Després de la Guerra Gran, Girona es va trobar endinsada en un període de considerables dificultats derivades de l'enfrontament dels exèrcits de la monarquía espanyola i de la França revolucionària. Malgrat no haver estat implicada d'una manera directa en l'aspecte bèl·lic, les seves conseqüències n'afectaren la població i l'economia. Ramon Alberch (Girona i les guerres del Francès, a Història de Girona, ADAC), dóna les següents xifres comparatives: entre els anys 1787 i 1797 a Girona hi ha 3.079 naixements i 3.350 morts, el que dóna un balanç negatiu de 271 habitants. L'any 1787 es comptabilitzen a la ciutat 8.014 habitants, i deu anys més tard, el 1797, 7.120; una pèrdua, per tant, de 894. L'Emigració cap a Girona, conseqüència del conflicte, va fer que entre el 1794 i el 1795 la ciutat augmentés el seu índex de natalitat i gairebé tripliqués el de mortalitat i nupcialitat. El preu del blat es va disparar i va assolir el nivell de carestía més alt de tot el segle.

Aquest context s'allargà fins immediatament abans de la Guerra del Francès, moment en el que la ciutat es trobava amb una activitat econòmica en clara davallada i amb una bona part de les fonts de riquesa en mans de nobles i de l'església. Les tropes franceses varen fer la seva primera entrada a Girona el 10 de febrer de 1808, seguint l'ideal imperial annexionista de Napoleó, tropes que, amb el pretext d'anar a Portugal, s'instal·laren arreu del país. En el cas de Girona, aquests, després d'inspeccionar les defenses de la ciutat, les varen considerar ineficaces, i varen seguir el seu camí cap a Barcelona, sense despertar inicialment massa inquietud entre els habitants.

La pràctica ocupació que els francesos duien a terme arreu de Catalunya, però, desvetllà aviat la consciència del poble i provocà una mobilització general per oposar-s'hi. A Girona, el juny de 1808, es va crear una Junta de defensa molt influïda pel clergat i el sector més popular malgrat les reticències inicials de les classes benestants i del propi govern de la ciutat.

---

2. Girona l'any 1808 i primer setge de Girona.

Les defenses de Girona, les muralles i els forts que s'havien bastit al seu entorn, havien estat descurades fins al punt que algunes fortificacions havien esdevingut masies i cedides en arrendament a conreadors de terres. Durant la Guerra Gran, el 1794, i després d'haver-se perdut el castell de Figueres, es realitzaren diverses obres de millora en les muralles i fortificacions exteriors gironines; però, en finalitzar el conflicte bèl·lic, va ser abandonada la conservació de les defenses. Els fossats estaven amagats d'herba, les muralles cobertes d'heures, i les forces que guarnien els castells i reductes els anaren abandonant. Aquesta situació abocà en un estat considerablement precari de les muralles i els forts de Girona el 1808. D'aquesta deixadesa en deixà constància l'informe que varen emetre els visitants napoleònics a la ciutat.

El fort que millor estava mantingut era el de Montjuïc; conjuntament amb els altres -Condestable, Reina Anna i de Caputxins-, situats a la carena de Les Pedreres-, així com el reductes de la Ciutat i del Capítol, que asseguraven la comunicació de la ciutat amb els forts enunciats, i el petit fort del Calvari, que dominava la Vall de Sant Daniel fins el peu de les muralles, formaven el sistema defensiu de la ciutat per la part de la muntanya.

El barri del Mercadal, la part situada a l'esquerra del riu Onyar, estava protegit per una muralla bastida el segle XVI, a la que s'havien adossat, més tard, cinc baluards i, com a defensa avançada, al paratge de la Devesa, un petit baluard anomenat Lluneta de Bournonville. La muralla del Mercadal tenia nombroses torres semicirculars adossades; el mur tenia una alçada d'entre sis i set metres sobre el nivell del fossat, i la muralla dels baluards, bastida segons el sistema Vauban, era d'alçada menor a la de la muralla que constituïa el circuit del barri.

La dotació militar de la ciutat era, aleshores, de 300 soldats del regiment d'Ultònia, comandants pel tinent coronel Pedro O'Daly i el comandant Juan O'Donovan. Per poder disposar d'un nombre més gran d'efectius, s'organitzaren companyies de Miquelets, amb els que es formaren dos Terços (el I i el II de Girona); també s'incorporaren alguns mariners de Sant Feliu, com artillers, atès que havient servit a l'esquadra, tots ells sota les ordres del governador interí Julià de Bolíbar.

