irregular de 200 x 130 m; el port se situava al nord. El sud de la Ne&%agrave;polis està delimitat per una muralla amb aparell ciclopi, construïda durant la segona meitat del segle II aC, i gran part dels blocs de calcària que la formen, provinents d'una muralla grega anterior del segle IV aC, s'han trobat a uns vint-i-cinc metres cap a l'interior de la ciutat. En desplaçar la muralla, les pedres van servir per a construir la nova muralla exterior, mentre que el que en quedà va ser sepultat sota una gran aportació de terra que va fer pujar el nivell de la ciutat considerablement.
La muralla es desplaçà el segle II aC, segurament a causa de la necessitat de guanyar espai per a construir un conjunt de nous temples. La nova muralla, la del segle II aC, està flanquejada per dues torres quadrangulars i l'angle sud-occidental estava protegit per un important baluard. Si bé s'ha comentat l'existència d'una muralla del segle IV aC i una altra del segle II aC, diverses intervencions arqueològiques han constatat l'existència d'un parapet o protoeixisma de la segona meitat del segle III aC, que actualment es troba sota el recinte de Serapis, que evitaria que la maquinària de guerra s'apropés a la muralla.
Quant a la muralla que tancava la Neàpolis per l'oest, s'ha documentat l'existència d'una torre de vigilància o talaia de gran mida, que ha estat datada del segle V aC. Aquesta fortificació i la torre del segle V aC trobada a la zona sud de la ciutat degueren formar part d'un complex defensiu anterior a l'edificació de la muralla del segle IV aC. Finalment, el mur de l'oest separava la Neàpolis de la ciutat ibèrica d'Indika.

Visita d'un grup d'arqueòlegs a la muralla grega d'Empúries. El quart per la dreta, amb vestit negre i un barret blanc a la mà, Carles Rahola. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

El recinte d'Asclepi. A l'espai guanyat amb l'ampliació de la muralla cap al sud de la ciutat el segle II aC es construïren diversos edificis de caràcter religiós que, en part, poden ser identificades amb un Asklepieion; amb l'ampliació de la muralla, el primitiu recinte d'Asclepi, del segle IV aC, es va modificar completament, i va quedar a partir aleshores dins els murs. L'Asklepieion era un centre terapèutic i religiós consagrat al déu Asclepi.
El recinte estava compost pels tres temples que es troben a l'oest del conjunt, al costat d'unes cisternes, un pou i un edifici porticat o aditon, un edifici on els malalts experimentaven el somni sagrat o incubació, a partir del qual els sacerdots establien el tractament terapèutic que calia seguir. Quant a les cisternes, eren el lloc on s'emmagatzemava l'aigua necessària per a dur a terme els ritus de purificació als quals s'havia de sotmetre el malalt, i el pou obert potser contenia les serps consagrades al déu.

El recinte de Serapis. A mitjan segle II aC, al mateix temps que es construïa la muralla externa de la ciutat i es demolien la muralla grega del segle IV aC i el parapet del segle III aC, a Empúries es va decidir construir una plaça porticada en l'espai guanyat en desplaçar la muralla. Més endavant, probablement en la primera meitat del segle I aC, aquesta va tenir una important transformació, en ser construït a la seva zona occidental un temple tetràstil, dòric i amb escales laterals, consagrat segurament a la divinitat de Serapis. Per l'existència d'aquest recinte, es pressuposa la importància que van tenir a Empúries en els períodes hel·lenístic i republicà, els cultes procedents del Mediterrani oriental, segurament per l'arribada de mercaders d'Orient, que van aprofitar l'existència d'una ciutat portuària, oberta a l'exterior, per a establir-s'hi i transformar-la, als segles II i I aC, en un empori comercial i cultural de gran influència.

Dues barques, amb diverses personalitats civils i polítiques, davant del port romà d'Empúries. Entre ells s'identifica a Carles Rahola 1908-1909. Josep Esquirol Pérez.. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

La ciutat romana. En ple context bèl·lic de Segona Guerra Púnica (218-201 aC), i alertats pels grecs, els romans desembarcaren les seves legions, el 218 aC, al port de la ciutat grega d'Emporion per iniciar un periple peninsular que els permetria derrotar la rereguarda de l'exèrcit cartaginès. Aquest episodi, que convertiria Empúries en la porta d'entrada dels romans a la Península, va ser també l'inici de la conquesta i romanització del territori.
L'any 195 aC, els romans van tornar a Empúries i instal·lar-hi un campament militar per sufocar les constants revoltes indigetes que tenien lloc en contra de l'ocupació romana. Un cop pacificat el territori, les terres foren cedides als soldats veterans de Juli Cèsar, que fundaren el municipi romà d'Emporiae. Aquest tingué el seu període d'esplendor en època imperial, i s'annexionà l'antiga ciutat grega d'Emporion. Va ser abandonat al segle III dC. Actualment, la ciutat es troba parcialment excavada, prop del 20% de la seva superfície total, i es poden visitar espais com el fòrum, les termes romanes, algunes domus i l'amfiteatre. En època de l'emperador August, les ciutats grega i romana es van unir física i jurídicament sota el nom de Municipium Emporiae, al darrer quart del segle I aC.

