Articles sobre el monument als defensors de Girona

El monument als defensors de Girona de 1808-1809.

El dia deu de desembre de 1809 la Junta de Defensa de la ciutat de Girona es veia obligada a signar l'acta de capitulació. Durant els set terribles mesos que va durar el setge, les instàncies superiors del país es varen mostrar incapaces d'ajudar la ciutat i d'enviar un exèrcit que forcés el trencament del setge. Però després de la capitulació no varen tardar a mostrar públicament el reconeixement a l'esforç i el sacrifici que havien fet els gironins, protagonitzant una epopeia que aleshores es considerava altament heroica i que ara més aviat és recordada com una temeritat o un suïcidi col·lectiu. Amb data 3 de gener de 1810 la Junta Suprema del Reino decretava una sèrie d'honors i recompenses per la ciutat i pels que havien intervingut en la seva defensa. En un dels articles d'aquell Reial Decret es disposa que, amb càrrec a l'erari públic, s'erigirà un monument als defensors, en la plaça principal de Girona. Dos anys més tard, concretament el 7 de gener de 1812, les Cortes Generales, reunides a la ciutat de Cadis reiteraren el reconeixement de la nació i la promesa d'honors i recompenses. Corrien encara els temps de la ocupació per part de les tropes napoleòniques. L'any 1814 s'acabà aquell període de submissió a l'invasor. A partir d'aquell moment era l'hora de portar a la pràctica el contingut dels esmentats decrets. Però passaren els anys i amb l'excusa de la pobresa de l'erari públic, tot el que s'havia decretat quedà en poca cosa més que en vanes promeses.

Passats ja molts anys, hagué de ser un ciutadà gironí el qui es fes càrrec de pagar de la seva butxaca la construcció del monument. Ferran Puig i Gibert, destacat polític, acreditat economista i eficient industrial, va fer ofrena a la ciutat del monument que els poders públics li tenien en deute i li regatejaven. Érem ja a l'any 1893 quan Puig decideix emprendre aquella obra en benefici de la ciutat. El mes de març d'aquell mateix any es fa públic que l'il·lustre gironí ha decidit fer fondre en bronze amb destí a una plaça de Girona, un grup escultòric que havia estat premiat en l'Exposició de Belles Arts que s'havia celebrat a Madrid. Aquella obra artística representava el General Álvarez de Castro liderant un grup de combatents. L'autor era un jove escultor català anomenat Antoni Parera. Aquella obra quan havia estat exposada havia rebut grans elogis. L'Ajuntament acceptà amb agraïment la generosa oferta del seu conciutadà, i el mes de juny prengué l'acord de situar el projectat monument en el centre de la plaça de Sant Agustí, plaça que ja oficialment s'anomenava de la Independència.

En el lloc on es preveia col·locar el monument s'hi aixecava la columna que recorda la proclamació de la Constitució de 1869. El mes d'agost d'aquell mateix any, la columna va ser retirada del seu primitiu emplaçament i es va col·locar en el centre d'una de les dues andanes de la plaça de l'Hospital. Aquest trasllat va ocasionar algunes protestes a causa que en aquell mateix lloc la Diputació tenia previst col·locar-hi un monument al bisbe Tomàs de Lorenzana. L'estàtua de l'il·lustre prelat ja havia estat encarregada al destacat escultor olotí Miquel Blay, que havia estat becari de la corporació provincial. Els fets consumats varen prevaldre, com en tantes altres ocasions, per sobre de les protestes dels ciutadans.

Aquell mateix mes d'agost ja s'estava treballant en la fonamentació del futur monument, i en el taller de les Pederes del sr. Pascual Espelt ja es treballava en l'obra del basament.

Mentrestant en el taller de la casa Vázquez de Madrid es preparaven els motlles per portar a terme la fosa del grup escultòric, treball que es realitzaria a la foneria Frederic Masriera, de Barcelona. Malgrat que els treballs relatius al grup escultòric es realitzaven amb normalitat, la gent de Girona no veia que es notés activitat en l'emplaçament del monument. Això comportà moltes crítiques a la suposada passivitat del consistori. Crítiques que es concretaren també en el fet que no s'havia portat a cap l'acord de la pròpia corporació municipal de col·locar en el Saló de Sessions una làpida en la qual havia de constar el nomenament de Ferran Puig com a fill benemèrit de la ciutat. Tampoc la ciutadania va veure bé que l'Ajuntament hagués acordat ajornar aquell any la celebració de l'homenatge als defensors de la ciutat, ja tradicional en el darrer dia de les Fires de Sant Narcís. Aquella commemoració es deixava per la data d'inauguració del monument, inauguració que preveien per mitjan mes de desembre.

