Els Banys Àrabs

L'edificació dels Banys Àrabs de Girona està situada al peu de la Catedral, a l'inici del Passeig Arqueològic. Malgrat el seu nom, no respòn a una construcció bastida durant la breu dominació àrab, sinó que es tracta d'un edifici plenament romànic, destinat a banys públics, del qual el rei va atorgar-ne a la ciutat primer la concessió d'ús i després la propietat.
La seva construcció va finalitzar el 1194. Durant el setge del 1285, en el marc de la croada del francès Felip l'Ardit contra Pere el Gran, va patir greus destrosses. En fer-se càrrec de la defensa de la ciutat Ramon Folch de Cardona, va fer enderrocar totes les edificacions fora de murs que puguessin ser utilitzades per l'enemic francès, i els Banys Àrabs, com Sant Nicolau, Sant Pere, Sant Feliu o Santa Llúcia, s'hi trobaven.
El 1294 l'edifici va ser reparat de les destrosses provocades pels fets d'armes esmentats, i va seguir en ús fins el segle XIV, en el que va ser clausurat i passat a mans privades. El 1617 s'hi va instal·lar un convent de monges caputxines. Així va seguir fins el 1929, any en el que va passar a titularitat pública, i va ser rehabilitat.

Sant Nicolau

Sant Nicolau és un temple romànic situat davant del monestir de Sant Pere de Galligants, a la ribera dreta del riu que dóna nom al monestir i ben a prop d'on la Via Augusta el creuava, se suposa que per damunt d'un pont, conegut documentalment almenys des de l'edat mitjana, sembla obra del segle XII i sempre ha estat posat en relació amb el monestir benedictí esmentat, i amb l'Hospital dels Capellans.
El temple és esmentat per primer cop en un testament de l’any 1137. Amb la desamortització de Mendizábal (1836), l'església va passar a mans privades. El dia 27 de març de 1936, Josep Farreras Ventura formulà una proposta de permuta de Sant Nicolau amb alguns terrenys del baluard del Governador (a l'actual ronda de Ferran Puig) a l'Ajuntament, de resultes de la qual el 1942 va passar definitivament a mans de l'Ajuntament. La restauració de Sant Nicolau, dirigida per l’arquitecte Alejandro Ferrant, s’inicià el 1940 i va concloure després de superar un ensorrament l’any 1944. Actualment és utilitzada com a sala municipal d'exposicions.

Sant Pere de Galligants

El monestir de Sant Pere de Galligants és una de les mostres més notables de romànic català. No es coneix la data de la seva fundació, però ja existia a la primera meitat del segle X. La construcció de l’edifici actual s’inicià a la primera meitat del segle XII, vers el 1131, data en què Ramon Berenguer el Gran va llegar un important donatiu per sufragar les obres. A la darreria d’aquest segle es degué acabar el claustre.
El claustre és de planta rectangular i de dimensions reduïdes. Les quatre galeries estan cobertes per voltes de quart de cercle. Els angles que emmarquen el petit pati central estan formats per pilars i la columnata entre ells és doble, amb un grup de cinc columnes al centre de cada costat. Alguns dels capitells de la galeria oest estan decorats amb temes del Nou Testament: en un l’Anunciació, el Naixement i l’Epifania i, en un altre, la fugida a Egipte. Altres representen escenes de la vida quotidiana de l’època: un bisbe oficiant, músics o ballarines, un guerrer. La resta es troben decorats amb estilitzacions vegetals, motius geomètrics o animals, personatges barbuts o éssers mitològics.

El Museu d'Arqueologia

La seu de Girona del Museu d'Arqueologia de Catalunya se centra en l'explicació de l'activitat humana des de l'aparició de l'home fins a l'època tardoromana, a través de materials arqueològics trobats a les excavacions de jaciments de les comarques de Girona.
Té el seu origen en el Museu Provincial d'Antiguitats i Belles Arts, fundat el 1846 per la Comissió Provincial de Monuments i és, per tant, un dels més antics de Catalunya.

[Visita virtual]-------[Història del Museu]

El Pont de la Font del Bisbe

Aquests abocaments, importants de forma estacional en èpoques passades, obligaren la construcció de ponts, palanques i passeres que permetessin la circulació entre una i altra banda del riu, fins arribar a tenir, al llarg del temps, cinc ponts.
El més antic d'aquests, tot i no saber-ne la data exacte, és l'anomenat de la font del Bisbe, l'únic pont medieval que queda dret a Girona. Alguns estudiosos opinen que es podria tractar de la primera via romana d'accés a la Vall; d'altres són partidaris de considerar que es tracta del camí natural entre el monestir de Sant Daniel i la Catedral de Girona.
A l'edat mitjana La vall de Sant Daniel era a l’inici del camí de Girona cap a Madremanya i La Bisbal, és a dir, un lloc de pas cap a l’Empordà travessant el massís de les Gavarres. D’altra banda, el camí d’accés habitual entre la vall i la ciutat de Girona era el que comunica el pont de la font del Bisbe, la torre Gironella i el portal de Sant Cristòfol, i aquest trànsit era facilitat per aquest pont.