Jaciment d'Empúries. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Necròpolis. Les Necròpolis d'Empúries s'estenen més de mil anys, en una llarguíssima etapa que va des del segle VII aC fins a l'edat mitjana. Moltes tombes van ser saquejades. S'hi ha identificat quatre tipus de cementiris: grecoindígenes, tardorepublicans, altoimperials i baiximperials.
Grecoindígenes (segle VI-III aC). Van ocupar els costats sud i oest de la Neàpolis, tancats pel mar l'est i el nord. Són les Necròpolis més espoliades. El sector oest va ser ocupat per l'anomenada Necròpolis de la muralla nord-est, enclavament funerari d'indígenes hel·lenitzats, en la qual predomina el ritu de la incineració. La del sector sud durarà mil anys sense interrupció i hi han ritus tant d'inhumació com d'incineració (segle V aC-VI dC).

Excavacions d'Empúries. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Tardorepublicana (segle II-I aC). Hi ha un grup antic que seguirà utilitzant les Necròpolis antigues amb inhumacions i incineracions, possiblement els grecs i indígenes de la Neàpolis. Un altre grup serà predominantment incinerador i tindrà la seva Necròpolis, la més antiga documentada, al vessant nord del veí turó de Les Corts, situat al sud-oest de la ciutat. Aquesta Necròpolis va funcionar sobretot durant els segles II i I aC, i s'hi troben petits túmuls de planta quadrada construïts amb carreus de pedra picada; en el centre, se situen les restes de la incineració.
Altoimperial (segle I aC-II dC). No consten amb claredat enterraments des del segon quart del segle I aC fins a l'època d'August, uns 35 anys. A partir de llavors, s'observa que els enterraments se situen en un vessant del pujol sobre el qual s'assenta l'urbs romana. Es comença a imposar la inhumació al segle II dC.
Baiximperial (segle III dC-VI dC). Datar de forma precisa aquesta època és difícil per la falta d'aixovars en les tombes. Tota l'àrea de l'antiga ciutat grega estava plena d'inhumacions, potser relacionades amb el culte de la basílica paleocristiana o Cella Memoria allà enclavada. També segueixen les inhumacions en moltes de les antigues Necròpolis, com la Bonjoan, en ús durant mil anys, d'èpoques anteriors i altres de noves. Possiblement estaven relacionades amb les villae o cases de camp romanes ubicades prop d'aquestes. És destacable el monument funerari del Castellet i les tombes al seu voltant.

Jaciment d'Empúries. Sarcòfags romans. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

El poblat dels indigets. Abans de l'arribada de grecs i romans, les terres empordaneses estaven habitades per indígenes assentats en el territori des de l'edat del Bronze Final, propers a les societats prehistòriques, que basaven la seva subsistència en el cultiu de cereals, com testimonien la gran quantitat de sitges trobades en aquest territori. Els excedents d'aquests cultius foren motiu de les primeres relacions comercials amb pobles de la Mediterrània, com els fenicis, els etruscs i els grecs. El contacte amb aquestes cultures foranes afavorí arreu del país l'evolució del món indígena i el desenvolupament de la cultura ibèrica. Aquesta, tot i no ser homogènia, desenvolupà trets comuns, com l'escriptura, el panteó i pràctiques com el cultiu extensiu i el treball de la metal·lúrgia.
La zona del litoral gironí estava habitada per la tribu dels indigets coneguts per les cròniques d'autors clàssics com Plini el Vell i Estrabó. El poble de Sant Martí d'Empúries va ser a l'antiguitat, abans de l'assentament grec, un illot habitat pels indigets. Aquest illot, anomenat Palaiapolis (ciutat vella), va ser part del nucli grec d'Emporion durant prop de set segles. Es considera que dins del jaciment pot haver-hi vestigis d'altres poblacions d'indigets.

Golf de Roses des de L'Escala. Fotografia Lluís Roura, gentilesa de l'autor. - (Ampliar)

Història d'Empúries. Des del segle IX aC, al Bronze Final, els pobladors indígenes d'aquesta costa de l'Empordà vivien en turons que sobresortien dels aiguamolls. Un d'aquests poblats es trobava a la península on avui hi ha Sant Martí d'Empúries.