Tanmateix les obres van fent el seu curs, i el mes de novembre es col·loca el bloc principal del basament. El seu notable pes, 180 quintars, i el mal estat del camí de baixada de les Pederes ocasionaren que aquella peça necessités tres dies a ser traslladada. Recordem que la pujada de les Pederes no va ser urbanitzada ni pavimentada fins més de mig segle després d'aquell any 1893. I que aleshores encara el transport s'havia de fer en carros de tracció animal, carros que en aquella brusca baixada havien de ser frenats amb un contundent esforç humà.

Fineix aquell any i no es veu encara el final d'aquella obra, que la premsa del moment ja qualifica d'"obra de romans" i d'"obra de la seu". Tanmateix l'activitat no s'havia pas paralitzat totalment. Es va muntant el pedestal i se sap que el grup escultòric ja és fos, però encara es troba a Barcelona. L'escultor Parera ve a Girona per determinar el tipus de reixa que s'haurà de construir per protegir el monument. Els responsables de la bona conservació del monument manifesten el convenciment que és absolutament indispensable col·locar una reixa per evitar que l'obra sigui víctima d'una bretolada.

Els gironins es queixen per no veure cap progrés en les realitzacions. Però la casa Masriera de Barcelona està fonent les plaques de bronze que hi hauran de figurar. També el serraller Pinell de Barcelona està treballant en l'execució del disseny de la reixa. No és previsible encara la data d'inauguració, i mentrestant l'escultor autoritza que la seva obra, que ja està enllestida, pugui figurar en l'Exposició de Belles Arts de Barcelona.

El mes de juny del 1894 la premsa es queixa perquè fa més d'un any que l'obra s'està gestant i encara no s'hi veu la culminació. La gent voldria veure retirar la bastida que sembla que s'hi estigui eternitzant. El mes de juliol hi ha més optimisme davant la possibilitat d'una inauguració per les Fires de San Narcís. Després d'una nova paralització durant el mes d'agost, amb les consegüents protestes, al setembre ja s'anuncia oficialment la data d'inauguració, que serà el 28 d'octubre, primer dia de les Fires.

Article d'Enric Mirambell, publicat al Diari de Girona, 18 d’octubre 2009.


Palafox, Palafox

Al bon amic Quim Torra, amb afecte i agraïment:

Mirant el programa de Fires de Sant Narcís de 1959, hom troba que efectivament José Grahit i Grau hi signà un article en què defensava que el general que presideix el conjunt escultòric Gerona, 1809 de la plaça de la Independència és Álvarez de Castro (consultat al magnífic i documentadíssim web pedresdegirona.com)

Grahit titllava d'infundi que s'hagués dit popularment que el general encimbellat era Palafox. En donava dos arguments: 1) el testimoni de l'escultor, Antoni Parera, a qui ell mateix coneixia i n'era amic i a qui es veu que ho va preguntar i en va rebre un rotund desmentiment; 2) la nul·la semblança de la figura representada amb el general Palafox, perquè el general aragonès tenia un bon bigoti, unes bones patilles en forma de pera i una bona mata de pèl al cap. El general representat a la plaça de la Independència no té gaire pèl: ni al cap, ni a les galtes, ni al bigoti.

L'any 1974, la Diputació Provincial de Girona va publicar Artistes gironins 1800-1900. En aquest documentat treball, parlant de l'esmentada escultura s'hi diu: "Monument conegut per monument a Álvarez de Castro o als Defensors, sotmès a diverses vicissituds, com per exemple el fet que en realitat el seu autor Antoni Parera l'hagués dedicat primitivament a Palafox". En aquesta mateixa línia, al volum VII de la Història de l'art català (1985), s'hi pot llegir: "entre els monuments commemoratius cal recordar Girona 1809! d'Antoni Parera, instal·lat a la plaça de Sant Agustí de Girona (1894) i que és mostra del caràcter intercanviable que té aquest tipus d'escultura anecdotista, ja que Parera el va fer inicialment com a monument al general Palafox". Finalment, a la documentada Guia d'escultures al carrer de Jaume Fabre (1991), s'hi llegeix: "L'autor va fer-lo en una estada a Roma becat per l'Ajuntament de Saragossa (...) El general seria, en aquest cas, Palafox i no Álvarez de Castro. Especialistes en iconografia confirmen que aquesta versió és absolutament versemblant. Pel que sigui, Saragossa no el va voler (...) Antoni Parera el va portar a una exposició nacional d'art (...) L'industrial i financer Ferran Puig el va veure i el va comprar per donar-lo a la ciutat de Girona.