El Pont de la Font d'en Pericot

Aquest pont de vianants sobre el Galligants, que mena a la font d'en Pericot, n'ha adoptat el nom, igual que el que trobem curs avall, l'anomenat pont de la font dels Bisbe. El podem trobar referenciat indistintament com pont d'en Pericot o pont de la font d'en Pericot.
Construït el segle XIX en substitució d'unes antigues palanques, és d'arc rebaixat de pedra picada, formant una estructura antiga, amb baranes d'obra sense remolinar, de construcció actual i amb un terra de formigó. S'hi accedeix des del camí de Sant Daniel baixant deu graons de pedra de Girona.
L'indret on es troba la font del mateix nom va ser conegut fins el segle XVIII amb el nom de Font Romana. El 1730 Francesc Vives va vendre els terrenys de la font al monestir, i el 1738 es va construir una casa, a prop de la font, que uns quants anys més tard va ser llogada a Domingo Pericot.
Aquesta família emprava les aigües de la font per regar les terres del voltant; amb el temps aquest paratge i la font va acabar anomenant-se d'en Pericot.

La llegenda de la Font d'en Pericot

Sobre aquesta font rau la llegenda de l'anomenada serp de la Font d'en Pericot. Diuen que això va passar temps enllà, molt enllà, quan d'aquesta font no en rajava aigua, sinó oli i del més fi. Però també deien que ningú no gosava anar a cercar-ne per por a una espaordidora serp, gelós guardià de la font prodigiosa.
Un bon home passava un dia per l'indret, quan va sentir un estrident xiulet. Esguardà temerós i veié davallar pels marges la temuda serp fent via cap a la font. Quina va ser la seva sorpresa quan va veure que la bèstia, que feia ben bé vuit canes de llarg, portava a la boca una pedra de belles irisacions!
Sorgí el desig d'apoderar-se'n, però la por guarda la vinya, i la por va guardar el bon home. I tot caminant, caminant, va començar a rumiar. L'home tingué una pensada: aconseguiria una bóta de regular cabuda i hi clavaria de dins a fora un bon nombre de claus ben llargs, que talment semblés un eriçó, i a les fustes del fons hi faria una portella que es tanqués i obrís per dins, per on pogués passar el braç.

El Monestir de Sant Daniel

Segons la tradició, Sant Daniel, monjo eremita armeni, morí decapitat a Arles de Provença l’any 888, durant el domini àrab. Els seus seguidors portaren el seu cos cap al sud per evitar que fos profanat. Arribats prop de Girona, l’enterraren en l’aleshores anomenada vall Tenebrosa on aviat començà la veneració de les seves despulles i s’hi edificà una petita església i Sant Daniel fou ben aviat la parròquia dels habitants que comptava la vall. Una ara romana i alguna altra resta de la mateixa època que conserva el monestir donen peu a pensar que aquesta església fou bastida sobre les ruïnes d’un antic temple pagà.
El monestir benedictí de Sant Daniel de Girona es fundà el 915 a partir de la venda de l'alou de Sant Daniel a la comtessa Ermessenda i el seu espòs, el comte Ramon Borrell.
El 2015 la comunitat va rebre la Creu de Sant Jordi "per a ser l’única benedictina femenina de Catalunya que resideix al mateix lloc on va néixer, integrada el 2015 per set monges que compten amb un ampli suport social i promouen el paper del monestir com a referent de patrimoni i impulsor de cultura".

El cementiri de Sant Daniel

L'origen d'aquest cementiri cal cercar-lo durant la Guerra del Francès. La guerra va fer que els cementiris de les esglésies quedessin desbordats i calgués enterrar els morts en un camp obert a l'exterior de les muralles, i el mateix governador de Girona va manar fer un cementiri provisional a càrrec del corregidor i del bisbe. L'ajuntament va començar les obres del nou cementiri a l'horta de les monges de Sant Daniel, en un terreny que prèviament havia estat examinat pel comandant d'enginyers i quatre facultatius. Es va decidir que aquesta construcció s'havia de pagar amb el fons de fàbrica d'esglésies i la contribució dels habitants mitjançant delmes, i es va considerar que les despeses no serien massa importants si s'aprofitava com a capella una part de l'edifici del monestir.
El recinte funerari és de planta rectangular, i presenta nínxols situats en el perímetre. Un eix longitudinal principal comunica l'accés amb la capella de caràcter neo-històric situada al fons del recinte. Presenta jardineria amb parterres i xiprers al centre. Actualment forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

La Font del Ferro

La Font del Ferro és una deu d'aigua ferruginosa, tal com indica l'inscripció de l'antiga ubicació de la font: "Manso Pi. Agua Ferruginosa. 1862" a peu de l'antic llit del torrent Estela. La situació de la font va obligar a desviar el torrent i ara passa per sota del pont d'accés al recinte. Utillada amb diverses barbacoes fixes, els excursionistes poden preparar-s'hi els àpats utilitzant aquestes instal·lacions i les taules i bancs que hi han disposats, després de la restauració de l'indret efectuada l'any 1980.
L'aigua que brolla en accionar l'interruptor de la font actual procedeix d'un pou de l'antiga fàbrica Saguer, que havia comercialitzat l'aigua carbònica amb el nom de Vall de Sant Daniel.
La font es relaciona amb la presència de la pesta negra que va arribar a Sant Daniel el segle XIV i com a remei a la malaltia els veïns van col·locar feixos de boix a la porta de les cases per purificar l'aire. Quan va passar l'epidèmia, van fer una processó fins la font, on van cremar el boix.

[Tornar] ------