La torre Júlia, al Passeig Arqueològic al límit del primer eixample de la ciutat.

Signatura de Carlemany.
L'emperador només dibuixava el quadrat central, i la resta era completada pels seus secretaris. Malgrat no haver estat mai a Girona, Carlemany va ser envoltat de llegendes i fins i tot venerat com a sant.
(Font imatge: Wikipèdia)

Part baixa de la torre de defensa bastida durant l'època carolingia amb material de l'anterior construcció romana, al carrer Ballesteries.

Torre de Cabrera-Requesens, al carrer de l'Escola Pia.

Fragment de muralla carolingia al Passeig Arqueològic en la que s'aprecien els diversos materials emprats.



3. La muralla carolingia. Segle IX i X.

L'estructura de la muralla gironina, malgrat els episodis bèl·lics que se succeïren sota el domini visigot, dels àrabs i de l'imperi franc, fins al segle X, no va ser pràcticament modificada, si bé provocaren un notable deteriorament de les construccions romanes; aquestes accions per una banda asseguraren la posició de Girona com plaça forta dins la Marca Hispànica, però per una altra aconsellaren canvis i millores per a la defensa.

A principis del segle IX, en ple domini franc, en el moment en el que la frontera amb els àrabs havia descendit fins el Llobregat, es va decidir reconstruir la muralla. La característica més important de la reforma va ser el desdoblament en la major part de l'antic perímetre; s'augmentà la consistència dels murs donant-los un gruix doble del que havien tingut anteriorment.

La primera ampliació del recinte que es va fer des de l'època fundacional, va ser a la zona nord, a l'indret on més tard es bastirien els claustres de la Catedral i als espais que avui ocupen els Jardins de la Francesa. Es vàren aixecar altra vegada les torres troncocòniques de base circular, que alternaven amb d'altres quadrangulars romanes, i en alguns casos s'hi sobreposaven (1). També es va construir el castell de Gironella, envoltant la torre romana situada al vèrtex del triangle que formava la defensa de Gerunda.

Esquerra: Carlemany i Pipí. Còpia del segle X d'un original perdut d'entre 829 i 836 fet a Fulda per Eberhard von Friaul. Dreta: Retrat de Carlemany, per Durer. 1511-13. Museu Nacional de Nüremberg, Alemanya. (Wikipèdia)

Per a les comunicacions amb l'exterior, es varen mantenir les obertures de les portes d'època romana, amb dues modificacions. La porta de la zona de Gironella va ser construïda de nou per donar accés al castell, tot i que varen ser emprats els materials romans, i per una altra banda, es va obrir una porta en el nou tram de muralla que donava accés a l'esplanada de davant del temple (D. Iglésias, op. cit.) (2). En total, es podia accedir a la ciutat per cinc portes, de les que, les dues més importants, seguien essent les de la Via Augusta.

El tram que delimitava el nou eixample s'iniciava resseguint les parets dels claustre romànic de la Catedral, i seguien fins el portal de Sant Cristòfol, amb un traçat que correspondria a la part de muralla del Passeig Arqueològic. El segon tram identificat correspon a la murada que enllaçava la Torre Gironella amb la ciutat, i el tercer coincideix pràcticament amb tota la cara sud, des de la Torre del Telègraf fins la Torre Cabrera-Requesens, a l'actual carrer de l'Escola Pia, llevat de petits trams.

En aquesta ampliació de la ciutat, que segons Josep Mª Nolla va representar passar de 4,5 a 5 hectàrees, s'hi començaren a edificar habitatges cap al segle X, i amb els anys va constituí un barri amb identitat pròpia, conegut en documents del segle XII amb el nom de Palastrina.

Les excavacions dutes a terme el 2001 al subsòl dels soterranis de la Catedral varen descobrir unes estructures atribuïdes als segles IX i X, en què l'actual part occidental del conjunt de la catedral es trobava a cel obert.

Els descobriments consisitien en el basament d'un edifici de defensa i les primeres filades d'unes cases que haurien estat adossades a les primeres muralles. El fonament de l'edifici defensiu s'hauria reutilitzat per aixecar, al mateix lloc, la torre de defensa circular de la muralla del segle XIV. Fins que no es va cobrir aquesta zona, ara fa uns 300 anys, hi havia una via pública que passava entre les muralles i les parets de la catedral.

Tanmateix, el 2003, les obres de reforma en un edifici del carrer Ballesteries, recolzat a la muralla del segle XIV, han descobriren la cara nord d'una torre de planta rectangular, de l'època carolíngia. La part de la base fins a la filada número nou està feta amb grans blocs de pedra sorrenca que van aprofitar de l'anterior fortificació d'època romana. De la filada número 10 en amunt (fins a una alçada de més de tres pisos), la torre té blocs més petits. D'amplada fa uns 3,5 metres. Al costat de llevant, la paret encaixa perpendicularment amb la muralla del segle XIV, i a l'altre extrem no s'hi distingeix el final perquè penetra a dins de la torre que formava part d'aquella muralla.

El material constructiu emprat era la pedra calcària nummulítica, l'anomenada pedra de Girona, tot i que també s'hi detecta la presència d'altres roques basàltiques i sorrenques. Respecte aquest darrer material, sovint procedien de recuperació de la muralla romana.


Notes

(1) - David Iglésies, a "La muralla de Girona. Dels orígens a l'enderrocament", hi aprofundeix, indicant que Molt probablement és el cas de la torre de les Àligues i de la torre Vescomtal, ambdues amb decoració característica d'època baix-imperial. Aquestes torres eren massisses fins a nivell de combat i per tant presentaven una gran resistència. Els nivells de combat corresponien als nivells on s'obrien les finestres, on s'instal·lava l'armament necessari per a la defensa.. Tornar al text

(2) - David Iglésies, a "La muralla de Girona. Dels orígens a l'enderrocament", detalla les tècniques constructives i arquitectòniques de la murada carolíngia indicant que presenta un aspecte que la diferencia clarament de les tècniques constructives anteriors. El desdoblament de la muralla, característica principal del mur, suposa el sobreposat en paral·lel de dues parets d'uns 4 metres d'amplada i entre elles queda un petit espai buit. El resultat és una paret de més de 8 metres de gruix que a l'època es convertí en inexpugnable.

L'aspecte extern del parament és també característic de l'època. La paret es construeix a partir de pedres irregulars aplanades, de forma allargassada i d'una mida més aviat discreta. L'estètica aconseguida trenca amb els gran carreus de pedra que fins al moment havien bastit les defenses. [...] el parament carolingi és visible en bona part del seu perímetre, exceptuant òbviament la paret de ponent, desapareguda enmig de les cases del riu. Però per centrar l'atenció en un punt, es pot prendre com a referència la Torre Júlia i els murs contigus, per ser aquest tram el corresponent a l'eixample carolingi i que per tant es construí de bell nou, tot i les reminiscències romanes que aporta la presència de carreus de gres.. Tornar al text




Bibliografia

- La muralla de Girona. Dels orígens a l'enderrocament. David Iglésias i Franch. Col·lecció Patrimoni Cultural. Ajuntament de Girona / Institut d'Estudis Gironins, 2003. ISBN 84-869523-21-9

- Historia de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona. Carlos Díaz Capmany i Fernando Torres González, Institución Fernando el Católico C.S.I.C, Saragossa, 1998. ISBN 84-7820-412-1

Back-Index-Next