Mapa del setge de Girona de 1809 (Wikipèdia).

---

3. L'atac del 20 de juny.

Després d'haver-se produït l'avalot contra la invasió napoleónica, la ciutat va considerar imprescindible i urgent posar en condicions, si això era possible, les defenses de la ciutat; ningú dubtava que aviat es produiria l'escomesa de l'exèrcit francès. Es va constituir una Junta de Govern, integrada per 31 membres, dividida en tres branques -governativa, militar i econòmica-, i en va ser dessignat president el tinent de rei Julià de Bolíbar, governador interí de la plaça. Tot allò que durant temps havia estat abandonat calia arranjar-lo amb urgènbcia per defensar-se: els repararen les muralles i els camins que duien als forts, es netejaren i enfondiren el fossats de les muralles, deixant-los així en condicions de defensa, s'aplegaren municions i queviures, i també es va procedir a instal·lar hospitals per a la cura de ferits.

El general francès Duhesme, aleshores comandant de les forces napoleòniques que ocupaven Barcelona, en assebentar-se de l'aixecament de Girona, i en previsió de mantenir les comunicacions amb la frontera francesa, va decidir atacar per sorpresa la ciutat. Així, el 16 de juny de 1808, diada de Corpus, Duhesme sortí de Barcelona amb la divisió Lechi, set batallons, cinc esquadrons i vuit peces d'artilleria, en total un exèrcit de 5.000 homes, en direcció a Girona; el 20 de juny va arribar a les envistes de la ciutat, a Fornells, a primeres hores de la matinada.

Duhesme envià a la ciutat missatgers per pactar una capitulació que posés fí a l'aixecament, proposta que va ser refusada; davant aquesta situació, va enviar un atac contra els baluards de la Mercè i el de Sant Francesc. La força que guarnia la ciutat i el civils que s'hi atansaren, des de les muralles, rebutjaren els atacs francesos. Havent el general francès aturat l'atac durant el dia, ho provà altra vegada durant la nit, moment en el que va atacar el baluard de Sant Pere o Santa Maria, sense obtenir cap resultat. Paral·lelament, entre les 11 i les 12 de nit, els francesos simularen un atac al baluard de Sant Francesc i al pont sobre l'Onyar. Des de les muralles i baluards immediats se'ls va fer foc i els atacants es retiraren; però seguidament unes columnes es llançaren contra el baluard de Santa Clara, on aconseguiren arrambar unes escales als murs del baluard, entrant i endinsant-se'hi. Aquest estava defensat per 50 ciutadans, una secció d'Ultònia i alguns artillers encarregats de maniobrar dos canons que hi havia, forces que hagueren de replegar-se a la gola del baluard. Un contingent del regiment Ultònia, de la reserva preparada, i més ciutadans armats, hi acudiren i llançant-se contra els francesos, els obligaren a retirar-se causant-los pèrdues importants.

Duhesme, veient el nul resultat dels seus atacs per sorpresa, va decidir retirar-se per preparar més tropes i l'artilleria suficient per a establir un setge en tota regla. A la matinada següent, les seves tropes iniciaren la marxa cap a Barcelona. Durant la seva reculada, varen ser hostilitzats per grups de somatents i de civils organitzats en escamots, atacs que varen provocar considerables pèrdues en homes i, molt especialment, en materials.

Els gironins, segons la documentació de l'època, atribuïren la seva victòria, en bona part, a la protecció de Sant Narcís, patró de la ciutat, que va ser dessignat, honoríficament, cap de les tropes gironines, i amb aquest motiu, durant una cerimònia celebrada a la seva capella, foren dipositats els emblemes del comandament al seu sepulcre.

---

4. Segon setge de la ciutat (juliol-agost de 1808).

Després de l'esmentat atac a la ciutat, del 20 de juny, arribaren a la ciutat algunes tropes per reforçar la guarnició: dos batallons del regiment de Borbó i el segon batalló de Voluntaris de Barcelona; tothom esperava un nou atac, aquesta vegada molt més important, dels francesos. El dia 20 de juliol, i aquest cop pel costat de Palau, es presentà altra vegada el general Duhesme, amb més forces que la vegada anterior, i amb nombrosa i potent artilleria. Ràpidament disposaren els emplaçaments de les peces, desviaren les aigües de la sèquia Monar, i dirigiren els seus atacs contra la ciutat i els forts.

Aconseguiren obrir un esvoranc en un dels murs de Montjuïc, esvoranc, però, que no aconseguiren passar, i el bombardeix de la ciutat va provocar greus danys i perillosos enrunaments. Durant el atacs francesos a la ciutat, a Hostalric s'anaven concentrant tropes i acumulant queviures per socórrer Girona. El general Comte de Caldagués comandà l'expedició i el comboi que es dirigí cap a Girona, seguint camins emboscats per Cassà de la Selva, i arribar a Castellar, a pocs quilòmetres de la ciutat, on s'uniren a la columna contingents de 800 sometents comandats per Milans del Bosch i Joan Clarós amb 2.500 voluntaris i alguns destacaments de Guardies Espanyoles i Valones procedents de la vençuda Roses. El 20 d'agost, en la seva via cap a Girona, atacaren per Sant Daniel, alhora que els defensors de la ciutat organitzaven una forta columna que va sortir de la ciutat i també va atacar el assetjadors; el sometents de la comarca de Banyoles també atacaren per la vorera esquerra del Ter, entre Salt i Sarrià. Davant l'atac múltiple i simultani, les tropes de Duhesme iniciaren una retirada, deixant darrera seu canons, proveïments i efectes diversos que havien acumulat per dur a terme el setge.

La reculada de Duhesme va ser difícil i perillosa, atès que el camins que vorejaven la costa del Maresme eren guardats per vaixells anglesos i espanyols que els hostilitzaven constantment, mentre que en els de l'interior, les partides de sometents feien encara més dificultosa aquella retirada.

--

Uniformes de la Guerra del Francès a Girona. Esquerra: Mariscal de camp en uniforme de campanya (Joaquim Ibañez, baró d'Eroles, 1812). Dreta: Brigadier en uniforme de diari, amb capot (Blas de Fournàs, 1808-1814).
Dibuixos de Fèlix Xunclà publicats al Butlletí nº 4 de "El Baluard", 1998.

--

Uniformes de la Guerra del Francès a Girona. Esquerra: Reg. d'Infanteria de Borbó. Coronel amb uniforme de campanya (Brigadier Comte de Caldagués, 1808). Dreta: Regiment d'infanteria d'Ultònia. Coronel amb uniforme de diari (1808-1814).
Dibuixos de Fèlix Xunclà publicats al Butlletí nº 5 de "El Baluard", 1999.

--

Uniformes de la Guerra del Francès a Girona. Esquerra: Reg. Granada d'infanteria de linia. Sergent major amb uniforme de gala (1805-1811). Dreta: Regiment Sòria d'infanteria de linia. Capità de granaders amb uniforme de campanya (1805-1811).
Dibuixos de Fèlix Xunclà publicats al Butlletí nº 5 de "El Baluard", 1999.

--

Uniformes de la Guerra del Francès a Girona. Esquerra: Brigadier amb uniforme de campanya i diari (Julià de Bolíbar, 1809). Dreta: Mariscal de camp d'artilleria, uniforme de diari (Joaquim de Mendoza, 1808).
Dibuixos de Fèlix Xunclà publicats al Butlletí nº 3 de "El Baluard", 1998.

---

5. El tercer setge.

Després dels fets de Girona, la posició de Duhesme no era gens ferma; haver estat rebutjat dues vegades pels defensors de Girona el col·locava en una situació que propiciava la creença que era possible la lluita contra els francesos, i que va provocar l'entrada d'un nou exèrcit comandat pel mariscal Saint-Cyr per la frontera de La Jonquera. Va atacar la plaça de Roses, que va fer que disposés d'un bon port per al proveïment del seu exèrcit, alhora que no deixava darrera seu, en el seu avenç cap a Barcelona, cap plaça forta en mans dels seus enemics. Després d'una aferrissada defensa, les tropes franceses s'apoderaren del fort de la Trinitat i de la vila el 6 de desembre de 1808.

Vençuda la resistència de la població empordanesa, Saint-Cyr s'apressa a arribar a Barcelona, on Duhesme es trobava bloquejat. Per fer via, i pensant que aturar-se a Girona, que era pas natural obligatori cap a la ciutat comtal, suposaria haver de vèncer la resistència dels gironins, va eludir-ne el pas i desvià les seves tropes cap al Baix Empordà.

Quan l'exèrcit de Saint-Cyr va entrar a Catalunya per La Jonquera, l'exèrcit espanyol va destacar una avantguarda d'observació que s'instal·lés a la vora dreta del Fluvià; al cap d'aquestes tropes figurava el Mariano general Àlvarez de Castro. Aquest, havent-se de retirar de la línia per una escomesa dels invasors, s'afermà a les defenses de Girona. El capità General de Catalunya va donar l'ordre que Àlvarez unís al seu càrrec de comandant de l'avantguarda de l'exèrcit de Catalunya, el de governador de Girona i els seus forts. Com a suplent d'Àlvarez va quedar Julià de Bolíbar, qui ostentava aquest càrrec d'una manera provisional. Àlvarez, uns mesos abans, havia hagut de lliurar als napoleònics la fortalesa de Montjuïc de Barcelona, obeïnt ordres expresses del capità general Ezpeleta. Quan es va trobar responsable de la defensa de Girona, es proposà no rendir la ciutat sota cap concepte. El primer d'abril de 1809 va publicar un ban en el que amenaçava amb pena de mort qualsevol que parlés de rendició o capìtulació.

Gouvion Saint-Cyr va ordenar al general Reylle que la divisió que comandava, de 10.000 homes es concentrés a Bàscara i, des d'allí es dirigís a Girona. El 5 de maig de 1809, aquelles forces ocuparen la Costa Roja, Campdorà i la muntanya de Sant Miquel, als volts de Girona. Altres forces franceses anaren arribant davant la ciutat i se situaren al seu voltant, establint un cercle complert amb l'objecte de, amb pocs dies, rendir la ciutat. El comandament general de les forces franceses va ser encomanat al general Verdier, qui es disposà a instal·lar les peces d'artilleria per abatre les defenses de Girona.

El pla de Verdier consistía en apoderar-se, primer, del Castell de Montjuïc i, des d'aquest, atacar el sector de muralla més proper: la torre Gironella al sector més elevat, la cortina de Sant Cristòfol, la de Manegat, els murs de la part oriental de la Seu, el baluard de Sarracines i la muralla de Santa LLúcia, al peu de la muntanya de Montjuïc.

El 19 de juny va ser atacada la torre de Sant Lluís, que era l'avançada de Montjuïc per la banda nordest; davant l'atac francès va ser abandonada pels escassos defensors que la guarnien, que es refugiaren al castell de Montjuïc. El mateix va passar amb la torre de Sant Narcís. Uns dies més tard també va ser abandonada la torre de Sant Daniel, una altra avançada del castell.

El 8 de juliol, per un descuit d'un artiller, es va produir un incendi al magatzem de pòlvora de la torre de Sant Joan, situada a mitja muntanya de Montjuïc, incendi que va provocar una forta explosió i l'enrunament de la defensa. Tota la guarnició quedà morta o ferida; només se salvaren vuit homes. La destrucció d'aquesta torre, que assegurava la comunicació entre la ciutat i Montjuïc, va ser una pèrdua molt important pels esdeveniment que se succeïren. Mentre, els francesos anaven augmentant el nombre de bateries i les seves peces d'artilleria.

El 2 de juliol, el comandament francès va enviar al general Àlvarez un missatge proposant-li d'entaular negociacions per aturar la lluita davant Girona, proposta a la que Àlvarez respongué, des del seu habitatge a la Casa Pastors, a la plaça de la Catedral, com en ell era d'esperar; que no hi havia res a tractar i que en davant, no li enviés més missatgers, atès que estava decidit a no rebre ni tenir consideració envers cap parlamentari ni trompeta que el comandant francès pogués enviar-li.

---

5.1. Els cossos ciutadans.

En aquesta situació de setge, a la ciutat es varen organitzar, per una banda, l'anomenada Croada Gironina, i per una altra Companyia de Dames de Santa Bàrbara. La Croada es va constituir com a reforç dels cossos militars de la ciutat, totalment insuficients per guarnir les muralles i els diversos forts que envoltaven la ciutat. Va aplegar més de 800 homes, i es constituí en vuit companyies, classificades per oficis: hi havia la dels clergues seculars, la dels clergues regulars, la dels estudiants, i les d'artesans, gent de posició, constructors, etc. Tambés es va organitzar una companyia de 60 homes, anomenada Companyia de Reserva, sota les ordres directes del general Àlvarez de Castro. Els homes d'aquesta companyia li servien d'escorta, i l'acompanyaven quan inspeccionava les muralles o els forts del voltant. Les dones de la Companyia de Santa Bàrbara eren les encarregades de portar aliments i municions als que lluitaven a les muralles i baluards i acompanyar o transportar els ferits als hospitals.

---

5.2. Atac i presa del castell de Montjuïc.

El dia 8 de juliol el comandant francès va emprendre un fort atac contra el castell de Montjuïc, després d'haver-lo sotmès a una intensa acció artillera, una vegada oberta un esvoranc en un dels seus costats. 2.400 soldats francesos, especialment entrenats en aquest tipus d'acció, es llençaren contra el castell, atac que va ser rebutjat pels defensors de Montjuïc. Malgrat aquesta victòria, s'intensificaren els atacs artillers contra l'esvoranc obert; des de l'exterior, els tiradors francesos dominaven un gran sector de la plaça d'armes i era perillós pels defensors de travessar-lo. Guillem Nash i Blas de Fournàs, responsables de la defensa del castell, es reuniren i acordaren fer palès a Àlvarez la impossibilitat de la defensa del revellí, important obra de defensa a la banda nord de la fortalesa, i com a conseqüència la del castell. Àlvarez els respongué que calia defensar a qualsevol preu Montjuïc atesa la seva importància defensiva per a la ciutat.

Finalment, els francesos aconseguiren apoderar-se del revellí de Montjuïc, a tocar la fortalesa; però, davant el foc viu que des del castell feien els seus defensors, aquest restà terra de ningú. Els francesos, des d'altres llocs ja no protegits per la defensa inutilitzada, feien cada cop un foc més mortífer contra els defensors de Montjuïc, que finalment, davant la impossibilitat de seguir mantenint la resistència, i sota la responsabilitat del seu comandament, decidiren abandonar el fort. A la caiguda de la tarda del 10 d'agost, inutilitzaren la artilleria que hi restava, col·locaren espoletes al magatzem de pòlvora, i seguidament emprengueren la marxa cap a la ciutat, on entraren pel portal de Sant Pere.

---

5.3. Arribada d'un comboi i preparació de nous atacs.

El general Blake, cap de l'exèrcit de Catalunya va concentrar uns 4.000 homes, sota les ordres del general García Conde, amb l'encàrrec que organitzés i enviés a Girona un comboi de 1.500 matxos de bast carregats de queviures. A aquella columna s'hi afegiren els sometents comandants per Josep Bertran, ajudats pels de Clarós, Rovira i Llauder. Aquests darrers, en una maniobra estratègica, atacaren els napoleònics per la banda de l'ermita dels Àngels i la vora esquerra del Ter, atacs destinats a distreure el comandant francès i obligar-lo a enviar reforços a aquells indrets, circumstància que aprofitaria García Conde per entrar a Girona l'important comboi.

Algunes tropes de García Conde atacaren per Brunyola, i el mariscal Saint-Cyr, comandant de les tropes napoleòniques, va creure que les forces eren més importants del que eren en realitat, motiu pel qual, i per reforçar aquell lloc, va enviar una bona part de les reserves que tenia, principalment de Salt i de Palau Sacosta, deixant molt afeblit aquell sector. El general García Conde ho aprofità i va fer avançar el comboi per Bescanó i atacà les poques tropes apostades a Salt. Mentre, els somatents de Rovira i Clarós atacaren les tropes franceses estacionades a la riba esquerra del Ter, acció que va impedir que puguessin anar a ajudar les de Salt.

El resultat de la operació, arrodonida amb la sortida de Girona en direcció a Santa Eugènia i Salt, d'un contingent de defensors, va permetre l'entrada a Girona, íntegre, de l'important comboi: l'alegria de la ciutat va ser doble, per una banda per la rebuda de queviures, tant escassos, i per una altra, per la incorporació de nous contingents per a la defensa de la ciutat. De les forces que acompanyaven García Conde, restaren a la ciutat el regiment de Baza i uns terços de Miquelets. La resta de tropes i els animals sortiren de la ciutat, aconseguint passar a través dels rengles de l'exèrcit enemic.

L'Estat Major napoleònic va decidir -així ho testimonien les memòries de Saint-Cyr- postar terme a la resistència de la ciutat, i així va preparar un fort atac, preludiant-lo amb una forta d'acció d'artilleria. Els preparatius quedaren enllestits el 18 de setembre. Davant les maniobres de l'exèrcit francès, Àlvarez va donar l'ordre a totes les tropes de la ciutat que ocupessin els seus llocs a les defenses, així com també als homes de la Croada, atents tots al senyal d'alarma que donarien els tocs de la campana major de la Catedral.

---

5.4. El gran atac del 19 de setembre.

Des de les primeres hores del 19 de setembre, les bateries franceses intensificaren encara més el seu bombardeix contra els esvorancs oberts a les muralles, el fort del Calvari i la Torre Gironella, i la muralla de Santa Llúcia. El canoneig va eixamplar considerablement els dos esvorancs de dies anteriores a Alemanys, per on ja podien passar 40 soldats de front. A les quatre de la tarda, columnes escollides de tropes franceses sortiren del castell de Montjuïc i es dirigiren, una, a atacar el fort del Calvari, i les altres els esvorancs de la muralla d'Alemanys i de Santa Llúcia. Els atacs, que en successives onades arribaren al cos a cos, foren aturades pels defensors. Alguns atacants es reorganitzaren a redòs contra el foc que se'ls feia des de les muralles, la veïna torre Gironella i el baluard de Sarraïnes. Un escamot dels soldats assetjats aconseguí passar l'esvoranc d'Alemanys, i arribar fins el pati de la caserna i entrada a la plaça dels Lledoners; un destacament d'Ultònia apostat a la plaça dels Apòstols va aconseguir rebutjar-los totalment.

El general Verdier va veure com el seu pla d'atac fracassava estabellant-se una i altra vegada contra les defenses de la ciutat. Per a alguns cronistes, aquest va ser l'anomenat Gran Dia de Girona. Ateses les dificultats en la obtenció de queviures i altres materials que ja s'estaven donant a la ciutat, els napoleònics optaren més pel setge que per a noves escomeses. A primers d'octubre, encara era possible per a alguns pagesos de la contrada aconseguir entrar queviures a la ciutat, per la part muntanyosa de Sant Daniel, però a mesura que avançava el mes, els francesos anaven tancant el cercle cada vegada més, fins que a finals de mes, inutilitzats els camins de les Gavarres, ja era del tot impossible passar, esquivant gossos ensinistrats i sortejant els cordills que, lligats a campanetes, havien posat els francesos com a giny detector de combois.

El general Augereau va substituí Verdier en el comandament de les forces assetjadores; aquest, a partir del 14 d'octubre, va ordenar diversos atacs contra els esvorancs d'Alemanys i Santa Llúcia; el seu objectiu, més que aconseguir entrar a la ciutat, era el de mantenir l'alarma i la intranquil·litat entre els defensors. Les petites accions es produiren pels dos bàndols; també des de la ciutat es varen fer algunes sortides amb l'objectiu d'inutilitzar les bateries que els francesos havien aconseguit instal·lar molt a prop de la ciutat. Això, però, produïa un desgast constant en homes, a una guarnició ja de per si minvada i exhausta per la manca d'aliments.

---

6. La capitulació.

Els francesos aconseguiren apoderar-se dels reductes del Capítol i de la Ciutat, les fortificacions de Les Pedreres, que asseguraven la comunicació de la ciutat amb els tres forts que hi havia en aquest indret. El dia 10 de novembre va arribar a la ciutat un missatge de Blake, que va obrir les esperances dels defensors; malauradament, en la comunicació assebentava Àlvarez de la impossibilitat de portar a la ciutat l'ajut que necessitava.

En començar el mes desembre, ja situació a la ciutat era desoladora: cases enrunades pels constants bombardejos, ciutadans que cercaven d'instal·lar-se a qualsevol racó, aliments cada dia més escassos. Com a conseqüència dels cossos en descomposició, dins i fora de les muralles, s'escamparen greus malalties, que tampoc es podien combatre per manca de medicines. El general Àlvarez també va caure malalt, i la Junta Governativa va dessignar per a substituir-lo el brigadier Julià Bolíbar.

Reunit Bolíbar amb la Junta Militar, varen decidir d'enviar un representant al camp enemic per conèixer les condicions que el comandament francès imposaria si decidissin capitular. El dessignat va ser Blas de Fournàs. Aquest, amb el general francès Rey, exposà a la Junta la proposta francesa, que va ser acceptada i signada pels representants de la ciutat i el general francès Rey.

El text de la Capitulació, pres de Reseña Histórica de los Sitios de Gerona en 1808 y 1809, d'Emili Grahit és el següent:
Capitulación de la Ciudad de Gerona y fuertes correspondientes firmada el diez de diciembre de 1809 á las 7 de la noche.
Art. 1º. La guarnición saldrá con los honores de guerra, y entrará en Francia como prisionera de guerra.
Art. 2º. Todos los habitantes serán respetados.
Art. 3º. La Religión católica continuará de ser observada por los habitantes y será protegida.
Art. 4º. Mañana á las ocho y media de ella la puerta del Socorro y la de Areny serán entregadas á las tropas francesas, así como las de los fuertes.
Art. 5º. Mañana 11 de Diziembre á las 8 y media de ella la guarnición saldrá de la plaza y desfilará por la puerta del Areny. Los soldados pondrán sus armas sobre el glacis.
Art. 6º. Un oficial de Artilleria, otro de yngenieros y un comisario de guerra entrarán al momento en que se tomará posesión de las puertas de la ciudad para recibir la entrega de los Almacenes, Mapas, planos, etc.
Hecho en Gerona á las siete de la noche el 10 de Diziembre de 1809.- Julián de Bolívar.- Isidro de la Mata.- Blas de Fournás.- Joseph de Layglesia.- Guillermo Minali.- Guillermo Nash.- El General en gefe del estado mayor general del 7º cuerpo.- Rey". Text original al foli 5 del Manual d'Acords de 1815.

L'endemà, 11 de desembre, es reuniren les tropes que havien defensat Girona i les que guarnien els forts de Les Pedreres, sota les ordres del coronel del regiment de Borbó, Laiglésia, a la plaça de les Cols. A les 9 del matí emprengueren la marxa cap a les línies franceses i sortiren de la ciutat per la porta de l'Areny. L'exèrcit napoleònic estava format en parada al llarg del baluard de Sant Francesc i per la part exterior de la muralla del Mercadal, arran del camí de Sarrià. Els defensors gironins, en passar davant les tropes formades, lliuraven les armes damunt el glacis del baluard, tal com s'havia acordat en els termes de capitulació.

Després de la sortida dels defensors, entrà a la ciutat el general Augereau, a cavall i seguit del seu Estat Major, amb una escorta de dragons. El general Anney va ser dessignat governador de la plaça. Augereau va enviar un dels seus ajudants a visitar Àlvarez de Castro que seguia malalt, qui tornà l'atenció al francès enviant un dels seus assistents a saludar al general en cap de les tropes assetjadores de Girona. El 21 de desembre, Àlvarez, juntament amb nombrosos religiosos dels convents de la ciutat, foren evacuats. Àlvarez va ser conduït, presoner, a Perpinyà, i se l'instal·là al Castellet, on va romandre fins a mitjan gener, moment en el que va ser traslladat altre cop, aquesta vegada a Narbona. Va arribar a la ciutat el dia 18, i d'allà altre cop a Espanya; el 21 de gener de 1810 fou tancat en una habitació del castell de Figueres, i al dia següent, per causes desconegudes, va morir.

Forces que composaven la guarnició de Girona, des del 6 de maig de 1809 fins la capitulació l'11 de desembre.
Cossos	Homes el 6/05	Homes l'11/12
Regiment d'Ultònia	800	250
Regiment de Borbó	1.330	360
2ón Batalló de Voluntaris de Barcelona	1.125	378
1er Batalló de Miquelets de Vic	600	250
1er Batalló de Miquelets de Girona	1.120	380
Total infanteria	4.945	1.618
Esquadró de Sant Narcís	108	50
Reial Cos d'Artilleria	278	140
Miquelets del II Terç de Girona (agregats a l'artilleria)	240	100
Mariners de la Costa (agregats a l'artilleria)	130	90
Sapadors minadors	22	10
Total	5.723	2.008

---

7. La ocupació napoleònica.

Els ocupants francesos es varen trobar una Girona que havia perdut la meitat dels seus habitants (uns 4.600 habitants el 1812 contra 8.743 a començaments de 1809), i una destrucció urbana considerable: 242 cases totalmente destruïdes (111 dins la ciutat i 131 en els ravals), 48 parcialment enderrocades (35 a la ciutat i 13 en els ravals) i 104 cases deshabitades (dades esmentades per Ramon Alberch, Història de Girona).

Els francesos procuraren guanyar-se la col·laboració dels ciutadans més influents amb l'objectiu de constituir un primer govern municipal, millorar l'estat urbanístic i sanitaria de la ciutat i refer la normalitat ciutadana -aprovisionament de queviures, il·luminació de carrers, organització de l'administració del pa, carn i vendures, venda de queviures-, però, sobretot, procuraren atreure's els catalans mitjançant l'anomenat "assaig catalanista", propiciat per l'afrancesat Tomàs Puig, que consistia fonamentalment en l'oficialitat del català a la premsa i l'administració, i la difusió de proclames on es reconeixia l'esperit emprenedor i la personalitat històrica de Catalunya.

La catastròfica situació econòmica de Girona es va procurar resoldre amb l'establiment d'una reforma fiscal basada en pressupostos més justos on la distribució tenia en compte el volum dels béns; durant l'administració dels mariscals Augereau i Macdonald, s'instauraren unes administracions serioses i eficients, amb funcionaris rellevants com el Baró de Gerando, el Prefecte Roujoux, l'Intendent Chauvelin o Rouyer de Lametz, en un context de progressiu afrancesament i abandó dels postulats catalanistes en la vida de la ciutat. La materialització darrera d'aquesta tendència va ser l'annexió de fet de Catalunya a França el 1812.

A partir d'aquesta data, l'organització de Girona es va fer sota el patró francès, basat en una nova divisió administrativa en la que Girona era la capital del Departament del Ter i que, juntament amb el Departament del Segre amb capital a Puigcerdà, el Departament de Montserrat amb capital a Barcelona, i el Departament de les Boques de l'Ebre amb capital a Lleida, constituïen les quatre divisions dels Principat. Els Departaments es dividien en subprefectures o partits (el del Ter, es dividia en les subprefectures de Girona, Figueres i Vic), a més de l'existència de districtes i cantons. De fet, la regió de Girona, en trobar-se totalment ocupada pels francesos, va esdevenir en el període 1812-1814 la capital real de la Catalunya francesa.

Com a conseqüència, es va establir un nou sistema impositiu, i es formalitzà un nou sistema legislatiu, introduint el Codi Civil napoleònic. La influència francesa també es va materialitzar en la formació d'un cos de policia, els esforços per urbanitzar i embellir la ciutat, l'impuls a les mesures de sanitat i higiene, el pacte amb l'església autòctona, la creació d'una premsa de qualitat i la importància que es va donar al teatre com a manifestació cultural de caire popular.

Els aspectes negatius de la dominació napoleònica es centraren en abusos dels militars en qüestions com les requises, els allotjaments, la desconsideració envers els governants civils, tan francesos com catalans, i les seves arbitrarietats amb l'objectiu de refermar el sotmetiment militar del país. De fet, alguns autors com Ramon Alberch, consideren que els gironins sempre van percebre la dominació napoleònica com un fet provisional, i com a tal ho consideraren. Els pocs afrancesats que es donaren a la ciutat -la majoria dels quals més per interès material que per convicció ideològica-, s'acomiadaren de la ciutat el març de 1814 sense gaire rebombori.

---

Bibliografia:

Reseña Histórica de los Sitios de Gerona. Emili Grahit, 1894.

CL aniversario de los sitios de la inmortal Gerona. Breve reseña histórica. Joaquim Pla i Cargol. 1959. GE-90-1959.

Els setges de Girona el 1808 i 1809. Joaquim Pla i Cargol. Rafael Dalmau Editor, 1962. B-26405-1962.

História político-crítico militar de la plaza de Gerona. Manuel Cúndaro. Instituto de Estudios Gerundenses, Girona. B-26405-1962.

História de las fortificaciones y alojamientos militares de Girona. Carlos Díaz Capmany y Fernando Torres González. Zaragoza, 1998. ISBN 84-7820-412-1.

Girona i les guerres del francès. Ramon Alberch, a Història de Girona. ADAC, 1990. ISBN 84-404-7571-3.