Quant a documentació escrita, n’hi ha poca on es parli pròpiament del pont i quan es menciona és només per posicionar-lo geogràficament respecte a un altre indret. En uns manuscrits datats el 1246 i el 1255, un jueu anomenat Salomó apareix com a propietari d’unes feixes al peu d’una muntanya ad Pontem Fretum (cap al pont Estret). En aquest cas, tot i que se citen les afrontacions amb finques adjacents, no se n’ha pogut identificar cap. Però sabem que el cultiu de feixes o en terrasses és propi de llocs amb un cert desnivell, com és el cas dels voltants de la nova ubicació, en els dos marges del riu.
En uns pergamins posteriors, de 1314, s’hi llegeix que el ciutadà de Girona Pere Duran de Baldac, que va ser cremat anys més tard per heretge, va comprar al jueu Astruc Caravita, per un preu molt elevat, un camp al lloc de Pontem Fretum. Al cap de dos dies, li va comprar un altre camp més gran anomenat Perelló. Es desconeixen les seves localitzacions exactes, però sí que sabem que tots dos terrenys es trobaven entre el puig de Montilivi i la muntanya de les Pedreres, coneguda en aquella època com la Muntanya de Girona.
Existeixen també uns capbreus notarials, amb data de 1348, en què es menciona que els gironins Pere de Valldellops i Brunissenda tenen unes feixes pel convent de la Mercè de Girona al “lloc del bec eixut prop del pont estret”. El nom d’aquest raval, a extramurs de la ciutat, feia referència a unes terres que eren domini del castell de Gironella (la torre Gironella) i que corresponien aproximadament a l’actual barri de Vista Alegre. Hi ha la possibilitat, però, que el topònim Bec Eixut igualment fes al·lusió a l’angost espai riberenc encaixat riu amunt i que també era possessió del castell. Si fos així, aquestes feixes, que encara avui existeixen, serien les que estan situades pel cim de les últimes cases del carrer del Carme i per sobre del nostre pont.

Límits entre Girona i Sant Daniel, vistos des de les Pedreres, el 1961. La fletxa indica la proposta d’ubicació del pont, que queda amagat. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Finalment, hi ha uns altres documents, de 1451 i de 1715, que descriuen, gairebé amb les mateixes paraules, els límits de la ciutat. Fan referència a una poc coneguda resclosa de mossèn Santdionís sobre l’Onyar, que servia de fita fronterera. Aquest dic, del qual tampoc queda cap resta, substituïa com a terme el nostre pont, que ja havia desaparegut, i estaria, per tant, situat al mateix lloc. Ho podem saber perquè, segons detallen ambdós documents, la frontera de Girona tenia en aquella zona un recorregut rectilini que començava a la llunyana capella de Sant Miquel de Palau, es dirigia cap a la muntanya de les Pedreres i passava exactament pel cim de la resclosa.
Ja en època contemporània, es troba una anomalia que cal destacar. Té relació amb el municipi veí de Sant Daniel, que incloïa el nucli de Vila-roja i que el 1963 va ser agregat a la ciutat de Girona. Fins aquella data, el terme que delimitava la ciutat amb Sant Daniel pel marge dret del riu Onyar (per la muntanya de les Pedreres), estava situat a les primeres cases del carrer del Carme, entrant per Vila-roja. El problema és que aquesta fita es trobava a quatre-cents metres de la ubicació de la resclosa i, per tant, massa allunyada. En canvi, al marge esquerre del riu (pel puig de Montilivi), la fita estava efectivament establerta al lloc la resclosa. Això significaria que en algun moment posterior a 1715 la frontera del municipi de Sant Daniel a la riba dreta del riu es va fer avançar uns metres en detriment de la de Girona. Ho podem comprovar en unes fotografies agafades abans de l’annexió. El cas és que, de moment, als arxius dels dos municipis no s’ha localitzat cap document que n’expliqui la raó.

Extrem de la llosa en angle de 90 graus. Foto Ramon Prior - (Ampliar)

Arguments constructius. A la nova ubicació existeix una llosa de pedra que s’endinsa al riu des del seu marge esquerre. El fragment avui visible fa uns deu metres de llargada per dos i mig d’amplada, i amb un angle de quaranta-cinc graus arriba fins al mig de la llera. L’extrem de la llosa situada al mig del riu també ha estat modificat per l’home perquè s’hi aprecien fractures amb angles de noranta graus, probablement per encabir-hi els carreus necessaris per afermar l’obra. Si en aquest punt descansava un dels pilars del pont i l’altre estava aixecat en el marge dret del riu, l’ull del pont devia mesurar un màxim de dotze metres. Pel que sabem de construccions similars, era d’una longitud fàcilment assumible pels mestres d’obra medievals, o potser pels arquitectes romans, excel·lents enginyers.
S’observa també un desgast inusual en tota la superfície de la mateixa llosa, amb diversos solcs longitudinals bastant irregulars. Aquests podrien ser conseqüència del sobreesforç de les seves parts més febles en sostenir una gran càrrega vertical, fos un pilar o la via que conduïa al propi pont. També es podria tractar de regates manuals que servirien per afermar el morter que lligaria amb solidesa els carreus a la mateixa roca. És significatiu que cap de les altres lloses properes a aquesta no mostrin aquests senyals.

Antics carreus del pont arrossegats i enfonsats riu avall de la nova ubicació. Foto Ramon Prior - (Ampliar)

Quant a les ribes, les dues han estat molt transformades en època moderna i, dissortadament, ja ha desaparegut qualsevol rastre dels camins que s’hi dirigien. Així doncs, el marge esquerre, un antic camí ral, va ser terraplenat el 1889 per construir el ferrocarril de Sant Feliu de Guíxols a Girona, el popular Carrilet de Sant Feliu. El 2004 es va fer un carril bici sobre les restes de l’antiga plataforma de la via del tren. El marge dret, ocupat pràcticament en tota la seva amplada per l’anomenada carretera de Sant Feliu, era la prolongació natural del carrer del Carme i comunicava Girona amb el municipi de Sant Feliu de Guíxols. En ser la principal via de comunicació entre aquestes dues poblacions, durant anys va ser objecte de contínues millores i es van aixecar murs de contenció per prevenir els danys que poguessin produir les repetides riuades de l’Onyar. El resultat és que també s’ha perdut tot vestigi del camí. Però hi ha una particularitat: cent metres més avall de la nova ubicació encara es detecten, escampats i submergits dins la llera, un gran nombre de carreus perfectament escairats. No coneixem l’existència de cap altra obra immediata riu amunt, a part de la desapareguda resclosa de Santdionís. Per tant, podem sospitar que són els carreus més voluminosos del nostre pont, que haurien estat arrossegats durant anys per les contínues riuades fins a quedar dipositats al lloc on ara els veiem. Tenim l’explicació en dues grans roques assentades al mig del llit fluvial, que fan de tap i que devien impedir que les pedres rodessin riu avall.

Mapa geològic de la zona amb les dues localitzacions del Pontem Fretum: a l’esquerra, la tradicional i, a la dreta, la nova. Foto: Institut Cartogràfic i Geolograve;gic de Catalunya - (Ampliar)

Respecte a aquestes inundacions, a Girona eren freqüents i feien molt de mal, ja que també enderrocaven al seu pas altres ponts i causaven víctimes mortals. Des del 1193 estan documentats més de cent cinquanta episodis de crescudes a la ciutat. Una de les més conegudes és la de 1430 al poble de Riudellots de la Selva, a deu quilòmetres riu amunt del nostre pont. Va ser tan devastadora que la tradició diu que el mateix poble i la seva església van haver de ser traslladats on es troben avui. Hi ha la possibilitat que fos precisament aquesta gran riuada la que va esfondrar definitivament el pont.
S’ha de dir també que dues vores també eren bastant amples i planeres i, per tant, aptes per fer-hi arribar un nou vial o aprofitar un camí existent, ja fos des de la mateixa ciutat de Girona com des del camí ral de Barcelona (l’actual carrer del Migdia) o de l’antiga Via Augusta (el carrer de la Rutlla).

La zona a vista d’ocell. Encerclada, la nova ubicació del pont. Foto: Bing Maps - (Ampliar)

Arguments geogràfics i geològics. L’emplaçament tradicional del pont, prop de l’actual pont de la Font del Rei, és poc versemblant. Antigament, després de sortir del congost que hi ha entre el puig de Montilivi i la muntanya de les Pedreres, el riu s’eixamplava en trobar-se amb el pla de Girona. Per tant, seria un lloc massa forçat per bastir-hi un pont tenint en compte l’excessiva llargada que hauria de tenir fins a abastar l’altra riba. Una segona complicació vindria pel fet d’existir un sòl molt sorrenc on l’afermament dels pilars que l’haurien de sustentar seria de difícil solució. Un problema afegit seria que no pagaria la pena efectuar una despesa tan elevada en tractar-se només d’un pont suplementari als de la ciutat, que quedaven relativament propers.
En tenim la constatació gràfica en alguns dels mapes més antics de Girona. S’hi pot comprovar que al lloc de l’emplaçament tradicional hi va haver, durant molts anys, una petita illa fluvial (en alguns plànols n’apareixen quatre), formada per al·luvions del mateix riu. Aquests dipòsits sorrencs, de naturalesa inestable, van ser visibles fins a la dècada dels anys setanta del segle passat, quan les obres de fonamentació de la llera del riu i urbanització de les vores els va ocultar definitivament.

L’ample llit del riu Onyar en sortir del congost, amb una palanca per travessar-lo, el 1911. Foto: Valentí Fargnoli, CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

El que sí que existien al lloc de la localització tradicional eren unes palanques fetes amb troncs i taulons, però es tractava, per la seva estructura, de construccions de durada efímera. A les fotografies antigues encara se’n poden veure dues. Una se situava exactament al punt de l’actual passera de vianants de la Font del Rei i l’altra riu amunt, quan l’Onyar ja surt del congost. Quan el cabal ho permetia, eren utilitzades amb assiduïtat.
Quant a les dades geològiques, la composició actual del subsol de l’emplaçament tradicional del pont, etiquetada com (Afl), està constituïda per ompliments de terres associats a l'ordenació, ja en època contemporània, de la llera del riu. Però tant el marge esquerre del riu (QPt) com el dret (Qt1) està format per sediments de graves aportats durats segles pel mateix riu, que per definició estan regularment negats d’aigua i són poc compactes.
Per contra, la llosa situada a la nova ubicació, que era la que suportava un dels pilars, és un conglomerat que combina unes parts molt desgastades amb altres de gran duresa, fet que la fa molt resistent. És diferent de les restants pedres del llit del riu, que són de matriu sorrenca. També es detecta, en una secció molt concreta de la mateixa llosa, una alta presència de carbonats, per bé que la roca està composta principalment de granit. Aquesta particularitat indicaria una possible intervenció humana, ja que es podria tractar de restes de la calç emprada en el morter que es va usar en la construcció del pont.

Antic pont del Dimoni (segle XIV) de Santa Eugènia de Ter, el 1889. El Pontem Fretum podria haver tingut un aspecte semblant. Foto: Amís Unal, CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

Altres arguments. No s’ha de descartar, però, l’aparició d’altres possibles condicionants pel que fa a la idoneïtat de l’edificació del pont en la nova ubicació. Podrien tenir, entre d’altres, un origen econòmic, militar, social o territorial i fer referència a la vertebració del territori, el control de les vies de comunicació, la defensa de la ciutat, la delimitació de termes feudals, els drets de pontatge, etc. Alguns podrien haver fet aconsellable, o potser obligatori, construir el pont en aquest punt concret, però en desconèixer la data en què va ser començat, no podem saber quins van influir realment.

Conclusions. Segons els arguments presentats, el pont es podria haver emplaçat perfectament en el lloc proposat. Les raons són múltiples. El paratge era òptim, amb unes ribes molt properes i unes roques prou sòlides. També, en ser una obra menys costosa de construcció i de manteniment, el lloc era tècnicament molt més adient per bastir-lo. Els documents escrits, sobretot els que es refereixen als límits de la ciutat, també ho ratifiquen. Els carreus submergits a la llera del riu i les fractures i les restes de calç a la llosa, igualment així ho assenyalen.
Sovint, doncs, la suma de petits indicis, encara que cap d’ells sigui concloent per se, pot arribar a confirmar una hipòtesi. En conseqüència, malgrat que els arguments presentats puguin semblar dèbils, si es consideren en el seu conjunt, creiem que són clars i suficients.
Per tant, podem dir que, amb les reserves oportunes i a l’espera d’un estudi més profund, hi ha una alta probabilitat que el desaparegut pont Estret de l’Onyar estigués efectivament situat a la ubicació proposada.

(Text adaptat i imatges de l'article "El pont Estret de Girona" de Ramon Prior i Tió, gentilesa de l'autor, publicat el 2022 a "Revista de Girona", número 330).

---