Pedres de Girona

Detall de la façana principal de l'església de Sant Feliu, una de les obres artístiques més importants del segle XVII. L'antiga canònica de Sant Martí Sacosta va esdevenir la residència de la companyia de Jesús. Detall de la façana principal de l'església de Sant Feliu, una de les obres artístiques més importants del segle XVII. Detall de la façana de les Àligues, l'Estudi General, del qual es posa la primera pedra el 1561. Entrada a l'edifici de la Casa de la Ciutat; al fons, entrada a la sala on deliberava el Consell municipal, a la plaça del Vi. El carrer dels Ciutadans, residència de molts llinatges nobles. Claustre del monestir de Sant Pere de Galligants, habitat a l'època per una dotzena de monjos. Vista nocturna de la façana de la Catedral. Detall de la façana principal de l'església de Sant Feliu, una de les obres artístiques més importants del segle XVII. Monument al destacat jurista olotí Joan Pere Fontanella. Façana principal i campanar de la Catedral. Detall del rosetó de la façana principal de la Catedral. Porta d'entrada a l'edific de les Àligues, plaça de Sant Domènec. Detall de la teulada del monestir de Sant Pere de Galligants, habitat a l'època per una dotzena de monjos. Vista nocturna de l'escalinata de la Catedral.
					La Girona del segle XVII (I). La situació de la ciutat. L'entorn històric. En aquesta època, Girona, urbanísticament, no presentava gaires canvis des de l'època baix-medieval; estava completament emmurallada i dividida per l'Onyar en el sector anomenat de la Ciutat -el més poblat (1)- i el del Mercadal; al nord, els burgs de Sant Feliu i de Sant Pere de Galligants, i més enllà, fora muralla, els barris de Pedret i del Pont Major. Al sud, quedava el barri del Carme. Durant el segle XVII, es viuen a Europa grans convulsions: la Guerra dels Trenta Anys, les lluites per l'hegemonia entre les corones espanyola i francesa, les revolucions i aixecaments dels anys quaranta i les agressions de l'imperialisme francès de Lluís XIV a la segona meitat de segle, i tot això combinat amb una considerable reducció de la producció agrària i manufacturera, les davallades demogràfiques de les ciutats, les conseqüents minves de l'activitat comercial, i, a més, periòdiques fams i epidèmies. Aquest panorama ha estat qualificat per alguns historiadors com una crisi general europea, situada entre dos períodes de natural creixement, els segles XVI i XVIII, malgrat que d'altres argumenten que ni tot el segle es va veure afectat de la mateixa manera ni tampoc totes les regions europees tingueren la mateixa trajectòria. A Catalunya, el període d'expansió posterior a la crisi baix-medieval va continuar fins ben entrat el segle XVII; segons Busquets i Simon, és en el període central de la centúria que Catalunya entra en un cicle depressiu amb un punt de referència clar en la gran pandèmia de pesta del 1650-1652. La regressió general del comerç mediterrani a partir del 1620 enllaçada amb un seguit de males anyades als camps que provocaren una carestia considerable el 1629-1631, i la Guerra dels Segadors i la lluita per l'hegemonia d'Europa entre Espanya i França, que convertiren Catalunya en un continu camp de batalla entre 1635 i 1659, provocaren la gran davallada econòmica i demogràfica del període. A partir de 1680, en canvi, s'aprecia una recuperació demogràfica i del sector agrícola especialitzat dedicat a l'exportació: la vinya, l'admetlla i l'avellana, i la fabricació d'aiguardent. No obstant, aquesta evolució general del Principat no és de plena aplicació a Girona; les guerres amb la França de Lluís XIV varen impossibilitat qualsevol recuperació. L'aixecament del 1640 va representar una resistència a la nacionalització castellana de la Monarquia, durant l'època del comte-duc d'Olivares, i a l'augment dels impostos a les provincies perifèriques per finançar les enormes despeses dels Àustries. Aquesta tendència es materialitzà amb el lliurament de Catalunya a la França de Lluís XIII i Richelieu. Aquest procés provocà una llarga guerra que va delmar i empobrir el Principat, i que finalitzà amb la mutilació de Catalunya pels acords del Tractat dels Pirineus de 1659. La demografia Durant el segle XVII la demografia gironina, va presentar un període de clara regressió; després del creixement experimentat durant la segona meitat del segle XVI, en bona part deguda al corrent d'immigració, especialment d'orígen francès, però també a un índexs de natalitat que arribaren al seu punt més alt durant les dues darreres dècades del segle anterior, anaren seguits d'una etapa d'estancament i una davallada continua al llarg del segle XVII, que s'inicià a la dècada dels anys quaranta. Gràfica del poblament a la Girona del segle XVII. Baptismes a la Parròquia de Sant Feliu. Index 1600-04 = 100. (Dades extretes de "Girona al segle XVII") A aquest moviment regressiu hi contribuïren, simultàniament, diversos factors: caiguda de les activitats comercials i artesanals, la greu carestia del 1629-1631, l'aturada de la vinguda de gent de l'altra banda dels Pirineus, la profunda crisi del 1640-1660 conseqüència dela Guerra dels Segadors, i la gran pesta del 1650, que ha estat considerada la de més gran intensitat després de la famosa Pesta Negra de 1348. El sot demogràfic provocat per aquesta pandèmia, que en situacions més favorables s'hagués omplert amb quinze anys de repoblació forana, va tardar més de setanta anys en recuperar-se. En base a les dades que Busquets i Simon exposen a Girona al segle XVII, i Castells a Els segles XVI i XVI, el 1631, moment a partir del qual s'inicia la davallada, hi havia a Girona 1.292 focs laics i 204 d'eclesiàstics, aproximadament uns 6.000 habitants, nivell de població lleugerament inferior als màxims del segle anterior i a l'inici del XVII; el 1639 1.183 foncs, i el 1651, els focs laics havien baixat a 884, després de dos anys de calamitats: en vint anys s'havia produït un decreixement del 31,5 per cent. Durant el darrer terç del segle, a diferència d'altres comarques i ciutats de Catalunya, tal com s'ha exposat a l'apartat anterior, les guerres frustaren la recuperació (2). Per altra banda, el caire militar i defensiu que va agafar la ciutat va obstaculitzar notablement els progressos de la societat civil. La davallada econòmica El darrer terç del segle XVI a Girona es caracteritzà per una notable activitat amb la construcció de l'Estudi General a la plaça de Sant Domènec, l'eixamplament de la plaça de les Cols o la construcció de grans residències, tot i que s'apreciaven símptomes de que la base productiva i financera de la ciutat estava entrant en una greu crisi (3). Per mantenir el finançament de les seves operacions, el Consell de la ciutat va iniciar grans emissions de moneda de billó amb un baix contingut d'argent, amb un valor nominal molt superior al de la pròpia moneda; entre el 1599 i el 1617 sortiren de la ceca de Girona 241.000 lliures, el que equivalia a més de quaranta vegades el pressupost anual del municipi. Aviat es va produir la conseqüencia: una considerable alça de preus i una pèrdua considerable de competitivitat, la depreciació del billó i l'acaparament de les monedes d'or i argent (4). Moneda de l'època de l'alçament contra Felip IV de Castella La indústria tèxtil, expansiva durant el segle XVI, ja a començaments del XVII va començar el seu declivi: els botiguers barcelonins, mercat molt important de la producció gironina, cercaven els productes més barats de la draperia rural del seu rerapaís o d'altres contrades -l'Anoia, l'Osona, la Garrotxa- per neutralitzar la competència dels teixits estrangers. Així, la sortida tant barcelonina com mediterrània de les drapades de la ciutat va convertir-se en força problemàtica, i els capitals invertits es reorientaren cap a activitats de rendibilitat més assegurada; els mercaders, en particularen, adquirien masos i masoveries del voltant de la ciutat, i dedicaven les seves rendes en l'arrendament de drets senyorials. El resultat va ser la descapitalització de la manufactura, i la conseqüent desindustrialització de la ciutat. Durant la segona meitat del segle, les guerres i les invasions franceses, -contínues-, van agreujar la situació: els setges i destruccions, els allotjaments dels soldats dels Tercios i les contribucions, les despeses per refer les fortificacions i muralles, la fugida de comerciants i