La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Les tradicions i el costumari

El santuari de la Mare de Déu dels Àngels es troba a uns dotze quilòmetres de la ciutat, i a un enlairament d'uns cinc-cents metres en el terme de Sant Martí Vell (1). Aquest santuari tenia una església espaiosa amb dues capelles a la dreta, dedicades a la Immaculada (2) i a Sant Antoni Abat (3), i altres dues a l'esquerra dedicades a la Mare de Déu dels Dolors i a la del Roser. Darrera l'altar major hi havia un llarg corredor, amb les parets cobertes materialment per exvots de tota mena, que conduïa a la capella on en un monumental templet es venerava la imatge de la Mare de Déu.

Aquesta Mare de Déu era anomenada dels "Àngels" per haver estat trobada junt amb dues imatges d'angelets que es veuen als seus peus. Diu la tradició que, per allà a la quinzena centúria, uns camperols de l'encontrada observaren que cada dissabte en aquest indret, en fer-se fosc, es veien unes estranyes llumenetes, una de les quals resplendia més que les altres (4). Com els semblés cosa prodigiosa anaren a manifestar-ho al bisbe de Girona, el qual manà fer excavar el lloc assenyalat, on es trobà un cau i a dins la imatge de la Mare de Déu junt amb les de dos àngels, i una tela o Sant Drap, on hi havia pintades les tres figures.

Es construí seguidament una capella a l'indret (5) que, en el transcurs dels segles i després d'una sèrie de vicissituds produïdes per les guerres i altres calamitats (6), esdevingué un magnífic santuari, reconstruït per darrera vegada durant la primera meitat del segle XIX.

A aquesta Mare de Déu s'atribueix un miracle que ha estat tramés pel cançoner popular; l'assumpte del qual s'explica també en altres contrades i regions (7).

Des de temps immemorials hi havia el costum gironí d'anar al menys una vegada l'any a aquest santuari per fer les devocions a la Mare de Déu, i no eren pocs, millor dit, poques, les que hi anaven descalces en cumpliment de prometences. Cert que eren molts els qui hi anaven el dia 8 de setembre, diada de la Mare de Déu trobada, però molts també eren els qui ho feien durant l'estiu i la resta del mes de setembre.

S'acostumava anar en colles més o menys nombroses, portant-se el menjar que es preparava la nit abans. En fer-se clar s'anaven a cridar els uns als altres, i, ja reunits, marxaven cap a la Vall de Sant Daniel, per les Pedreres, o pel Galligants, fent camí per la Font dels Lleons i la "casa de les figues", o per la Font d'en Lliure, d'aigües ferruginoses, indrets on era de rigor esmorzar.

S'emprenia el camí per la pujada de Vilarroja i passant per valls i corriols, pujant i baixant, les colles, habituades per l'antic costum a fer les mateixes parades, com regint-se per un programa únic, anaven fent via. El camí era llarg i suportable, perquè no es duia pressa. Es feia tot xano-xano, cantant i contant, respirant aires de bosc i muntanya i rellevant-se en el transport dels farcells de minestra, per bé que moltes vegades eren les pacífiques burretes de Sant Daniel les que transportàven la càrrega en unes banastes on posaven també els infants per tal que no es cansessin a les pujades.

Segons la temporada, els excursionistes s'entretenien cercant cireres d'arboç, pinyes, bolets o castanyes, que de tot hi havia, i força, per aquestes muntanyes. Era de rigor tirar unes pedres a l'arbre centenari de "la casa de les figues", una immensa alzina surera de soca corcada que es trobava no gaire lluny de la masia d'aquest nom, i que tenia la virtut de fer casador el jovent que d'aquesta manera s'assabentava dels anys que li mancaven per canviar d'estat, segons el nombre de pedres que havia conseguit suspendre a les branques de l'arbre casamenter.

Després de tres o quatre hores s'arribava a dalt. Els vents hi són constants i sempre hi murmuren els tètrics xiprers que menen al santuari. S'oïa missa cas d'arribar-hi a temps; si no, es resaven unes oracions i seguidament s'anava a venerar la Mare de Déu al seu "camaril", i després a passar revista als centenars d'exvots de tota mena que atapeïen les parets, provocant els consegüents comentaris (8).

Imatge del Santuari en un gravat al boix antic.

Després es sortia a contemplar el magnífic panorama que es gaudeix des d'aquest cim, prodigant-se les exclamacions que reflectien la joia de l'esperit. I tothom provava d'endevinar els innombrables pobles i viles que des d'allí es veuen. La mirada copsa des del Cap de Creus fins a les costes de Calella, i des del Puigmal fins a la vila de Begur, compreses les poblacions de Banyoles, Figueres, Castelló, Roses i Torroella, així com una infinitat de pobles microscòpics escampats entre extensions immenses de conreus, vinyes i olivars que sovint travessa un tren que sembla de joguina. D'un costat, el fons blau de la Mediterrània amb la silueta de les Medes, de l'altre les superbes muntanyes del Canigó i del Montseny, del Món i de Rocacorba, amb llurs ermites, i les cingleres del Far i de Santa Magdalena.

Es menjava al vast menjador del parador, presidit per un grandiós exvot amb l'incendi ocurregut a les darreries de segle XIX a les Voltes d'en Rosés, a Girona, o millor acampats a l'aire lliure, manera que tant plaïa a aquella gent massa obligada a l'atmosfera d'una ciutat emmurallada. Després d'haver fet migdiada sota algun arbre, o en qualsevol ombra, es tornava a visitar la Mare de Déu per prendre'n comiat. Era costum adreçar-li aquesta oració:

Adéu-siau, Mare de Déu,
jo me'n vaig, Vós us quedeu,
us quedeu a la capella,
jo me'n vaig a casa meva,
si cas em moro pel camí,
ajudeu-me a ben morir.

O la seva variant següent:

Adéu-siau, Mare de Déu,
Vós quedeu en la capella,
jo me'n vaig a casa meva.
Si tinc alguna cosa pel camí,
ajudeu-me a ben morir;
si mai més no puc tornar
la meua ànima es pugui salvar;
si em ve algun mal pensament
valga'm el Santíssim Sagrament.

que es deien tres vegades, seguides d'un parenostre.

I després d'haver adquirit alguns recordatoris per a obsequiar les amistats, s'emprenia el retorn cap a casa, menys carregats i camí avall, amb l'eufòria consegüent d'un bon dinar i d'un esplai d'esperit que es traduïa en cants i rialles. S'entrava a la ciutat al capvespre portant triomfalment branques de cirerer salvatge, o de castanyes eriçades, mostra fatxendera d'una alegre jornada passada a les verdes muntanyes dels Àngels.

A la ciutat es celebraven les festes dels carrers Albereda i Pes de la Palla, i anteriorment els de la Força i carrer dels Calderers (8).

(Text extret i adaptat de J. Gibert, "Girona. Petita història de la ciutat i de les seves tradicions i folklore", Barcelona 1946).


Notes

(1) - Segons la tradició, la primera capella que va existir en aquest indret, anomenat antigament "muntanya de Pujols", fou edificat vers l'any 55 per un dels primers deixebles de Sant Llàtzer, llavors que aquest, amb Santa Marta, Santa Magdalena i Sant Maximini predicaven l'Evangeli per terres de Provença. A les darreries del segle III habitava aquesta capella un sacerdot anomenat Esteve, que és el qui va batejar els quatre màrtirs de la Pera, picapedrers a Girona. Encara prop del santuari hi ha una font, anomenada "dels Quatre Màrtirs", perquè en ella, segons tradició, foren batejats. Tornar al text

(2) - També se'n deia "Del Sant Drap" per haver-hi unes pintures que el reproduïen. Tornar al text

(3) - Abans se'n deia dels "Quatre Sants Màrtirs". Tornar al text

(4) - En recordança d'aquest fet hi havia el costum de cremar cada dissabte una foguera en un indret ben visible. Tornar al text

(5) - El terreny el donà Guillem Llach, el 1417. Tornar al text

(6) - Cremada pels napoleònics el 31 de maig de 1809, no en restà més que un munt de runes i algun pany de paret. La imatge, però, s'havia baixat amb anterioritat al poble de Sant Martí Vell, des d'on fou novament traslladada al santuari que es reconstruïa el 1814. Tornar al text

(7) - Un perpinyanès fou injustament acusat d'haver assassinat un vianant prop de la Llacuna de Salses. Condemnat a mort malgrat les seves protestes d'innocència, en ser penjat es trencà per tres vegades la corda degut a la intercessió d'aquesta Mare de Déu a la qual havia implorat el reu, qui, absolt, acabà fent-se frare després d'haver complert el seu vot de recórrer pobles i viles proclamant el miracle en edificació del poder de la Mare de Déu. Tornar al text

(8) - Entre les mil escenes originals i tràgiques, se'n veia una que representava una casa on setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost barceloní. El català, després d'haver saltat per la finestra, encarà la seva arma als perseguidors i amb una descàrrega va matar-los tots setze, cada un d'ells amb una bala al cap.
En honor a l'ultramarina Mare de Déu del Coure, la imatge de la qual va regalar un veí, des de ben entrat el segle XX celebraven avui la festa alguns carrers del barri del "Carril". Se'n deia de l'"Havana petita", sense saber-se exactament perquè, dient-se però que aquest nom el suggerí "l'americano" que va regalar la imatge i sufragà la festa d'aquell barri que considerava la seva segona Havana. Tornar al text


  • El Santuari dels Àngels. Imatges del Santuari, les panoràmiques i l'entorn.
  • La Història. Història, vicisituts i evolució del santuari dels Àngels.
  • El monòlit commemoratiu dels 150 anys de Renaixença catalana.


  • Gravat antic que mostra una excursió familiar cap al Santuari dels Àngels.

    Cireres d'arboç. Imatge obtinguda a la Casa de les Figues.

    Gravat antic que mostra una imatge de la Mare de Déu dels Àngels.

    Escorça d'una alzina surera, al Santuari dels Àngels.

    Actual imatge al Santuari dels Àngels.


    Back

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés