La ciutat Llegendes i tradicions Festes i esdeveniments Història de la ciutat Itineraris turístics Novetats Més apartats

La placeta del Correu Vell

Situada a la part baixa del carrer de la Força és l'inici de l'extensió més amplia de l'antic Call gironí. Aquesta explanació urbana s'obtingué per l'enderrocament de l'antic castell medieval de Requesens, edificat sobre basaments romans, que es produí a finals del segle XIX. Deu el seu nom a què en aquest indret s'hi va establir la primera estafeta de Correus a Girona.
El setembre de 1448 els Jurats de la ciutat permeteren "en augmentació, conservació e benefici de la aljama dels juheus de la dita ciutat", atesa l'evident estretor de la closa jueva, que personalment havien comprovat, una ampliació del Call, incorporant-hi aquesta zona, la més avençada cap al sud, i la del carrer de la Ruca, a la banda nord. En el nou recinte resultant, "entre clausura nova y veylla", disposaren que s'havien d'instal·lar tots els jueus "amb domicili fora del Call", situació que les autoritats civils havien permès, de forma controlada, tres anys abans.


[Més imatges]
El carrer de la Força des de la placeta del Correu Vell

(Ampliar) - El carrer de la Força des de la placeta del Correu Vell.

El carrer de la Força

L'evolució que al llarg dels temps ha seguit el carrer de la Força ha estat ben curiosa. Si fem una seqüència ràpida en el temps, passariem de via romana, el kardo maximus de la Gerunda romana, que resseguia la Via Augusta, a via principal del barri jueu durant segles (s'havia anomenat "carrer del Call"), carrer clerical, itinerari d'estudiants durant gairebé un segle i mig, anant a l'Institut Vell, fins que a l'actualitat és itinerari obligat dels turistes que ens visiten i, sovint, testimoni d'actes i esdeveniments ciutadans.
En el darrer mig segle també ha canviat notablement la fesomia ciutadana del carrer: havia estat una via artesanal i comercial considerable, amb botigues de queviures, tallers artesanals, compradors-venedors de mobles vells, una perruqueria, un taller d'enquadernació, despatxos i oficines, una impremta, fins i tot els locals de Ràdio Girona. Un dels tallers d'artesans que hi havia era el d'Adolf Fargnoli, germà del famós fotògraf, que treballava la fusta i el metall, i tenia les seves instal·lacions als baixos de la casa Boschmonar, als peus de la Pujada de la Mare de Déu de la Pera.


[Més imatges]
El carrer de la Força

(Ampliar) - El carrer de la Força.

La casa Ribas Crehuet

Casa noucentista, obra de l'arquitecte Rafael Masó (1926-1928), utilitza alguns elements d'un anterior edifici, com la portalada, i ocupa, en part l'espai de l'antic passatge o carreró d'Hernández. Com en altres edificis plurifamiliars construïts per Masó, la façana de la casa Ribas-Crehuet presenta la seva pràctica d'integració en el context urbà, utilitzant els materials tradicionals, com la pedra, els esgrafiats i els estucats. Hi destaquen els relleus i plafons que decoren l'entrada, així la balconada del primer pis. Conserva el primer ascensor instal·lat a Girona.

La casa Ribas Crehuet La casa Ribas Crehuet

La casa Ribas Crehuet

(Ampliar) - La casa Ribas Crehuet.

La casa Sambola - Pla Dalmau

Anomenada anteriorment Casa Burgués, havia estat seu del Museu d'Història de la ciutat. La inscripció més antiga és del 1585, tot i que probablement es refereix a una reforma d'una edificació més antiga. Cal destacar-ne l'entrada i l'escalinata que puja a la planta noble.

La casa Sambola - Pla Dalmau La casa Sambola - Pla Dalmau

[Més imatges]
La casa Sambola - Pla Dalmau

(Ampliar) - La casa Sambola - Pla Dalmau.

El carrer de Sant Llorenç

Carreró costerut i de traça sinuosa i estreta, que guanya un fort desnivell entre els carrers de la Força i el del doctor Oliva i Prat, és un dels indrets més fotografiats de la ciutat. Possiblement l'element que dona més caràcter a aquest carrer són les voltes que cobreixen part del seu recorregut, i que projecten formes ombrívoles damunt les seves parets irregulars. A aquest carrer s'hi troben, el Centre Bonastruc ça Porta i, a la part alta, la casa de Lleó Avinay (Colls-Labayen).
El centre Bonastruc ça Porta és un conjunt de construccions, patis i jardins, la configuració del qual esdevé d'una reforma dels anys setanta del segle passat. És l'únic conjunt visitable en la seva totalitat i que aporta una visió global completa de les distribucions i disseny interiors dels habitacles jueus medievals, malgrat les intervencions posteriors. Cal destacar-hi l'anomenat Pati dels Rabins i el micvé, un bany ritual jueu, a l’indret on s’ubicava l'última sinagoga de la comunitat jueva, datat del 1435. Va ser el darrer que va utilitzar la població jueva de la ciutat fins a la seva expulsió a l'agost de 1492 i és un dels pocs que es conserven de l'època medieval, amb exemplars similars només a Besalú, Sicília i Montpeller.


[Més imatges i informació]
El carrer de Sant Llorenç de nit

(Ampliar) - El carrer de Sant Llorenç de nit.

El Museu d'Història dels Jueus de Girona

El Museu d’Història dels Jueus té per objectiu preservar i difondre la història de les comunitats jueves de Catalunya, que al llarg de tota l'edat mitjana varen formar part i varen contribuir decisivament en la trajectòria històrica i al desenvolupament cultural i científic del país.
El centre Bonastruc ça Porta, on s’ubica el Museu, és a més la seu de l’Institut d' Estudis Nahmànides, on es desenvolupen projectes de recerca de la Girona jueva i difusió amb programes científics, conferències, cursos i altres activitats.
El Museu compta amb onze sales que conformen un recorregut que relata aspectes de la vida quotidiana, la cultura i la història de les comunitats jueves a Catalunya i a Girona en època medieval. En la majoria dels casos, el museu ha procurat il·lustrar les explicacions del recorregut museològic amb exemples procedents de la història de la Girona jueva. Aquests exemples, tant documentals com arqueològics o iconogràfics, ofereixen una explicació genèrica de les formes de vida jueva a la Catalunya medieval.


[Una ullada al Museu]
El Museu d'Història dels Jueus de Girona

(Ampliar) - El Museu d'Història dels Jueus de Girona.

La llegenda del fantasme de la jueva

Diuen que al call hi havia una dona jueva, molt culta i respectada, seguidora aferrissada de la llei mosaica, que anomenaven la Tolrana. Aquest nom, d'origen confús, podria ser un derivat de la Torana, o seguidora de la Torah, llibre bàsic de la religió hebrea. El 17 de setembre de 1391 es va trobar el seu cadàver decapitat a la Torre Gironella, on s'havien refugiat els habitants del call a causa d'uns aldarulls produïts per un atac de part d'uns camperols, atiats per uns quants canonges.
No se sap si va ser víctima dels cristians o dels mateixos jueus. Però el cas és que, des d'aleshores, el seu fantasma vaga pel barri vell de Girona, no en forma visible, sinó com una veu de dona que, entre plors, canta uns planys inintel·ligibles però impressionants, cants que diuen se senten de nit pels carrerons del barri vell o del Passeig Arqueològic, uns laments i una cançoneta trista, que sembla acostar-se o allunyar-se, sense concretar-se mai.


[La llegenda]
Tors de jueva, gentilesa de Pia Crozet, autora de l'escultura

(Ampliar) - Tors de jueva, gentilesa de Pia Crozet, autora de l'escultura.

La pujada de la Mare de Déu de la Pera

D'aquest indret, en Josep Pla, a "Girona, un llibre de records" (1952), deia: Aquest punt és un dels més estratègics de l'itinerari de la vella Girona, un dels més impressionants. [...] Aquesta esglaonada té per fons, a dalt de tot, un contrafort mascle i tens de la Seu i en un punt del seu trajecte li cauen a sobre, de les parets d'un hort, unes masses de glicines d'un perfum ensucrat. Aquest és el camí natural dels canonges en anar a cantar les hores i dels clergues parroquials quan van al bisbat.
Cal destacar a l'inici de la pujada, a tocar el carrer de la Força, el monument als constructors de la Catedral, obra de l'escultor Josep Maria Subirachs, i, darrera seu, l'impressionant edifici, dels segles XIII-XVI, de la Pabordia. Al capdamunt de les escales podem veure la font de la Mare de Déu de la Pera, que dóna nom a l'indret, amb una imatge de la verge que mostra a la mà dreta una pera. L'escultura actual d'època barroca (1785) substitueix l'original del segle XVI, avui perduda. Una làpida del 1525 amb uns versos en llatí fan referència a l'aigua que brolla. La làpida prové de la porta de la mina del Capítol, prop de la Torre Gironella i els caps de lleó de la font foren realitzats l'any 1947 per Lluís Casellas Pichon, seguint l'estil dels originals.


[Més imatges]
La pujada de la Mare de Déu de la Pera

(Ampliar) - La pujada de la Mare de Déu de la Pera.

El Museu d'Història de la Ciutat

Antic convent de Sant Antoni de frares caputxins del segle XVIII, del qual se'n conserven el cementiri o dessecador, el claustre i la cisterna (interessant exemple d'aljub). Al segle XV va ser un destacat casal gòtic propietat de la família Cartellà; més tard, cap al 1753, es va convertir en el convent de Sant Antoni, de frares caputxins. A finals del segle XIX va esdevenir l'Institut d'Ensenyament Mitjà. I, finalment, des del 1981 acull el Museu d'Història de Girona.
En el museu hi trobareu un recorregut cronològic del passat de Girona, des de les primeres restes d'ocupació humana, la fundació en època romana fins a la contemporaneïtat, en un recorregut per la Girona romana, la medieval, la moderna i la contemporània que es completa amb diversos àmbits de tradicions catalanes com el de la Faràndula, on trobareu la imatgeria festiva local, l'espai "La cobla i la sardana. Música i dansa a Girona", i l'espai "la Girona industrial, ciutat pionera".


[El Museu d'Història]
El Museu d'Història de la Ciutat

(Ampliar) - El Museu d'Història de la Ciutat.

El carrer de Cúndaro

Conjuntament amb els carrerons de Sant Llorenç i d'Hernández -aquest, tancat pels dos extrems-, comuniquen el límit superior del Call jueu, els carrers de Claveria i del doctor Oliva i Prat, amb el carrer de la Força.
La volta que cobriex la part central, li dóna un aire misteriós, ombrívol i pintoresc, molt característic del Call, allargassant encara més la seva dimensió, accentuada pel seu disseny perfectament rectilini.
Aquest vial s'havia anomenat en el passat Carreró de l'Ardiaca -cal tenir en comte que l'edifici que es troba al final, per la seva part superior, duu aquest nom, casa de l'Ardiaca-, i en el segle XIX se'l va anomenar Carrer d'en Bosqui.
A la cantonada d'aquest carrer amb el de la Força, per la seva banda nord, la tradició sitúa la casa del cèlebre Bonastruc ça Porta, Moisès ben Nahman.


[Més informació i imatges]
El carrer de Cúndaro, des de la Força

(Ampliar) - El carrer de Cúndaro, des de la Força.

La placeta de l'Institut Vell

Entrant a la placeta, a la banda esquerra es troba l'edifici on està ubicat actualment l'Arxiu Històric de la Ciutat de Girona, que era l'antic Convent de Sant Antoni que va ser constuït durant el segle XVIII, per convertir-se durant el segle XIX en l'Institut de Girona. Actualment, l'arxiu comparteix aquest edifici amb les sales d'exposicions temporals del Museu d'Història de la Ciutat de Girona, i altres serveis del Servei de Gestió Documental de l'Ajuntament de Girona.
A la banda dreta, el dintell d'una antiga porta encara mostra l'espai per ubicar-hi la mezuzà, un pergamí que porta escrits dos versicles de la Torà, ubicat dins d'una capsa, o receptacle, que es troba adherit al marc dret dels pòrtics de les cases jueves. La mezuzà és una de les senyes d'identitat més característiques de les llars jueves.


[Més imatges]
La placeta de l'Institut Vell

(Ampliar) - La placeta de l'Institut Vell.

Final del carrer de la Força. La Pia Almoina.

Al mig de la placeta de l'Institut Vell s'hi observa un petit monòlit amb la inscripció "Per la mitja llegua" sota l'escut de la ciutat, que es va localitzar al terme municipal de Sant Gregori, a l'esquerra de l'antic camí de Sant Feliu de Pallerols. La marca era per efectes fiscals, era la manera com la ciutat es garantia que la venda de pa, la pesca salada, la carn o altres productes es fes dins de la mitja llegua de distància de les muralles de Girona. La primera disposició d'aquest tipus és originària del 1445, però n'hi va haver de posteriors, com la del 1726, quan es van situar fins a catorze fites que marcaven la mitja llegua de distància.
A la cantonada amb la plaça de la Catedral hi trobem l'edifici medieval de la Pia Almoina, que té el seu origen en la fundació de la institució de caritat més important del segle XIV, pel canonge Arnau d’Escala el 1228 amb els delmes de diverses parròquies: Ma&ccdil;anes, Santa Llogaia del Terri, Sant Andreu Salou.


[Més imatges]
Final del carrer de la Força

(Ampliar) - Final del carrer de la Força.

La Catedral

La Catedral de Girona és molt més que un monument. A més de ser un símbol emblemàtic, ens pot ajudar a conèixer una mica millor la història de la ciutat i dels seus habitants al llarg dels temps. Bastida entre els segles XI i XVIII, es configura a partir d'un conjunt de murs i espais d'estils diferents, des del romànic (claustre i torre de Carlemany) fins al barroc de la façana i l'escalinata. El més singular és la gran nau gòtica, del segles XV-XVI, que amb 23 m d'amplària és l'espai gòtic voltat més ample del món. Entre les obres a destacar trobem el Tapís de la Creació dels segles XI-XII, el llibre del Beat, del segle X, l'Ara de l'altar i la Càtedra episcopal, del segle XI.
El claustre romànic, del segle XII, un dels més importants de Catalunya, presenta una notable col&lecció de capitells historiats. Des del mateix claustre es pot observar la majestuosa torre de Carlemany, antic campanar de la catedral romànica.
Imprescindible la visita a les capelles laterals de la nau i la col·lecció artística i històrica, com el sepulcre de la comtesa Ermessenda, el del Cap d'Estopes, o el Crist jacent, obra contemporània de Domènec Fita.


[Informació i més imatges]
La Catedral amb els Manaies. Setmana Santa 2016

(Ampliar) - La Catedral amb els Manaies. Setmana Santa 2016.

El Museu d'Art

Instal·lat al palau episcopal, el Museu d’Art de Girona aplega importants manifestacions artístiques des del romànic, gòtic, renaixement, barroc, realisme, al modernisme i noucentisme. També hi ha sales monogràfiques dedicades a la ceràmica, al vidre i a l'art propi de la litúrgia catòlica, així com sales d'exposició temporals, vinculades a les comarques gironines. Els seus fons, que consten d'uns 8.500 objectes, provenen de l’antic Museu provincial d’Antiguitats i Belles Arts, del Museu Diocesà i d’altres provinents de la Generalitat de Catalunya.
Cal destacar-ne la notable col·lecció de retaules gòtics i la imatgeria romànica.
A més d’obres pictòriques representatives gironines, hi podem trobar mobiliari, objectes de ceràmica, de vidre, etc. Alguns recursos interessants del museu són l’adaptació de diversos espais per a invidents, les visites guiades i les activitats culturals.


[Una ullada al Museu]
Sala del Museu d'Art

(Ampliar) - Sala del Museu d'Art.


[Tornar] -----Back-Index

CONTACTE ----Avís legal ----Aviso legal ----Legal notice © Fèlix Xunclà/Assumpció Parés