En tocar l'última campanada de les dotze de la nit de Difunts, una vaga fosforescència va il·luminar tènuement el recinte del claustre de la Catedral. A poc a poc la llum es va anar condensant en alguns llocs formant uns nuclis que irradiaven una feble resplendor. La lluna va il·luminar la paret nord del claustre fregant les branques del gran avet. I els punts de llum van començar a allargar-se i a adquirir forma: els fantasmes de Girona començaven a manifestar-se per mostrar la seva presència a la reunió que cada any, la mateixa nit d'ànimes, se celebrava entre els murs romànics de la Catedral.

Algunes formes van començar ja a ser reconeixibles. A la seva capella de Sant Rafael, la figura fantasmal d'Elionor de Cabrera va sortir de la seva sepultura i es va posar a corregir els plecs del vestit de la seva pròpia estàtua jacent. Amb un somriure melancòlic va contemplar la flor de paper descolorida que algun estudiant havia deixat entre les seves mans de pedra. Al costat del pou es va perfilar cada vegada amb més nitidesa la tètrica figura de Fra Eymerich de Girona, amb el seu Directorium Inquisitorium sota el braç. Amb aquell terrible Directorium, que juntament amb el Malleus Maleficarum de Sprenger van ser els llibre de consulta de tots els inquisidors d'Europa, que seguint les seves instruccions van detenir i van jutjar centenars d'homes i dones que van ser cremats vius com bruixots o bruixes. Fra Eymerich es va encongir en el seu hàbit dominicà i va mirar cap a dalt. I allà, amb la seva boca eternament oberta, hi havia la "Bruixa". Van sortir espurnes dels ulls del frare i va començar a cridar: "Baixa, mala bruixa! Si t'atrapo et faré cremar al mig de la plaça del Vi". Però la "Bruixa" reia sota veu, mussitant: "Puja, maco, si pots...".

Al peu de l'escala del "celler" hi havia Álvarez de Castro que, una mica incòmode entre tant clergue, brandava el seu sabre i pronunciava sonors discursos que ningú escoltava. Només el fantasma de Pepet Gitano, fumant el seu etern caliquenyo, el mirava amb aire sorneguer. Al barbut rabí Bonastruc de Porta, que havia desplaçat la seva forma corporal des de la seva tomba de Haifa, a l'altre extrem del Mediterrani, expressament per acudir a la reunió, li havien negat l´entrada al claustre sagrat per la seva condició de jueu. Per consolar-se, s´havia assegut al punt més alt de la Torre de Carlemany i explicava els seus erudits comentaris sobre el Talmud davant un grup d´atònites òlibes que el miraven amb els seus rodons ulls molt oberts. Asseguts en els primers esglaons de l´entrada, Fra Francesch Eiximenis i el bisbe Lorenzana discutien plàcidament sobre teologia. Al sentir passos, els dos sants homes van interrompre el seu col·loqui per contemplar al fantasma d´una vella beata amb ulleres blaves, i un gran rosari que anava murmurant admirada: "Oh, què n´és d´antic tot això: deu ser del temps dels moros...".

En el fons del pou hi havia Sant Fèlix. Quan el van llançar al mar enfront de San Feliu de Guíxols, lligat a una roda de molí, li va agafar gust a les profunditats marines i ara se sentia molt còmode submergit a l´aigua fins al coll. I li explicava a una sorpresa sargantana que s´aferrava a una de les pedres del pou, històries de vaixells naufragats i de grans cetacis, i on eren els meravellosos llocs en els quals una màgica lluminositat blava banyava roca i corals, peixets i àmfores trencades. Quan va començar a descriure, molt entusiasmat, les característiques del Carassius auratus, amb les seves daurades escames, i de l´Aphyocarax rubropinnis, plata i or, la sargantana va moure nerviosament la cua i va desaparèixer per una escletxa entre les pedres.

Passejant majestuosament sobre les lloses, el «venerable pare en Crist, per la divinal misseració bisbe de Girona», Bernat de Pau, meditava els termes en què havia de dirigir-se als oficials i poble de Castelló d´Empúries, per comunicar-los que els castigava imposant entredit eclesiàstic a tota la vila. Sí, que l´amanuense, amb la seva millor i més polida cal·ligrafia, els escrigués "amonestant lo poble de no participar amb los dis officials e tocant campanes e cantant salms de maledicció e aitres coses insòlites...". Embriagat en la seva pròpia eloqüència, Sa Excel·lència Reverendíssima va fer onejar airosament la seva magnífica capa pluvial, brodada amb l´animal heràldic del seu cognom, el «pau», el paó.

I llavors, com si hagués estat un gest màgic, els paons brodats van obrir les seves esplendoroses cues. I en el mateix instant, a tot Girona, a tot arreu on figuraven esculpits els «paus» de Bernat, aquests van obrir les seves cues de pedra fent la roda en honor al seu amo i senyor. A les naus de la Catedral, al claustre, a la plaça de Lledoners i en els carrerons, en làpides i monuments, centenars de paons lluïen el cercle radiant de les seves plomes.

Com si fos un senyal, totes les figures de pedra del claustre van prendre vida. En els seus capitells, Noè i els seus fills tallaven ansiosament la fusta per construir l´Arca, els ocells picotejaven els raïms i els dracs es mossegaven furiosament la cua els uns als altres. Melcior, Gaspar i Baltasar galopaven sobre els seus cavallets fent voltes al capitell mentre Pere Botero i els seus banyuts ajudants afegien llenya a la gran caldera on cremaven uns condemnats amb aire de badocs. Les dones dels capitells van baixar al petit estany per fer la bugada. Eva, Sara i Dalila van refregar els petris vestits dels sants i els patriarques deixant l´aigua plena de pols i calç. Els peixos es van agitar inquiets fent pessigolles a l´aigua. Els lleons que sustentaven els sepulcres rugien cansadament mentre els àngels que sostenien la corona de Nostra Senyora del Bell Ull volaven veloços i juganers sota la volta portant la corona d´un costat a un altre. La Verge somreia mirant entendrida al Nen que jugava intentant agafar els àngels al vol, com si fossin ocellets. Enmig d´aquell enrenou, la porta afilada d´un raig de sol va traçar una línia daurada per damunt del claustre. I totes les formes fantasmals es van dissoldre en un remolí de llum mentre les figures de pedra s´immobilitzaven en els seus sepulcres, altars i capitells. Un dels caps de cavall que adornen les reixes de les finestres de l´arxiu va rellinar amb veu de ferro oxidat. Després, el silenci.

Una mica més tard, sobre la gespa verda i tendra coberta de rosada, un petit ocell va començar a cantar.

Carles Vivó i Siqués (1930-2005)


Article publicat a Diari de Girona, el 29 d'octubre de 1966, i reproduït a l'edició de l'1 de setembre de 2007.

Web del Diari de Girona

El claustre de la Catedral.


Escut dels Pau en una làpida mortuòria del claustre de la Catedral.


L'avet del claustre de la Catedral.

Els lleons que sustentaven els sepulcres rugien cansadament...

Back