Període grec. Al segle VII aC, aquest poblat ja mantenia contactes comercials amb els etruscs, fenicis i grecs, i cap al 580 aC, els comerciants grecs de Focea, versats en el comerç de llarg distància i procedents de Massàlia, funden Empúries sobre el turó de Sant Martí (Palaiàpolis). Els foceus no creaven colònies de poblament, sinó que el seu objectiu era sobretot comercial. La mateixa metròpoli, Focea, estava erigida amb aquesta finalitat.
L'establiment de la Palaiàpolis, es concep com un simple port comercial illenc, on es pot fer escala a la desembocadura del riu Fluvià. Amb l'arribada dels grecs, els indígenes esdevenen productors de béns de consum que intercanvien amb els hel·lens per mercaderies més preuades. Al començament depèn de Massàlia, com es pot observar en la gran quantitat d'àmfores trobades d'aquella època.
El 550 aC, segons Estrabó (1), s'estableix una segona fundació, aquesta a terra, en detriment de la Palaiàpolis, que experimenta un gran desenvolupament urbanístic. Després de la conquesta de Focea per Cir II, emperador de Pèrsia, el 546 aC, els foceus fugen a la nova colònia d'Alàlia, a Còrsega. La seva presència incomoda els cartaginesos, que formen una coalició amb els etruscs per fer-los-en fora. El 535 aC, es produeix la Batalla d'Alàlia. Els foceus tornen a fugir, ara es refugien a Massàlia i Emporion. Així, la ciutat va veure com augmentava sensiblement la població per l'arribada de refugiats.
El segle V aC, es produeix una època de gran prosperitat basada sobretot en el comerç grec, en especial amb l'avituallament atenenc. S'establiren acords polítics i comercials amb la població indígena, que fundà a la rodalia la ciutat d'Indika. A causa de la seva situació en la ruta comercial entre Massàlia i Tartessos, la ciutat esdevingué un gran centre econòmic i comercial a més de la major colònia grega a la península Ibèrica.

Moneda de la seca d'Emporion. A l'anvers es veu el cap del a nimfa Aretusa i al revers la llegenda 'Emporiton' en grec i un pegàs, símbol de la ciutat. 241-218 aC. British Museum. Viquipèdia.

Cap a la meitat del segle VI aC es van estendre a terra ferma (Neàpolis). Cap al 500 aC ja s'havien independitzat de Massàlia. La ciutat, envoltada per una muralla i amb una segona muralla interior que separava les zones grega i indigeta, es desenvolupà gràcies a una activitat comercial que abastava tota la costa mediterrània.
A partir del segle IV aC, la ciutat ja creix de forma considerable i es coneix com Emporion. Continua havent-hi molt de comerç grec amb la península i es comença a encunyar les primeres monedes, anepigràfiques, en un primer moment, i amb la llegenda EM, més endavant. A finals d'aquest segle, s'emeten ja dracmes amb el tipus del cavall parat, segons un model púnic, i després amb el característic Pegàs al revers i el cap d'Aretusa a l'anvers.
El període d'esplendor continuà fins a l'arribada dels bàrquides, la competència amb els quals va crear una recessió en l'economia emporitana. Els emporitans envien una ambaixada a Roma demanant ajuda. Roma tanca el tractat de l'Ebre amb Àsdrubal el 226 aC, segons el qual els púnics no podien passar aquest riu. Amb la Segona Guerra Púnica, Empúries es posiciona com un fidel aliat de Roma. El 218 aC, els romans envien un exèrcit, que desembarca a Empúries, amb la missió de tallar els subministraments d'Anníbal . Aquest fet és citat per Titus Livi (2).
Empúries va ser el primer lloc de Catalunya on es va batre moneda. Les monedes o dracmes d'Empúries que s'han trobat van del segle V fins al III aC. Basats en aquestes, els ibers també van crear monedes d'imitació, i s'introduí així l'economia monetària al territori.

Soldats de les legions romanes. D'esquerra a dreta, equites, triarii, hastati, oficial, principes i velites. Dibuix de Francesc Riart. Publicat a "La conquesta romana de catalunya". - (Ampliar)

Època romana. L'any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica, hi desembarcà un exèrcit romà comandat per Gneu Corneli Escipió, amb l'objectiu de tallar la rereguarda de l'exèrcit cartaginès d'Anníbal. El 197 aC, durant la Gran Revolta ibera, els indigets de la ciutat es van mantenir neutrals. El 197 aC, Marc Porci Cató Censorí hi va instal·lar un campament i en va fer el seu centre per a la lluita contra la resistència ibèrica, i als seus voltants s'hi va produir la decisiva Batalla d'Emporion. El campament fou transformat en una ciutat romana a les primeries del segle I aC. A l'època d'August, les ciutats grega i romana es van unir físicament sota el nom plural de Municipium Emporiae.
La primera presència romana a Empúries suposà la construcció d'un campament romà estable de l'exèrcit, on avui dia es troba la ciutat romana, tot i que l'existència d'aquest campament no va suposar la submissió de la ciutat grega a la República, sinó que ambdues eren iguals. Això ocorregué amb l'arribada a Hispània del cònsol Marc Porci Cató. Desprós de desembarcar a Roses, el seu exèrcit, de entre 52.000 i 70.000 soldats, es dirigí a Empúries (3).
Al voltant del 100 aC, es construí una ciutat romana de nova planta, que convisqué amb tota igualtat amb la vella colònia grega. D'altra banda, tot i la igualtat, la presència de Roma va influir tant sobre el petit nucli grec que es van anar romanitzant, fins que durant el principat d'August els fou concedida la ciutadania romana, fet que provocà que els nuclis grec i romà acabessin físicament units; sota un mateix estatus jurídic es troba, per tant, el denominat Municipium Emporiae.
Mantingué les seves institucions fins a la Guerra Civil entre Pompeu i Juli Cèsar (49-45 aC), data en què el partit pompeià guanya a la ciutat, i això suposà, després de la victòria de Cèsar, l'anul·lació de la seva independència i l'establiment d'una colònia de veterans just al costat.

Excavacions d'Empúries. 1910-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona.. - (Ampliar)

Decadència i abandonament. A partir del segle I, després de la conquesta total d'Ibèria per Roma, Empúries entrà en decadència, enfosquida pel poder de Tàrraco i Barcino. La primera, convertida en capital, va fer que les antigues ciutats romanes d'origen republicà entressin en un llarg procés de decadència. A finals del segle I, es comencen a abandonar les zones d'Empúries i alguns edificis s'enfonsen. A mesura que anaven prenent importància altres ciutats romanes, com Barcino, Gerunda o Tarraco, Empúries n'anava perdent. A la segona meitat del segle III, sembla que tant la Neàpolis com la ciutat romana començaven a ser abandonades, tot i que la seva destrucció es data al 935 en una ràtzia dels musulmans.

El cristianisme. A partir del segle IV dC, els antics nuclis d’Empúries van patir un procés de redefinició i adaptació a la nova organització política i religiosa, que va comportar la fi del món pagà i la consolidació del cristianisme com a nou poder ordenador. Si aquest canvi va ser important arreu, a Empúries va ser més radical, ja que va suposar l’abandonament dels centres urbans que formaven la ciutat. Però això no va ser el final d’Empúries. Els seus habitants es van adaptar a un nou sistema de població, que va concentrar els elements de representació a l’antic nucli de Sant Martí d’Empúries, que arribaria a ser seu episcopal durant l'època visigòtica, el bisbat d'Empúries. La Neàpolis seria utilitzada llavors com a cementiri, i s'hi va construir una basílica paleocristiana.

El Museu d'Empúries. 1920-1930. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona.. - (Ampliar)

Aquest nucli controlava el port fluvial i es completava amb petits nuclis rurals de l’entorn proper, com Santa Margarida, Santa Magdalena i Sant Vicenç, cadascun d’ells amb la seva església i el seu cementiri. Algunes d’aquestes esglesioles medievals s’aixecaren sobre restes de construccions anteriors d’època tardoromana, que coincideixen cronològicament amb noves àrees d’enterrament, com la localitzada al sector nord de la ciutat grega. La Necròpoli descoberta a la zona meridional de la ciutat d’Emporion, entre l’àgora i el port, tenia prop de 500 tombes i una petita capella (cella memoriae) construïda sobre un antic edifici termal.
Després de la conquesta musulmana, n'esdevingué la carolíngia al segle VIII, i amb els francs va ser capital del comtat d'Empúries. La vila va ser saquejada durant l'expedició normanda de 859, i aquesta va ser la raó de la seva ruïna. Destruïda pels musulmans en la ràtzia del 935, el comte traslladà la capital a Castelló. A partir d'aquest moment, Empúries esdevingué un petit nucli de pescadors, que al segle XVI fundarien la vila de l'Escala.
Posteriorment, al segle XVII, l'any 1606, es va fundar el convent de monjos servites de Santa Maria de Gràcia d'Empúries, en una ermita ja existent. La comunitat era formada per una desena de frares. El convent va ser abandonat el 1820 a causa de la desamortització empresa durant el Trienni Liberal, tot i que altres fonts apunten que va ser exclaustrat el 1835.

Excavacions d'Empúries. 1920-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.. - (Ampliar)

Les excavacions. Tot i que hi hagué algunes intervencions anteriors a la recerca de pedra per a la construcció, per exemple la plaça forta de Roses i la ciutadella de Perpinyà foren en part bastides amb materials procedents d'Empúries; i d'antiguitats per a omplir col·leccions privades, la primera intervenció amb finançament públic tingué lloc l'any 1846, sota la direcció del religiós i pedagog Julián González de Soto i el patrocini de la Diputació de Girona. Malgrat la marxa de González de Soto a Madrid, les excavacions continuaren sota el control del cap de la duana de l'Escala, Gabriel de Molina, membre de la Societat d'Arqueologia; i de Joaquim Pujol i Santo, membre de la Comissió de Monuments de Girona, al llarg de l'any 1847. Els escassos resultats obtinguts i l'esgotament de la subvenció de 6.000 rals concedida per la Diputació comportaren l'abandonament de les excavacions. De fet, bona part de les peces procedents d'Empúries que actualment es conserven al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants provenen d'aquesta intervenció.
L'any 1908, hi van començar les excavacions realitzades de manera planificada i amb objectius predefinits, dirigides per Emili Gandia i Ortega, sota les ordres de Josep Puig i Cadafalch i després de Pere Bosch Gimpera, que continuaren al llarg del segle XX i fins al present. Es considera que se n'ha excavat menys d'un 25% del jaciment.
L'any 1908 la Junta de Museus de Barcelona, presidida per Enric Prat de la Riba, i gràcies a la iniciativa de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, va iniciar de manera sistemàtica les primeres adquisicions dels terrenys on s'ubicaren les antigues ciutats grega i romana, a la vegada que va endegar, a partir del dia 23 de març d'aquell mateix any, la primera campanya d'excavacions arqueològiques. Des d'aquell moment s'han succeït de forma gairebé ininterrompuda projectes d'intervenció arqueològica i compra de terrenys.
L'any 1909, s'hi va trobar l'estàtua de l'Asclepi d'Empúries, la figura grega de gran format més occidental. S'hi han fet tota mena de troballes, algunes de les quals d'objectes de gran qualitat artística, com ara una Venus, un cap d'Afrodita o d'Apol·lo, un de Zeus, nombrosos mosaics entre els quals en destaquen el Sacrifici d'Ifigènia i els dels Peixos, etc.

Alçat de la façana est de l’edifici del Museu d’Empúries, construít entre els anys 1914 i 1916. "Empúries. Passat, present i futur d’un parc arqueològic de la Costa Brava". Xavier Arquilués.

El Museu. Va ser el mateix Puig i Cadafalch qui va projectar la construcció d'un museu monogràfic i centre d'investigació en el mateix jaciment, sobre les dependències del convent i de l'antiga torre, obra que inaugurà el 1917. Això va servir d'impuls a les mesures de protecció legal del lloc i l'interès creixent per part de la societat que visitava, amb una afluència cada vegada més gran, el recinte arqueològic d'Empúries.
L'església de la Mare de Déu de Gràcia no s'incorporarà fins mós tard al complex i actualment és la sala principal del museu. Cal constatar que el convent de servites ja tenia un precedent museístic. A principis del segle XIX, un dels frares, el pare Romeu, s'havia dedicat a recollir els objectes que apareixien als voltants i havia format una col·lecció d'antiguitats que veieren J. Villanueva i Jaubert de Passa, els quals en parlen en les seves obres.
Actualment Empúries constitueix una secció del Museu d'Arqueologia de Catalunya que disposa d'un centre d'investigació, conservació, documentació i difusió permanent del seu patrimoni arqueològic.

Excavacions d'Empúries. 1900-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona.. - (Ampliar)

La batalla d'Emporion. Va ser una de les batalles de la revolta de 197 aC dels pobles ibers contra la dominació romana al segle II aC. La victòria de la República de Roma sobre Cartago a la Segona Guerra Púnica va deixar Hispània en mans romanes, i la transformació del territori en província va provocar importants canvis administratius i fiscals, i la imposició del stipendium no va ser acceptada per les tribus locals que encara gaudien d'una certa estructura política i capacitat de reacció, de manera que el 197 aC va esclatar una gran revolta a tota l'àrea conquerida a Hispània a causa de l'expoli republicà.
Nombrosos caps locals es van revoltar a la Hispània Ulterior i la República va enviar el cònsol Gai Semproni Tudità a la Hispània Citerior i a Marc Helvi Blasió a la Hispània Ulterior. Gai Semproni Tudità morí per ferides de combat a la Citerior abans d'acabar l'197 aC, però Quint Minuci Therme derrotà el 196 aC als insurrectes a la batalla de Turda, i Quint Fabi Buteó i Marc Helvi Blasió derrotà als celtíbers a la batalla d'Iliturgi. El senat romà va declarar la Citerior com a província consular i el cònsol Marc Porci Cató Censori s'hi dirigí amb Aule Manli d'ajudant, deixant la Ulterior a Appi Claudi amb tropes més reduïdes.
Marc Porci Cató Censori, sortí del port de Luna i es dirigí vorejant el golf de Lleó a Rhode sufocant la resistència de la guarnició hispana situada al Puig Rom, l'acròpolis de Rhode, i desembarcà a Emporion amb dues legions, vuit mil infants, quinze mil aliats i 800 genets per l'exèrcit consular i dos mil infants i dos-cents genets per cada un dels pretors, fent un total de cinquanta mil homes entre els tres exèrcits. Cató va fer retornar les naus a Massàlia amb els mercaders per forçar al seu exèrcit a la lluita.

Desembarcament de les legions romanes de Gneu Corneli Escipió a Empúries (218 aC). Dibuix de Francesc Riart. Publicat a "La conquesta romana de catalunya". - (Ampliar)

Cató inicià a Emporion, gairebé una illa envoltada de maresma on coexistien la ciutat grega i la ciutat ibera separades per una muralla, un dur entrenament de les tropes i es trobà amb els seus aliats ilergets en nom del seu rei Bilistage que li demanaren protecció. Quan va considerar que les tropes estaven preparades per enfrontar-se als indígenes a camp obert, les tropes es dirigiren a castra hiberna, un segon campament situat a 3.000 passus de la ciutat en terra ferma, en territori controlat per l'enemic, des del que fustigà durant les nits els revoltats cremant els seus camps i robant les collites i el bestiar, desmoralitzant als enemics, entrenant les seves tropes en combat i ajudant als aliats ilergets.
L'exèrcit revoltat que assetjava Emporion, d'uns 40.000 homes, es dissolgué parcialment en la temporada de la sega, moment aprofitat per Marc Porci Cató Censori per atacar el campament, on va trobar els exèrcits a nou o deu milles.
Durant la nit, Cató va prendre la posició més avantatjosa, mantenint una legió de reserva i situant la cavalleria en els extrems de la línia i la infanteria en el centre. A primera hora va enviar tres cohorts, que un cop van arribar a la tanca del campament iber van simular retirar-se, de manera que els ibers els van perseguir en desordre, moment en què la cavalleria romana va aparèixer pel seu flanc dret, però la dreta fou superada i es va retirar, i una part de la infanteria també, de manera que Cató va haver d'enviar dues cohorts de socors per envoltar als atacants per la dreta. Estant igualada la batalla, al vespre, Cató va haver d'atacar en falca amb tres cohorts, i així aconseguir la desbandada dels ibers.
Cató va ordenar formar l'exèrcit i va atacar de nit el campament. La legió de refresc va arribar, i els seus hastati i principes es van concentrar en una de les portes del campament, fins que van aconseguir entrar, i en la confusió, la resta de la legió va acabar amb els defensors.
Marc Porci Cató Censori aconseguí en pocs dies la pacificació de tota la faixa costanera, i es dirigí cap a Tàrraco, i d'allà a la Turdetània en suport d'Aule Manli, i en tornar de l'expedició se li sotmeteren lacetans, suessetans i ausetans. Atacà als lacetans, assetjant la seva capital emmurallada, i als bargusis, que encara resistien a la seva ciutat de Vergneum. Els romans van ordenar que els ibers enderroquessin les muralles sota pena de ser reduïts a l'esclavitud, i ho feren els oppida dels voltants de l'Ebre.

Segle XVIII. Relació de les poblacions que, distingint-se de la vegueria de Besalú, abonen el cadastre sota el noms de: batllia de Siurana [d'Empordà], etc. Hi consta "Ampurias", "Escala" i "Sinch Claus". Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Sant Martí d'Empúries. Aquesta entitat de població que actualment pertany al municipi de L'Escala va tenir gran pes històric a l'època medieval. Als segles IX, X i XI va ser la capital del Comtat d'Empúries, fins que el 1078 es va traslladar a Castelló d'Empúries, lloc menys exposat als atacs. El conjunt històric està declarat bé cultural d'interès nacional.
L'entramat urbà actual està determinat per l'antiga ciutadella emmurallada, de planta poligonal. Les muralles es conserven en alguns trams importants i, probablement, segueixen amb més o menys exactitud el traçat dels murs d'època romana.
El nucli urbà està format per un entramat de carrers irregularment distribuïts a partir de la plaça Major. Els edificis mantenen la tipologia rural original consistent en construccions de pedra, amb cobertes de teula i obertures emmarcades amb carreus desbastats i llindes gravades. Són construccions populars construïdes amb pedra calcària, procedent en bona part, d'altres edificis antics. La majoria han estat restaurades per adaptar-les a la funció de segona residència o allotjament turístic, conservant els seus trets originaris. En l'actualitat, la poblacióó encara es manté dins els límits del recinte murallat, tot i que l'allau turístic iniciat a partir dels anys 50 va provocar que s'aixequessin diverses construccions fora de les muralles.
L'església de Sant Martí d'Empúries, construïda a partir del 1507, presideix la població. Està situada al centre de la plaça Major, entre l'antic cementiri i l'edifici del Forestal, construït a finals del segle XIX, d'estil modernista.

