Biografia i obra

Xavier Montsalvatge i Bassols, considerat una de les figures claus de la música catalana de la segona meitat del segle XX, va néixer a Girona l'11 de març de 1912, on va rebre les primeres lliçons de violí. La mort del seu pare el 1921, però, el portà a Barcelona, on va viure amb el seu avi mater i on estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb Francesc Costa (violí), Lluís Millet (solfeig), i Enric Morera i Jaume Pahissa (composició). Aviat es decantaria cap a la composició i deixà l'estudi del violí.

(Ampliar) - Placa situada a la casa natal de Xavier Montsalvatge, a la Pujada del Pont de Pedra de Girona.

El 1933 va escriure Tres impromptus per a piano, premi del XII Concurs de Composició Concepció Rabell i Cibils, que atorgava la Fundació Patxot. Gràcies a aquest premi, va poder realitzar el seu primer viatge a París. L'any 1936 va guanyar el Premi Felip Pedrell de la Generalitat de Catalunya amb l'obra Petita suite burlesca per a violí i quartet de vent. El mateix any començà a fer crítiques de música al diari barceloní El Matí. Un cop acabada la Guerra Civil Espanyola continuà la seva activitat de crític publicant articles a la revista Destino, de la que esdevindria director en el període 1968-1975. A la dècada del 1940 va conèixer els compositors catalans Manuel Blancafort i Frederic Mompou, amb els quals compartí una profunda amistat al llarg de la seva vida, juntament amb Manuel Valls i Xavier Turull.

Les seves primeres composicions de rellevància són de l'any 1940, amb Tres divertimentos, a partir de melodies que tocaven els flabiolaires a les festes majors de poble, un "schottish", una americana i un vals-jota. L'autor l'edità i l'envià a un gran nombre de pianistes, i va ser estrenada el 1943 per Rosa Sabater i Parera, i va rebre elogis de Manuel Blancafort; el pianista Niedzielski va adoptar la peça en el seu repertori.

El 1945 rebé un encàrrec de la cantant Mercè Plantada per a una peça per a soprano i piano, i composà les Cinco canciones negras (1). El 1948, després de molts mesos de treballar-hi, estrenà al Gran Teatre del Liceu l'òpera El gat amb botes, amb llibret de Néstor Luján. Poc després, publicà l'Álbum de habaneras, recopilat a la Costa Brava, publicat amb Néstor Luján i el pintor Josep Maria Prim.

(Ampliar) - Lluís Millet i Pagès (1867-1941) i Enric Morera i Viura (1865-1942), dos dels mestres de Xavier Montsalvatge. (Viquipèdia).

Els anys quaranta i primers cinquanta conformaran la seva etapa "antillanista": els Ritmos de 1942, les Cinco canciones negras ja esmentades, el Cuarteto indiano i parts del Poema concertante, dedicat al violinista Henryk Szeryng i estrenat per ell mateix el 22 de maig de 1953 amb l'Orquestra Municipal dirigida pel mestre Toldrà, s'inspiren en una interpretació pròpia de la música de les Antilles, una amalgama de cançons populars espanyoles amb els cants indígenes originals de les illes i els dels negres portats com a esclaus des de l'Àfrica.

Aquesta època reflecteix les influències que Montsalvatge rebé de compositors francesos com Olivier Messiaen i Georges Auric, que el menaren a la politonalitat lliure. A l'any 1953, presentà el Concerto breve per als premis Ciutat de Barcelona, sense sort; però l'obra entusiasmà diversos pianistes de primera fila, com Alexis Weissenberg i Gonzalo Soriano, i va ser estrenada per Alícia de Larrocha en el concert dels seus 25 anys de carrera.

(Ampliar) - Casa natal de Xavier Montsalvatge a la Pujada del Pont de Pedra de Girona, obra de l'arquitecte Rafael Masó.

En un període relativament curt, les noves obres de Montsalvatge són premiades repetidament: Calidoscopio, premi extraordinari de composició del Conservatori Municipal de Música de Barcelona, Partita 1958, premi Òscar Esplà, Cant espiritual, premi Lluís Millet. Aquesta darrera obra es va estrenar en el concert dels anomenats Fets del Palau, que va acabar amb ball de bastons i detencions.

Inicià la seva col·laboració com a crític musical de La Vanguardia, tasca que el porta a assistir als festivals de música més importants d'Europa i a conèixer tota la nova música. Escriu dues noves òperes: Babel 46, que transcorre en un camp de refugiats de guerra, i Una voce en off, que narra un triangle amorós entre el marit mort, que ens fa arribar la seva veu a través d'un enregistrament magnetofònic, la dona i l'amant.

El 1962 fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1963 compon una peça per al nou-nat Festival Internacional de Música de Barcelona, la Desintegració morfològica de la Xacona de Bach, que esdevindrà una de les seves obres més reeixides. El Conservatori Municipal el nomena professor de composició el 1971; catedràtic el 1978, i ocuparà el càrrec fins a la seva jubilació l'any 1981.

(Ampliar) - Mural al carrer del riu Güell, a tocar El Parc de la Devesa.

Gran nombre de composicions diverses, fruits d'encàrrecs provinents d'arreu, marcaran els darrers anys de la seva vida: L'Homenatge a Lydia per al Festival Internacional de Música de Cadaqués, la Sonata concertant per a violoncel i piano, l'Hommage à Manolo Hugué (1970), el Reflexus-Obertura pel concert-homenatge que li dedicà el Festival Internacional de Música de Barcelona (1973), el Concerto-Capriccio per a l'arpista Nicanor Zabaleta, el Concierto del Albayzin per al clavecinista Rafael Puyana, la Metamorfosi de concerto (1980) a proposta de Narciso Yepes, Quadrivi per a tres Stradivarius, escrita per als Stradivarius del Patrimonio Nacional...

El 1983 va estrenar al Kennedy Center de Washington la Fantasia, per a arpa i guitarra, interpretada per Nicanor Zabaleta i Narciso Yepes. L'any següent va compondre la Fanfarria para la alegria de la paz en commemoració del X aniversari del regnat de Joan Carles I d'Espanya, que va estrenar l'Orquesta Sinfónica de Radiotelevisión Española dirigida pel gran violoncel·lista i director d'orquestra Mstislav Rostropovich. L'any 1986 es va estrenar la Sinfonía de réquiem per encàrrec del Ministeri de Cultura amb motiu de l'Any Europeu de la Música. L'any següent, es va estrenar l'obra per a piano Una página para Rubinstein (Balada para la mano izquierda) encàrrec de la Fundación Isaac Albéniz. I l'any 1988, el Festival Internacional de Música de Santander va estrenar la seva obra per a violí, violoncel i piano Diàleg amb Mompou, que després el compositor va convertir en el segon moviment del seu Trio, de 1986. El 1988 va publicar les seves memòries sota el títol Papers autobiogràfics i el 1989 l'Ajuntament de Girona va instituir el Premi Internacional de Piano Xavier Montsalvatge.

Morí el 7 de maig del 2002 a la seva residència de Barcelona. Montsalvatge és una de les figures més representatives de l'anomenada "generació perduda", entremig de la dels compositors de la república i l'actual. La seva obra ha aconseguit una gran projecció internacional i s'ha convertit en una referència fonamental en la música contemporània.

Algunes de les seves darreres obres són Folia daliniana, 1995, per a orquestra; Cinc epigrames de Manolo Hugué del 1998, per a cor mixt; Recóndita armonia de 1952-1999, per a piano i orquestra de corda; Quatre dialegs amb el piano, Cinc ocells en llibertat de 1997, i Improviso epilogal del 2001, aquestes per a piano sol i Sinfonietta-concerto del mateix any per a flauta solista, orquestra de corda, piccolo, arpa i un percussionista.

A més de música simfònica, també va escriure òpera, ballet, música per a pel·lícules i per a obres infantils, cançons, obres per a solistes instrumentals... L'any 1983 li fou concedida la Creu de Sant Jordi, el 1985 amb el Premi Nacional de Música d'Espanya, el 1997 amb el Premi Nacional de Música concedit per la Generalitat de Catalunya, i l'any 1999 fou guardonat amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. El 1987 rebé una nominació als Premis Goya a la Millor Música Original per la seva partitura a la pel·lícula Dragon Rapide.

---

Notes

(1) - Entre les seves obres per a veu i piano destaca Cinco canciones negras, sobre textos de diferents autors: Cuba dentro de un piano, amb lletra de Rafael Alberti, Punto de habanera, sobre un text de Nèstor Luján, Chévere, a partir d'un poema de Nicolás Guillén, Canción de cuna para dormir a un negrito, amb lletra d'Ildefonso Pereda Valdés, i Canto negro, poema de Nicolás Guillén. Les quatre primeres es van estrenar a l'Ateneu Barcelonès el 1945. L'obra completa, poc després, al Palau de la Música Catalana. El 1946 se'n va estrenar la versió per a veu i conjunt instrumental, i el 1949, per a veu i orquestra. N'hi ha una adaptació de Francesc Cassú i Jordi per a cobla i percussió, i una altra d'Antoni Ros Marbà per a orquestra i veu.
Tornar al text