mercaders cap a indrets més segurs (5). Girona, que abans de finals del segle XVI, juntament amb Barcelona i Perpinyà, era un dels núclis urbans més dinàmics del Principat, el 1700 era una ciutat feble i exhausta, completament al marge del resurgiment econòmic català de finals del XVII. La política i les institucions A Catalunya les ciutats estaven organitzades de forma més similar a les italianes i mediterrànies que a les de Castella. A Girona els habitants estaven dividits en tres categories, ciutadans de mà major -ciutadans honrats, metges i juristes-, de mà mitjana -mercaders i artesans- i de mà menor -membres de diversos oficis-, rang imposat per la professió i especialment per la fortuna. El govern municipal disposava de dues institucions. Els Jurats, que formaven l'executiu i ostentaven el càrrec per un any. Al capdavant del govern municipal hi havia el Jurat en cap, que havia de ser necessàriament un ciutadà de la mà major, qui gestionava un equip de sis jurats, fins el 1576 en què foren reduïts a quatre. El Consell General representava tots els gironins. Integrat per vuitanta prohoms, l'any 1564 va ser reduït a seixanta, dels quals 6 eren nobles, 18 ciutadans honrats, 18 mercaders i 18 menestrals. A més dels Jurats i del Consell General, el municipi disposava d'uns consells menors o comissions especialitzades; així, a Girona hi havia els consells de pesta, de guerra, de botiga, de la taula de canvi, d'estudis. Altres càrrecs eren els mostassaf, els responsables dels mercats, dels pesos i mesures, del preu i la qualitat dels queviures; el clavari o tresorer; els oïdors de comptes; el sobreposat d'obres; els missatgers i ambaixadors de la ciutat, etc. En allò que es refereix a les institucions públiques d'assistència i caritat, i des de l'època medieval, s'estructuraven bàsicament entorn de la Pia Almoina del Pa de la Seu i diverses institucions hospitalàries. En el segle XVII, el funcionament i distribució de rendes de la Pia Almoina es va reorganitzar i dotar de nous estatuts (6). Una quantificació del col·lectiu de pobres a la Girona de l'època la dóna les estimacions dels Jurats gironins l'any 1639, en que s'hagué d'afrontar una talla extraordinària per fer front a les despeses de la guerra amb França, en la que informen que s'hauria de deduir "del número de fochs de dita Universitat, deu per cent per los pobres y miserables". Fins el 1645, la institució hospitalària més important va ser l'Hospital de Santa Caterina, edificat a principis del segle XIII a la riba esquerra de l'Onyar, aproximadament on ara està situat el Mercat del Lleó, institució que cumplia funcions mèdiques i d'assistència a pelegrins i rodamons, recollia infants orfes o abandonats, etc; en aquesta data disposava de més de vuitanta llits. Durant la Guerra de Separació de Catalunya, el 1653, el comandant militar va decidir d'enderrocar-lo, argumentant que per la seva posició extramurs del Mercadal havia servit de cap de pont per a les tropes franceses en el seu setge de la ciutat. El maig de 1666 es va iniciar la construcció del nou hospital, que correspon a l'actual edifici del carrer Pompeu Fabra, les obres del nucli principal del qual, inclosa la capella de Santa Caterina, finalitzaren el 1679. A la inauguració de les dependències, el dia dels Sants Innocents d'aquell any, assistiren"los religiosos, les confraries amb les banderes, gegants, dracs, guila, i los senyors jurats consistorialment amb les trompetes, dues cobles de músics, i la música sorda". Les instal·lacions assistencials de l'època s'acompletaven amb l'Hospital de la Misericòrdia, inaugurat el 12 de febrer de 1637, per a infants i vells desprotegits, que va arribar a tenir més de 120 interns, i, a extramurs de la ciutat, l'anomenat Hospitalet dels Belitres -"belitre significa vagabund- que acollia temporalment rodamons i personatges marginats. A l'Hospital de la Misericòrdia eren allitats els emnpestats de 1650; entre juliol i novembre d'aquest any el contagi es va endur a la tomba prop de 1.000 víctimes, entre habitants de la ciutat i persones de pas. L'església gironina La diòcesi de Girona era una dels nou bisbats integrants de la Tarraconense, amb Tarragona, l'arxidiòcesi, Barcelona, Lleida, Tortosa, Urgell, Vic, Solsona i Elna; aquest darrer va traslladar la residència del bisbe i la catedral a Perpinyà, a l'església de Sant Joan Baptista, el 1609. El bisbat de Girona era modest dins el conjunt dels catalans; el de Tarragona, que tenia unes rendes de 22.000 escuts anuals, era el més ric. Girona en tenia 6.000, tot i ser una de les diòcesis més poblades, amb gairebé 70.000 habitants, una extensió de 4.700 km2 i 348 parròquies. Façana de l'església de Sant Martí Sacosta, encomanada a la congregació dels jesuïtes. La ciutat, amb 6.000 habitants, tenia tres parròquies; la Catedral, Sant Feliu i el Mercadal. També hi havia la petita parròquia del barri de Sant Pere, que utilitzava l'església de Sant Nicolau, i la de Santa Eulàlia Sacosta -anomenada popularmente de Santa Llúcia-. El total de clergues i frares a la ciutat passava dels 500; un 10% dels habitants de la ciutat eren eclesiàstics. A la Girona del segle XVII hi havien deu convents d'homes i quatre de dones, xifra que augmentar amb l'arribada dels ordres de nova fundació, jesuïtes i caputxins el 1581, agustins el 1584, Carme descalç el 1591 i de Sant Francesc de Paula -els mínims- el 1611. En quant als ordres femenins, només hi hagué una nova fundació, les capuxines, el 1630, a la pujada del Rei Martí on encara es troben. La Guerra de Separació 1640-1659 va dividir l'Església catalana; mentre que el para Urbà VII va mantenir una posició de neutralitat, els eclesiàstics del país tenien posicions oposades: els bisbes eren partidaris de la fidelitat a Felip V, i no reconeixeren el rei de França, mentre que els canonges i molts religiosos, es manifestaren a favor de la separació. Molts fins i tot agafaren les armes contra l'enemic. La cultura Com esmenten Busquets i Simon, la millor època de la universitat gironina correspon a les darreries del segle XVI i tot el XVII; l'any 1561 es va iniciar la construcció de l'Estudi General, -l'edifici de "les Àligues"- prop de la Porta Rufina, i el 1572 s'obriren les classes de la part acabada de l'edifici. Disposar d'aquesta institució ja venia de lluny; el municipi ja ho havia sol·licitat a Alfons el Magnànim, però el privilegi reial que concedia Universitat a Girona, de 1446, no es va poder posar en marxa el segle XV degut a la guerra civil catalana, la inestabilitat que patia la ciutat, i la crisi econòmica. Finalment, el 1605, Girona va aconseguir la butlla pontificia que confirmava el privilegi reial. El decret reial de la fundació disposava que Girona podia crear totes les facultats universitàries que volgués organitzar i pogués sostenir. Al segle XVII, en el seu moment àlgid, Girona tenia 17 càtedres a l'Estudi General: 7 de teologia, 3 de gramàtica, 3 de filosofia, 2 de lleis i 2 de medicina. Detall de la façana de les Àligues, l'Estudi General de la plaça de Sant Domènec, del qual es posa la primera pedra el 1561. Al segle XVII funcionaren a Girona des impremtes, la de Gaspar Garrich i la de Jeroni Palol. Gaspar Garrich va ser el primer impressor en disposar d'un taller estable a la ciutat, que va instal·lar ampliant la llibreria del seu pare, Arnau Garrich al carrer de l'Argenteria, i que es va mantenir actiu des de 1617 a 1638. A la segona meitat del segle varen iniciar la seva activitat com impressors els Jeroni Palol pare i fill, amb un taller inicialment instal·lat dins l'Estudi General, que a partir de 1683 el trobem a la plaça de Sant Feliu, i després a la de Sant Pere. L'obra més important sortida dels seus taller va ser Constitutiones Synodales Dioecesis Gerundensis, del jurista Francesc Romaguera, el 1691. A les biblioteques gironines del segle XVII s'hi podien trobar, a més dels llibres estampats a la ciutat, treballs com Crónica Universal del Principado de Catalunya, de Jeroni Pujades, obres del savi jurisconsult Joan Pere Fontanella -les principals, De pactis nuptialibus, Senatus Cathaloniae-, el Resumen historial de las grandezas de Gerona, de fra Joan Gaspar Roig i Jalpí, obres del jesuïta gironí Francesc Garau, etc. El català conservava el seu caràcter d'idioma oficial del Principat i era la llengua normal a les llars, però també es conreava a l'àmbit culte, tant en el vessant de creació com en el de divulgació: Jeroni de Real escriu en català la seva Crònica i els Advertiments. El català de l'època no menystenia les influències foranes, adaptant al català castellanismes i cultismes. Monuments i edificis religiosos. Si bé els grans monuments de la ciutat eren gòtics, el segle XVII va aportar a Girona unes quantes construccions barroques: les façanes, escales, portalades i retaules caracteritzen les construccions de l'època, com les façanes de la Catedral, la de Sant Feliu, del 1601, i la de Sant Martí (7). El disseny inicial de la façana barroca de la catedral va ser obra del tracista Josep de la Concepció, un carmelita descalç de molt bona reputació a l'Espanya del segle XVII (8). El bisbe de Girona Sever Tomàs Auter va encarregar l'obra a l'arquitecte Francesc Puig, després que aquest, el 24 de juny de 1680,va guanyar el concurs d'idees corresponent. Poc després d'haver-se fet l'elecció, el 12 d'agost, van presentar una nova traça, signada pel barceloní Miquel Llavina, circumstància que va obrir un debat en el si del capítol, entre els partidaris d'un i altre disseny. Finalment van triar el de Llavina, la qual cosa no va impedir que ratifiquessin Puig com a arquitecte de les obres. El nom de Llavina quedaria eclipsat més tard pel de Pere Costa, autor de les fases construïdes el segle XVIII. Entre les construccions civils de l'epoca destaca el pont cobert d'arc rebaixat del palau dels Agullana, del 1631, obra del mestre de cases i picapedrer Felip Regí, i el nou hospital de Santa Caterina, iniciat el 1666, després de l'enderrocament de l'anterior fora muralles, el 1654. Els temples conventuals, gairebé tots desapareguts, encara gòtics, coexistien amb els de nova construcció: l'església de Sant Josep del Carme descalç, el 1691, el nou Carme calçat, a la pujada de Sant Martí, del 1653, el de la Mercè i el nou de Santa Clara, dins el Mercadal. Notes (1) - J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII citen que segons la talla de 1651 hi residien més del 60 per cent dels habitants; si hi afegim la població del burg de Sant Pere i dels barris de Pedret i el Pont Major, representa el 18 per cent més. Els carrers més poblats eren les Ballesteries (78 famílies), els Ciutadans i la Plaça de les Cols (la Rambla). El Mercadal, el barri nou de Girona, aplegava només el 20 per cent de la població. Tornar al text (2) - J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII esmenten que En opinió, expressada pels volts de 1680, del cronista Jeroni de Real, "voler tornar la guerra per estas parts y que la dita ciutat vol obrar com té acostumat en servey de sa monarchia, un any altre y altre, y no és rahó se li atenuen las forças de manera que vinga ésser com una taronja sense such. I, en acabar-se la centúria, Girona s'hagué convertit en una ciutat derruïda, en el sentit literal de la paraula. En el Consell General celebrat el mes d'agost del 1700, els consellers es van plànyer "per ésser tan notòria la falta de casas en esta ciutat per qualsevols famílias de tots estats". Tornar al text (3) - J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII esmenten que [...] en la documentació municipal es repeteixen expressions com "Vuy dia la draperia, principal tracte d'aquesta ciutat, va molt a la rohina". A finals del segle XVI es comencen a detectar les característiques de la crisi peninsular: inflació monetària, davallada de les activitats productives i triomf de la competència estrangera. Tornar al text (4) - Un memorial sobre la situació monetària del Principat, fet amb motiu de les Corts de 1626, comparava Girona amb Castella, on la inflació havia desballestat l'economia durant el segle XVII: [...] "No deix de reparar en lo de la ciutat de Gerona ahont se veu lo dia de vuy lo dany tant notable que causa esta moneda: perque sent esta ciutat després de Barcelona, la més poblada, més rica de gent y de grans faldas, per hont era abundantíssima y barata, la tenen los menuts en gran apreto y molt empeñada". J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII . Tornar al text (5) - Pels volts de 1680, el cronista Jeroni de Real es lamentava de com [...] "ha vingut esta ciutat tant a menos per ocasió de la guerra que és lo mateix que un foch abrasador" i, segons un memorial adreçat al rei Carles II després del setge de 1684, als gironins només els restava [...] "el valor y la vida para continuar en sacrificarlas al servicio de V.M.". En l'escrit s'enumeraven els diferents donatius, contibucions i lleves amb què la ciutat havia servit la Corona des de l'any 1652, el cost de tots els quals sumaria l'enorme quantitat de 130.000 lliures. J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII . Tornar al text (6) - El primer d'aquests nous estatuts fou redactat el 21 de novembre d e1628 entre els comissaris de l'esmentada institució i el Capítol de la Seu; del segon, datat el 23 de juliol de 1629, en donà fe Miquel Mascord, notari públic de Girona i dels negocis de la Seu; el tercer, de 22 de desembre de 1635, es troba recollit al Llibre Groc de privilegis de la ciutat, de l'Arxiu Municipal. Les disposicions més rellevants d'aquest darrer comprenien els punts següents: reduir a quatre el nombre de comissaris de la Pia Almoina, estipulant al mateix temps que tots havien de ser canonges de la Seu; dedicar la quantitat anual de 310 lliures al finançament dels hospitals de Santa Caterina o de la Misericòrdia; i augmentar el nombre de dotacions per a donzelles pobres, passant a quinze dots de 80 lliures per a noies nascudes a Girona i quatre dots de 50 lliures per a noies forasteres. L'estatut de 1629 havia convingut que "atesos los grans inconvenients, scàndols y poca utilitat dels pobres de Jesuchrist que.s segueixen de distribuir la dita almoyna en pa cuyt en la casa de la dita Almoina, se devian de aquí al devant distribuir, no en pa cuyt, sinó en altra forma, a utilitat y us dels Pobres, conforme las ordenantions fahedores per dit Capítol". J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII . Tornar al text (7) - La nova façana de Sant Feliu va ser dissenyada pel mestre Llàtzer Cisterna, picapedrer del barri de Pedret, el mateix que va edificar la façana feta pels jesuïtes a Sant Martí Sacosta, de 1606 a 1610, que s'assembla a l'anterior, per la forma del retaule, però és més horitzontal i ornamentada, amb frontó trencat , al mig del qual hi ha un relleu del sant a cavall. J. Busquets i A. Simon, a "Girona al segle XVII . Tornar al text (8) - Aquest carmelita descalç va néixer a Valls el 1626, però s'ignoren els seus orígens familiars. Segons la investigadora Carme Narváez, historiadora sabadellenca, en la seva tesi doctoral llegida el novembre de 2000 a la UAB, cap al 1655 ja va ser nomenat tracista -una mena d'arquitecte tècnic i dissenyador- dels carmelites descalços a Catalunya, un fet molt sorprenent si tenim en compte la seva joventut i que, fins aleshores, només havia projectat unes quantes obres menors, com el portal del convent de Sant Josep, de Barcelona (actual mercat de la Boqueria). A partir del nomenament, la seva signatura apareix en múltiples projectes, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat espanyol. Va treballar principalment pel seu orde, però també va acceptar encàrrecs de senyors o bisbes, com va ser el cas de la seu de Girona. Tornar al text Bibliografia - Girona al segle XVII. Joan Busquets / Antoni Simon. Quaderns d'Història de Girona, 1993. ISBN 84-86812-33-X - Els segles XVI i XVII. La trajectòria demogràfica, de Narcís Castells i Calzada, a Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3 - La Catalunya del barroc vista des de Girona. La crònica de Jeroni de Real (1626-1683). Joan Busquets Dalmau. Publicacions de l'Abadia de Montserrat i Ajuntament de Girona. 2 volums. 1994. ISBN 84-7826-514-7 - Els segles XVI i XVII. De l'aristocràcia guerrera a l'aristocràcia urbana, de Xavier Torres i Sans, a Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3 - Els segles XVI i XVII. L'Església i la cultura a l'època moderna, de Joan Busquets i Dalmau, a Història de Girona. Direcció, Lluís Costa Fernández. Ateneu d'Acció Cultural (ADAC), 1990. ISBN 84-404-7571-3 - El tracista fra Josep de la Concepció i l'arquitectura carmelitana a Catalunya, tesi doctoral de Carme Narváez Cases, UAB, 2001. ISBN 84-699-8088-2
					--