Testament de Maria de Cabanes. Signa Ponç Hug, comte d'Empúries. 1 de desembre de 1195. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Història. El turó, inicialment un illot, on s'assenta el poble de Sant Martí d'Empúries, correspon a l'indret de la primera factoria grega d'Emporion, coneguda després com a Palaiàpolis, establerta pels foceus procedents de Massàlia el 580 aC. Un nou assentament grec de la Neàpolis, cap al 550 aC i, posteriorment, el romà Emporiae a partir del 218 aC, desplaçaren cap al sud el centre neuràlgic del comerç martítim fins a mitjan segle I aC, en què la Palaiàpolis tornaria a ser el centre principal de la ciutat, funció que es va conservar durant l'època baix-imperial i tardo-romana.
El 516 es documenta l'existència del bisbat d'Empúries, que devia perdurar fins a la invasió sarraïna i que probablement era a l'indret de Sant Martí. Amb l'estructuració del territori posterior a Carlemany, Empúries seria la capital del comtat d'Empúries, el primer comte del qual, Ermenguer, a inicis del segle IX recomençà una sòlida política marinera que perduraria almenys fins al 935, en què es documenta el fallit atac d'Abd al-Malik contra Empúries en època del comte Gausfred I. El 926, Gausbert reconstrueix i millora l'església antiga, que estava en ruïnes. El nou edifici tenia tres altars, fet que fa pensar en una capçalera triabsidal i, per tant, en un temple monumental encara preromànic.

Portal del castell de Sant Martí d'Empúries. 1900-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

En una data que se situa entre Gausfred (931-991), fill de Gausbert, i Hug II (1078-1116) té lloc el trasllat de la capital del comtat a Castelló, segurament davant de la inseguretat de l'indret de Sant Martí. El 1154, Sant Martí d'Empúries rep per última vegada la qualificació de ciutat; en endavant, se l'esmentarà com a castell i vila d'Empúries. El 1248 es va construir la volta, la teulada, el paviment i el campanar de l'església, que segurament encara era la preromànica.
El 1285, a la fi de la croada contra el rei Pere el Gran, el lloc de Sant Martí d'Empúries fou destruït. Les restes de les muralles medievals i del castell d'Empúries són del segle XIII. També en aquesta època es va edificar una nova església, substituïda al començament del segle XVI (1507) per l'actual, gòtica i fortificada. El castell va ser incendiat el 1285 per les forces franceses de l'almirall Guillem de Lodeva. Durant la guerra contra Joan II fou pres per les forces de la reina i l'infant Ferran el 1467 i confiat a Pere de Torroella, l'escriptor i militar, que l'abril de 1468 s'hagué de rendir al duc de Lorena després d'uns quants mesos de setge. Acabada la guerra, Pere de Torroella tingué drets sobre la població i va refer les muralles.
El 1640, a la Guerra dels Segadors, possiblement la vila va ser presa per les tropes castellanes de Felip IV, i és documentat que el 1675 va ser assaltada per les tropes franceses del mariscal Schömberg.
A partir del segle XV es formà el nucli de L'Escala, i les seves condicions més favorables com a port varen fer que al segle XVIII substituïs Sant Martí com a cap del municipi. La població anà minvant i moltes cases s'enderrocaren, fins que, modernament, a partir sobretot de la dècada del 1950 i en part gràcies al boom turístic, el vell nucli va ser refet, moltes cases restaurades i habilitades i s'ha creat també una urbanització de torres i xalets extramurs.

Núria Espert i Irene Papas agafant la torxa Olímpica a Sant Martí d'Empúries. 1992. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Evolució demogràfica de L'Escala. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 49 focs; 1515, no hi dades; 1553, 58 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

Bibliografia
"Història militar de Catalunya, vol. I, dels íbers als carolingis". Francesc Xavier Hernàndez Cardona. Rafael Dalmau Editor, 2001. ISBN 84-232-0639-4.
"Empúries. Passat, present i futur d’un parc arqueològic de la Costa Brava". Xavier Arquilué. Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 39, 2008.
"L'Escala i l'Alfolí de la Sal. Una aproximació històrica". Marina Esteban Sastre. Revista de Girona, ISSN 0211-2663, Nú. 154, 1992.
"L'Escala i Empúries". Lurdes Boix i Miquel-Dí:dac Piñero. 2018. Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona. ISBN: 978-84-15808-64-0.
"La conquesta romana de catalunya". Jaume Noguera, il·lustracions de F. Riart. 2011. Institut Català d'Arqueologia Clàssica. ISBN 978-849-390-3329.
"L'Escala. Imatges de tres segles". Lurdes Boix i Lluís Roura. 2018. ISBN 978 84-959-46-89-8..