Tot i aquestes dades i citacions, és evident que el general del monument, per absència de pèl a la cara, s'assembla més a Álvarez que a Palafox. Ara bé, em recorda el bon amic Joan Maria Palahí que Joaquim Pla Dalmau, gran col·leccionista de figures de plom i bon coneixedor dels usos i costums del segle XIX, tenia una explicació aclaridora sobre aquest assumpte. Parera havia fet la maqueta de l'escultura amb cera pensant en Palafox perquè Saragossa li ho havia encarregat. Quan Ferran Puig el va comprar, Parera va llimar el pèl de la cara del general Palafox i va adequar el conjunt escultòric als herois gironins (per tant és fins a un cert punt lògic que Parera defensés a capa i espasa que l'escultura de Girona era la d'Álvarez). Després, el monument fou fos en bronze. El detall que es va escapar a Parera, a Ferran Puig i a Grahit, i que és clau en aquesta història, és l'uniforme del general. Álvarez fou general d'infanteria i Palafox, d'artilleria. Segons que explicava Pla Dalmau, el vestit del general de la plaça de la Independència és clarament el vestit d'un artiller i no pas el d'un infant.

Article de Jordi Vilamitjana, publicat al Diari de Girona, 18 d’octubre 2009.


El monument al defensors de Girona

Després del llarg procés de gestació, el monument dedicat al General Álvarez i als defensors de la ciutat en els setges de 1808-1809 va quedar definitivament instal·lat el bell mig de la plaça de la Independència. En aquell any 1894 aquella era la plaça més gran de la ciutat, i malgrat que el seu perímetre no estava encara totalment edificat, detall que tardaria molts anys a ser una realitat, era un dels espais urbans amb més vitalitat de Girona. Vitalitat que iria en augment quan al cap de pocs anys s'hi obririen els tres cinemes més importants de la Girona de la primera meitat del segle XX. També es convertiria en el centre del comerç ambulant en les anuals Fires de Sant Narcís. Seu del mercat de majoristes de fruites i verdures. Parada dels primers autocars del servei públic de comunicacions comarcals. Serviria també com a camp d'esports per la mainada d'aquella barriada i d'allí en sortirien alguns jugadors del planter de l'equip local de futbol. La presència del monument faria també d'aquell espai urbà el punt de concentració de manifestacions patriòtiques, en diverses èpoques i en molt diferents situacions polítiques. El record dels setges va ser molt viu a Girona i principalment reconeguent el sacrifici que aquell episodi havia constituït per a la ciutat i per als que en varen ser protagonistes. A començament del segle vint el tema va començar a ser qüestionat per una minoria d'intel·lectuals; però encara durà una colla d'anys sent un important punt de referència en la nostra història local.

La inauguració del Monument, un acte esperat des de molts mesos abans, es va programar pel dia primer de les Fires de Sant Narcís. A mig matí d'aquell 28 d'octubre del 1894 es varen reunir en la Casa de la Ciutat les personalitats i representacions que havien de participar en la cerimònia. Per presidir tan solemne acte es va desplaçar, des de Barcelona, el capità general, que en aquell moment era el ben conegut Valeriano Weyler. A l'hora prevista es va formar una comitiva que anava encapçalada per cinc batedors del regiment de Cavalleria. Seguien els emplets del municipi, els components de les entitats corals, presidits per les respectives banderes o estendarts. Els empleats de totes les dependències oficials de l'Estat. Oficialitat de tots els cossos de la guarnició. Els membres de la Comissió de Festes. Els de la Comissió de Monuments. Els integrants de la Societat Econòmica d'amics del País. El Capítol de la Catedral. El Claustre de l'Institut de Segon Ensenyament. La bandera de la ciutat que era portada pel regidor de l'Ajuntament de Girona, Sr. Pol; la de la Creuada gironina, portada pel sotscaporal dels sometents. La del Batalló de Miquelets, que la portava un tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Vic, acompanyat per dos regidors, i els macers d'aquella corporació. La bandera del Regiment d'Ultònia era portada per un comandant d'Artilleria. Seguien el Jutge Municipal i el de Primera Instància. Els Magistrats de l'Audiència. La Diputació Provincial i l'Ajuntament de la ciutat en corporació. Formaven la presidència, amb el Capità General, el Sr. Bisbe, l'Alcalde de la ciutat, el Governador Civil de la Província i el President de l'Audiència.

La comitiva que sortí de les cases consistorials es dirigí a la plaça de la Independència, passant pel Pont de Pedra, carrer de Sant Francesc, plaçes del Molí, del Mercadal, de les Bernardes, i carrers de les Bernardes i de Santa Clara. Ara tot aquell seguit de carrers i places tenen un sol nom que és el de Santa Clara. En la calzada de la plaça de la Independència estaven formats el Regiment de Guipuzcoa, el Batalló de Sant Quintí, un esquadró de Cavalleria i el cos de Sometents de la província. Tots els espais disponibles eren ocupats per una gran gentada, com també tots els balcons i finestres dels edifics. Les autoritats es col·locaren en una tribuna que s'havia muntat amb aquesta finalitat, tribuna on també se situà el donant del monument Sr. Ferran Puig i Gibert. El senyor Puig va fer l'entrega del monument a la ciutat, i l'Alcalde, en nom de la mateixa va ponunciar un sentit discurs d'agraïment a l'il·lustre donant. Va tancar l'acte el Capità General, el qual va manifestar que la Reina, a la que ell representava, s'associava a aquella solemnitat. També va fer públic que el Govern de l'Estat havia concedit sengles condecoracions al senyor Puig i a l'Alcalde de Girona. L'Alcalde va descubrir el grup escultòric, mentre la banda de música interpretava l'himne nacional i es disparaven salves d'Artilleria, tot acompanyat d'entusiastes aplaudiments i aclamacions patriòtiques.

La comitiva oficial va emprendre el camí de retorn a la Casa de la Ciutat; però les corals es quedaren a la plaça fins deprés d'haver interpretat els cants "Glòria a Espanya" i "A Girona" Arribat el seguici a la plaça del Vi, les autoritats sortiren al balcó de l'Ajuntament per presenciar la desfilada de les tropes i dels sometents gironins.

L'Ajuntament va obsequiar el donant del monument amb un dinar que es va servir en el Saló de Descans del Teatre Municipal. I li va fer lliurament d'un artístic pergamí en el qual constava el nomenament de Fill benemèrit de la ciutat. Obra que havia estat realitzada pel reconegut artista Flos i Calcat. El senyor Puig ensenyava el pergamí a les seves amistats, manifestant públicament la seva satisfacció per l'honor amb què se'l distingia, i molt especialment per haver pogut fer un servei més a la ciutat, a la qual ja havia dedicat repetidament les seves atencions, malgrat que moltes opupacions i altes resposabilitats l'havien obligat a estar molt allunyat de Girona. Posteriorment aquell artístic pergamí va ser exposat a la Sala Parés de Barcelona. Fet que motivà la protesta d'un sector de la premsa gironina per no haver-se exposat aquella obra a Girona per tal que la poguessin haver conegut i admirat els gironins que en definitivament eren els que l'havien pagada.

El monument es mantingué sense cap alteració durant una cinquantena d'anys. Fins que pels anys quaranta del segle passat l'Ajuntament considerà que el basament que dona suport al grup escultòric quedava esquifit, i en una de les repetides remodelacions que ha experimentat aquella plaça es va augmentar l'alçada del sòcol i tot el monument quedà notòriament alçat. Al mateix temps ,també es va retirar la reixa que l'envoltava. Aquesta decisió municipal obeia el criteri que ja no hi havia perill que el monument fos víctima d'una bretolada; o potser que es comptava amb més mitjans per evitar-ho. Coincidí en un moment en qué anaren desapareixent moltes de les reixes protectores que abans existien. Fins hi tot els bancs que eren els que es presentaven més enreixats, prescindiren d'aquest element, que per cert era més estétic i menys sorollós que els moderns aparells d'alarma que ara s'han prodigat. Potser també influí en aquella decisió el caràcter carcerari que sempre han tingut les reixes.

Article d'Enric Mirambell, publicat al Diari de Girona, 18 d’octubre 2009.




















Fotografies del monument restaurat el 2009 abans de ser col·locat, preses per gentilesa de l'Ajuntament de Girona.

Back-Index