|
||||||
|
||||||
BiografiaL'escriptor Prudenci Bertrana va néixer a Tordera, el Maresme el 1867, on el seu pare, d’ideologia carlina, que hi posseïa diversos masos, s'havia refugiat fugint dels lliberals. Va ser en el mas Espriu de l’Esparra on s’apassionà per la natura i per la cacera. Seguint la vida típica d'un fill d'un propietari rural, estudià batxillerat a Girona i un curs d’enginyeria industrial a Barcelona; el segon no arribà ni a matricular-se. L’any següent es matriculà a Llotja (1885), seguint l'afició a la pintura que ja li venia de petit. De retorn a Girona, cap el 1890, es casà amb Neus Salazar, amb qui va tenir immediatament dues filles (més endavant, va tenir un noi i una altra noia). Perduda l’herència paterna, a conseqüència dels plets sense resoldre que havia deixat el seu pare en morir, va ser professor de dibuix i pintor de paisatges, retrats de difunts, ex-vots, rètols, etc. en un acadèmia que va fundar a Girona. Aleshores, ja madur, començà a escriure: el 1899, any que nasqué la seva filla Aurora, més tard escriptora com ell, Prudenci Bertrana va escriure la seva primera novel·la, Violeta. Va abandonar la pintura, i el 1902 va entrar a la redacció de la revista Vida, revista conservadora, que acollia alguns dels aspectes més característics de les formes modernistes. Bertrana hi va publicar comentaris sobre art, proses poètiques i contes, com La guineu, un relat rural. Va participar en la renovació de la vida cultural gironina, especialment en l'organització dels Jocs Florals. El 1903 va publicar Tart!, època en la que comença a freqüentar els medis literaris gironins i a publicar d'una forma regular. Una petita part de l'obra primerenca, una mica insegura, va ser recollida a Crisàlides (1907). El 1906 publica Josafat, la novel·la que havia estat presentada a la Festa de la Bellesa de Palafrugell i havia disputat al premi a L'home bo, de Josep Pous i Pagès, per al qual s'havia inclinat el jurat per raons morals. Amb Nàufrags (publicada el 1907), Prudenci Bertrana va guanyar el primer premi del concurs de novel·la de la Biblioteca del Poble Català en l'edició de 1906. Va anar esdevenint un personatge central en la vida cultural gironina. El 1907 dirigeix Lletres, un mitjà incòmode per als ambients benpensants de la societat de Girona d'aquell moment. La publicació de la novel·la Josafat, en la qual s'endevina el marc de la Catedral de Girona, la seva col·laboració amb Diego Ruiz en un pamflet, La locura de Àlvarez de Castro (1910) i les seves activitats polítiques al costat del nacionalisme republicà van ser motius d'escàndol. Al mateix temps, va triomfar a Barcelona, on el 1908 van sol·licitar-lo per pronunciar una conferència a l'Associació Nacionalista Catalana, De les belleses de la Natura i el meu goig, amb la qual va proposar una actitud antiintel·lectual totalment enfrontada amb el Noucentisme. D'aquí sortiran Nàufrags i Tieta Claudina (apareguda el 1910 en traducció castellana sota el títol d’Ernestina, no va ser publicada en català fins el 1929) i sobretot les Proses bàrbares (1911), que representaria el moment culminant de la seva producció literària. Va viure un període de marginació, desplaçat, com molts altres modernistes, per la intel·lectualitat noucentista. Li va ser encomanada la direcció del periòdic republicà Ciudadanía, fins que cessà quan va ser empresonat i processat per un article que hi publicà. Arran d’aquest procés es traslladà a Barcelona (1911) –cridat per Antoni Lòpez perquè dirigís L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia i col·laborà esporàdicament a El Poble Català i a Iberia–, on visqué fins a la mort fent de periodista, escriptor i professor de pintura a l’Escola del Bosc de Montjuïc, sense encaixar mai del tot en la vida literària de la ciutat.  Relleu en el monòlit del bust de Prudenci Bertrana còpia en bronze del realitzat el 1902 per Ricard Guinó, instal·lat a la Plaça de Catalunya
Segons estudiosos de la obra, Bertrana convertí en matèria literària tant els tipus singulars que anà coneixent al llarg de la vida (La lloca de la viuda, 1915; Els herois, 1920) com el món animal, que observava amb un cert franciscanisme contingut (L’ós benemèrit i altres bèsties, 1932). Tractà, a més, la literatura satírica amb la novel·la psicològica Jo! Memòries d’un metge filòsof (1925), retrat del metge i escriptor Dídac Ruiz, novel·la que assolí més èxit de públic que no pas de crítica. Conreà, també, el teatre, sense un reconeixement per part de la crítica (Enyorada solitud!, 1917; Les ales d’Ernestina, 1921; La dona neta, 1924; El comiat de Teresa, 1931; etc.), i col·laborà a El Poble Català, Revista de Catalunya i a La Veu de Catalunya, on féu de crític teatral i on publicà els Impromptus, cròniques periodísitiques de caire subjectiu, de les quals el mateix Bertrana féu una tria, que publicà el 1936. La seva obra, estructurada des d’una observació minuciosa i detallada del món, parteix de la pròpia vida d’home i escriptor, bé que és a la trilogia Entre la terra i els núvols (L’hereu, 1931; El vagabund, 1933, i L’impenitent, 1948) on marca tota l’experiència autobiogràfica, recollida entorn de les seves frustracions, la més dolorosa de les quals fou la mort de tres fills. Va morir a Barcelona el 1941. |
 Bust de Prudenci Bertrana realitzat el 1902 per Ricard Guinó, una còpia en bronze del qual fou instal·lada el 1975 a la Plaça de Catalunya
|
|||||
 |
||||||