Notes
(1) "Els emporitans habitaven abans una petita illa davant la costa que avui s'anomena Palaiàpolis, però avui dia viuen ja en terra. Empòrion és una ciutat doble que està dividida per una muralla, abans tenia, com a veïns, alguns indiketes [...]. Però amb el temps s'uniren en un sol estat, compost de lleis bàrbares i gregues, com succeeix també en altres moltes ciutats". Estrabó, Geografia, III. 4, 8. - (Tornar al text)

(2) "Mentre aquestes coses ocorrien a Itàlia, Cn. Corneli Escipió, enviat a Hispània amb una esquadra i un exèrcit, salpà de les boques del Roine i, doblant els monts Pirineus, abordà a Empúries. Hi desembarcà l'exèrcit, i començant pels lacetans, sotmeté a Roma tota la costa fins a l'Ebre, de vegades renovant aliances, d'altres establint-les". Titus Livi, Ab urbe condita, XXI. 60, 1-3. - (Tornar al text)

(3) "Empúries estava formada per dues ciutats separades per una muralla. Una ciutat habitada per grecs de Focea, com els massolites, i l'altra per hispans. La ciutat grega, propera al mar, estava envoltada per una muralla de menys de 400 passes. La ciutat hispana, més allunyada de la costa, tenia una muralla de 3.000 passes de perímetre [...]. La part de la muralla que mirava a terra, ben fortificada, tenia una sola porta vigilada per un magistrat per torn. Durant la nit, muntaven la guàrdia a les muralles la tercera part dels ciutadans [...]". Titus Livi, Ab urbe condita, XXXIV, 9. - (Tornar al text)

www.lescala.cat------Web oficial de l'Ajuntament de L'Escala.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Escut de L'Escala.

Situació del municipi de L'Escala dins la comarca de l'Alt Empordà

Ofrena de l’Asklepieion d’Emporion. Primera meitat segle II aC. Conjunt de 3 asos de bronze de la República romana. Museu Nacional d'Art de Catalunya. - (Ampliar)

Fracció. Emporion. Segle VI - IV aC. Cap d'Atenea amb casc corinti, a la dreta. Genet amb braç esquerre alçat i clàmide, a la dreta.Argent. Museu Nacional d'Art de Catalunya. - (Ampliar)

Objectes trobats a Empúries. 1900-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Vista parcial de la murall de la ciutat romana. 1934. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Cap d'estàtua d'Apol·lo. Segle II aC. Viquipèdia. - (Ampliar)

Port romà submergit a les ruïnes de Sant Martí d'Empúries. 31 de març 1997. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Objectes trobats a Empúries. 1900-1931. Josep Esquirol Pérez. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Sarcòfag de marbre romà. 1900-1925. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona. - (Ampliar)

Sesterci. Anvers: cap de Calígula llorejat. Revers: inscripció en quatre línies, dins d'una corona de roure. Segle I-III dC. MNAC. - (Ampliar)

Legionaris imperials romans. Dibuix de Francesc Riart Jou. - (Ampliar)

Sacrifici d'Ifigènia. Mosaic d'època romana trobat el 1849 a les excavacions d'Empúries, i arrencat el 1937. Viquipèdia. - (Ampliar)

Figura femenina, terracota. Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segle III aC - (Ampliar)

Cap de sàtir. Marbre. Segle I dC
(Ampliar)

Miralls, bronze. Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segles I-II dC - (Ampliar)

1 i 2. Fíbules, bronze. Empúries (L'Escala, Alt Empordà), segles V-III aC. 3. Sivella de cinturó, bronze. Empúries (L'Escala, Alt Empordà), segles IV-III aC
(Ampliar)

1. Peu de moble en forma d'urpa, Empúries (L'Escala, Alt Empordà), 50-150 dC. 2. Aplicació en forma de cap de lleó, bronze, Empúries, 50-150 dC. 3. Plaquetes repujades, or. Empúries, 50-150 dC. Medalló decoratiu que formava part d'un vas, bronze. Empúries, 50-150 dC. 5. Aplicació que representa una màscara teatral, bronze. Puig Rom (Roses, Alt Empordà). Segles II-III dC
(Ampliar)

Figura del déu Mercuri, bronze. Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segle I dC

Figura del déu Mercuri, de bronze. Empúries (L'Escala, Alt Empordà). Segle I dC - (Ampliar)

Diner d'Empúries. Lluís el Pietós (778-840). Bibliothèque nationale de France. - (Ampliar)

Guerrer carolingi del segle VIII. Dibuix de Francesc Riart, publicat a "Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057)".

Hug IV d'Empúries i Pero Maça durant la croada contra Al-Mayũrqa el 1229. Viquipèdia. - (Ampliar)

Mosqueter català durant la Guerra dels Segadors. - (Ampliar)

Interior de l'església de Sant Martí d'Empúries. 1923. Josep Salvany i Blanch. Biblioteca de Catalunya. - (Ampliar)

Caterina Albert i Paradís, coneguda pel seu nom de ploma Víctor Català (L'Escala, 1869 - 1966). Biblioteca Nacional de España. - (Ampliar)

Arribada de la Torxa Olímpica a Sant Martí d'Empúries. 1992

Arribada de la Torxa Olímpica a Sant Martí d'Empúries. Núria Espert i Irene Papas. 1992. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice