Antoni Varés rodant el documental 'Porqueres en el lago de Bañolas', des del campanar de Porqueres. 1949. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Escuts de Porqueres. Publicats a "Geografia General de Catalunya", de Botet i Sisó, 1908-1918

Tabernacle de la Mare de DÉu del Roser de Santa Maria de Porqueres. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Absis de l'església de Sant Quirze i Santa Julita de Merlant. Viquipèdia - (Ampliar)

Altar major de l'església parroquial de Santa Maria de Porqueres. 1932. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Maurici de Calç - Pujarnol. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Andreu. Mata. Viquipèdia - (Ampliar)

Interior de la nau de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)

Detall de capitell. Interior de la nau de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)

Història de Porqueres. S'han documentat assentaments de grups humans de forma continuada a la zona de Porqueres des del Paleolític i el Neolític; les bones condicions d’aigua, fauna i vegetals ho van afavorir. Una de les manifestacions més importants és el dolmen de Les Closes, o de Pujarnol. També s’han trobat restes d’una població important de l’època ibèrica a la zona del Mas Castell, i també de l’època romana, tant a la zona del Mas Castell com a la plana d’Usall. El poble es té documentat com Porchariae el 957.
Al segle XVIII Porqueres experimentà un gran creixement demogràfic: els 245 habitants del 1718 es convertiren en 389 el 1787, i s’arribà als 901 el 1860. Les guerres de la darreria del segle XVIII i el començament del XIX varen afectar els nuclis del municipi. El març del 1795, en plena Guerra Gran, els francesos atacaren aquesta contrada i van acabar retirant-se a causa de la resistència que hi varen trobar. Durant la Guerra del Francès molts habitants de Porqueres varen morir en el enfrontaments amb l'exèrcit napoleònic.
Les desamortitzacions, especialment les de les propietats del monestir de Sant Esteve de Banyoles, varen ser importants, i afavoriren els propietaris benestants. Durant les Guerres Carlines, la majoria de pobles i propietaris del municipi es van mostrar partidaris del bàndol carlí, partidari de mantenir la tradició i contraris al capitalisme.

Façana de l'església de Santa Maria de Porqueres. 1911-1930. Valentí Fargnoli i Annetta. INSPAI - Diputació de Girona.

La principal producció agrícola fins a mitjans del segle XX eren el cànem, que s’utilitzava a la indústria tèxtil; i el roldor, en l’adobament de pells, i més endavant l’all. En el sector de la construcció va ser important l’extracció del travertí de tonalitat blanc trencat-beig, anomenat pedra de Banyoles.
Durant la Guerra Civil, la CNT va tenir un pes específic important al municipi (1). Com a tants altres municipis es varen perseguir les manifestacions religioses. A grans trets, però, es pot considerar que les actuacions no van ser tan radicals com en d’altres indrets.
Durant el franquisme es van produir depuracions de republicans, anarquistes, catalanistes, etc. El governador nomenava els alcaldes i els ajuntaments havien de donar suport al règim. Amb la mort del general Franco començà la democratització. Les quatre primeres eleccions democràtiques les va guanyar CiU, encapçalades per Joan Estany. A partir del 1995 el grup Independents per Porqueres, liderats per en Xavier Gifra, va assumir la gestió municipal.

El Mas Castell. Situat sobre un turó a la banda occidental de l’estany, al costat de l’església de Santa Maria, s'hi va localitzar un poblat ibèric. Els precedents d’ocupació al turó són molt antics; durant les excavacions es van trobar materials neolítics i de l’Edat dels Metalls.
A la part alta del turó s’hi ubicava l’hàbitat ibèric del segle V-II aC, i lligat a aquest s’hi va excavar un camp de sitges amb una gran riquesa de materials arqueològics. Les diverses campanyes d'excavacions efectuades han posat de manifest que el castell va ser edificat, de fet, sobre les ruïnes d'una antiga vila romana que va tenir continuïtat, una necròpolis tardoromana i una basílica paleocristiana que va del segle IV al VII, en època visigòtica, un edifici religiós amb absis de forma heptagonal i nombrosos enterraments. En època medieval es tornà a habilitar.

Llança llanceolada d'emmanegament tubular ibèrica de Mas Castell. Museu Arqueològic de Banyoles - (Ampliar)

Aquests vestigis es troben sota i al voltant del casal actual. El castell seria la continuïtat de l'antiga casa senyorial del lloc, convertida en castell o centre d'un terme, malgrat que no posseeix cap element material de defensa. Els baixos i murs tenen estructures medievals, però la imatge que avui en resta no en té cap aparença. Convertit en un mas des de fa segles, i en residència privada en l'actualitat, no hi ha indicis de cap important fortificació. De l'estructura principal, reformada al segle XVIII per a assolir la tipologia de masia, amb tres cossos i una sala central al pis, poden restar-ne elements encara del vell castell. Així, a la planta baixa hi ha un conjunt d'arcuacions que haurien estat un pati central amb escala al fons. La datació és imprecisa.
El jaciment no és visitable, atès que es troba dins una propietat privada. Alguns objectes recuperats durant les campanyes d'excavació s'exposen al Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles.

Ganivet de ferro amb mànec de banya. Segle II aC. Sitja del poblat ibèric de Mas Castell. Museu Arqueològic de Banyoles - (Ampliar)

És citat en la documentació des del 957, tot i que segurament devia existir des del segle anterior, en què el lloc era ja repoblat, i amb una església dedicada a Santa Maria. La família senyora del castell consta des de l'any 957 amb Ademar I, castellé del castell de Finestres i senyor de Porqueres. Aquesta família, que és el tronc dels barons de Santa Pau, es començà a cognomenar Porqueres a partir del segle XI. La història d'aquest llinatge i les seves actuacions sobre el territori del castell són conegudes fins al 1251, any en què Ramon Ademar II de Porqueres i la seva esposa Gueraula, van vendre el castell a l'abat de Banyoles, Guillem de Cartellà. Els Porqueres fixaren la seva residència a Santa Pau i prengueren el cognom Santa Pau mentre que el castell de Porqueres passà a poder del monestir de Banyoles que va ampliar-ne els drets sobre el terme el 1324, any en què el rei Pere III va adquirir-ne, per 5.000 sous, la jurisdicció civil i criminal.
A mitjan segle XVIII el castell es trobava en mal estat i, a partir del 1700, va ser reconstruït per l'abat de Banyoles Dimes Malla i Gualbes. El 1844 és desamortitzat com a possessió del monestir. L'any 1981 va ser rehabilitat per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol.

Església de Santa Maria de Porqueres. 1940-1953. Rafael Vilarrubias Ros. INSPAI - Diputació de Girona.

L'església parroquial de Santa Maria. És documentada el 906, data en què era possessió del monestir de Sant Joan de les Abadesses. Posteriorment va pertànyer al monestir de Sant Esteve de Banyoles, al qual és confirmada l’església de Santa Maria i Sant Llorenç de Porqueres per sengles butlles papals del 1097 i del 1174. L’edifici actual s’ha identificat amb l’església que es consagrà el 1182; és un edifici romànic d’una sola nau i un absis semicircular a l’exterior però trilobulat a l’interior. El portal, a la façana de ponent, és format per tres arcs de ferradura en degradació sobre unes columnes amb capitells esculpits amb temes vegetals i animals. Els capitells de l’arc triomfal tenen temes historiats, d’un gran interès iconogràfic i escultòric. L’església, que havia estat parcialment reformada al segle XVIII, va ser restaurada el 1957, retornant-li la seva estructura originària.

Mas Traver d'Usall. Vista de la façana on es pot observar un rellotge de Sol. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Usall. Documentat com Usall (1017) i Usalio (1086), el poble és situat al pla d’Usall, al nord de l’Estany de Banyoles i a ponent de l’Estany d’Espolla. L’església parroquial de Sant Cristòfol, saquejada el 1653, durant la Guerra dels Segadors per tropes franceses, és romànica, amb una sola nau i campanar d’espadanya del segle XI. Conserva una imatge d’un gran valor artístic. El lloc era possessió del monestir de Banyoles. Entre les masies del seu terme destaca Can Traver, que es remunta al segle XIII, una construcció en forma de L que tanca un pati molt gran del segle XVII. Hi ha les fonts intermitents de Cutzac i d’Espolla, estany que apareix només després d’una temporada de pluges fortes.

Masia del poble de Merlant, al terme municipal de Porqueres. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Merlant. Documentat com Meridante (979), Meritania (1097), Meridanea (1182) i a la darreria del segle XIV com Merlanto, és situat al nord del municipi, vora la riera de Rodeja o riera de Merlant, afluent per la dreta del Ser. La seva església de Sant Quirze i Sant Julià depèn de la de Santa Maria de Porqueres. Antigament havia estat possessió del monestir de Banyoles. És un edifici romànic d’una nau i absis llis. Al seu terme hi ha el mas de Matamala, amb una capella dedicada a sant Bartomeu, que el 1453 va ser reconstruïda dels danys soferts als terratrèmols de 1427 i 1428.

Torre o Castell de Pujarnol. Segle XIII. Viquipèdia - (Ampliar)

Pujarnol. Les formes més antigues conegudes, Podio Arnulfo (1362) o Pugo Arnulfo (1017), justificaven a Botet i Sisó que s'havia d'escriure Puig-arnol o Puig-arnolf. Situat a la part meridional del terme municipal, de la seva església parroquial dedicada a sant Cebrià, romànica amb volta gòtica, depèn la de Sant Maurici del veïnat del Calç i el santuari de Sant Patllari. El lloc va pertànyer als Mercadal fins al segle XV, dels quals passà als Millars, als Sant Martí de Morellàs i als Peguera. Davant l’església hi ha el castell senyorial o Torre de Pujarnol, que conserva vestigis del segle XIII.
En un document de l'any 1212 apareix com a senyor del castell de Pujarnol Tortosa de Mercadal, que va acompanyar el senyor de Falgons a la batalla de les Navas de Tolosa. El castell pertanyia, el 1268, a Guillem d'Aquilone, que el va vendre al tresorer de la Catedral de Girona Bernat de Salt. Actualment la torre pertany a una fundació, a la que va ser cedida per l'últim membre de la família Punsic, i els llogaters hi tenen un hostal.
El veïnat del Calç (o Descalç) és situat a l'est del poble de Pujarnol, vora la riera de Matamors. El santuari de Sant Patllari, existent ja el 1327, està situat al cim de la serra de Sant Patllari, contrafort septentrional de la serra de Rocacorba. L’església actual és del segle XVIII. En aquest indret hi hagué una antiga fortalesa, dita Specula, el 1182.

Vista general de Miànigues. Ca. 1927. Jaume Butinyà. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Miànigues. Documentat com Millianicaa (951), Milleanicae (1086), i Millanicae (1097), el poble és situat al sud de l’estany de Banyoles, vora l’antic camí d’Olot a Girona. La seva església parroquial és dedicada a sant Romà i va ser cedida el 957 al monestir de Banyoles pel bisbe de Girona. Té per sufragània l’antiga parròquia de Sant Pere de Guèmol de Banyoles.

Església de Sant Andreu i oratori de Mata. 1911. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Mata. Documentat com Mata (1019), el poble ha esdevingut el nucli més poblat del municipi (el 2011, 2.199 habitants sobre 4.431), atès que es beneficia de la proximitat al nucli industrial de Banyoles, sense les limitacions d’edificació de la zona protegida de l’Estany. La seva església parroquial de Sant Andreu va ser donada el 1019 a la canònica de Girona pels comtes de Barcelona. Romànica, va ser agregada des del segle XVII a la de Corts. El castell de Mata és documentat el 1208, quan els germans Pere i Guillem de Mata van repartir-se els béns i els feus que posseïen a les parròquies de Sant Andreu de Mata i Sant Joan de Borgonyà i en d’altres parròquies, i acordaren de servar en indivís el castell de Mata.

El conreu de l'all a Mata. 1928. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Les Pedreres. Situat al sud-est del municipi, entre Miànigues i Mata, les Pedreres és el poble més jove de Porqueres.
Com a element arquitectònic destacable, té l'església de Sant Joan de les Pedreres, edificada l’any 1975-1977, coincidint amb l’època en que el barri en el qual estava situada s’anava formant. La seva construcció és molt senzilla, sense cap element arquitectònic important. Una creu de ferro dóna identitat a l’edifici com a església. L’interior aconsegueix una calidesa produïda en part, per la pedra de Porqueres com a element bàsic en la seva decoració.

Evolució demogràfica de Porqueres. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 56 focs; 1515, 60 focs; 1553, 62 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---

Bibliografia
"Porqueres", Josep Grabuleda i David Sala. 2003. Ajuntament de Porqueres.
"El patrimoni del Pla de l'Estany. Inventari històric i arquitectònic de la comarca". Elisabeth Oliva i altres. 2005. Consell Comarcal del Pla de l'Estany.
"Temps de guerra i revolució al Pla de l'Estany (1936-1939)". Jordi Galofré i Miquel Rustullet Noguer. 2011. Consell Comarcal del Pla de l’Estany. Dipòsit legal GI-754-2011.
"La Guerra del Francès al Pla de l’Estany". Genís Barnosell, Jordi Galofré, Jordi Bohigas i altres. 2012. Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles. ISBN 84-616-1556-8.
"Els temples i els cementiris antics i altmedievals de Mas Castell de Porqueres". Josep Burch. 1999. Quaderns del Centre d'Estudis Comarcals de Banyoles, núm. 20. ISBN 84-9223-215-3.

---

Notes
(1) A Porqueres, la vida municipal es caracteritzà pels enfrontaments entre la CNT, que impulsava una línia força radical, i la resta de forces polítiques, que pretenien dur a terme una política moderada. Les picabaralles van ser molt sovintejades. La CNT, en minoria a l’Ajuntament, va utilitzar el Sindicat Agrícola com un contrapoder municipal. ("Temps de guerra i revolució al Pla de l’Estany (1936-1939) ". J. Galofré, M. Rustullet). - (Tornar al text)

---

www.porqueres.cat------Web oficial de l'Ajuntament de Porqueres.

(Imatges base capçalera: Viquipèdia)

Detall de capitell. Interior de la nau de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)

Façana de l'església de Santa Maria de Porqueres. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Interior del comunidor de l'església de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)

Creus de l'església parroquial de Santa Maria de Porqueres. 1932. Valentí Fargnoli i Annetta. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Església de Sant Cebrià de Pujarnol. Segle XII. Viquipèdia - (Ampliar)

Un carrer de Miànigues. 1928. Jaume Butinyà. Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya - (Ampliar)

Ermita de Sant Quirze i Santa Julita. Merlant. Viquipèdia - (Ampliar)

Església de Sant Romà. Miànigues. Josep Maria Viñolas, Viquipèdia - (Ampliar)

Detall de capitell. Interior de la nau de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)

Detall de capitell. Interior de la nau de Santa Maria de Porqueres - (Ampliar)