La Canònica agustiniana d'Ullà. L’església d’Ullà és esmentada el 1117, en una donació del bisbe de Girona Berenguer Dalmau. El 1121 el prevere Pere Vidal hi fundà la canònica regular agustiniana de Santa Maria d’Ullà amb el consentiment de l'esmentat bisbe de Girona, de l’arquebisbe de Tarragona, el futur sant Oleguer, del comte d’Empúries, Ponç Hug I, i del senyor de Torroella de Montgrí, Ponç Guillem. El cenobi va ser construït a la part baixa del terme, prop de la riba del Ter.
Segons el Cronicó d’Ullà (Chronicon Ulianense) (1), que es conservava al monestir, la canònica va patir un greu saqueig en una incursió musulmana procedent de Mallorca, durant la qual els sarraïns degollaren alguns canonges i se n'endugueren captius d’altres; cal tenir en compte que el mar era aleshores molt més pròxim d’Ullà. La proximitat del Ter va ser, d’altra banda, causa de nombroses calamitats per al cenobi. El darrer quart del mateix segle XII el temple va ser colgat per la sorra portada per les revingudes del riu i va caldre bastir una nova església damunt l’antiga, que va ser consagrada el 1182 per Berenguer, arquebisbe de Tarragona, i Ramon d’Orusall, bisbe de Girona. Al mateix temps es confirmà a la canònica diverses esglésies de la comarca: la de Sant Andreu d’Ullà i les de Bellcaire, Canet de Verges, Casavells, Matajudaica, Llabià i Fontanilles.
La jurisdicció d’Ullà, de la mitra gironina (hi tingueren també drets els senyors feudals de Torroella), motivà nombroses desavinences entre els comtes de la primera dinastia d'Empúries. que conservaven l’alta jurisdicció, i els bisbes, que foren protegits per la corona en la defensa dels seus interessos. La desviació del braç del Ter que desembocava a Empúries cap el que desembocava prop de Torroella de Montgrí produí a la fi del segle XIII greus inundacions a les terres episcopals i reials d’Ullà i Torroella de Montgrí, i el 1303 es redactà a la cort de Girona un memorial de greuges dirigit al comte Ponç V d’Empúries. El 1311 el bisbe dictà una excomunió contra els qui s’apoderaven a Ullà de les aqualexias (terres que deixava l’aigua), que encara s’anomenen a la comarca aigualleixos. La comunitat d’Ullà (2) decaigué amb l’entrada dels priors comendataris des del 1452 i va ser secularitzada el 1592 i convertida en col·legiata regida per un prior i quatre canonges. Les riuades continuaren fent estralls i ensorraren l’església consagrada el 1182. Es va construí un nou temple al centre del poble d’Ullà, l’actual parròquia, on es traslladaren els canonges el 1804 i romangueren fins a l’extinció de la col·legiata el 1835, en l’època de les desamortitzacions.

Plantes de les diferents fases arquitectòniques de l'església de Sant Andreu - (Ampliar)

L'església de Sant Andreu d'Ullà. L’antiga església parroquial de Sant Andreu d’Ullà, substituïda per la col·legiata a la seva extinció, no va ser enderrocada i es conserva en una bona part darrere l’absis de la de Santa Maria, a la placeta de Sant Andreu; actualment acull les oficines municipals. És esmentada des del 1182. L’any 1980 es van fer alguns treballs de restauració, i s’han posat al descobert alguns fragments constructius romànics, tot i que la capella mostra moltes reformes i alteracions posteriors. A mitjan segle XIX, Villanueva veié encara les ruïnes de dos temples romànics que pertangueren probablement a l’antiga canònica, ara totalment soterrada. A 300 m del poble trobem, però, un mur, que limita l’anomenat Hort del Capellà, que probablement es va construir utilitzant les restes de les velles edificacions romàniques.

Santa Maria Ullà. 1991. Núria Santiago Egea. CRDI - Ajuntament de Girona - (Ampliar)

L'església de Santa Maria. L'església de Santa Maria és neoclàssica, del segle XVIII, bastida sobre una altra edificació anterior romànica de 1362, amb l'advocació de Sant Andreu, de la qual es conserva una petita part de l'absis, a la sagrera del poble, i va ser projectada pel canonge sagristà Bofill. És un gran edifici de planta de creu llatina, amb una àmplia nau amb capelles laterals, transsepte amb cúpula i capçalera rectangular. La portalada és d’arc rebaixat, emmarcada per falses columnes i coronada per una fornícula.
El campanar, de planta quadrada, restà inacabat. En el seu interior, al cambril, es venera la talla policromada de la Mare de Déu de la Fossa, romànica de la primera meitat del segle XII, provinent de l'antic monestir de Santa Maria d'Ullà. Sembla que el nom prové de la seva situació en la primitiva església canonical, que, en ser colgada per la sorra, era anomenada amb el terme de fossa. Al paviment de l’entrada de l’església hi ha dues làpides sepulcrals gòtiques de la segona església canonical de la família dels senyors feudals de Torroella de Montgrí. S'hi conservaven tres capitells romànics del segle XII de l’antiga canònica, els quals passaren el 1955 al Museu d’Art de Girona, juntament amb un portapau i un calze del segle XV.

Evolució demogràfica d'Ullà. Les dades dels anys 1497-1553 s'han estimat en base als focs: 1497, 64 focs; 1515, 44 focs; 1553, 55 focs. Les dades del període 1717-1981, corresponen a població de fet; a partir de 1990, població de dret. Dades recents extretes d'Idescat. - (Ampliar)

---