|
||||||||
 Casament de Joan Carrera i Dellunder amb Paquita Savall i Romeu, el 8 d'agost de 1917. Joan Carrera i Dellunder. Joan Carrera i Dellunder, el maig de 1951. Fotografies gentilesa de Jordi S. Carrera.Bibliografia:
|
L'ARTISTA Joan Carrera i Dellunder va néixer a Torroella de Montgrí el 16 d'agost de 1889; ja des de la seva infància va mostrar una innata facilitat per les arts plàstiques. Va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts de la Llotja de Barcelona, on va assolir diversos premis i distincions. Va ser amic i col·laborador de Rafael Masó, i company de Frederic Marés i Enric Monjo. L'any 1910 va guanyar una beca i borsa de viatge, que li va servir per ampliar els seus estudis a París i Brussel·les; va ser deixeble de l'escultor Rombeau. L'any següent va participar en l'exposició de Belles Arts de Barcelona amb l'obra Pensant-se'n una, amb la que va obtenir una menció honorífica. El 1914 va guanyar per oposició la plaça de dibuixant de l'Institut d'Estudis Catalans, on va treballar com a col·laborador i dibuixant de l'arquitecte Puig i Cadafalch. L'any 1922 es va instal·lar a Banyoles, on va viure fins a 1930, població en la que l'any 1924 va inaugurar-hi una Escola d'Art. L'any 1930 es tralladà de Banyoles a Girona, on va obrir una Acadèmia d'Arts a la plaça del Vi. Des de 1931 fins a 1948 va treballar com a dibuixant a l'editorial Dalmau Carles Pla, i també fent diferents objectes didàctics per a les escoles. Durant aquest període, el 1936, va ser dessignat professor d'escultura de l'Escola Municipal de Belles Arts de Girona, de la que més en davant esdevindria director, càrrec que va ocupar fins a la seva mort.  Joan Carrera i Dellunder, impartint una classe d'escultura. A la dreta s'hi pot veure a F. Torres Monsó.El 1937 va rebre l'encàrrec municipal de realitzar un bust del polític anarquista Buenaventura Durruti. Uns anys més tard, entre 1940 i 1941, va rebre l'encàrrec oficial de fer els relleus del Pont de l'Aigua a Sarrià, on es representen fets bèl·lics del bàndol guanyador de la Guerra Civil. Durant la dècada dels 40 va realitzar diverses escultures religioses, les més destacades, ambdues a Banyoles, una talla policromada de Sant Martirià i una escaiola també policromada de Sant Antoni de Pàdua. L'any 1947 va fer la maqueta dels pas de Setmana Santa de la Confraria de Sant Isidre i Sant Galderic que representa l'Oració de l'hort. Durant aquest període també va realitzar el bust de Juli Garreta situat als Jardins de la Devesa, entre altes obres. Joan Carrera va morir a Girona el 1952. Diverses exposicions antològiques han permès comprendre l'obra de l'artista, com les celebrades el 1953 i el 1989, organitzades respectivament pels ajuntaments de Girona i de Banyoles, i la de l'any 1991, celebrada a la Fontana d'Or de Girona. D'ELL HAN DIT... L'artista Joan Carrera i Dellunder va ser pels gironins, durant una pila d'anys, "el senyor Carrera". I no era en va que se li aplicava aquest apel·latiu de distinció. El professor de Belles Arts, l'escultor, el dibuixant, era veritablement un senyor. Ho era per la seva categoria humana, pel seu tracte deferent, por la seva cordialitat il·limitada, pel seu temperament respectuós, per la seva talla professional, per la seva llibertat d'esperit, per la seva integritat moral, per les seves virtuts cíviques, per la conseqüent aplicació de les seves creences, pel seu mestratge familiar, per la seva conversa amable, per la seriositat del seu comportament, sense faltar-hi un bon sentit de l'humor. El Sr. Carrera, des dels primers anys trenta, en que s'establí a la nostra ciutat, fins a la seva mort, l'any 1952, fou una figura ciutadana, amb una presència viva i operant en el paisatge urbà de Girona. La seva estampa, ben destacada i reveladora d'una gran personalitat, era ben viva en l'ambient ciutadà. L'acadèmia particular de la plaça del Vi, la direcció de l'Escola Municipal de Belles Arts, del carrer del Nord, les classes de l'Institut del carrer de la Força, l'escola d'arts plàstiques de la Casa de la Misericòrdia, de la plaça de l'Hospital, i encara algunes col·laboracions en col·legis privats, l'obligaven a moure's constantment pels nostres carrers, encaminant-se, diligent i puntual, a portar a uns i altres les seves ensenyances; a fer-los participar de tots els seus coneixements tècnics, de la seva sensibilitat artística, de la fermesa i la solidesa de les seves conviccions. [...] Si la seva tasca pedagògica fou àmplia i fecunda, no ho fou menys la seva producció artística. Com a escultor i com a dibuixant s'acudia a ell, quan es volia obtenir una obra inspirada i ben feta. I així la seva producció és present en monuments dels nostres carrers, places i jardins públics, en les fornícules d'algunes façanes, en altars dels nostres temples, en el pas de les nostres processons... Enric Mirambell i Belloc DE LA SEVA OBRA HAN DIT... [...] Algunes de les millors escultures religioses de Joan Carrera varen ser realitzades amb una terrissa especial de la casa Marcó, de Quart. Un procediment, doncs, d'art seriat, iteratiu, a causa de l'emmotllat. Aquesta terrissa ofereix, a la vista, un aspecte que vol imitar el bronze; es tracta, per tant, d'uns ersatz, d'un substitut, d'una imitació i d'un efecte: tots els ingredients típics de l'estètica kitsch. Però, atenció: això no ho diem en un sentit desqualificador, ni potser, amb judicis de valors. Constatem simplement, l'ús d'una tècnica particular. Una tècnica que, al seu torn, és una derivació, continuació o degradació d'un preciós joiell del brillant Noucentisme gironí, de l'època de Rafael Masó. En efecte, fou aquest arquitecte qui, en col·laboració amb els Marcó, va fer posar a punt una tècnica de terrissa que fou anomenada argerata (basada en el procediment tradicional de la terrissa negra, possiblement, i una sèrie de pàtines apreses a França). [...] Heus aquí doncs, en resum, explicat l'orígen d'aquestes imatges de Joan Carrera -el Bon Pastor, Sant Cristòfol, Sant Marià, etc- que, realitzades en terrissa de color verdós bronzini, varen perpetuar una interessant tècnica noucentista. Joan Carrera, finalment, roman com un testimoni del seu temps -de les seves estètiques impossibles-, de les subjeccions de l'artista i, de retruc, de l'evocació d'una tècnica que va assolir, abans de la guerra, un gran prestigi. Jaume Fàbrega |
|||||||
