Rembrandt. "Familie mit dem Vorhang", 1646

Salvador Dali.
Paisatge amb elements enigmàtics, 1934.
Oli sobre tela. 75,5 x 50,5 cm
(Col·lecció Cyrus L. Sulzberg)

Teatre de titelles "Guiñol Didó", a la Gran Via de Girona. C. 1952/55.

Les Fires de Sant Narcís, a la Gran Via de Girona.
Fotografia de Joan Masó i Valentí.

Fotografia de V. Fargnoli de l'esparteria de Miquel Roca.

Palau de Caramany - Girona anys 80.
D'esquerra a dreta: Josep M. Vayreda Canadell, Paco Torres Monsó, Eduard Vila Fàbrega, Francesc Fulcarà, Santiago Roca D. Costa i Pep Colomer.

Caspar David Friedrich.
(Greifswald, 1774 - Dresden, 1840)
Wanderer in the Mists, 1818
Kuntshalle, Hamburg.

Santiago Roca D. Costa. El meu pais, 1977.
Col·lecció particular.

Santiago Roca D. Costa. Autorretrat.
Col·lecció de l'artista.

Santiago Roca D. Costa. Autorretrat.
Col·lecció de l'artista.

Santiago Roca D. Costa. Autorretrat.
Col·lecció de l'artista.

Santiago Roca D. Costa. Autorretrat.
Col·lecció de l'artista.

Santiago Roca D. Costa. Autorretrat.
Col·lecció de l'artista.

Rousseau, La fabrique de chaises, 1897.
París, Musée de l'Orangerie.

Carles Vivó al seu taller.
Fotografia de Josep M. Llauger.

Marià Fortuny, El Parc del Buen Retiro.
(Reus, 1838-1874).

Velázquez, Vistas del Jardin de la Villa Medicis, en Roma, 44 x 38 cm, C. 1650.
Madrid, Museo del Prado.

Portada del catàleg de la mostra antològica
Roca D. Costa. Geografies i escenaris
Edició: Ajuntament de Girona, 292 pàgs., 2002.

Geografies i escenaris.

Ricard Planas
Director de la revista Bon Art

Posar títols als quadres no deixa de ser un acte de bona voluntad per part de l'artista, i que l'espectador els llegeixi, un altre acte de confiança i, sovint, la primera petita porta d'accés a tota una nova realitat que aviat serà propera. És una manera de resumir, en alguns casos, una part del missatge i, en altres casos, d'anar a l'essència del missatge visual a través dela paraula escrita.

Posar capçalera a una exposició antològica resulta encara un xic més complicat, perquè les persones són infinitament més riques que qualsevol etiqueta o topònim que els vulguem atribuir. En el cas que ens ocupa, hem escollit Geografies i escenaris. Roca D. Costa pels motius següents

Geografies, perquè ubica l'escena on se succeiran els esdeveniments; té una connotació de situació però no només física, sinó mental. Així, parlem de geografies amb referència a mapes reals i imaginaris, al fet d'encabir algú o alguna cosa en un context; o sia, els indrets a vista aèria que la pintura posteriorment plasmarà. Alhora, parlar de geografies significa també cartografiar els espais mentals, on els objectes físics prenen forma humana gràcies a què es relacionen amb les emocions, les sensacions, els records...

Escenaris, perquè és eun mot que fa referència, com el terme "geografies", al lloc on s'emmarca l'acció, però ho fa d'una manera més precisa, més en detall. Hem agafat la lupa per mirar el mapa on veure els decorats, els personatges, l'attrezzo; en el fons, la seqüència cinematogràfica o el fragment de l'obra del teatre de la vida que és cada un dels quadres de Roca D. Costa. Escenaris perquè, com ha escrit ell mateix: "jo sóc el subministrador d'escenaris". Així, escenaris és tot això, el lloc on l'enquadrament és màxim, on es tan proper que esdevindrà quotidià. Escenaris, una paraula de teatre que és ensems una metàfora a la vida -els grecs foren els primers a emprar-la en totes les seves variants- i el lloc on tot, absolutament tot, pot succeir...

L'exposició antològica Geografies i escenaris. Santiago Roca D. Costa dóna a conèixer, per primera vegada a Catalunya, un recorregut pictòric i vital d'aquest destacat artista català. La mostra exhibeix més d'un centenar de peces agrupades en tres àmbits: etapa de formació, etapa de transició i etapa de maduresa. El resultat d'aquest projecte evidencia alguns dels trets més significatius del deix artístic d'aquest creador: una evolució progressiva derivada de la seva atenta visió de la realitat urbana gironina, que es contrasta amb els seus continus viatges a Londres i París, i la seva estada a Barcelona. Així mateix, l'exposició descobreix el destacat paper del pintor en la introducció de nous corrents avanguardistes internacionals aixoplugats sota el terme "realisme" i que Roca D. Costa enllaça amb la tradició de la pintura catalana i europea dels segle XIX i XX.


-El crit d'una pìntura de silencis.-

I quan ens preguntin què fem, podem dir: "Estem recordant"
Ray Bradbury, Farenheit 451

La pintura al segle XXI, l'art al segle XXI, la vida al segle XXI són bastant diferents del tarannà de no fa gaires anys. La manera de comprendre, de viure i de veure la realitat s'ha transformat. La indefugible mobilitat dels progrés i, en conseqüència, del rellotge -tempus fugit, trobàvem inscrit en els cronòmetres d'antany- ha propiciat que l'existència ja no es compti en segons, sinó en mil·lèsimes de segon, tot i que la gent encara es llevi més per factors climàtics, de llum i d'humitat que no pas per altres imposicions com, posem per cas, un despertador. El món es mou i no s'atura, la velocitat de les projeccions és quasi il·limitada i les retines funcionen sense parar, excepte quan no es pot més; o rebenten el televisor, l'ordinador i el mòbil o és que s'ha fet malbé el que fa funcionar els estris. Les lectures sobre els esdeveniments es condensen en anècdotes supèrflues i resumides a spots publicitaris. Els cotxes, les persones, tot rutlla al 2.000%, i aturar-se un instant, un segon, és el vertader luxe: "Tenir diners no és la veritable riquesa d'avui dia", tendim a dir, i és veritat, tot i que la meitat de la població mondial encara s'està morint de fam, però per si de cas hem anat a la Lluna. El teatre de la vida es vesteix de runes gens arqueològiques. Els protagonistes de la funció, els humans, hem matat Nietzsche i les sectes s'incrementen a la velocitat de les estrelles. Mentrestant, la natura reclama a crits sostenibilitat, però el petroli i la voracitat del capital no la permeten. I en mig d'aquest dantesc panorama, a contracorrent del riu que tot ho fa fluir, a la lletania, es desdibuixa, com una troballa, una persona que pinta. No és un miratge; potser a voltes semblaria un acte surrealista, en aquesta època de la supertecnificació i de la cultura de les masses, o, si parlem d'art, el seu equivalent podria ser la pintura Paisatge amb elements enigmàtics (1934) de Salvador Dalí, on es postra davant nostre un home sol pintant, isolat davant la societat i el cosmos, i despullant-se davant d'ell mateix, davant dels altres.

Si ens acostem i fem un primer pla, la distància s'escurça, i davant nostre, plantada impertèrrita, es defineix la figura d'un home que, actualment, construeix la pintura amb ofici -la mare de tots els ous!- i ho fa pintant no més de quinze quadres a l'any. Els elabora sobre un llenç -en un acte ancestral-, en un estudi de llum quasi zenital, amb pinzells -principalmente de punta fina i incisius- i amb colors a l'oli cada cop més difícils d'aconseguir en el mercat que tot ho té; amb paciència, amb un background assolit a base d'atenció, lectures, experiència i convenciment en que un mateix fa; evidentment, amb genialitat i geni; amb un munt de respostes, però tabé amb una infinitat de preguntes. És l'escenari d'en Roca D. Costa -podria ser la geografia d'un reduït grup d'escollits que, diàriament, treballen per la inevitable supervivència de la pintura-; jo m'atreviria a dir que és l'escenari d'un artista que, com ara fa una pila de milions d'anys, maniobra amb els pinzells per expressar-se, comunicar-se amb ell i amb els altres amb la intenció de fer reviure, en aquest sa exercici que és la comunicació, sentiments, emocions i reflexions per entendre millor el perquè d'un lloc, un moment, perquè en el fons "hi ha una espècia de nostàlgia de coses inconcretes o de moments passats que el temps poetitza i que, en un punt, és comú a totes les persones. És únicament en aquest punt de contacte amb els altres on trobo justificat el fet d'explicar els meus sentiments personals a través de la pintura" (1), escrigué l'artista. I en aquest acte de comunicació, es veu un home que sap del seu passat i del seu present, i que està plantejant alguns interrogants al futur. I és que pinta, sobretot, per viure i sentir-se viu, "perquè si no, no sabria fer res mes", comenta irònicament i sovint.

A més de la visió d'un creador que posa fre a la fugacitat dels esdeveniments, igualment com en la seva actitut vital, Roca D. Costa construeix unes imatges en forma de pintures que s'aturen a pensar, que silencien el caos, tot i que també el fan evident. Són pintures que criden en el silenci i que, alhora, el componen, el geometritzen i aconsegueixen que l'espectador sigui un veritable visitant que s'introdueix dins aquest univers (el que hi vol entrar, perquè en aquesta pintura no hi ha terme mitjà: agrada o no agrada). Són pintures que juguen amb la quarta dimensió, com quan un actor es dirigeix al públic: ell no el veu (per culpa dels focus...) però sap que hi és; així, assoleix una petita distància per mesurar l'excés de responsabilitats que comporta el fet artístic però, alhora, fa més partícip la gent, l'espectador, d'aquesta petita representació anomenada Pintura. Tanmateix, aquest fet és un dels petits grans descobriments del segle passat, i Roca ho sap, en tant que l'espectador és una part essencial per tornar a fer néixer i renéixer l'obra, perquè, sense la seva mirada, no existeix, i ell el fa còmplice.

Llavors apareix, sense voler-ho i després d'agafar una mica de perspectiva, un interrogant en aquesta nostra imaginària obra teatral anomenada Pintura, com si d'una obra de Dario Fo es tractés. Així, trobem a una persona que li pregunta a un company: "Què fa aquell allà dalt pintant una paret?", i el seu interlocutor li respon: "No ho sé, pinta".

Potser aquest no és o hauria d'haver estat l'inici per presentar una mostra d'art, que tendim a pressuposar com un acte purament estètic i visual, però és que darrere les imatges hi ha un conjunt d'idees, i en el cas de les peces d'aquest autor, aquestes idees tenen força i tradició, i això es fa ben palès. Així, tot aquest conjunt de consideracions sobre el batec d'una societat i el que simbolitza un pintor dins aquest magma són reflexions del que subscriu aquestes línies, però que alguna cosa tenen de l'actitud vital i pictòrica de Santiago Roca D. Costa. Per tant, no seria estrany que aquestes líniesles hagués format l'autor -segur que amb més simplicitat i eficàcia-, perquè no hem de deixar de banda la seva bona ploma, que ja ha emprat reiterades vegades. Un home que ha seguit immune a les modes i que, per sobre de tot, és pintor, artista, i va més enllà. I llavors, arribats a aquest punt, és quan podem utiltzar la dita on s'afirma que les veritables obres d'art no les pot abraçar de cop, perquè se t'escapen. Són peces que van més enllà i que, com escrivia el seu amic, el polític i historiador Joaquim Nadal, "En un món recargolat, la simplicitat és revolucionària. Afirmar des del distanciament la visió irònica, el somriure sarcàstic, l'escepticisme total, és provocatiu, subversiu. L'inconformisme de Santiago Roca D. Costa no és estrident: és natural, vital, s'afirma cada dia amb indiferència. Només així un artistàs ha pogut triomfar i sobreviure vivint a Girona i venent, com el seu pare, sobretot a fora" (2).

La primera vegada que vaig apropar-me a la seva obra va ser per casualitat o per causalitat, no ho sé. El que si sé és que no va ser veient una exposició, sinó dins el despatx de direcció d'una sala d'art catalana. El més estrany és que encara em recordi del moment i de l'escena amb tanta exactitud: una tarda, una porta mig oberta, un quadre penjat a la paret, un parell de segons de visualització i un tema, la façana d'un aparador londinenc, que recorda o que és, en el fons, la façana d'una botiga de la primera meitat del segle passat a Catalunya. Però d'això ja en parlarem més endavant. Va ser com una guspira, i això és la màgia de l'art. Encara recordo el crit d'aquella pintura de silencis, d'aquesta pintura de silencis.


Escena I.
Amb ulls de nen.

No deixa de ser estrany com, en la primera etapa de la nostra vida, els records, les sensacions i totes les coses amb les quals hem conviscut amb més proximitat ens acompanyen i marquen posteriorment la direcció dels nostres actes (3). El futur de Roca D. Costa estava bastant clar, tot i que, a vegades, les certeses es capgiren per complet en la capritxosa roda del destí. Aquest no és el cas, i d'un pare pintor i músic, Jaume Roca Delpech, en va sorgir un fill, l'únic del matrimoni, que gràcies a una sensibilitat innata i a què veia desfilar contínuament per casa seva homes del món de la música, de les lletres i de les arts plàstiques, com Leandre Cristòfol (4), per posar un exemple, va acabar per encaminar-se vers el món de la creació. Si bé en els inicis l'univers del pinzell havia compartit igual entusiasme amb el de l'arqueologia, "sempre ha estat primer la pintura", ha comentat reiterades vegades l'artista. No és estrany, doncs, que s'entengui millor que mai que quan diem que l'obra de Roca D. Costa és pintura, o sia, que va més enllà, això s'associï amb la formació autodidacta -però renoi, quin autodidactisme!- que va poder captar a través de casa seva. També diem que va més enllà per la seva gran cultura en matèries diferents i que, a la fi, acaben donant sentit als mots Pintura i Art. I aquesta no és una situació anormal, sinó que, al contrari, tendeix a ser quotidiana en el món cultural. És el cas, per exemple, del literat dublinès Oscar Wilde: la formació que rebé a través de la seva mare i els cercles de cultura que freqüentà varen ser cabdals en la seva trajectòria creativa. Però a més d'aquest seguici de coreligionaris culturals, en les pupil·les d'aquell nen que afrontava l'esdevenidor amb un entusiasme infinit, potser l'impacte visual més fort i que més i millor estímuls féu néixer va ser el Guiñol Didó, aquella màquina de creació de somnis que es presentava un cop a l'any a Girona (5). Un circ menut -només de dimensions-, on el sentiment, l'ofici i la comunicació eren la pedra de toc. Un escenari, de cartró i pedra, per sortir de la monotonia de la realitat d'uns anys grisos i negres en molts aspectes (6).

Aquesta proximitat amb una nova realitat plena d'il·lusions el va marcar, evidentment, i va fer sorgir en ell l'onirisme i la poesia, però també li va fer veure les altres cares de la funció i que en aquell primer pla on se succeïen les accions s'intuïa un misteri que no necessàriament es feia evident de manera explícita. Com va descobrir-ho? Doncs amb la picaresca i treballant en el mateix escenari, el Guiñol Didó (la primera feina, curiosa feina, que li van encomanar va ser la de matar mosques). La tasca que realitzava se situava tant davant com darrere de l'escenari, i ell tenia temps per veure que darrere s'amagava una altra rialla que el va ajudar a tocar de peus a terra sense esborrar-li el somriure i el misteri del fet artístic. Va veure que hi havia un primer terme (amb les imatges belles i ben definides) i un rerefons (l'atmosfera -la boira per donar caliu- o, dit d'una altra manera, les idees que feien crear aquestes imatges i les estructures per fer-les funcionar), i que tot plegat conformava un tot. Si equiparem aquesta rialla teatral amb la pictòrica, el mateix artista ha escrit sobre el primer terme i el rerefons en pintura: "És saludable, doncs, que en una pintura hi hagi picardia i fins i tot un cert cinisme, però aquests mai no han d'estar en primer pla" (7). Per tant, no podem menystenir la capacitat, el sentit de racionalitzar el seu univers per part de la canalla que, més endavant, l'home adult anirà situant dins el trencaclosques de la vida.


Escena II.
Del Guiñol Didó a l'esparteria de l'avi.

El teatre Guiñol Didó ha estat clau en el conscient i en l'inconscient de Roca D. Costa, com també ho ha estat l'atenta mirada que l'autor ha fet del que l'envoltava i que després li ha proporcionat la possibilitat d'erigir aquestes monumentals consruccions pictòriques. Unes vegades, unes mirades a través dels seus propis ulls, i altres vegades, per mitjà de l'univers del seu pare -el seu primer i gran mestre, tal com reconeix sempre l'autor- i de pintors com Santiago Rusiñol, Prudenci Bertrana i Marià Fortuny, entre altres. I si parlem de realitats, l'arquitectònica l'ha interessat moltíssim, potser pel volum, potser per veure-la reflectida en les obres de Jaume Roca Delpech, o per una infinitat de variables més. Així, amés del món del teatre de titelles, l'altra gran passió del pintor català ha estat l'arquitectura, a més d'escoltar música clàssica, la guitarra de Django Reinhardt, les cançons de George Brassens, el conjunt britànic The Beatles, la lectura de les obres de James Joyce o els poemes de J. V. Foix o de Carles Riba, entre altres. Doncs sí, els edificis han copsat la seva sempre atenta i escrutadora miarada. Un urbanisme bastant particular -estem recordant les botigues dels anys cinquanta- amb un sentit bastant unitari arreu d'Europa, un fet que l'autor va poder comprovar en els seus viatges pel vell continent, primer amb el seu pare i, llavors, pel seu propi peu. El jove Roca encara ensumava, en els seus primers anys, racons tan màgics de Girona com l'interior del cafè Vila, que va pintar el barceloní Jaume Pons Martí, o la fotografia de V. Fargnoli de l'esparteria del seu avi, Miquel Roca, al veïnat de Salt ( un vell record que perdura incessant en la seva retina) i, més recent en el temps, l'històric cafè Coliseu o Can Muntanya, "un cafè i un món a part, ple d'esport i de disbauxa", segons Pere Carandell i Cruañas (8). Així, els seu quadres són una contínua tasca de memòria històrica, en un esforç de romanticisme per aconseguir la permanència d'un temps que sembla que hagi desaparegut. Unes arquitectures antigues que a voltes només es vesteixen de motllures i d'olor de fusta, de gust de pretèrit, i que altres cops dialoguen amb estructures d'edificis moderns o, fins i tot, algunes vegades només s'intueixen a la llunyania. unes botigues, unes fàbriques, uns aparadors, uns ports que semblen pertànyer només a Londres o a certs llocs de París, però que en el fons són les restes d'una tradició, la nostra, que les noves generacions ja no coneixen. Són londinenques, però molt més catalanes del que sembla. I és que l'autor està creant una veritat artística, la seva veritat, que no ha d'ésser només la dels ulls, sinó també la de la ment. Per tant, quan s'estableixen equivalències -"això de Londres també ho he vist aquí, a Catalunya"., és quan ha entrat en funcionament la veritat històrica d'aquestes cases, que es conjuga a la perfecció amb la veritat pictòrica de la mirada, juganera i verídica, de Roca D. Costa, el qual afegeix i treu, i incorpora noves tendències, sempre raonadament, al seu plaer: des del cubisme al pop art, passant puntualment pel cinèctic. Són arquitectures que no només viuen de la forma, sinó que cerquen detalls en el seu interior, on neixen bodegons de temps immemorials o s'intueixen llums infinites, i en l'exterior, on s'homanatja des del disseny gràfic, a través de logotips com els del metro de Londres, fins a pòsters de batalles polítiques perdudes enganxades en un mur que s'enruna (com a la peça El meu país), o en el disseny industrial, a través botelles, maniquins i altres estris diversos. I així, amb el dins i el fora, la forma i el fons, la gent que s'ho mira, que ens ho mirem, i algun personatge solitari que transita pel camí, és com es conforme l'univers de Roca D. Costa


Escena III.
El carrer del Nord, Balthus i l'entorn artístic català.

Observant atent des de la finestra de casa seva, un noi mira com un carrer es perd en la distància. No, no és la descripció de cap quadre de Caspar David Friedrich ni de cao de Balthus, si bé aquests autors tenen peces que evoquen el mateix que aquestes paraules. És l'infant i, després, l'adolescent Roca D. Costa, que ha vist fins a la sacietat, des de la finestra de la que va ser la seva primera casa (un símbol, la finestra, que l'autor emprarà a les sevs obres com a signe per insinuar imaginaris) o a peu de carretera, un carrer molt particular de Girona: el carrer del Nord. Anteriorment ja hem comentat que3 el pintor escrutava i s'embolcallava amb l'alè d'allò que li era proper, i aquest carrer té una màgia especial perquè és un lloc bastant particular, per no dir sinistre. És el carrer on hi va haver la primera Acadèmia de Belles Arts de Girona, ruïnosa i decrèpita, con la descriuen els escrits de l'època, però artística al capdavall. També és el lloc on ha viscut durant molts anys el gran pintor gironí, amic íntim de Roca D. Costa, Eduard Vila i Fàbrega. I no sabem si per totes aquestes variables o simplement per atzar -que trapella és el destí!-, Balthus, en el seu Passage du Commerce Saint André, s'apropa sense saber-ho a l'univers que aquest llogaret s'ha creat en mig dels edificis de la ciutat dels quatre rius (tot i que ara ha desaparegut una de les seves cantonades). Balthus va elaborar aquesta obra que Roca D. Costa ha mirat i remirat i sobre la qual està treballant encara avui dia, després de començar la tasca ja fa quasi una dècada (9). Però no seré jo qui descrigui l'inici d'aquesta peça, ja que Francesc Miralles en aquest mateix catàleg, ho posa perfectament en relleu, sinó que vull fer explícites les coincidències entre Vila i Fàbrega, Roca D. Costa i Roca Delpech. Tots tres han reconegut la vàlua de Balthus, i les seves vides s'han interrelacionat d'una manera o altra; així, o s'han creuat en algún carrer de París o s'han relacionat quan a la concepció de la pintura i a la continuïtat d'una tradició pictòrica -en el cas dels nostres tres protagonistes, d'herència catalana, estatal i europea-, abandonant les modes però incorporant, si s'esqueia, estils més recents. I parlant de tradicions, si algun tret més hem de fer lligar en aquesta roda de la fortuna, amb Balthus com a protagonista, és que no negarem la predilecció d'aquest pintor i de Roca D. Costa, compartida amb tants altres creadors (10), per Velázquez i, en concret per la pintura Vistas del Jardin de la Villa Médicis en Roma. Amb un plus, i és que Balthus va dirigir, del 1961 al 1977, l'Académia de France, situada precisament en aquesta vil·la, que va remodelar completament i on va executar una part de la seva obra. En els seus viatges, Roca D. Costa, fen referència al pintor espanyol que esmentàvem, va dedicar més d'un dels seus quadres a aquest indret, on conviuen arquitectura i natura. Un paratge en el qual conviuen, en tensió, arquitectura quasi arqueològica i natura, en un missatge de dependència de l'home vers la natura, i la reflexió sobre el pas del temps.

En aquest capítol hem parlat d'un creador de gran interès com és Eduard Vila i Fàbrega, el qual, juntament amb Isidre Vicens, Joan Josep Tharrats i Josep M. Tapiola, integra el grup dels quatre pintors de la generació dels anys vint que millor representen la bona qualitat de la pintura gironina de la postguerra, malgrat que la seva introducció al mercat estatal i internacional ha estat poc reeixida, exceptuant el cas de Tharrats. Tampoc no podem oblidar, en un temps anterior a ells, la pintura de caire metafísic de Josep Colomer o el virtuosisme de Joan Orihuel o de Pere Perpiñà. Però de tots els citats, Josep Colomer i Eduard Vila i Fàbrega serien, juntament amb Roca Delpech, els tres grans pintors que donarien referents de base al pintor català, tot i que això no es reflectiria fins a l'etapa de consolidació del discurs, a mitjans anys setanta. A nivell barceloní, l'ambient és un altre, i com escriu el galerista Llucià Homs a partir d'un comentari del periodista Sergio Vila-San-Juan, "Barcelona ha estat una ciutat marcada en termes estètics per els anomenades avantguardes (...), amb una forta influència de l'abstracció matèrica d'Antoni Tàpies" (11), així com dels salons d'Octubre i de les mostres del Cicle d'Art d'Avui, promogues pel Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona, el grup artístic Dau al Set o l'Artexpo del 1976 (o, dit d'una altra manera, l'Arco català, que va anar a parar a Madrid). A més, continua Homs, "a partir de la segona meitat dels vuitanta afloren noves formes de pintura realista en l'escena artística catalana. Aquests nous realistes (...), a diferència dels madrilenys, no formen cap grup unitari" (12). El crític Francesc Miralles també aprofundeix en aquesta època al seu article publicat en aquest catàleg. Però, així mateix caldria remarcar -i podria ser motiu d'un estudi posterior- els lligams d'amistat i de similar concepció de la pintura que s'estableixen entre Santi Roca D. Costa i els artistes Marc Aleu, Roca Sastre i Rudolf Häsler, tots tres ja desapareguts.

Les gallines de l'amnistia. 1977. Llapis i tinta. 31 x 25,5 cm.

Escena IV.
Un paral·lelisme: dibuixos i humor.

No sabem encara per quin gen els Roca Delpech -potser per aquesta arrel francesa del seu nom- tenen una mirada tan particular de la vida. Aquesta mirada es manifesta, principalment, en una fina ironia que, de manera implícita, s'intueix en els seus quadres, i que explícitament, podem trobar en els dubuixos humorístics que ambdós van practicar. El pare, a més de ser "l'home puntual de l'anomenada escola gironina d'aquarelistes, com afirma Francesc Miralles (13), i de ser un pintor autodidacte de primera, amb una obra que supera el marc gironí i en la qual es palesa un domini impressionant de la tècnica de l'oli (14), també va ser "l'home bo, l'amic desinteressat, el xerraire intel·ligent i foteta (...) amb una obra desconeguda per a tothom (...) una deliciosa col·lecció de dibuixos humorístics, satírics, sarcàstics, punxants, divertits, obscens, alegres i desvergonyits" segons el pintor Carles Vivó (15). Tant la definició de la personalitat de Roca Delpech com la dels seus dibuixos són perfectament extrapolables al deix del seu fill, Roca Delpech Costa, tot i que aquest darrer, a causa del seu mètode de treball, i el seu caràcter geniüt, vesteixi moltes vegades la seva idiosincràsia amb un xic més de distància. Amb tot, no deixa de ser curiosa aquesta utilització del dibuix per part d'ambdós creadors, que s'arrelen en la tradició europea de l'humor gràfic i del còmic, dues modalitats que avui dia entren ja dins els cànons de la història de l'art. Així, no és estranya l'afició de Roca D. Costa per l'obra del Nord-americà Robert Crumb, o la del seu pare pel vessant satíric de les aquarel·les de George Grosz. Sense oblidar la tradició catalana a través de les revistes Papitu i L'Esquella de la Torratxa

Però si aprofundim més concretament en l'humor de Roca D. Costa, elaborat en llargues sessions mentre va treballar durant un breu període de temps a l'Administració pública, podem dividir-lo en dos apartats: un de caràcter polític, amb al·lusions contínues al franquisme, i un altre de constatació del pols de la quotidianitat, amb una marcada crítica als mecanismes repressius de la religió i amb un crit al tabú sexual. Sobre el tema polític, a part de reflectir dictadors i altres individus poc desitjables en clau d'humor, caldria destacar la sèrie de les gallines de l'amnistia, tot un al·legat al retorn de la lògica de la pau per mitja d'una icona no menys particular i tranquil·la com és una gallina. Tot un bestiari personal que va servir molt bé per posar aquell punt de crítica tan necessari durant els anys del franquisme i de la tansició; un període, aquest, que va estar marcat, entre altres activitats reivindicatives, per l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona (ADAG), un moviment en el qual l'autor va participar activament durant el breu temps que va durar i que considera com "una bona iniciativa puntual i res més" (16).

A banda del dibuix purament caricaturesc, en l'obra sobre paper de Roca D. Costa despunta sempre aquesta fina ironia hereva de la lucidesa que li va aportar aquesta modalitat de l'art, de la vida. Així, no és estrany que quan dibuixa un bodegó o quan, a través d'una aquarel·la, plasma un preservatiu escapçat, la motivació en el fons, sorgeixi d'un fet que el mateix artista comenta quan parla de per què el seu pare ho feia: "Jo enllestia els deures, i el meu pare, per fer-se riure ell mateix, dibuixava centenars de ninots més inversemblants que hom pugui imaginar, fins que havia de plegar perquè li queien unes llàgrimes com cigrons de tant riure" (17).


Escena IV.
L'atmosfera i les figures d'un hipotètic tauler d'escacs.

Una vegada, una senyora amiga i admiradora del pintor
Whistler li va dir: "Avui, a les vores del Tàmesi hi havia
una broma deliciosa, alguna cosa que em va recordar
els seus quadrets. Va ser com si un dels seus apunts
prengués realitat...". "En efecte -li va contestar el pintor
amb afectada gravetat-. A poc a poc, la natura va entrant en raó..."
Vicente Vega, Diccionari il·lustrat d'anècdotes.

Són les bromes del Tàmesi però també podrien ser les del riu Onyar o el Ter. Són el misteri que és acte poètic, i la pintura, en tant que poesia, copsa tota aquesta atmosfera. Grosso modo, això és caliu, el caliu de moltes de les peces que fan participar l'espectador d'un misteri que alguns cops és més hièratic i altres, més climàtic. Però, sobretot, sovint hi ha la participació de l'element natural, que, com a orgànic que és, destil·la forma corba, deixant la línia a la paret, a l'edifici o a la cantonada. Una natura que evoca. Uns vegetals que "determinen, per la seva simple presència, una tercera dimensió; és a dir, es tracta del joc entre allò orgànic i allò inorgànic. Però en el cas de Roca D. Costa, allò orgànic no està present d'una forma natural i salvatge, sinó enjardinada; és a dir, connotació d'activitat humana" (18), unes paraules, les d'Arnau Puig, que serveixen per posar de manifest la importància de la tensió entre arquitectura i natura, i que ja havíem comentat en parlar dels jardins de la Villa Mèdici de Roma que va pintar Velázquez. I de jardins també en podem parlar a través de la perspectiva i simetria perfectes de moltes de les peces que Santiago Rusiñol va radiografiar a les seves teles i que també són referent en l'obra de Roca D. Costa. Una vegetació domesticada per l'home, sí, però que també dins l'ordre esgrimeix la seva part de caos. I evidentment, si de natura salvatge i d'atmosfera hem de parlar, no podem deixar de banda l'obra d'Henri Rousseau o la literatura de Joseph Conrad. Però centrem-nos ara en el primer, un autor de misticisme quasi naïf, de veritat ingènuament pintada. Tot això ho sap Roca D. Costa que s'ha fixat en l'atenta i onírica mirada de l'autor francès, el qual també va fer quallar vegetació i edificis com en l'emblemàtica obra La fàbrica de cadires, quadre on apareix una casa-fàbrica amb els rètols "Chesnoy et Cie" i "Fabrique de chaises", i que l'artista associa amb l'època en què va treballar fent cartells i dibuixant lletres, tipografies, a les ordres de l'amic, cinematògraf i dissenyador gironí Antoni Varés.


El tauler d'escacs.

Un mur que impedeix mirar més enllà, que té l'alè de la música de Pink Floyd o de la música matèrica i informalista de Tàpies, que descriu la intemperie i els grafits humans, que té el regust del maig del 68, quan s'hi adhereixen cartells de protesta o cartells anunciadors d'altres activitats, com a la peça SOHO, un oli de 1978; un pilar, un fanal, una bústia, una Boia (completament sola) al Tàmesi -peça també del 1978-; un quadre de dues figures dins gran aparador amb múltiples objectes i dos ulls que s'entreveuen a la llunyania i que són dues finestres. Tots ells són els objectes d'un abecedari corals de referents que semblarien no humans en qualsevol altre quadre, però que s'humanitzen a les obres buides de transeünts de Roca D. Costa, creant així un tel de misteri, de nova intriga. És cert, l'ésser humà no hi té presència física, però es palpa i hi és d'una altra manera. Hi és a través d'objectes que dins la composició ocupen un lloc central i preeminent i que són la metàfora de les persones. Sobre la intenció de no incloure les figures o de representar-les per, diguem-ho així, objectes humans, l'autor sentencia: "Agafo els elements d'un lloc i selecciono els que m'interessen per tal de fer aflorar allò que el tema té de més arquetípic, perquè voldria fer quelcom d'universal partint del particular. Per això no hi poso mai figures. La meva obra deu quelcom a la pintura metafísica"(19). Amb tot, això no vol pas dir que no sàpiga pintar la figura humana -que possiblement incorpori amb més freqüència en el futur-, i per desmentir aquesta idea només caldria observar la bona factura dels centenars de dibuixos i estudis sobre el cos humà que té emmagatzemats a casa seva o veure els seus autoretrats o alguns dels quadres d'aquesta mostra on l'autor ha inclòs un personatge que camina.

Així, tot passejant a peu per poder-ho contemplar tot -això, en aquests moments, ja és subversiu-, perdut per algun carrer, m'endinso a les entranyes d'un barri b/vell mentre dialogo amb Santi Roca D. Costa, el qual pensa ja entre bastidors les properes pintures. mentrestant, el vent suau de la primavera ens acarona i ens condueix cap a la melangia dels records.

Publicat a "Santiago Roca D. Costa. Geografies i escenaris", catàleg de la mostra exposada al Museu d'Història de la Ciutat, Girona, 2002, pàgs. 12-26.




Notes

(1) Breu text, no signat, de Roca D. Costa aparegut a la contracoberta del catàleg que es va editar amb motiu de l'exposició celebrada a la Galeria Biosca de Madrid el 1978. Tornar al text

(2) Joaquim Nadal i Farreras "Roca Delpech", al catàleg Els Roca Delpech, Galeria El Claustre, Girona, 1994, pàg. 11. Tornar al text

(3) Noam Chomsky, Una aproximación naturalista a la mente y al lenguaje, Editorial Prensa Ibérica, Barcelona, primera edició, setembre del 1998. Tornar al text

(4) L'escultor català, nascut a Lleida, era amic de Jaume Roca Delpech i el visitava amb freqüència a Girona. Gràcies a la bona relació entre ambdós, el lleidetà s'hostatjà diverses vegades a casa dels Delpech, que també li solien fer encàrrecs. Recordem que cristòfol, a part de magnífic escultor, era ebenista per necessitat de subsistència a la Catalunya de la immediata postguerra. Així, en diverses ocasions, a causa de l'afecte mutu que es professaven i en un acte normal entre els creadors, Cristòfol havia regalat a Delpech dues obres que Roca D. Costa encara conserva, i Delpech, algunes aquarel·les a Cristòfol. Tornar al text

(5) Roca D. Costa encara recorda amb entusiasme que un any, per malaltia, no havia pogut baixar (perquè el pintor vivia en un tercer pis de l'edifici que fa xamfrà davant de Correus, a la Gran Via de Jaume I de Girona) a les funcions de titelles del Guiñol Didó. En assebentar-se'n Ezequiel Vigués, el titellaire i director d'aquesta empresa, li va fer arribar una postal per dir-li que no patís, que l'esperarien. Cal puntualitzar que l'autor era un seguidor incondicional d'aquest espectacle, i que va ser un dels organitzadors de l'exposició homenatge que Girona va retre a aquesta companyia per Fires de 1983 i que es a celebrar a les Sales Fidel Aguilar. Les titeles del Guiñol Didó, fetes a mà pel seu director, es conserven actualment a l'Institut del Teatre de Barcelona. Tornar al text

(6) Roca D. Costa, "El pis de la Gran Via", Diari de Girona, Girona, 20 d'octubre de 1988, pàg. 40 de l'especial de Fires. Tornar al text

(7) Roca D. Costa, La pintura com expressió, reflexions per a una mostra de l'any 1979. Tornar al text

(8) Pere Carandell i Cruañas, El tarannà del Doble Set (Noces d'Or de la Penya Doble Set [1939-1989]), Penya Doble Set, Girona, 1989, pàg. 93. Tornar al text

(9) El pintor va trobar en un antiquari de París una postal que donava a conèixer una perspectiva similar a la que va emprar Balthus per al seu Passage du Commerce Saint André; a més, la postal en qüestió té la particularitat que tots els personatges que hi figuren, sobreposats en un fotomuntatge, s'apropen moltíssim a les figures que es descriuen en el quadre de Balthus. Tornar al text

(10) Caldria recordar, en clau de present, la bona relectura que els alumnes de l'artista Montserrat Costa varen fer fa un parell d'anys de les obres de Velázquez a l'Escola Municipal d'Art de Girona. Tornar al text

(11) Llucià Homs, La suggestió de la realitat, Grup d'Art Diagonal-Galeria Llucià Homs, col·lecció "Els nostres artistes", Barcelona, 1996, pàg. 4. Tornar al text

(12) Llucià Homs, La suggestió de la realitat, Grup d'Art Diagonal-Galeria Llucià Homs, col·lecció "Els nostres artistes", Barcelona, 1996, pàg. 4. Tornar al text

(13) Francesc Miralles, 75 anys d'art a Girona (1919-1974), GEiEG, Girona, 1994, pàg. 112. Tornar al text

(14) Cal esmentar que les pintures a l'oli de Jaume Roca Delpech encara resten inèdites i que només se n'han exposat algunes de manera molt puntual. Tornar al text

(15) Fragment d'un text de Carles Vivó extret de Francesc Miralles, 75 anys d'art a Girona (1919-1974), GEiEG, Girona, 1994, pàg. 112. Tornar al text

(16) Narcís Selles, Art, política i derogació en la derogació del franquisme, Llibres del Segle, col·lecció "Rosa d'infern", Gaüses, 1999. Tornar al text

(17) Roca D. Costa, "El pis de la Gran Via", Diari de Girona, Girona, 20 d'octubre de 1988, pàg. 40 de l'especial de Fires. Tornar al text

(18) Arnau Puig, a la revista Hogares Modernos, 1979, pàg. 76. Tornar al text

(19) Entrevista realitzada per Olga Spiegel i publicada a La Vanguardia, Barcelona, el 6 de maig de 1991. Tornar al text

Inici | Altres textos