La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

Exposició oberta del 29 d'octubre de 2014 al 6 d'abril de 2015 al Museu d'Història de Girona, que complementa l'exposició "La Girona dissident (segles XVI-XVIII)", que es pot veure a la sala d'exposicions del Museu d'Història dels Jueus de Girona. Exposició comissariada per Francesc Miralpeix i Xavier Torres.

Novenaris d'ànimes. Imatge de l'exposició

(Ampliar) - Novenaris d'ànimes. Imatge de l'exposició.

La Girona de l'època moderna va ser sempre una de les principals capitals del Principat de Catalunya, tot i que en el decurs d'aquest període va anar perdent importància relativa, almenys en termes de població. D'ençà de la segona meitat del segle XVII la ciutat va esdevenir, a més, una plaça forta estratègica, sobretot arran de les periòdiques guerres amb França. D'aquesta manera, la ciutat atrafegada del segle XVI, especialitzada en la producció de teixits de llana, va acabar convertida, a la segona meitat del segle XVIII, en una capital militar. De l'obrador al baluard, vet aquí la seqüència.

Verge del Roser

El culte a la Mare de Déu del Roser fou el més popular i estès de tota l'època moderna. A Girona, la confraria del Roser tenia seu a l'església del convent de Sant Domènec. L'escultura, de finals del segle XVI, és un bell exemple d'una talla policromada d'iconografia rosariana. El gest del nen Jesús, en acció de beneïr, i la disposició entronitzada de la Verge, apel·lant a la tipologia medieval de la Sedes sapientiae, suggereix una tipologia formal lleugerament arcaïtzant.

Relleu amb l'escut de la ciutat de Girona

(Ampliar) - Relleu amb l'escut de la ciutat de Girona. Finals segle XVI principis del XVII. Fusta. Museu d'Art de Girona.

Girona dins la Catalunya moderna

La ciutat de Girona esdevingué particularment devastada arran de la guerra entre Joan II i la Diputació catalana (1462-1472), i les escaramusses ulteriors, que es perllongaren fins ben bé les darreries del segle XV.
Aleshores, per˛, s'inicià el procés de reconstrucció urbana i demogràfica de la ciutat. Els immigrants en foren, sens dubte, les protagonistes: entre 1473 i 1500 s'intal·laren a Girona més de mig miler de famílies, que representaven prop de 2.500 persones, i més de la meitat dels "focs" o llars contribuents del període. La condició i procedència dels nouvinguts era prou variada: des de mercaders barcelonins o perpinyanencs, artesans de les rodalies i, sobretot, un nodrit contingent de mà d'obra "gascona", és a dir, francesa o llenguadociana.

Plànol de Girona el 1535

(Ampliar) - Plànol de Girona el 1535, basat en "L'Estima de les cases, terres i altres propietats de la ciutat i hortes de Girona, fet en lo any 1535". Publicat a "La ciutat de Girona l'any 1535", J. Canal, E. Canal, J.M. Nolla i J. Sagrera. Ajuntament de Girona, 1995.

La represa urbana

Fou aleshores també quan es construïren o reconstruïren cases, places i carrers. Entre 1490 i 1515 es bastiren o referen prop d'un centenar i mig d'habitatges, i s'agençaren de nou la plaça de les Albergueries (actual plaça del Vi, i seu de la Casa i Consell de la Ciutat), i els carrers de les Ballesteries, Canaders, Fontanilles i el de Ciutadans, on s'enderrocaren els porxos que hi havia, i s'hi multiplicaren, alhora, els espaiosos palaus senyorials (dels Sarriera i altres). Altres intervencions significatives tingueren lloc al Mercadal i al raval de Pedret; i més endavant, el 1572, a la plaça de les Cols, l'actual Rambla de la Llibertat.
La fesomia urbana de la ciutat fou marcada i modificada igualment pels establiments de nous ordres religosos de la Contrareforma, i l'arquitectura ecleciàstica en general: el campanar (1532-1571) i la façana (1601) de Sant Feliu; la del col·legi de Sant Martí Sacosta (Jesuïtes, 1599), també barroca (1606-1610); els convents dels caputxins (1581), agustins (1584), Sant Josep (carmelitans descalços, 1591) o mínims (1611); els monestirs del Mercadal (el de Cadins, de monges bernardes, iniciat el 1492, i el de Santa Clara, reconstruït el 1654); l'hospital intramurs de Santa Caterina (amb el pati central i l'escalinata del 1678); i la façana de la catedral (iniciada el 1606, i represa els anys 1680 -el rosetó, l'estatuària-, 1730-40, 1757-64 -rematament del campanar) i l'escalinata (1690-1694), obra potser del mestre d'obres barceloní Miquel Lavínia.

Vista del riu Onyar amb el pont de Sant Francesc a la part central i la torre homònima. A l'esquerra del riu, el campanar de les Bernardes i el de Santa Clara. A la dreta, el de Sant Feliu, la torre de Sant Francesc i la Catedral. També s'observa la muralla del riu

(Ampliar) - Vista del riu Onyar amb el pont de Sant Francesc a la part central i la torre homònima. A l'esquerra del riu, el campanar de les Bernardes i el de Santa Clara. A la dreta, el de Sant Feliu, la torre de Sant Francesc i la Catedral. També s'observa la muralla del riu. 1839. Postal Col·lecció Josep Bronsoms Nadal. CRDI - Ajuntament de Girona.

Malaltia i mort a la ciutat

Els aiguats i les epidèmies de pesta foren recurrents durant els segles XVI i XVII. El 1568, igual que el 1678, l'aigua arribà fins a la plaça del Vi, a nou pams d'alçada de la Casa de la Ciutat; i el 1651, en plena Guerra dels Segadors, calgué habilitar barraques i llatzarets extramurs per tal d'internar-hi i isolar-hi els nombrosos empestats. Tot i així, el flagell significà la mort d'un miler de gironins, prop d'un 20% de la població existent, en menys de mig anys.
La pesta, la guerra i els allotjaments militars, la sequera i la carestia, mantingueren establen i estancada la demografia urbana, que entre 1500 i 1700 a penes sobrepassà el miler de "focs", un màxim d'uns 1.300 "focs" cap al 1630, és a dir, uns 6.000 habitants a tot estirar.

Plànols de la casa de Misericòrdia i Hospici de Girona

(Ampliar) - Plànols de la casa de Misericòrdia i Hospici de Girona. Ignasi Albrador. Tinta i aiguada sobre paper. 1776-1780. AHG, Fons Diputació, Hospici.

La transformació econ˛mica

Pel que fa a les activitats econ˛miques, els canvis a llarg termini foren prou considerables. Així, si a començaments del segle XVI, Girona era encara una capital drapera, especialitzada en la producció de "draps" o teixits de llana, i manufacturera (treballs del cuiro i dels metalls, fusteria i esparteria), cent o cent cinquanta anys després, la draperia, igual que altres activitats industrials, com ara la blanqueria, eren ja en franca i irreversible davallada. Aquest daltabaix, per˛, fou compensat per l'augment dels oficis mercantils o lligats al treball de productes semielaborats i la seva comercialització, com ara sastres, sabaters, guanters, passamaners, traginers i botiguers. Simultàniament, en fi, es multiplicava el treball indiferenciat de "bracers" i "treballadors", tal com en diuen les fonts.

Vista del convent de Sant Domènec, utilitzat com a caserna. En primer terme a l'esquerra, l'edifici de les Àligues, antiga universitat de Girona

(Ampliar) - Vista del convent de Sant Domènec, utilitzat com a caserna. En primer terme a l'esquerra, l'edifici de les Àligues, antiga universitat de Girona. Autor desconegut. 1920-1930. Fons Impremta Franquet. CRDI - Ajuntament de Girona.

En qüestió de cent o cent cinquanta anys la ciutat de Girona havia perdut entitat i perfil industrial, i s'havia "terciaritzat" correlativament, un procés que també conegueren, cap a la mateixa època, altres ciutats del país. Els gremis i les confraries locals experimentaren, com és natural, una transformació interna semblant; i algunes corporacions, com ara la dels paraires, antigament la primera en importància i en nombre d'efectius, s'esllanguiren gairebé fins a la extinció.
En el mateix lapse de temps, a més, la capital gironina s'havia també aritocratitzat not˛riament. la noblesa dels feus s'hi establí de manera gairebé permanent, reclamà de participar en el regiment urbà, cosa que aconseguí l'any 1601, i acabà per marcar la pauta de la sociabilitat urbana: carruatges, indumentària, cerimonia civil, justes poètiques en honor de sant Ignasi o sant Francesc Xavier, i justes cavalleresques a la plaça del Vi, al peu de la Casa de la Ciutat, i organitzades per l'aristocràtica confraria de Sant Jordi, fundada el 1575

Plan des Attaques et de Partie de la Ville de Gironne, 1711

(Ampliar) - Plan des Attaques et de Partie de la Ville de Gironne, 1711. Bibliothèque nationale de France.

Temps de guerra

A la "terciarització" i aristocratització va seguir la "militarització". La revolta dels Segadors, que tingué a Girona un dels seus epicentres urbans, i la Guerra de Separació subsegüent (1640-1652 o 1659), en foren el primer episodi. Data d'aleshores una pregona remodelació del sector sud-oest de la ciutat, amb l'enderrocament i trasllat de l'Hospital de Santa Caterina, i l'aixecament dels pertinents baluards defensius.
Després de la Pau dels Pirineus, el 1659, el nord-est català, i Girona en particular esdevingueren l'escenari reiterat de la pugna bèl·lica entre Àustries i Borbons. Girona va ser assetjada els anys 1675, 1684 i 1694, i entre 1694-98 la ciutat romangué en mans dels francesos.
A començament del seble XVIII, la Guerra de Successió, una perllongació de les disputes entre Àustries i Borbons, reblava el clau. Amb la vict˛ria borb˛nica Girona va perdre, com altres ciutats catalanes, la seva universitat i el seu municipi tradicional, fundat en la insaculació de càrrecs i la participació dels estaments "menors" o "populars": mestres gremials, mercaders.
El govern local, d'ençà d'aleshores, va ser monopolitzat per una oligarquia de regidors vitalicis, sobretot cavallers i ciutadans honrats, que tenien el suport del corregidor borb˛nic. Els gironins, a més, hagueren de suportar, com la resta del país, el cadastre, la redoblada fiscalitat de la nova monarquia.

Girone, ville forte d'Espagne, de la province de Catalogne, 1694

(Ampliar) - Girone, ville forte d'Espagne, de la province de Catalogne, 1694. Elle fut prise par l'Armée du roy dans la campagne de 1694. Bibliothèque nationale de France.

La ciutat preindustrial

La industrialització catalana del Set-cents no va arrelar pas a la ciutat de Girona. L'excepció, si de cas, va ser la fàbrica de l'Hospici, des de 1783, una indústria assistencial, promoguda pel bisbe Tomàs de Lorenzana (1775-1796), i que ocupava, el 1790, unes 400 persones, les més, dones i canalla, tant de dins com de fora de la institució, "que trabajan lana... cáñamo y lino... y algodón, que hilan y del que hacen medias, gorros y otros artefactos", segons explica el viatger Francisco de Zamora. Per˛ la iniciativa més ambiciosa, la reial fàbrica tèxtil (cànem, lli, cotó) del mercader Francesc Boscà, tingué una vida efímera, tot i haver tingut una setantena de telers, i haver donat feina a un miler de persones a començament de la dècada del 1750. Altres temptatives ulteriors, als decennis de 1770 i 1780, secundades per la Junta de Comerç de Barcelona, tampoc no reeixiren.
De fet, temptatives semblants no eren tampoc gaire nombroses. Tal com s'exclamava, l'any 1785, l'il·lustrat gironí Jaume Oliveres (1698-1786), promotor d'una non nata Societat Econ˛mica d'Amics del País, "hay suma frialdad en los sujetos que deberían promover o adelantar la industria en esta ciudad".
Vint-i-cinc anys abans un memorial de la ciutat era ja prou pessimista, i certificava sense embuts, i en castellà, la davallada urbana: "dicha ciudad, que en lo pasado era sin disputa la de mayor consideración después de la capital [Barcelona, i exclosa Perpinyà de la comparança] por el número de sus vezinos y por lo floreciente de su comercio, se halla hoy la más abatida, ahogada de deudas, sin vezinos y sin fábricas i comercio". No és estrany, doncs, que la figura o pr˛cer del Set-cents gironí hagi estat el bisbe Tomàs de Lorenzana (1775-1796), promotor de molta iniciativa econ˛mica, assistencial i escolar.

El Pont de l'Aigüa, enllaç entre el Pont Major, a l'esquerra, i Sarrià de Ter, a la dreta

(Ampliar) - El Pont de l'Aigüa, enllaç entre el Pont Major, a l'esquerra, i Sarrià de Ter, a la dreta. Ca. 1880. Autor desconegut. CRDI - Ajuntament de Girona.

Tanmateix, absència de fábriques i dinamisme econ˛mic no era pas sin˛nim d'empobriment o dificultats. És veritat que la Girona del Set-cents pot ser descrita com una ciutat d'eclesiàstics i rendistes de la terra que anaven fent sense preocupar-se massa. Per˛, tot i així, la població gironina, a desgrat de la llacuna industrial, es multiplicà per dos, d'uns 4.000 a 8.000 habitants en menys de setanta anys, entre 1719 i 1787, i superà àmpliament el sostre secular dels 5.000. Els habitatges intramurs degueren créixer verticalment, i als ravals i camins de la ciutat es multiplicaren les edificacions: Pedret, Pont Major i carrer de la Rutlla.
La desaparició de la pesta i la reducció de la mortalitat epidèmica o catastròfica, tingueren força a veure amb aquesta extraordinària desclosa demogràfica. Però també, i per força, un conjunt d'activitats econòmiques "tradicionals", com sabaters, albadiners, sastres, passamaners o constructors, i "terciàries" (cal tenir en compte la doble capitalitat gironina, eclesiàstica i corregimental) que no haurien de ser menystingudes, i que sustentaren un creixement demogràfic de signe inequívocament "modern"

(Text adaptat del full de sala 8 del Museu d'Història de Girona).


  • La Girona del segle XVII---Article històric.

  • Fortificacions i baluards del segle XVII---Article històric.

  • Els setges del segle XVII---Article històric.

  • La Girona del segle XVIII---Article històric.

  • Els Decrets de Nova Planta---Facsímil de l'edició de 1716 de "Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña...".

  • [Més imatges] -----------Back-Index-Next

    Retrat del bisbe Miquel Pontich

    (Ampliar) - Retrat del bisbe Miquel Pontich (1632-1699). Anònim. Darrer terç del segle XVII. Oli sobre tela. MDG

    Verge del Roser

    (Ampliar) - Verge del Roser. Anònim. Finals segle XVI. Fusta policromada. MHG. Cedida en dipòsit per les senyores Anna i Núria Boutin Ramon.

    Retrat del bisbe Tomàs de Lorenzana

    (Ampliar) - Retrat del bisbe Tomàs de Lorenzana. Atribuït a Manuel Tramulles, ca. 1780-1785. Oli sobre tela. Casa de Cultura de Girona. El bisbe mostra orgullós els plànols de la capella de Sant Narcís de l'església de Sant Feliu, una de les obres més significatives del seu patronatge.

    Detall del retrat del bisbe Tomàs de Lorenzana amb els plànols de la Capella de Sant Narcís

    (Ampliar) - Detall del retrat del bisbe Tomàs de Lorenzana amb els plànols de la capella de Sant Narcís.

    Trona de l'església del convent de Sant Domènec de Girona

    (Ampliar) - Trona de l'església del convent de Sant Domènec de Girona (fragment amb la representació de sant Jacint). Anònim. Segle XVIII. Pedra de Montjuïc. Museu d'Art de Girona.

    Escut borbònic brodat. Segle XVIII

    (Ampliar) - Escut borbònic brodat. Segle XVIII. Museu d'Història de Girona.

    Retrat de l'arxiduc Carles d'Àustria amb indumentària militar

    (Ampliar) - Retrat de l'arxiduc Carles d'Àustria amb indumentària militar. Anònim, 1708. Oli sobre tela. Col·:lecció Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic. L'excepcionalitat d'aquest retrat rau en el fet que es tracta d'un dels pocs retrats de Carles d'Àustria conservats a Catalunya i que el representa amb l'edat que devia tenir en arribar a la Península per disputar la successió al tron de la corona espanyola. Remet als models de retrat francès de finals del XVII, amb la característica disposició en tres quarts i de mig cos davant d'un fons de paisatge.

    Retrat de Felip V

    (Ampliar) - Retrat de Felip V. Anònim, ca. 1700-1715. Oli sobre tela. Vinseum.

    Sant Narcís. Antoni Viladomat i Manalt, ca. 1726-1728

    (Ampliar) - Sant Narcís. Antoni Viladomat i Manalt, ca. 1726-1728. Oli sobre tela. Museu d'Art de Girona. Provinent de l'antiga col·lecció de la família Carles, s'atribueix a Antoni Viladomat (1678-1755), el més important dels pintors catalans de la primera meitat del segle XVIII. La temàtica i la proximitat estilística s'adiuen amb altres obres que el pintor realitzà per al bisbat, com ara el retrat del bisbe Pere de Copons, el penó del corpus del capítol o el retaule de Sant Narcís de la catedral.

    Portal de Figuerola des de l'interior i des de l'exterior. Jaume Pons Martí

    (Ampliar) - Portal de Figuerola des de l'interior i des de l'exterior. Jaume Pons Martí 1873-1905. Olis sobre tela. Museu d'Art de Girona.
    L'enderroc de bona part de les muralles, baluards i portals de Girona, portat a terme al llarg del segle XIX i no finalitzat fins els primers decennis del XX, esborrà per sempre més un dels elements més definidors de la Girona de l'època moderna. Les dues obres de Jaume Pons Martí mostren una evocaci&oacutue; tot i que no exempta d'un cert aire costumista, del portal de Figuerola, que tancava la ciutat pel sector del Mercadal, a l'alçada de l'actual edifici de Correus.
    (A dalt) - Portal de Figuerola des de l'exterior. Jaume Pons Martí 1873-1905. Olis sobre tela. Museu d'Art de Girona.
    (A baix) - Portal de Figuerola des de l'interior (Portal de Girona). Jaume Pons Martí 1873-1905. Olis sobre tela. Museu d'Art de Girona.

    Metge (alegoria de la medicina). Representació pertanyent a un novenari d'ànimes

    (Ampliar) - Metge (alegoria de la medicina). Representació pertanyent a un novenari d'ànimes. Anònim. Principis del segle XIX. Pintura al tremp sobre tela. Museu Comarcal de Manresa

    Instruments musicals

    (Ampliar) - Instruments musicals.

    CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice

    © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés